Premis Liebster i altres motivacions

A inicis d'aquest mes de juny el blog Senderisme en transport públic va atorgar a Collserola la menció Liebster Blog. Això em va causar sorpresa, doncs no havia participat en cap concurs ni premi, però també certa il·lusió. 

No he trobat gaire informació a la xarxa sobre els Premis Liebster, excepte en els blogs que han estat premiats. En definitiva, aquest sembla ser un premi honorífic que s'atorga entre blogaires, una iniciativa molt popular d'origen incert.

Les normes bàsiques dels Premis Liebster són les següents:

1. Quan reps el premi has d'enganxar el logo del premi al teu bloc i enllaçar al blocaire que t’ho ha atorgat.

2. Escollir als teus 5 blogs favorits (en principi han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un breu comentari en els seus blocs per fer-los saber que han rebut el guardó.

3. Demanar i esperar que aquests bloggers passin el guardó a altres 5 blogs.

He volgut aprofitar el cinquè aniversari de l'inici de Collserola per fer la meva tria de Liebster Blog i seguir així aquesta cadena.

La blogosfera és tot un món i que algú consideri que aquest blog mereix una menció, encara que sigui honorífica, em fa força il·lusió. Quan ara fa cinc anys vaig iniciar el blog no pretenia res en concret. Una de les motivacions era conèixer les possibilitats d'aquesta eina i prendre-ho com una pràctica tecnològica. Pel que fa al contingut vaig triar parlar sobre les passions que em tenen atrapat com són la muntanya (excursions i muntanyes viscudes) o el córrer (córrer x córrer), i que darrerament no sempre puc practicar de manera habitual.

Amb el temps si han escolat pensaments, comentaris i apunts referents a moltes altres qüestions, com ara l'afició per la música (dia 19), els moments que comparteixo amb les meves filles (mainada), entre d'altres temes, més o menys variables.

Aquest blog resulta un refugi per a mi, i els apunts són les fites que en cada moment em trobo pel camí o que em recorden el camí que ja he recorregut. Collserola, el blog, és doncs el meu refugi particular.

I ara bé el moment més esperat. Quins són els meus blogs favorits? Complicada elecció i després de dies de debat intern, discerniments i votacions, aquí la tria:

1. El món de les Ones: blog simpàtic i fresc que ens parla de coses senzilles i properes, explicades amb normalitat.

2. Xiruquero-kumbaià: m'agrada aquest blog per que jo vinc d'aquest passat de xiruca, guitarra i foc de camp. Gràcies per perpetuar l'espècie.

3. Blog de l'Assumpta: interessant espai virtual que reflexa les inquietuds i imaginació d'un bon cor. Enhorabona Assumpta.

4. A peu peu Montserrat: blog dedicat a Montserrat amb un inventari molt exhaustiu d'excursions per descobrir Montserrat.

5. L'Hospitalet de Llobregat: fotos, documentació i imatges de la ciutat que em va acollir fa més de 15 anys i que encara segueix en transformació.

Doncs bé, ja està. Ara ja he passat el testimoni i els "deures" per als premiats és continuar amb aquesta cadena -si! com allò de la pesseta- però tranquils que no hi ha cap mal auguri si decidiu trencar-la, de fet, amb premis o sense tots estem enllaçats per aquesta xarxa que és Internet.

30 anys després i sense Facebook

Va ser un dilluns d'inicis de la passada tardor. Com en altres ocasions vaig fer una trucada rutinària per motius de feina. La persona per qui demanava no hi era i vaig donar el meu nom i telèfon per deixar l'encàrrec.

Llavors el meu interlocutor va dur un xic més enllà l'interrogatori i davant les meves respostes afirmatives es va identificar. No m'ho podia creure! Era en CS, un company de classe de l'EGB que retrobava 30 anys després per casualitat.

Podia haver estat algú a qui hagués fet una trastada i no m'ho hagués perdonat mai, algú que m'odies, algú a qui debia diners... Qualsevol d'aquestes situacions serien difícils, doncs tot i admetre que qualsevol pot tenir un costat fosc, en general sóc bona persona (almenys això em diuen).

En CS em va explicar que a través del Facebook, com no podia ser d'altra manera, s'havien trobat un parell de vegades uns quants companys d'aquella promoció del curs 1980/81 i que precisament pel següent dissabte havien tornat a quedar de nou. Evidentment em va animar que hi anés, que ho passaríem bé.

La conversa amb en CS em va transportar a aquella primària etapa. En breus instants un seguit de noms de companys van ser recuperats del meu record i fent memòria a cada nom li corresponia més o menys una cara, uns cabells, un somriure de nen o nena.

Durant aquella setmana fins al sopar vaig estar buscant fotos, només en vaig trobar una, o alguna altra cosa que em transportés a aquella època. Em vaig adonar que de les primeres etapes de la meva vida he anat fent net, i quan no hi ha fotos ni objectes que tocar, només ens queda la memòria i el record.

Finalment vaig assistir al sopar juntament amb altres 6 companys. Va ser entranyable, batalletes, anècdotes, petits detalls i fets que recordàvem com si haguessin succeït feia tan sols unes hores. És curiós això de la memòria.

Per a mi, que he conreat les amistats i vincles en etapes posteriors, va ser força important reviure aquell passat comú. Era un altre temps i altres circumstàncies.

Una cosa: sens dubte el Facebook ha ajudat que alguns d'aquells companys reprenguessin el contacte després d'anys de manera ràpida i àgil, però el cert és que molts d'ells mai l'havien perdut el contacte, doncs per amistat, per veinatge o per afinitat, han anat format la seva pròpia xarxa social al llarg dels anys, sense mòbils ni Internet. En definitiva com s'ha fet sempre.

Gent de Pau

Durant la primera setmana d'agost vaig visitar el poblet d'Àreu, el darrer de la vall Ferrera abans que aquesta s'entafori al país de la Pica d'Estats. Mai havia passejat pels seus carrerons i sense cercar-hi res d'especial vaig trobar un seguit de plaques en façanes d'algunes cases amb frases evocadors de motius excursionistes. Aquí algunes d'aquestes plaques:

"Gent de pau" és un grup veïnal d'acció cívica de l'Hospitalet de Llobregat que des del 1996 instal·la plaques amb frases o versos a places al costat d'arbres singulars de la ciutat. Desconeixia però la seva vocació excursionista.

Petjades arreu

Fa uns dies vaig trobar un web curiós. S'hi poden pujar fotografies, acompanyades d'un breu text, on apareguin uns peus i el terra que trepitgen.

És un projecte encara incipient. Ho seguiré i espero que no triguin a aparèixer algunes petjades muntanyenques: uns peus de gat enfilats en un sòl vertical o bé al límit d'una lleixa amb el buit com a única superfície; unes botes de muntanya enfilades sobre una estreta cresta de roca o al llindar d'una esquerda d'una glacera, i moltes altres que mostrin els sòls muntanyencs.

Algú s'anima?