divendres, 29 de maig del 2015

La Transpirinenca, un camí per la memòria muntanyenca


Travessar els Pirineus de mar a mar no és qualsevol cosa. Per a molts muntanyencs és un somni, un propòsit assolible que es reserven per homenatjar les valls, els colls i els cims que els han acollit en tantes ocasions, una mena de tribut per tot allò que la muntanya els ha donat i les lliçons que han après en el seu caminar pirinenc.

Aquesta és la idea que traspua El cor de les muntanyes (Tushita edicions, 2015), el dietari de la Transpirinenca de Ton Barnils on plasma la vivència de caminar els 850 quilòmetres que separen el Cap Higuer, al Cantàbric, de Banyuls, a la Mediterrània.

És un relat sentit i delicat fruit de 37 jornades de diàleg amb la muntanya, però també d'intens monòleg interior que l'autor comparteix amb afany per estendre la seva experiència viscuda com a ésser muntanyenc.

Hi trobarem descripcions detallades de moments de la travessa, però també de records viscuts a les mateixes contrades i que ara li evoquen sentiments profunds. En cada etapa referencia els llocs per on passa, els boscos, la flora i els llacs, però també dóna protagonisme als passavolants que es troba fent camí, als personatges que han modelat els camins pirinencs com ara caçadors, pastors o excursionistes, a les ànimes bosqueroles, i també als textos i autors que des de sempre l'han animat a la descoberta de tots els matisos dels Pirineus.

La lectura us convidarà a recordar les vostres vivències pirinenques tot seguint l'autor per colls i valls. Al final hi trobareu informació amb els punts de pas i l'horari, distància i desnivell de cada etapa, així com referències bibliogràfiques i una selecció de fotografies de David Mengual, company de camí durant molts dies de la travessa.




dijous, 21 de maig del 2015

Un any plujós


A propòsit de les pluges primaverals que no acaben d'arribar, he repescat una versió d'un conte que vaig escriure fa un temps amb motiu del taller "Teixint contes" realitzat durant l'any 2014 a la Biblioteca de Santa Eulàlia, a l'Hospitalet de Llobregat.


--Oh Déu!-- Vaig exclamar després de passar pel control de passaports de l'aeroport internacional Seattle-Tacoma i aturar-me davant un quiosc. Em va cridar l'atenció una de les samarretes de l'aparador: “Welcome to Seattle Rain Festival, January 1st-December 31st”.

Era setembre i la feina de periodista i l'afició per córrer m'havien dut fins aquest racó de món on volia participar a la marató de Seattle de finals de novembre i escriure'n un reportatge. Feia mesos que voltava pel món entre vacances, estudis i feina, i estava tip de la pluja. Havia començat l'any a la costa est escocesa, on la pluja més que abundant és freqüent. Ja ben entrada la primavera a cada jorn recordava que "a l'abril aigües mil" i "pel maig cada dia un raig". Si, a Escòcia també. Després, vaig estar tres setmanes a Barcelona, amb un insòlit inici d'estiu passat per aigua. Per últim, part del juliol i tot l'agost vaig viatjar pel Nepal i l'Índia. En plena estació monsònica la pluja i la xafogor marquen una monotonia només trencada per breus clarianes i traces d'arc de Sant Martí que emmarquen paisatges exuberants. Però ja se sap, "qui no vulgui pols que no vagi a l'era".

Però tornem al setembre i l'arribada a Seattle. Constatar que la freqüència de pluja a la costa nord-oest dels Estats Units dóna per fer ironia en samarretes i souvenirs, em va fer somriure. O no era ironia? Vaig sortir al carrer per buscar un taxi, i com no podria ser d'altra manera, estava plovent.

Després d'indicar al conductor la meva destinació -Capitol Hill, el barri de Seattle que s'aixeca entre els llacs Union i Washington-, vaig parar atenció a la cançó que sonava a la ràdio. Era l'Albert Hammond interpretant "It never rain in southern California". Més ironia, vaig pensar. Llavors vaig preguntar al taxista fins a quin punt era certa la frase de les samarretes de l'aeroport. El taxista em va tranquil·litzar dient que era una exageració semblant a la del títol de la cançó d'Albert Hammond. El que semblava l'inici d'una de tantes converses efímeres sobre el temps que es tenen en llocs de pas, com ara taxis, ascensors o sales d'espera, va derivar cap a una interessant conversa sobre cançons amb la pluja com a inspiració.

Sens dubte aquell paio en sabia un munt de música, i no només parlava del grunge, Nirvana o Pearl Jam, sinó de tots els estils i èpoques. Era un autèntic fanàtic! I a mi, que gairebé m'agrada tota mena de música, em va donar per cantarellejar les melodies que ell anava esmentant. Aquesta càlida afinitat va compensar la fredor de la pluja que seguia caient a l'exterior.

Ens vam anar engrescant i el trajecte fins a la ciutat de la Space Neddle se'm va fer més curt del que pensava. Arribats a destinació, el taxista m'aconsellà que no m'amoïnés per la pluja a Seattle, i si volia veure ploure de veritat, visités la península d'Olympic, situada a l'oest de Seattle entre el braç de mar del Puget Sound i el Pacífic. Per acabar, mentre em tornava el canvi de la carrera em va dir: --Si vol sentir de debò la pluja, escolti l'obertura wagneriana de l'"Holandès errant", on sens dubte els sons de timbals, trombons i trompetes, el faran viure l'embat d'una tempesta--.

Passats uns dies, vaig decidir submergir-me totalment en el festival de la pluja de Seattle i vaig gravar al meu MP4 cançons relacionades amb la pluja per escoltar-les mentre entrenava pels parcs i carrers de la ciutat. Algunes d'aquestes cançons evocaven tristesa, malenconia i mals tràngols. Però no importava. Sovint la pluja funciona com una excel·lent metàfora per expressar aquests sentiments. Vaig cercar vídeos i versions de moltes cançons amb títol plujós, algunes que ni tan sols coneixia: "It's raining again" de Supertramp, "Rain" de The Beatles, "Rain must fall" de The Queen, "It's raining man" del duet The weather girls, "November rain" dels Gun's and roses,"Shadows in the rain" de Sting, "It never rain's" dels Dire Straits o "Have you ever seen the rain?" de John Fogerty, l'ànima de la Creedence Clearwater Revival, cançó versionada per REM o Rod Stewart, entre d'altres. Vaig tancar la recopilació amb l'obertura wagneriana que m'havia aconsellat el meu taxista de capçalera. Tot i no ser de les peces més apoteòsiques de Wagner, segur que m'ajudaria a visualitzar les darreres milles de la marató i l'arribada sota la pluja. I, efectivament, així va ser aquell últim diumenge de novembre a Seattle, gris i plujós.
 
Tal i com ja tenia planejat, el darrer dia de novembre vaig iniciar el meu retorn mental i físic cap a latituds mediterrànies, amb una nova marató a la butxaca i la feina de reporter acabada. M'acostava a la fi d'un any que, donada la meva mobilitat geogràfica, havia estat passat per aigua. Casualitat o manca de previsió? En qualsevol cas, per al nou any calia buscar propòsits i objectius atlètics més eixuts. Fos com fos, segur que trobaria melodies i cançons que m'acompanyarien en cada moment.

dimecres, 13 de maig del 2015

Colònies d'estiu


La primavera ja s'ha instal·lat entre nosaltres, els dies s'allarguen i gairebé sense adonar-nos haurà acabat un nou curs. Per a les famílies amb fills s'acosta el temps de les vacances escolars i inevitablement comencem a pensar en les possibles alternatives per a què infants i joves gaudeixen d'aquest període. El ventall d'opcions és immens i, fer compatible el temps de lleure dels fills amb les obligacions laborals dels pares, sovint suposa un veritable trencaclosques per a moltes famílies.

Fins al moment a la meva família mai ens ha resultat feixuc organitzar les setmanes de vacances escolars entre juny i setembre. Ja sigui per l'àmplia oferta de casals d'escoles, poliesportiu o centre cultural del nostre barri, o per la disponibilitat i disposició dels avis a donar un cop de mà i a gaudir, en aquest cas, de les seves nétes, o per la flexibilitat que hem pogut tenir en algunes ocasions en relació a la feina. En qualsevol cas, cadascú sap les seves circumstàncies i com ajustar-les a la seva voluntat.
 
Però a mesura que els fills creixen el ventall d'activitats a realitzar abraça més horitzons i es valoren opcions com ara anar de colònies. Les meves filles encara no hi han anat mai de colònies, però sempre els hi he explicat les meves batalletes de quan marxava a les colònies organitzades per la parròquia del meu barri, un grup de joves a cavall entre una catequesi i un esplai. Caminar vers un cim, fer manualitats, jugar, cantar, observar l'entorn i compartir les tasques del dia a dia, van ser els grans aprenentatges que reconec en aquells estius, activitats que van canviar el meu rol quan vaig passar a fer de monitor.

Records de colònies a Vilada, Cabrera, Cavallera o Os de Balaguer, i de campaments i rutes pels pics d'Europa o la vall d'Ordesa, em porten al rebost de la meva infantesa i primers anys d'adolescència. Quan he visitat de nou aquests llocs he reconegut jocs, cançons i activitats surant en els paisatges de la meva memòria. Són uns anys que recordo molt, potser un xic mitificats, però que van marcar les meves relacions personals camí de l'edat adulta més enllà de l'escola. Eren temps senzills amb molt de voluntariat i entrega per part de tots, on l'entorn era el principal terreny de joc i descoberta, per convertir el temps de lleure en aprenentatge i omplir així la motxilla d'experiències i valors.

Els temps han canviat per donar resposta a la demanda d'activitats de lleure durant l'estiu i, a més dels esplais basats en el voluntariat, en els darrers anys han sorgit programes de colònies que fan del temps de lleure un camí per fomentar noves competències i habilitats, sense perdre de vista els valors de l'educació en el lleure, la convivència i l'aprenentatge. Dedueixo tot plegat després de consultar el programa de colònies de la Fundació Pere Tarrés de cara a valorar opcions per a les vacances escolars d'aquest estiu.

La Sala, a la Pobla de Lillet, és una de les cases de colònies de la Fundació Pere Tarrés. Situada al cor del Berguedà, es troba envoltada de boscos a tocar les fonts del Llobregat, el Moixeró, el Puigllançada i el Catllaràs.
La Fundació Pere Tarrés ha programat una oferta molt àmplia i variada. N'hi ha per triar i remenar. Des de colònies d'iniciació de tres dies, fins a colònies de tandes setmanals d'anglès, esports i també de caire artístic, naturalístic o tecnològic, a més de rutes i campaments. També hi ha estades a l'estranger per aprendre anglès d'entre dues i quatre setmanes de durada segons siguin a Irlanda, Canadà o EUA.

Sens dubte un ampli ventall d'opcions per fer de l'estiu un temps per compartir i fer nous amics, però també per viure intensament moments que no tornaran.


dissabte, 9 de maig del 2015

Concurs de microrelats sobre pirates


El divendres 8 de maig va tenir lloc a les Drassanes de Barcelona l'entrega de premis del III Concurs de Microrelats convocat pel Museu Marítim de Barcelona i que en aquesta tercera edició tenia com a tema "Els pirates".

El concurs ha rebut més de 700 relats repartits en les tres categories previstes a les bases: 111 presentats a la Categoria A (10 a 12 anys), 136 a la Categoria B (13 a 15 anys) i 458 a la Categoria C (majors de 16 anys), la més nombrosa.

L'acte va tenir lloc a la grada central de les naus gòtiques amb la Galera Reial de Joan d'Àustria de testimoni. Els relats guanyadors van ser llegits pels seus autors durant l'entrega de premis, una manera de compartir els escrits amb la resta de participants i rebre el seu reconeixement. Aquests són els relats guanyadors amb els noms dels seus autors i els pseudònims.

CATEGORIA A

1. Manca Estratègia, de Núria Gallucci Vallcorba (Nuriduli)
2. Excuses, Darío Bueno Giménez (Melonysandía)
3. El pirata Fricandó i la seva tripulació, Jaume Latorre Guardia (Ronald Weasley)

CATEGORIA B

1. Pirata en zapatillas, de
Pere Parcerisa Segú (X-Pander)
2. L'ordre universal,
Nesma A. Rahman Gomez (Piratas en el Mar)
3. El secreto,
Cynthia Ramal Marín (Paloma402)

CATEGORIA C

1. El pirata que nunca lo fue,
Ton Pedraz Pollo (Jero de Pasamonte)
2. ¡Corre!,
Kirsten Miltner (Mar del Norte)
3. La maledicció xinesa,
Joan Ayarte Garcías (Soulless)

Alguns relats no van entrar a concurs per superar l'extensió demanada --màxim 150 paraules-- o la temàtica del concurs --els pirates--. No obstant això l'organització va decidir publicar al blog del concurs dos relats que si s'ajustaven a aquests requeriments però en canvi els autors no tenien l'edat mínima de 10 anys per a participar. Tot un reconeixement i un premi per aquests menuts autors.

Finalment, us deixo amb el microrelat que vaig presentar al concurs, titulat El tresor mai trobat i que parla d'un pirata que decideix jubilar-se i recloure's a la Mediterrània després de voltar per tots els mars i trobar el tresor que tots els pirates anhelen.