dimecres, 23 de maig del 2018

Excursió per la zona del Balandrau


El Balandrau des de l'estanyol del collada de Fontlletera. Foto: Jaume Ferrández
El puig de Balandrau és un cim força accessible gràcies a la pista que uneix Pardines i Tregurà, i que ofereix una bona base d'aproximació a tocar dels 2.000 m. Des de diferents punts de la pista podem realitzar itineraris diversos que culminen a l'esmentat puig i que ofereixen l'opció d'allargar la jornada cap a altres cims.

El diumenge 20 de maig ens hi vam acostar des de Tregurà i vam deixar el vehicle en el punt on arrenca un camí ben marcat que es dirigeix vers al coll dels Trespics i travessa cap a Coma de Vaca. El dia va llevar-se esplèndid a les valls del Ripollès, però a mesura que avançava el matí es va anar girant, i uns pocs núvols van donar pas a la boira carenera i, més tard, de la neu granulada per sobre dels 2.300 m, aproximadament, al plugim durant el descens.

El puig de Fontlletera ens va rebre sota la boira. Foto: Jaume Ferrández
Tot i la variabilitat meteorològica de la jornada, vam realitzar l'itinerari previst. Des de la pista de Tregura ens vam enfilar cap al coll dels Trespics, al qual vam arribar després de travessar un curt pendent nevat. A continuació, vam ascendir al puig de Balandrau (2.585 m), per retornar al coll i ascendir al puig de Fontlletera (2.581 m). De retorn cap a la pista, vam carenejar fins al Castell dels Moros (2.132 m), amb els seus característics sortints de roca que li donen l'aparença de fortalesa i, que ens dies calrs, esdevenen un bon mirador sobre Setcases, el Costabona i l'alta vall del Ter, per descendir cap al punt d'inici de l'excursió.

dilluns, 2 d’abril del 2018

Balanç del repte "Una marató pels nadons prematurs"


El passat 26 de març, coincidint amb l'inici de les vacances escolars de Setmana Santa, vam visitar el Servei de Neonatologia de la Vall d'Hebron per poder conèixer de primera mà més detalls del projecte "Amb tu, com a casa". Ens van rebre Marta Casademont, de la Unitat de Mecenatge, i el doctor Félix Castillo, cap del Servei de Neonatologia de la Vall d'Hebron.

Durant la visita, vam recórrer el servei de neonatologia i vam poder recordar els tres mesos que la nostra filla gran hi va estar ingressada la primavera de 2005: l'UCI, els passadissos, els boxes, el lactari... Vam constatar els progressos i millores implementats en els darrers tretze anys. La nova unitat de neonatologia desenvolupada en aquest temps, ha significat un salt molt important per la feina del personal sanitari i també per la incorporació de les famílies en la cura dels seus fills. Espais més amplis i especialitzats, i horaris de visites més oberts, són les millores que vam poder constatar des del punt de vista dels pares, en relació a la nostra experiència del 2005.

Des de la tardor de 2017, el Servei de Neonatologia de la Vall d'Hebron impulsa el nou Centre de Neonatologia Avançada a través del projecte "Amb tu, com a casa", per accentuar el protagonisme de mares, pares i germans, durant l'estada dels nadons prematurs a l'hospital.

Aquest projecte, impulsat per l'Hospital Vall d'Hebron, va ser la motivació afegida per crear el repte solidari "Una marató pels nadons prematurs", que a més de l'objectiu personal de córrer la marató de Barcelona del passat 11 de març, tenia el modest propòsit de contribuir a difondre el projecte "Amb tu, com a casa" i recollir fons per fer realitat el nou Centre de Neonatologia Avançada.

Entre el 21 de desembre de 2017 i el 18 de març d'enguany "Una marató pels nadons prematurs"va recollir 1.531 €. Estem molt agraïts a totes les persones que d'una manera o altra han fet possible assolir, i superar, la xifra de 1.500 € proposada inicialment.

A través del repte personal, "Amb tu, com a casa" també va tenir ressò a través de les xarxes socials i d'alguns mitjans de comunicació locals tal com es detalla a continuació:
  • 8 de gener: entrevista al programa Tu jugues, d'Ona Codinenca (minut 30:20)
  • 1 de febrer: apunt al setmanari d'activitats Lo parte, de Francesc Soler.
  • 9 de març: notícia a L'informatiu, de Televisió de L'Hospitalet.
  • 22 de març: entrevista al programa Via verda, de Ràdio Arenys.
 
  • Twiter:
 

dilluns, 12 de març del 2018

Breu crònica de la marató de Barcelona

Satisfacció en acabar una nova marató. Foto: Marga Pradas
Ahir vaig córrer la marató de Barcelona. Em costa plasmar en paraules el que vaig viure per tot el que la marató d'aquest any ha tingut d'especial per a mi.

En primer lloc, algunes dades objectives: aquesta quarantena edició de la marató de Barcelona, ha estat la setzena marató que he completat (de les divuit en què he participat), i l'onzena que he acabat a Barcelona (on hi he participat en dotze ocasions).

Sobre el registre, amb un temps de 4.10.18, ha estat la marató més lenta que he corregut mai. Fins al quilòmetre 32 no vaig anar forçat en cap moment, més aviat vaig córrer amb un esperit conservador i pensant que podria acabar al voltant de les 4 h i escaig. Potser en veure que això seria difícil, els darrers quilòmetres vaig sentir que el cap abandonava les cames i vaig estar més pendent de gaudir el moment que de procurar un ritme més o menys constant de cursa. No obstant això, és un temps que entrava dins de les previsions i que ben segur aniré valorant a mesura que passin els dies.

A banda de tot això, com he comentat fins al cansament en aquest blog, aquesta marató ha estat molt especial. D'una banda, perquè fa trenta anys que vaig acabar la meva primera marató (ho recordava amb motiu dels 25 anys), però sobretot per córrer la marató per una causa solidària amb el repte "Una marató pels nadons prematurs".

Sens dubte, aquesta motivació afegida m'ha acomanyat durant la preparació de la marató i ara que he completat la primera part del repte, acabar la marató, espero completar la part solidària assolint el 100% de la quantitat proposada, o si més no, acostant-m'hi al màxim. Recordar que el repte romandrà obert fins al 18 de març, coincidint amb l'aniversari de la meva filla gran, una manera també especial de tancar el repte. Per últim, agrair a totes les persones que fins ara han donat suport a "Una marató pels nadons prematurs", ja sigui amb una donació, difonent el repte o vivint l'ambient de la marató a peu de carrer.

Tinc molt present els ànims de les persones que vaig poder saludar ahir a la cursa: a Romana De Lillo, pel seu suport en diferents punts del recorregut; a Rosa Lizandra, a qui em va alegrar poder saludar a Diagonal Mar; al David de Blogmaldito, que després de la cursa va seguir fent fotos al Paral·lel i més enllà; a Miquel Pucurull, amb qui vam intercanviar bons desitjos abans de l'inici de la cursa, i que a 80 anys és tot un exemple de constància; i a l'Albert Torrent, l'artífex del web Ultres Catalunya, que em va acompanyar des del quilòmetre 30 fins al final.

I com no, el meu agraïment a mon germà Josep, la meva cosina Pili, les meves filles, Anna i Clara, i la meva dona Marga, que van fer la seva particular marató per trobar-nos en els punts convinguts del recorregut.


dimarts, 13 de febrer del 2018

Mitja de Barcelona, un assaig general cap a la marató


Preparar una marató porta el seu temps. És un gran objectiu a llarg termini que necessita altres petits objectius per alimentar-se i perfilar-se. Entre aquests petits objectius hi ha les sessions d'entrenament setmanal i les curses, que serveixen per afinar els ritmes, provar-se i anar definint la resta d'entrenaments fins al dia del gran propòsit, la marató.

Després de córrer la Sant Miquel Xperience i la Mitja Marató Colomenca, els dos primers objectius atlètics en la meva fase final de preparació de la marató, diumenge passat vaig córrer la Mitja Marató de Barcelona.

Des del 1999, que vaig córrer aquesta mitja per primera vegada, ja en van deu que la completo, i és la mitja marató que més vegades he fet. En aquest temps, tinc present que el 2001 es van celebrar dues mitges maratons a Barcelona: una al febrer, i l'altra coincidint amb la Cursa de la Mercè (el 2002 es va mantenir només al setembre, i al cap dels anys va tornar al febrer). També recordo que en l'edició del 2010 vaig abandonar la cursa al quilòmetre 10. En qualsevol cas, des del 2011 no la corria i enguany ha estat una bona ocasió per repetir i seguir amb la preparació de la marató de Barcelona.

Per motius diversos, la mitja de Barcelona és com un assaig general de cara a la gran cita maratoniana. En primer lloc, el circuit coincideix en diversos trams amb la marató: Gran Via, entre Entença i Passeig de Gràcia, i entre Perú i Rambla Prim; la Rambla Prim i la Diagonal; la Vila Olímpica i el carrer Pallars, i el tram de passeig Colom i Paral·lel. Aquest darrer tram, que en la mitja es fa a l'inici de la cursa amb certa alegria, en la marató s'afronta amb 39 km a les cames i fa que el suau pendent del Paral·lel sembli insuperable. Aquestes coincidències amb el circuit ajuden a visualitzar la marató.

Però hi ha altres aspectes que també hi contribueixen. Cap altra cursa a Barcelona es pot equiparar a la marató en termes de nombre de participants, organització, ambient, públic... I és que tot plegat esdevé un assaig pel dia de la marató: córrer en mig d'una munió de corredors, avituallar-se entre tal densitat de cames i braços, sentir els ànims del públic en llengües d'arreu, la música dels punts d'animació, les cues al guarda-roba o l'ambient durant la recollida dels dorsals. Qualsevol racó fa olor de marató i ajuda a visualitzar l'escenari del pròxim 11 de març i tot el que envolta la marató.

La mitja marató de Barcelona, també marca el darrer mes de preparació de la marató: és un temps per afinar l'estat de forma, però també és un temps d'espera, sobretot les dues darreres setmanes, que cal saber gestionar, perquè aquesta espera no esdevingui impaciència.

Així que, cal seguir entrenant per participar en condicions a la marató de Barcelona. Abans, però, dos objectius atlètics més: la Maratest del Prat de Llobregat del 18 de febrer, i la Mitja Marató de Gavà del 25 de febrer.

Després, faltaran quinze dies per a la gran cita, que aquest any per a mi té una motivació molt especial més enllà del repte esportiu com és el repte solidari Una marató pels nadons prematurs.

dimecres, 31 de gener del 2018

Mitja Colomenca. Bona cursa i millors sensacions

Les pistes d'atletisme Antonio Amorós, a Santa Coloma de Gramenet, punt neuràlgic de la VI Mitja Marató Colomenca. Foto: Jaume Ferrández
La sisena edició de la Mitja Marató Colomenca ja és història. És la segona vegada que participo en aquesta cursa, encara novella, que edició rere edició segueix amb bon pas cap a la consolidació. Vaig participar-hi l'any 2016 i va ser un bon test en la preparació de la marató de Barcelona: vaig acabar amb molt bones sensacions perquè feia cinc anys que no corria una mitja per sota 1.50 h.

Aquest any, he rebaixat en 3:42 i 5:37 minuts, respectivament, els registres de les mitges de Ripoll i el Prat de Llobregat de la passada tardor. Tot plegat m'anima amb les sis setmanes prèvies a la marató de Barcelona de l'11 de març. Xifres i registres a banda, m'ha agradat tornar a córrer la Mitja Colomenca després que el 2017 no hi vaig poder participar a causa d'un esquinç al turmell que vaig patir dues setmanes abans de la cursa. 

Diumenge es llevà amb fred i també feia una mica de vent. Amb l'inici de la cursa, i a mesura que el sol s'aixecava, les condicions per córrer van millorar;  en la segona part de la prova que la temperatura va ser més agradable.

La sortida de la mitja, a les 9.30 h, era conjunta amb la cursa de 10 km. Les dues proves compartien circuit fins al km 6, aproximadament, on els participants del deu mil giraven per retornar a les pistes d'atletisme Antonio Amorós, punt d'inici i final. Aquest tram comú és totalment urbà i transcorre pels carrers de Santa Coloma, amb pujades i baixades que lluny de trencar el ritme em van servir per entrar en calor.

Entre els quilòmetres 6 i l'11,5 la mitja marató segueix la carretera de la Roca del Vallès. Aquest tram és d'anada i tornada i convé prendre nota del perfil que, tot i no presentar cap rampa considerable, sí que té ondulacions que de tornada poden trencar el ritme.

La carretera circula entre el riu Besòs, que a l'anada tenim a l'esquerra, i la base de la serralada de Marina. A l'altra banda del Besòs destaca la presència del mossegat turó de Montcada, amb la cimentera a la seva base. A mesura que avancem, la panoràmica s'obra cap al Vallès Occidental i, com que el dia era net, es podien albirar a l'horitzó els cims de la Mola, Gallifa i els cingles de Bertí. Just abans del gir, també es deixà veure per uns segons el nevat perfil del Montseny. De retorn, a banda del turó de Montcada, i sempre a l'altra riba del Besòs, destacaven els cims més septentrionals de la serra de Collserola, amb els amuntanyats barris de Ciutat Meridiana i Torre Baró, i la característica silueta del castell del mateix nom.

Els darrers 5 km tornen a circular pel nucli urbà i, tot i que reserven alguna suau pujada, els dos darrers quilòmetres, planers i paral·lels al Besòs, deixen marge per acabar amb la camada llarga sempre que hàgim mesurat bé les forces.

En definitiva, de nou una bona experiència que procuraré repetir i ha tornat a formar part del meu pla de preparació de la marató de Barcelona. Una marató que aquest 2018 té un doble objectiu per a mi: d'una banda, el repte atlètic d'acabar una marató 30 anys després de completar la meva primera marató; i de l'altra, el repte solidari "Una marató pels nadons prematurs" que té el propòsit de recollir fons per al nou Centre de Neonatologia Avançada de l'Hospital Vall d'Hebron.

 


dimecres, 24 de gener del 2018

Córrer una marató per una causa solidària


El 2006, dies després que la meva filla gran fes 1 any, vaig acabar la meva primera marató com a pare. Foto: Marga Pradas
Una de les meves aficions és córrer. Aquest modest bloc és una petita mostra; sovint hi escric sobre curses que he fet, llibres relacionats amb córrer, etc. Amb els anys he corregut prop d’un centenar de mitges maratons i una quinzena de maratons, entre moltes altres curses de distàncies inferiors. No són moltes ni poques, són les que són; a la vida no tot és córrer.

L’estiu passat, després de córrer la Mitja Marató de Grenna, a Dinamarca, vaig plantejar-me preparar la 40a Zurich Marató de Barcelona que tindrà lloc el pròxim 11 de març. Aquesta serà una edició especial, la 40a, i a més coincideix que farà 30 anys de la primera marató que vaig completar.

Però hi ha una altra motivació que la farà encara més especial per a mi: córrer la marató per una causa solidària i recollir fons per al projecte "Amb tu, com a casa", impulsat per l’Hospital Vall d'Hebron per crear un nou Centre de Neonatologia Avançada amb l’objectiu de millorar les condicions d’hospitalització dels nadons prematurs i de les seves famílies.

La iniciativa de l’Hospital Vall d'Hebron, de la qual vaig tenir coneixement la passada tardor, em va evocar la primavera del 2005. El març d'aquell any va néixer la meva filla gran després de 28 setmanes i 2 dies de gestació, i amb 560 grams de pes. Sí, ho has llegit bé, 560 grams. Per aquest motiu, va passar 92 dies al Servei de Neonatologia de la Vall d’Hebron. Van ser unes setmanes molt dures, amb moments de neguit i incertesa, però també d’esperança i molta confiança, dipositada en tot l’equip mèdic i d’infermeria.

Per l'experiència viscuda fa tretze anys, la meva família i jo ens vam veure molt vinculats al projecte "Amb tu, com a casa". És per aquest motiu que vaig decidir sumar-m'hi a través de la meva afició atlètica. El resultat és el repte "Una marató pels nadons prematurs" que té el propòsit de recaptar diners per al nou Centre de Neonatologia Avançada de l’Hospital Vall d'Hebron

I això serà possible gràcies a la iniciativa "Corre per una causa solidària" que un any més proposen els organitzadors de marató de Barcelona juntament amb la plataforma de crowdfunding migranodearena.

Com pots col·laborar amb el repte?


    • Segueix el repte a Twitter, amb les etiquetes #BornToBeExtraordinary #VallHebron #maratóXprematurs
      • Surt als carrers de la ciutat el diumenge 11 de març, per animar els participants i gaudir de l'ambient de la 40a Zurich Marató de Barcelona.
      • Difon la iniciativa entre els teus contactes.


      dimarts, 16 de gener del 2018

      Sant Miquel del Fai, una experiència atlètica


      El 14 de gener es va celebrar la VI Sant Miquel Xperience, una prova de 14 quilòmetres que transcórrer entre Sant Feliu de Codines i Sant Miquel del Fai.

      Feia un parell d'anys que m'havien parlat d'aquesta cursa els amics d'Anem a la muntanya, un programa setmanal d'Ona Codinenca conduït per membres del Centre Excursionista de Sant Feliu de Codines en el qual vaig participar el febrer del 2016. Les seves explicacions i entusiasme em van despertar l'interès per participar a la Sant Miquel Xperience en alguna ocasió. I dit i fet, aquest any l'he triat com una de les curses per preparar la 40a Zurich Marató de Barcelona, que aquest any correré per recaptar diners per al nou Centre de Neonatologia Avançada impulsat per l’Hospital Vall d'Hebron: "Una marató pels nadons prematurs".

      La Sant Miquel Xperience, que transcorre majoritàriament per carretera asfaltada, té unes particularitats que la fan única. A més d'un entorn natural de boscos i cingleres, i les vistes sobre el Vallès, en general, i la vall del Tenes, en particular, cal afegir que el recorregut circula per l'espai de Sant Miquel del Fai i s'entafora per  balmes a tocar dels salts d'aigua.

      El Parc Usart, punt d'inici i arribada de la cursa. Foto: Marga Pradas
      La cursa comença al Parc Usart, a un quilómetre i escaig del poble, en la carretera que mena a Sant Miquel del Fai. Els primers metres, en suau descens, es fan amb alegria, i fan pensar a dosificar bé les forces per encarar l'arribada, que serà en pujada.

      Després del primer revolt pronunciat, la carretera comença a enfilar-se i la panoràmica cap al Vallès Oriental s'amplia. Poc després la carretera gira direcció nord i circula a tocar de l'estimball sobre la vall del Tenes: a la dreta s'observa Riells del Fai i el rocam vermellós que l'envolta; a l'esquerra s'acaricien les verticals parets dels cingles del Perer.

      Tot a punt per la sortida de la VI Sant Miquel Xperience. Foto: Marga Pradas
      L'ascens és progressiu, amb uns trams més planers que altres. A mesura que s'avança, es distingeix l'edifici de Sant Miquel del Fai. Si parem atenció, es poden intuir els primers corredors que ja han entrat al recinte. Tot seguit la carretera inicia un descens a buscar el Tenes i després d'un pronunciat revolt circula a tocar del riu, el creua i inicia el darrer ascens abans d'entrar al recinte de Sant Miquel.

      Deixem l'asfalt per accedir al recinte del monestir per una pronunciada baixada fins a tocar de la casa del Prior i les dependències monacals. Ara, la cursa transita per camins empedrats i de terra que recorren la cinglera fins a la petita esglesiola de Sant Martí del Fai. Sens dubte aquest és el tram més espectacular donat que circula sota la roca i per coves a tocar dels salts d'aigua del Rossinyol i del Tenes. La fosca, els tolls d'aigua i l'estretor d'algun pas fan que el tram sigui entretingut, a la vegada que ràpid, i cal parar atenció en seguir les indicacions dels voluntaris que fan de control, per tal de no relliscar, entrebancar-se o colpejar-se amb els corredors que venen en direcció contrària.

      A Sant Martí del Fai hi ha el gir i desfem el tram fins a sortir del recinte després d'una curta i dreturera pujada que acaba al pont del Rossinyol, on hi ha el control de xip i l'avituallament. Pugem de nou a la carretera i iniciem el retorn alternant els trams de pujada i descens, a la inversa que a l'anada.

      Sens dubte el millor de la cursa és l'entorn on s'emmarca i és molt adequada per rodar i gaudir del paisatge. Tot i ser una cursa exigent, pel meu parer no és una cursa trencacames, permet prendre un ritme constant en el tram d'asfalt i gaudir d'un retorn sense patiments, si les forces es dosifiquen bé, és clar. També em va semblar molt ben organitzada, amb bona atenció i informació als participants, tant el dia de la cursa com abans.

      El brou preparat per l'organització va fer entrar en calor els acompanyants i voluntaris de la cursa. Foto: Marga Pradas
      En l'edició d'enguany el dia era fred i rúfol, i qui més qui menys va témer per la pluja que al final no va arribar. A la zona de sortida i arribada els que van patir més fred van ser els voluntaris i acompanyants, però ho van resoldre d'allò més bé gràcies al brou preparat per l'organització. Al web de la cursa trobareu tota la informació i fotografies de la sisena edició.