dissabte, 22 de desembre del 2012

Bon Nadal 2012

PESSEBRE

Jo tinc un pessebre
petit i lluent,
de suro i de molsa,
tot blanc de tants bens.

Figures i cases
d'argila i paper,
corrals amb gallines,
dos bous i un pagès.

Tres dones que renten
amb l'aigua d'un rec,
i una altra que fila
i un vell que te fred.

Uns àngels que canten
d'un núvol encès.
Jo tinc un pessebre
bonic com cap més.

Ramon Muntanyola



Un pessebre de paraules.



divendres, 19 d’octubre del 2012

Dia Internacional del Càncer de Mama

- Ain't no mountain hight enough -
Marvin Gay
(escena de la pel·lícula "Quedat al meu costat" de 1998)

Una abraçada molt forta per a totes les Annes, Sílvies, Montses, Isabels, Mariàngels, Annabels, mares, filles, esposes, amigues, companyes... dones en definitiva que lluiten dia a dia per conviure amb aquesta malaltia.

 

----------

divendres, 28 de setembre del 2012

Intent d'ascensió a l'Eriste Sud

Sota els nostres peus la terra i les pedres descompostes es posaven en moviment a cada intent d'avançar. Malgrat la inseguretat que això ens provocava, vam superar el tram inferior d'aquella bretxa i vam topar amb uns cinc metres de roca vertical. Per sobre, només una petita agulla rocosa i un boci de cel atrapat entre les parets de la bretxa. Cap intuïció sobre la continuïtat vers al cim d'un recorregut que havíem composat de la lectura de vàries ressenyes sense gaire consens en la seva descripció.

Haguéssim superat aquest escull sense problemes en altres temps? Estàvem més pendents de guardar forces pel descens d'aquella caòtica bretxa, que no pas de l'ànsia de fer cim? Hem perdut la confiança de moure'ns per l'alta muntanya? Som ara més assenyats?

Preguntes que no cal respondre però que s'han de formular per deixar enrere qualsevol sentiment de frustració i recuperar la confiança en un mateix, i en el company de travessa, per saber que ara només val l'encertada decisió de deixar l'ascensió a l'Eriste Sud per una altra ocasió.

La muntanya ens interroga a cada volta que la petgem i ens ajuda a conèixer els nostres límits. Però amb els anys les referències es perden i cal un nou aprenentatge. I si assolir un cim ens dóna una gran satisfacció i coneixement, amb els anys hem aprés el valor de la renúncia, que no és altre que acceptar les regles que imposa la muntanya i saber que en la renúncia hi resideix l'anhel de tornar a cobejar el cim.

A banda d'això, l'intent d'ascensió a l'Eriste Sud per la vall de Barbarisa ha suposat el meu particular descobriment d'un circ, uns llacs i unes parets encara mai vistes per mi. I per si no fos poc, acampar vora un rierol, amb tempesta inclosa, després de temps de no fer-ho, m'ha reconciliat amb una manera de viure la muntanya més seductora.

En resum: sortida d'alta muntanya a les acaballes de l'estiu, amb acampada inclosa (cota 2.100 m, per sota dels llacs de Barbarisa) 1 h de camí des del port de Saunc. A l'endemà 2.30 h d'ascensió fins al punt de retorn a mitja bretxa (cota aproximada: 2.850 m) i retorn fins al coll de Saunc (3.15 h). Una bona trescada amb un final encara obert. 


De camí cap als estanys de Barbarisa sota un cel amenaçador.

Vespre, tenda, tempesta i un sol desig: que l'endemà fos net i clar.

D'esquerra a dreta: Eriste Sud, tuca de Comajuana i pic Baix de Bagüeña.



divendres, 21 de setembre del 2012

#11s2012: ciutadania i lideratge polític

Per tot el que està passant aquests darrers dies al voltant de l'esdevenir de Catalunya com a projecte de país, em ve al cap el pregó de les Festes de la Mercè del 2011 pronunciat per Joaquim Maria Puyal, just ara fa un any. En destaco només un parell de reflexions:

La primera fa referència a la vaga de tramvies de l'any 1951

"La vaga de tramvies de 1951 és una referència que avui continua sent vàlida per a nosaltres. La conclusió és molt senzilla. Els ciutadans tenim força. Els ciutadans tenim molta força, i si ho sabem podem condicionar el futur. Això ha de ser la democràcia: creure que nosaltres depenem de nosaltres."

La segona és en relació al lideratge polític

"Ens fan falta servidors públics que tinguin condicions i que siguin prou intel·ligents per detectar el moment i encertar l’estratègia que ens calen. ¿Sabeu que vol dir això? Que necessitem líders! Lideratge no vol dir sortir als diaris. N’estem tips de gent que té l’ofici del lideratge! Ens calen líders de debò. Que tinguin el valor de l’autenticitat, que treballin, s’exigeixin, s’esforcin i estiguin convençuts d’allò que ens diuen. Líders de debò, que te’ls miris als ulls i te’ls creguis, amb més fons que aparença, amb més compromís que simple implicació, amb més autoritat encara que poder. I, naturalment, que tinguin alguna cosa a dir-nos, a proposar-nos. Que tinguin un projecte. Si no hi ha un projecte no hi ha vida."

Aquí l'àudio per a qui el vulgui escoltar sencer.

I bona Mercè 2012 a tothom.


divendres, 14 de setembre del 2012

Una excursió, una descoberta

Sense cap mena de dubte puc afirmar que les muntanyes del Ripollès han estat les més freqüentades per mi des de que tinc consciència excursionista. Tot i això, com és normal, hi ha forces racons per conèixer i el fet d'anar amb canalla de 5 i 7 anys em motiva a la descoberta de llocs i paisatges que d'altra manera no cobejaria.

És el cas del Castell dels Moros (2.123 m) un cim situat en el cordal que arrenca del puig de Fontlletera cap al sud-est i que cau sobre el poble de Tregurà. La pista que comunica Tregurà amb Pardines facilita l'accés al punt d'inici d'aquesta excursió i permet guanyar altitud.

Iniciem el camí a uns 1.850 m, al pla de la Montjoia, per enfilar-nos cap a la carena pel pendent herbat fins a situar-nos en una mena de coll entre el nostre objectiu i el cimet de Torroella de Dalt (1.989 m). Des d'aquí el pendent es suavitza i seguim ascendint francament cap al Castell dels Moros. A mesura que avancem la panoràmica s'eixampla cap a totes bandes i identifiquem diversos cims i serres. La perspectiva per a mi és nova i grata: serra Cavallera, Cerverís, Balandrau, Pastuira, les Agudes, Costabona... i tot de cims vistos per vessants fins ara amagats.

El cim culmina amb una prominència rocosa que, com si fos una fortalesa, cau més vertical i accidentada pel seu vessant nord-est. Potser per això el nom de Castell dels Moros. Tot plegat fa més altiva i magnifica la panoràmica malgrat quedar per sota de la resta de cims més propers.

Una bona excursió per fer amb la canalla que, malgrat la calor, fan més dispendi d'energies empaitant saltamartins que no pas pujant la muntanya. Els forats dels talps i alguna vaca pasturant també els van cridar l'atenció.

I com que les seves descobertes també són les nostres, aquest modest cim secundari possiblement serà un bon reclam quan la neu cobreixi els alts vessants d'aquestes valls, que aquest estiu han estat més eixuts que de costum.

El puig de Fontlletera, al fons a la dreta, des del Castell dels Moros 

dijous, 30 d’agost del 2012

Quilòmetres, sessions, curses...

Cada final d'agost faig balanç de la meva particular temporada atlètica: nombre de dies que he sortit a córrer, les curses realitzades, els quilòmetres recorreguts, els registres... Aquest exercici em serveix per comparar amb altres temporades i valorar, juntament amb altres factors menys quantificables, l'estat amb que puc afrontar la nova temporada.

En aquest sentit, la temporada que ara tanco -la 14a des que vaig reprendre l'activitat el 1998- ha estat sota mínims en relació a les anteriors pel que fa al nombre de dies que he sortit a córrer, el nombre de curses que he participat i el total de quilòmetres realitzats.

Malgrat tot, no sento que hagi estat una temporada del tot insatisfactòria, sobretot si penso en les circumstàncies familiars que han envoltat els darrers mesos o les molèsties a un turmell, entre altres factors. Tot plegat ha minvat les meves oportunitats de sortir a córrer o participar en curses, però no la meva necessitat i ganes de fer-ho.

Com en les darreres temporades, en aquesta que començarà amb el tombant de mes, no em plantejo gaires reptes més enllà de mantenir certa activitat atlètica i gaudir de les curses malgrat no faci un bon registre. Es tracta de fer el que el cos em demani, tot i que sovint resulta molt difícil sortir a córrer amb certa freqüència si no hi ha una motivació, com ara una cursa que preparar o un repte per assolir.

Més que mai he de ser fidel a l'etiqueta que faig servir en aquest bloc per parlar de les coses del córrer: "córrer x córrer".

diumenge, 19 d’agost del 2012

Queen a ritme d'ukelele

- Bohemian rhapsody -
Queen

Com som a l'estiu i en ple mes agost, quan tots els ritmes quotidians queden esberlats, avui us deixo amb una sorprenent versió de "Bohemian rhapsody", un dels grans èxits de Queen ("A night at the opera", 1975), a càrrec de Jake Shimabukuru, músic hawaià virtuós de l'ukelele.

És impressionant!

 

----------

divendres, 3 d’agost del 2012

Panoràmiques des del massís del Canigó

A mitjans de juliol vam fer una bonica excursió pel vessant vallespinenc del Canigó. El punt de partida va ser el refugi de l'Avetera, en francès Batère, on s'hi arriba des d'Arles i Corsaví, a la vall del Tec.

El dia va ser ventós i fresc, per ser juliol. L'ascensió ens va dur pel cordal dels puig de la Gallinasa (2.461 m) i de Roca Negra (2.714 m), punt culminant de la jornada des d'on vam gaudir d'una esplèndida panoràmica sobre l'esvelta pica del Canigó i el proper puig dels Tres Vents.

Mirant cap al sud hi teníem tot el rosari de cims i serres que es poden ullar des del Puigmal fins al cap de Creus, allà on el Pirineu besa el mar. Vam anar anomenant cadascun dels cims i siluetes que reconeixíem amb certa satisfacció donat que per a nosaltres mirar els Pirineus des del nord ens dóna una perspectiva poc habitual. Així, d'est a oest situàrem el puig Neulós, la serra de les Salines, el Bassegoda, el Comanegra, la serra Cavallera, el Gra de Fajol, el Bastiments, i més allunyats Rocacorba, el Puigsacalm i el Montseny.


Ascendint cap el puig de Roca Negra, amb el puig de la Gallinasa al fons.

La pica del Canigó des del puig de Roca Negra.
Al cap d'una estona d'iniciar el descens des del cim del puig de Roca Negra, ja passat el migdia, vam observar la columna de fum de l'incendi forestal de l'Alt Empordà que ens va tenir a tots pendents durant uns dies. Amb el vent que bufava des de bon matí vam pensar que la cosa no seria fàcil d'aturar, com malauradament va ser. La tramuntana s'encarregà d'escampar fum i cendres cap a la plana de l'Empordà i fins al mar.
Passat el migdia vam veure l'inici de l'incendi de la Jonquera.

A primera hora de la tarda el núvol de fum i cendra no deixava de créixer.


dijous, 19 de juliol del 2012

Música per començar el dia

- On a rainbow -
Cançó oficial Londres'2012

Avui he triat una cançó (si, el passat Dia 19 me'l vaig saltar) animada i enganxifosa, d'aquelles que et venen al cap quan menys ho esperes i que t'incita a moure els peus per ballar. No és gaire coneguda, tot i que recorda altres cançons de tonada semblant.

Es tracte de les cançó de les mascotes dels Jocs Olímpics de Londres 2012, Wenlock i Mandeville, que les meves filles han ballat i cantat al casal d'estiu de l'escola aquest estiu. L'escoltem a totes hores i certament, és animada. Ja m'agradaria entrar a mi a la feina cada dia amb aquesta banda sonora com elles fan a l'entrada del casal d'estiu. Però el món dels adults sovint és molt avorrit.

Quan a la lletra, cap comentari: ensucrada i massa ingènua pel món que vivim, ja voldríem molts creure incondicionalment en els valors que apunta la cançó, però la realitat és molt més cruel.




----------

divendres, 13 de juliol del 2012

Maltall o Magarola?

Fa uns dies vaig fer un apunt en aquest blog sobre una excursió realitzada al turó de la MagarolaEncuriosit pel topònim d'aquest modest cim de la serra de Collserola he cercat en diferents mapes i he trobat discrepàncies en la seva denominació.

Una altra cosa són les cotes. En els diferents mapes que he consultat oscil·len entre els 429, 430, 430,3 o 431 metres segons sigui l'edició i l'escala de representació. En tractar-se d'un vèrtex geodèsic semblaria lògic que aquesta informació estigués del tot fixada. Aquest, però, és un fet que considero anecdòtic en el cas de la Magarola.

Pel que fa a la toponímia, en cartografia és freqüent trobar diferències entre mapes, sobretot si comparem mapes de diferents editorials i èpoques. Però en general la tendència ha estat unificar criteris per tal d'utilitzar la mateixa forma d'un topònim.

En la cartografia de l'Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC), per exemple, trobem que aquest topònim sempre te la mateixa forma Turó del Maltall de Magarola, tal i com podem veure en les diferents escales consultables en el seu web: 1:50.0001:25.0001:10.000 i 1:5.000. En les edicions en paper del Mapa Topogràfic Comarcal 1:50.000 del Barcelonès (anys 1996, 1998 i 2006) o en l'Atles de Carreteres de Catalunya 1:50.000 (any 2004) també hi trobem la mateixa denominació.

Al mapa del web del Parc de Collserola, de l'any 2008 i escala 1:35.000, la denominació és senzillament Turó de Magarola.

Però és en els mapes de l'Editorial Alpina on troba més diversitat de formes segons l'any d'edició: així en una edició de 1985 hi trobem Tº de Maltall de Magarola (tret de l'article, és la mateixa forma que actualment utilitza l'ICC), en l'edició de 2001 Turó de la Magarola o del Maltall, i en la recent edició de 2012 ha desaparegut la forma "Magarola" i el topònim és senzillament Turó del Maltall.

Tº de Maltall de Magarola, 429 m. Editorial Alpina, 1985.

Turó de la Magarola o del Maltall, 429 m. Editorial Alpina, 2001.

Turó del Maltall, 430 m. Editorial Alpina, 2012.



dimarts, 10 de juliol del 2012

Matinal al cim del Montcau

El passat diumenge vam anar d'excursió a Sant Llorenç del Munt i vam pujar al cim del Montcau des del coll d'Estenalles. El dia es va llevar núvol i fins a quarts d'una no es van obrir clarianes. A més, com l'itinerari transcórrer per arestes, un vent suau força agradable va evitar la forta calor tot i trobar-nos en ple mes de juliol. Per contra, la visibilitat no era òptima, amb molta calitja i núvols que no permetien bones panoràmiques.

Aquesta és una bona excursió per fer amb canalla. Hi ha algun punt al final de l'ascensió que per a ells esdevé una veritable grimpada, però ho superen sense cap mena de dificultat i se senten un xic escaladors.

Entre el coll d'Estenalles (880 m) i el cim del Montcau (1.056 m) són uns 40 minuts al pas de la canalla. Després, el descens fins al coll d'Eres (944 m) requereix uns 25 minuts més. Val la pena aturar-se una estona a l'ombra de les altives alzines que trobem a l'esmentat coll abans de reprendre l'excursió fins al coll d'Estenalles pel camí que voreja la base del cim del Montcau.

Com ja he dit la visibilitat del matí no permeté bones vistes, tret d'algunes roques i elements propers com el cim de Castellsapera i la casa de la Mata, a la veïna serra de l'Obac, els Cortins i la roca Falconera a ponent del Montcau, o el Marquet de les Roques i Sant Llorenç Savall cap a llevant. Pel que fa al cim de la Mola tan sols es distingia desdibuixada la seva inconfusible silueta a migdia del Montcau.

La roca Falconera vista de camí al Montcau.

Les parets dels Cortins, a tocar del Montcau.

De retorn al coll d'Estenalles es pot veure el conjunt del vessant sud del Montcau.




diumenge, 8 de juliol del 2012

Excursió al turó de la Magarola

El turó de la Magarola (430 m), a la serra de Collserola, és un bon mirador sobre Barcelona i el Vallès. Al seu cim, a més d'un vèrtex geodèsic, hi ha una plataforma de fusta amb un banc que convida a una aturada que segur que ens tindrà entretinguts una estona identificant llocs i edificis de la gran capital o els pobles i muntanyes que esquitxen el Vallès.

L'accés a la Magarola és senzill, ja sigui des del coll Serola o des del portell de Valldaura, punts units pel GR-92, o bé seguint el GR-6 des d'Horta o des de Sant Cugat. Ambdós GR es creuen al pas del Rei, collet situat uns 200 m al nord d'aquest turó.

El primer cop que hi vam pujar amb les dues nenes va ser el novembre de 2008 i en guardo un bon record doncs va ser una de les primeres excursions que fèiem tots quatre sense cap d'elles a la motxilla.

Un diumenge de mitjans del passat mes de juny hi vam tornar. Aquest cop hi vam pujar des de la carretera d'Horta a Cerdanyola en poc més de mitja hora. Primer vam seguir un tram de la pista que uneix l'esmentada carretera amb la de la Rabassada. El primer tram de pista s'enfila amb revolts i fort pendent fins a una cruïlla on cal prendre el GR-6 cap a l'esquerra. Ja enmig d'un espès alzinar el camí puja suau i ombrívol fins al pas del Rei on cal seguir el GR-92 cap a la dreta que planeja fins al turó de la Magarola.

Una matinal molt recomanable per fer amb la canalla. Procureu evitar les hores de més calor, és clar. A l'estiu també deu ser una bona passejada quan el sol va de baixa per gaudir de la posta de sol. Serà qüestió de provar-ho i seguir així amb les excursions vespertines encetades el passat estiu.
Panoràmica de Barcelona des del turó de la Magarola.

dimecres, 27 de juny del 2012

Premis Liebster i altres motivacions


A inicis d'aquest mes de juny el blog Senderisme en transport públic va atorgar a Collserola la menció Liebster Blog. Això em va causar sorpresa, doncs no havia participat en cap concurs ni premi, però també certa il·lusió. 

No he trobat gaire informació a la xarxa sobre els Premis Liebsterexcepte en els blogs que han estat premiats. En definitiva, aquest sembla ser un premi honorífic que s'atorga entre blogaires, una iniciativa molt popular d'origen incert.

L
es normes bàsiques dels Premis Liebster són les següents:

1. Quan reps el premi has d'enganxar el logo del premi al teu bloc i enllaçar al blocaire que t’ho ha atorgat.

2. Escollir als teus 5 blogs favorits (en principi han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un breu comentari en els seus blocs per fer-los saber que han rebut el guardó.

3. Demanar i esperar que aquests bloggers passin el guardó a altres 5 blogs.


He volgut aprofitar el cinquè aniversari de l'inici de Collserola per fer la meva tria de Liebster Blog i seguir així aquesta cadena.

La blogosfera és tot un món i que algú consideri que aquest blog mereix una menció, encara que sigui honorífica, em fa força il·lusió. Quan ara fa cinc anys vaig iniciar el blog no pretenia res en concret. Una de les motivacions era conèixer les possibilitats d'aquesta eina i prendre-ho com una pràctica tecnològica. Pel que fa al contingut vaig triar parlar sobre les passions que em tenen atrapat com són la muntanya (excursions i muntanyes viscudes) o el córrer (córrer x córrer), i que darrerament no sempre puc practicar de manera habitual.

Amb el temps si han escolat pensaments, comentaris i apunts referents a moltes altres qüestions, com ara l'afició per la música (dia 19), els moments que comparteixo amb les meves filles (mainada), entre d'altres temes, més o menys variables.

Aquest blog resulta un refugi per a mi, i els apunts són les fites que en cada moment em trobo pel camí o que em recorden el camí que ja he recorregut. Collserola, el blog, és doncs el meu refugi particular.

I ara bé el moment més esperat. Quins són els meus blogs favorits? Complicada elecció i després de dies de debat intern, discerniments i votacions, aquí la tria:

1. El món de les Ones: blog simpàtic i fresc que ens parla de coses senzilles i properes, explicades amb normalitat.

2. Xiruquero-kumbaià: m'agrada aquest blog per que jo vinc d'aquest passat de xiruca, guitarra i foc de camp. Gràcies per perpetuar l'espècie.

3. Blog de l'Assumpta: interessant espai virtual que reflexa les inquietuds i imaginació d'un bon cor. Enhorabona Assumpta.

4. A peu peu Montserrat: blog dedicat a Montserrat amb un inventari molt exhaustiu d'excursions per descobrir Montserrat.

5. L'Hospitalet de Llobregat: fotos, documentació i imatges de la ciutat que em va acollir fa més de 15 anys i que encara segueix en transformació.


Doncs bé, ja està. Ara ja he passat el testimoni i els "deures" per als premiats és continuar amb aquesta cadena -si! com allò de la pesseta- però tranquils que no hi ha cap mal auguri si decidiu trencar-la, de fet, amb premis o sense tots estem enllaçats per aquesta xarxa que és Internet.





dissabte, 16 de juny del 2012

Passejant per la memòria

Passejo pels carrers del barri on vaig crèixer. Carrers ara molt més endreçats, amb voreres amples, arbrat renovat, petits racons convertits en places amb bancs i parc infantil; carrers amb trànsit dens però menys sorollós i més fluid, més amable en definitiva. 

Molts records, especialment d'adolescència i de la primera joventut. Eren carrers que marcaven el límit amb allò desconegut, més enllà dels quals era millor no anar sols, on tot estava per fer i la llibertat es confonia amb el tot s'hi val.

Noms d'establiments, bars i botigues que perduren, d'altres que han canviat del tot. Portals on vivien amics i companys d'escola, molts d'ells, com jo, hauran marxat del barri, d'altres no. Em pregunto si hi viuran encara els seus pares, ara ja grans. Recordo tardes de deures, de berenar i de jocs; dissabtes a la tarda al grup de catequesi primer, després al d'esplai, on el motiu principal era l'amistat amb la colla, les excursions de cap de setmana o les colònies d'estiu.

Plaça Sóller, el Cementiri, Virrei Amat, Pi i Molist, el Manicomi, la Guineueta, el pont de la Meridiana, Fabra i Puig, el Santuari, Piferrer, Can Verdaguer... noms que em venen al cap i recordo com eren abans de la gran transformació dels darrers vint anys.

Hi he passat tantes més vegades en cotxe o moto per aquests carrers, però  no ha estat fins ara que hi he passat novament a un ritme més humà, tot passejant, que m'han vingut una glopada de records. He vist imatges, cares i moments rescatats del potent arxiu de la memòria. 

Encara que soni a tòpic una part de mi, d'un temps determinat de mi, sempre romandrà en aquell traçat de cases i carrers.




divendres, 1 de juny del 2012

Puig de Dòrria, a l'ombra del Puigmal

Del grup de 8 finalment arribem al cim del Puig de Dòrria (2.547 m) just la meitat.
Munts de flors als prats camí del Puig de Dòrria.

Tot i que el dia ha sortit assolellat es veia avenir que al llarg del matí s'aniria ennuvolant. I en part per aquest motiu s'han fet dos grupets un cop superada la meitat de l'ascensió. Uns han seguit cap al cim i la resta han retornat al coll de les Barraques (1.895 m).

Camí del Puig de Dòrria; malgrat la boira avancem.

La sorpresa ha estat que ella ha decidit seguir amb els pares i l'adolescent cap al cim, en comptes de girar cua i baixar amb les mares i les altres nenes. Si, tot i només tenir 7 anys, ha preferit seguir cap amunt. El pare ha consentit orgullós després de demanar-li repetidament que ho penses bé, que encara quedava una mica de pujada i el temps no era segur, que potser era millor que baixes... La determinació de la nena, sense marge pel dubte, ha convençut un pare doblement satisfet.

Tot i la poca visibilitat, només vers el massís Puigmal i, amb permís de la boira, cap al muntanyam de la Molina i el Montgrony, ha estat un bon moment de cim: descansar, fer un glop i menjar algun ganyip. L'ascensió ha tingut el seu premi i hem pogut veure un parell d'isards saltironant per l'ampla Puig de Dòrria.


El Puigmal des del cim de Puig de Dòrria.

Ja de baixada hem travessat una congesta de neu, una de les darreres d'aquesta temporada, que ha fet les delícies de la nena que ha decidit prendre neu per fer un regal efímer a la seva germana petita.

Després el grup s'ha tornat a partir i pare i filla s'han quedat endarrerits mentre els dos més grans seguien per retrobar-se amb la resta del grup al punt acordat.

Enmig la boira la nena ha confessat al pare que sentia por. El pare li ha transmès confiança i seguretat malgrat la hostilitat que pot suposar la muntanya, emboirada i inhòspita, per a un infant. Coneixedor del lloc, el pare, l'ha guiat cercant aquelles referències que marcaven el bon camí: les fites, les marques de pintura, la tanca per al bestiar que segueix paral·lela al camí...

Un cop tots plegats, cares d'alegria i satisfacció per haver completat una bona excursió. Després, el refugi de Corral Blanc ha fet d'aixopluc a l'hora de dinar en arribar les primeres gotellades de la jornada.

Ha estat una excursió molt especial. Per les persones i també pels elements. Una excursió no deixa de ser una metàfora de la pròpia vida: el camí, les fites, adaptar-se a l'entorn, la satisfacció de fer cim, la tristesa d'haver de girar cua, etc.

Anar amb nens a la muntanya magnifica aquesta metàfora i poder guiar-los pel camí vers al cim, animar-los davant el cansament, davant la gosadia, aprendre de l'entorn, ajudar-los a reconèixer els senyals, ... No és aquesta la tasca d'acompanyament que hem de fer com a pares?

És un plaer que mai podré agrair i que hem permet seguir creixent com a persona.



dissabte, 19 de maig del 2012

Esquirols per sempre

- Si - 
Lletra: Rudyard Kipling. Música: Esquirols

Darrerament he fet una bona troballa al youtube -diuen que hi és tot en aquesta plataforma-. Es tracta dels vídeos d'una actuació homenatge a Els Esquirols, entre d'altres actuacions. Feia anys que no escoltava algunes d'aquestes cançons. Em fa gràcia recordar-les i em venen al cap els moments i estones que van omplir durant uns anys molt determinats de la meva adolescència i joventut.

Em sorprèn, en part, la vigència d'algunes d'aquestes lletres. Aquí un tast, en trobareu més però.



----------

dilluns, 23 d’abril del 2012

Un Sant Jordi emotiu

S'acaba un Sant Jordi que ha recuperat la màgia del dia feiner després que l'any passat va caure en plenes vacances de Setmana Santa. I és que estic convençut que aquesta diada tant popular no seria el mateix si sempre fos dia festiu. Pot ser és una percepció personal, però l'efervescència del centre de la ciutat no seria la mateixa.

Enguany he repetit el ritual d'anar a dinar amb la meva dona. I ho hem fet en un petit restaurant libanès que ens ha transportat a les olors de l'altra banda de la Mediterrània i hem recordat aquell Sant Jordi de fa dotze anys que vam celebrar durant un viatge per Síria i Jordània. Després hem passejat pels carrers curulls de gent entre parades de llibres i roses.

El més emocionant de la diada és que en aquesta Barcelona aparentment tant cosmopolita, d'aquest petit país nostre, és fàcil trobar-se casualment amb persones conegudes, vells companys d'estudi o feina, antigues amistats. És un fet que agradablement es repeteix, tot i que amb actors diferents, però que marquen una fita en cada Sant Jordi.

I com no, també es fàcil ensopegar el carrer amb autors, editors, polítics i altres personatges més o menys públics que circulen de botiga en botiga per signar llibres. Uns ho fan per obediència als seus editors, d'altres per la necessitat de donar-se per unes hores als seus lectors, i també molts per deixar-se veure. En qualsevol cas, és un brogit digne de viure.


No sóc amant de fer cues per aconseguir una signatura, la qual cosa no vol dir que no admiri a autors i autores, ben al contrari. Però avui he tingut un privilegi que m'ha fet molta il·lusió i m'ha reconfortat.

En el camí a la recerca d'un lloc per dinar he reconegut en la terrassa d'un bar a Vicenç Villatoro, autor del llibre que estic llegint actualment, Moon River. Com duia el llibre a la bossa he insinuat a la meva companya que li podria demanar que me'l dediqués i la seva iniciativa ho ha fet possible.

Ha estat un gest molt amable per part del senyor Villatoro, que penso que també s'ha sentit afalagat per la nostra intromissió. A més, la seva dedicatòria m'ha emocionat i, sens dubte, ara seguiré la lectura d'aquesta narració amb una altra mirada. Gràcies Villatoro.




dijous, 19 d’abril del 2012

Amics per sempre

- Friends will be friends -
Queen (1986)

Motius diversos han afavorit la inactivitat d'aquest blog en les darreres setmanes. Ha estat necessari aturar-se, cercar les fites i confirmar el bon camí vers el cim o el refugi. I sobre tot adonar-se que sigui quin sigui el camí escollit el fem amb la companyia encertada.


-----------

dilluns, 19 de març del 2012

Per una primavera de somriures

- When you're smiling -
Adaptació de The Zimmers

Potser hagués preferit una versió més dixieland d'aquest clàssic popularitzat per Louis Amstong o Duke Ellington, entre molts d'altres, però aquest vídeo de The Zimmers respon exactament al que sento a les portes de la primavera.

La vida pot ser (és) a voltes molt trista i dura; però no per això hem de deixar de somriure. Encara que sigui per alegrar el dia als altres, segur que sempre trobarem un motiu per somriure.



----------

dimecres, 14 de març del 2012

Excursionejar a pas de mainada

Camí de la Morella es passa pel costat
de l'entrada de quatre avencs.
Omplim el matí d'un cap de setmana qualsevol anant d'excursió a la Morella, al massís del Garraf. S'escau el mot massís per aquest muntanyam que besa el mar entre Castelldefels i Sitges. Una muntanya d'orografia compacta i foradada per tot arreu: els túnels de l'autopista, les pedreres, els abocadors... però també pels forats misteriosos i profunds dels avencs.

Precisament l'excursió que ens regala el matí -una reedició de la sortida que vam fer el passat novembre- transcorre per un altiplà ple d'avencs i que acaba amb la fàcil ascensió a la Morella. Aquest cim, que no arriba de ben poc als 600 m, és un mirador excepcional sobre el Baix Llobregat.

Malgrat ser una excursió senzilla i que ja vam fer fa poc, repetir-la amb nous companys de camí motiva a grans i petits.

I és que la muntanya esdevé un lloc genial per trobar-se amb la mainada. Un espai ple d'estímuls i possibilitats per a la imaginació dels més petits. Un escenari a voltes hostil i que genera pors, però que esdevé un bé de Déu, genera aprenentatges i referma la confiança en un mateix quan la coneixes i l'estimes.

Com a adult, tornar a trescar per un indret ja conegut a pas de criatures i amb la mirada fixada en les seves descobertes, em fa reviure la muntanya des d'una perspectiva ben interessant, acaronant detalls que havien passat desapercebuts i imaginant històries que el pas apressat hauria deixat en el voral del camí.

La característica creu de la Morella i la singular torreta del vèrtex geodèsic.

diumenge, 26 de febrer del 2012

Setmana de traspàs

Demà encetem la setmana que fa que aquest 2012 sigui any de traspàs. El febrer, el mes més curt del calendari esdevé excepcionalment, com passa cada quatre anys, un xic més llarg. Tot el que passi el 29 de febrer esdevé irreal i pot restar en l'oblit si volem convertir els fets en efemèride. Mera anècdota, però.

Però la veritable setmana de traspàs ha estat la que ara tanquem en que el disbauxat Rei Carnestoltes ha donat pas a la Vella Quaresma. És clar que per a la majoria dels adults aquestes cites del calendari passen molt desapercebudes. Però la sort que tenim alguns és que l'escola, a través dels nostres fills i filles, ens situa puntualment en el calendari de les tradicions.

És responsabilitat de pares i mares reforçar tot el que l'escola transmet, en certa manera és com si tornéssim a anar a escola. I això és un luxe que no podem menystenir, per l'acompanyament que fem als nostres fills i per a nosaltres mateixos. El temps que hi dediquem és irrepetible.

I dic luxe, doncs m'agrada reviure tradicions com la Castanyada, el Nadal, el Carnestoltes, la Quaresma, Sant Jordi i moltes altres. Moltes d'elles poden semblar anacròniques i sovint d'origen i forma confoses. Però tenen una funció que avui en dia penso que cal valorar, i és que ens sincronitzen amb el temps i els ritmes de la natura. I això no només és bo, si no també és necessari doncs vivim massa atrapats als ritmes de la tecnologia.

Per acabar, un parell de dibuixos que il·lustren la setmana que ara tanquem.

Dues seqüències de la crema del Rei Carnestoltes.
1. El Carnestoltes crema a la foguera mentre uns diables ballen al seu voltant.
2. Les cendres fumejants de la foguera. 

La Vella Quaresma amb el seu bacallà i les set cames, que simbolitzen les
set setmanes de dejuni per compensar els quatre dies de disbauxa.

divendres, 24 de febrer del 2012

Petita excursió matinal al Puig Castellar

Fa uns dies la meva filla gran i jo ens vam escapar a fer una petita excursió a la serralada de Marina. L'objectiu era el cim del Puig Castellar, a Santa Coloma de Gramenet, on hi ha les restes del poblat ibèric que donen nom al cim.

El dia no era gaire lluminós i la visibilitat escassa, però vam intuir que, malgrat els 303 m d'altitud d'aquest promontori, en dies clars la panoràmica ha de ser excel·lent. D'una banda el Barcelonès, des de les ribes del Besòs fins a Montjuïc i el delta del Llobregat al fons. De l'altra, la serra de Collserola i la plana vallesana. I més properes les queixalades del turó de Montcada i de la pedrera de la Vallençana.

El GR-92 circula pel cim de Puig Castellar,
entre Badalona i el riu Besòs.
L'itinerari que vam fer arrenca del carrer de Menorca, al capdamunt del barri colomenc del Sirguenlín. Un indicador ("poblar ibèric") dóna pas a una pista que remunta suaument. S'arriba a una cadena i es deixa una pista a la dreta que puja fins a una torre de vigilància forestal. Seguim rectes i poc després prenem un corriol que surt a la dreta, al costat d'una boca d'incendis, fins a la carena. Aquest camí està marcat com a GR-92. Ja a la carena el corriol planeja i envolta el Puig Castellar per la dreta fins a un mirador. Bon lloc per fer un ganyip i descansar.

Després entrem al recinte del parc arqueològic del Puig Castellar, tot un museu a l'aire lliure. Un vigilant, voluntari del Centre Excursionista Puig Castellar, ens informa breument sobre el que hi podem veure. Arribem al cim, badem, fem fotos i ens fixem amb les restes de cases i carrers.

Restes del poblat ibèric de Puig Castellar,
datat entre els segles V i IV aC i l'inici del segle II aC. 
Detall del carrer que culmina al cim del Puig Castellar, a la dreta.
De nou al mirador prenem el camí que dóna la volta a la muntanya per ampla pista i que ens retornarà al punt d'inici. El recorregut transcorre en tot moment per terreny fàcil i el desnivell és insignificant. Excursió molt apta per fer amb canalla. Al Puig Castellar també s'hi arriba des de Badalona, seguint el GR-92 des del monestir de Sant Jeroni de la Murtra.

Una breu matinal d'hora i tres quarts, parades a banda, compartint històries imaginàries, aprenent de pedres, arbres i plantes, recollint flors per l'altra meitat de família que romania a casa. Com a muntanyenc, agraït d'haver descobert un nou racó de muntanya; com a pare, content i satisfet per la impagable complicitat amb la meva filla.

diumenge, 19 de febrer del 2012

Un hivern suau, però encara viu

- Les quatre estacions (hivern) -
Música: Antonio Vivaldi (1678-1741)

Malgrat el fred siberià i intens de la primera quinzena de febrer, enguany l'hivern, en conjunt, és força suau. Però l'hivern encara no ha acabat i tal com diu la Candelera "...tant si plora com si riu, l'hivern és viu". Viu com l'allegro non molto del Concert núm. 4 (Hivern) de les Quatre estacions d'Antonio Vivaldi.



-----------

divendres, 17 de febrer del 2012

Marató de Barcelona, aquest any no

El programa "Què, qui, com" del Canal 33, ara fa dues temporades, va dedicar el seu espai a parlar de la preparació d'una marató.

A cinc setmanes de la Marató de Barcelona 2012 poca cosa aportarà a qui s'ha estat preparant durant setmanes i mesos per afrontar el repte de la marató. No obstant això, resulta interessant repassar alguns aspectes i segur que complementa la preparació a nivell psicològic i emocional.

Enguany no correré la Marató de Barcelona, però el meu cap hi pensa sovint. Veure programes com aquest, seguir atletes i corredors al Twitter, és part de la motivació que em cal per mantenir l'activitat atlètica, encara que sigui sota mínims. I és que quan no hi ha un objectiu atlètic potent, quan les circumstàncies de l'entorn o les lesions fan endarrerir la represa atlètica, s'ha d'aprendre a córrer per córrer, doncs és fàcil caure en la deixadesa.

Aquí teniu els talls d'aquell "Què, qui, com" emès el juny de 2010. Espero que us agradi.

   

 

dissabte, 21 de gener del 2012

Bons auguris muntanyencs per aquest 2012

Mai he seguit cap tradició de començar l'any fent res determinat, i menys en relació a la muntanya. De fet, en molt comptades ocasions he realitzat la primera excursió de l'any durant els primers dies de gener. Enguany ha estat possible i ara ja fa dies, aprofitant un dia entre setmana de les vacances de Nadal -tot un privilegi- vaig sortir d'excursió per Montserrat.

Vam pujar al cim de Sant Jeroni des de la Vinya Nova, un vessant de la muntanya que no coneixia més que sobre el mapa i de veure'l des de l'autovia, i malgrat semblar feréstec, ressec i inaccessible, és realment un entorn frondós i molt recomanable.

L'itinerari escollit puja pel camí dels Francesos seguint el PR C-78 fins a trobar el camí que ve del monestir i que mena al cim de Sant Jeroni. De baixada vam seguir aquest camí en direcció al pla de les Taràntules fins a prendre el camí del Pont, el qual davalla de nou pel vessant sud de la muntanya fins a la Vinya Nova.

En definitiva, una volta distreta i solitària, excepte en el tram que coincideix amb el camí de Sant Jeroni que és molt concorregut pels excursionistes que pugen des del monestir o des de Sant Joan.

La muntanya de Montserrat sempre supera les expectatives, màgica per a uns i carregada de simbolisme per altres, endinsar-se en el seu entramat de camins, canals i roques sempre és un plaer per a la descoberta. Enguany miraré menys el mapa i m'hi acostaré més a trepitjar els seus camins.

Una cabra progressa, gairebé desapercebuda, per l'inclinat conglomerat montserratí. La trobeu?
Roques de formes i noms curiosos que esdevenen tot un joc endevinatori: els Plecs del Llibre, el Montgròs, la Roca Plana dels Llamps, la Salamandra, la Roca del Migdia, el Gegant Encantat...
Panoràmica del vessant nord de Montserrat des del cim de Sant Jeroni, amb els Ecos i els  Frares Encantats.
El Cavall Bernat, l'agulla més emblemàtica de tot el massís.
Pel camí de la Vinya Nova envoltem l'Aubarda Castellana i el Puntal de l'Aubarda, a la dreta.