dimarts, 18 de desembre del 2007

Ara ve Nadal...

Ja fa dies que els carrers dels nostres barris llueixen llums i guarniments nadalencs. S'acosta el Nadal i és temps de recolliment per a uns, d'esbarjo per a altres i de màxim consum per a molts. Portes endins cadascú ho prepara i ho espera de manera particular i diferent.

A mi aquests dies no em deixen indiferent. D'una banda per que m'agrada compartir taula amb la família, els parents i les persones estimades. També acostumo a felicitar el Nadal i desitjar un feliç any als amics més propers. Mai ho visc com un compromís, és una cosa que tinc ganes de fer i em fa sentir bé. Potser és que a casa ens agraden les celebracions i així ho fem també quan s'escauen aniversaris. En quan als regals, per Nadal és el moment més important de l'any, sobretot si hi ha infants al nostre voltant, i els Reis s'encarreguen de fer-ho amb màgia.

Però d'altra banda, aquest període de l'any m'exalta pel desig de compres impulsives i induïdes des de la maquinària comercial: anuncis, publicitat, festius amb comerços oberts, etc. I no només amb les joguines i regals, sinó també amb els àpats i aliments. Fa anys que la nostre societat ha sobrepassat tots els límits del que és raonable i les festes de Nadal són un compendi de despropòsits insultants.

Per Nadal tothom ha de ser feliç i fer bona cara, tant se val si la resta de l'any ens tirem els plats pel cap. I només es pot ser feliç si comprem més i regalem més. És una invitació a tirar la casa per la finestra, que s'accentua per Nadal però perdura tot l'any, doncs sempre hi ha motius per consumir, sobretot amb la incorporació de tradicions foranes. Les tradicions s'acaben reduint al consum i perden la seva eficàcia com a instruments de cohesió entre generacions. Un signe més que la nostra societat postindustrial no toca ni quarts ni hores.

En qualsevol cas, Bon Nadal i Feliç 2008,

"Només l'amor il·lumina el que perdura,
només l'amor converteix en miracle el fang,
només l'amor engendra la meravella."

dilluns, 17 de desembre del 2007

Sant Pere Màrtir

Des del terrat de casa meva, a l'Hospitalet de Llobregat, es veuen poques muntanyes: un parell de turons de la serra de Collserola, Sant Pere Màrtir i el Tibidabo, i els lloms de la Morella, al Garraf. La resta de l'horitzó es format per terrats i antenes.

El turó de Sant Pere Màrtir (384 m) esdevé la protuverància més meridional de la serra de Collserola i als seus peus, cap al sud, s'estén el delta del Llobregat, la qual cosa el fa un punt inconfusible des d'aquesta plana que forma el riu, i és fàcilment reconeixible des de les poblacions que hi han crescut o des de qualsevol de les vies de comunicació que el travessen. A més, les antenes que hi ha al seu cim li donen una de les siluetes més característiques de la serra.

És un bon mirador, igual que ho és el tram del passeig de les Aigües que rodeja aquest turó i circul·la a mitja alçada de la muntanya. És ben cert que les muntanyes ens atrauen per diverses raons, sovint per la seva magnitud i grandiositat en relació al territori que senyoregen, i si des de la plana no atrau, normalment és per que el seu entorn ha estat urbanitzat en desmesura. El turó de Sant Pere Màrtir en seria un bon exemple: les antenes del seu cim, els enderrocs dels seus vessants i les urbanitzacions que assetgen la seva base fan d'ell un cim lleig i poc atractiu.

Amb tot, esdevé una bona talaia, i les àmplies i dilatades panoràmiques sovint recompensen el seu caràcter poc atractiu, sobretot en dies amb bona visibilitat. És un cim fàcil d'assolir i això el fa molt freqüentat. Jo hi he estat només un parell de cops, però estrictament no l'he ascendit, doncs sempre ho he fet durant alguna sessió d'entrenament des de la zona de Can Cuiàs. M'agradaria pujar-hi des de casa mateix, en el que seria un itinerari urbà, a través d'un dels paisatges més densos i transformats produïts per les necessitats migratòries de meitat del segle XX.

diumenge, 16 de desembre del 2007

24 hores d'atletisme

Ahir vaig córrer un relleu d'1 hora a l'estadi de Serrahima de Barcelona en el marc de les 24 hores d'Atletisme de la Marató de TV3. Durant 24 hores una trentena d'esforçats atletes han corregut sense parar. Simultàniament altres atletes han anat fent relleus d'1 hora, de 2 km o de distància lliure. També s'han fet aportacions econòmiques per tal de contribuir a la Marató de TV3, enguany dedicada a les malalties cardiovasculars.

Ha estat la meva primera participació en un esdeveniment com aquest. He corregut de 5 a 6. La tarda era freda i volta rere volta, el dia ha donat pas a una nit encara més freda. Des del Serrahima, les primeres voltes m'han deixat veure el perfil de la serra de Collserola; mentre, el sol queia sobre les torres de la plaça Europa i les massives construccions de la futura Ciutat Judicial, a tocar de l'Hospitalet.

Durant el meu relleu, el vent en algun dels revolts i una fina i freda pluja han acompanyat l'arribada definitiva de la nit, esborrant l'horitzó més enllà dels carrers de la pista d'atletisme. Els potents llums de la instal·lació han contribuït encara més a que la realitat única pels atletes fos el paviment de la pista. Per tots ells, igual que pels membres de l'organització, començava una llarga nit.

S'ha d'estimar molt el córrer i s'ha de ser molt fort per plantejar-se aquesta mena de reptes. La meva admiració per tots ells. Realment s'ha de tenir molta força mental més enllà de la preparació física. Trobareu més informació de l'esdeveniment a

www.corredors.cat i www.curses24.com.

diumenge, 9 de desembre del 2007

El setge de Collserola

Aquests dies de pont prenadalenc els vaig començar amb una matinal atlètica: la cursa de la festa major de Sant Andreu del dijous dia 6. Més de mil corredors van cobrir els 5 km de pla recorregut pels carrers de l'esmentada barriada barcelonina. Una cursa ràpida -un pèl curta pels habituals de les mitges maratons o dels 10.000- que va força bé per veure com anem de velocitat.

Avui diumenge, en canvi, he trotat per la carretera de les Aigües, força transitada per ciclistes de muntanya, passejadors i corredors. He anat des del pla de les Maduixeres fins a la plaça Mireia -un recorregut que sovintejo- i he seguit cap al parc de Cervantes.

En el tram final del circuit d'avui he passat pel límit del futur Pla Caufec-Porta BCN, a Esplugues de Llobregat, un projecte que urbanitzarà la base de la muntanya de Sant Pere Màrtir. Ja se sap: habitatges, centre lúdic i comercial, i edificis d'oficines. A canvi de soterrar la línia d'alta tensió que travessa aquest sector de Collserola i d'eliminar les torres actuals, fa anys es van requalificar els terrenys. Sense comentaris. Aquest sector era dels últims del perímetre de la serra de Collserola sense edificar de manera desmesurada, almenys al límit del Baix Llobregat i Barcelonès.

Feia anys que plataformes veïnals lluitaven per impedir aquest projecte i ara sobre el terreny ja es poden veure els treballs d'aplanament i desmunt. En aquest cas no s'ha pogut fer gaire més enllà de la denúncia i la queixa. Està clar que els depredadors del territori deuen veure que se'ls hi acaben les possibilitats si finalment s'aprova el projecte de parc natural. Davant d'això però, dubto que aquest figura de protecció sigui efectiva, doncs encara hi ha molts projectes pendents: ampliació del parc d'atraccions, túnel d'Horta, etc.

Malgrat tot, el matí era esplèndid: per un costat el límit del bosc retallava un cel nítid gràcies al vent que l'ha escombrat de núvols i contaminació. A l'altra banda, la trama de la Gran Barcelona també es perfilava nítida amb el seu creixent skyline projectat cap al mar. En front, el reflex d'un sol a punt d'arribar al seu migdia, semblava un mirall enlluernador davant la desembocadura del Llobregat. Tot i l'assetjament que pateix Collserola sempre serà un espai per l'esport, l'excursió, el passeig, i més enllà d'això pel pensament i la reflexió.

dimarts, 4 de desembre del 2007

De nou Collserola

Darrerament he freqüentat aquesta serra que tinc tant a prop de casa. Tot i que de sempre m'ha agradat acostar-m'hi, des de fa uns mesos la miro més que mai amb ulls d'excursionista. Potser per tot això vaig batejar aquest bloc amb el nom d'aquesta serra i d'aquest parc metropolità. Sobre el mapa hi traço recorreguts i itineraris que potser algun dia acabaré fent. De moment són passejades senzilles en família i sense un clar objectiu més enllà de recollir fulles i fruits, acostar-se a alguna font i, a l'estiu, buscar l'ombra. A més de la carretera de les Aigües, on acostumo anar a entrenar o a passejar, el fet excursionista per aquesta serra sempre ha quedat eclipsat per altres destinacions. I és que malgrat trobar-se tan a prop de casa, el fet urbà associat a aquest parc metropolità potser ha estat un fre al seu descobriment més íntim.

El cert és que és un espai eclèctic de natura diversa i usuaris encara més diversos. Hi predomina el ciclista de muntanya, degut sobretot a les innombrables pistes que travessen la serra; també hi ha molt atleta popular, i és fàcil reconèixer rostres habituals de les curses, i de tant en tant algun maratonià més conegut. Per entrenar, la carretera de les Aigües és un bon lloc, sobretot si podem escollir les hores i els sectors més apropiats, altrament esdevé força massificada i la concentració de corredors i passejadors en determinats dies i hores és exagerada.

També és un espai per la tranquil·litat i els camins perduts i menys freqüentats, on no trobarem ni ciclistes ni aquells caminaires que segueixen senders senyalitzats. Això si, alerta amb els camins que ni tenen marques de PR o GR, ni la senyalització pròpia del parc: ens podem trobar sorpreses per ser camins que són a punt de perdre's. Sovint condueixen a enlloc, d'altres a indrets quasi personals i íntims, i en el pitjor dels casos s'arriben a emboscar tant que de sobte podem sentir l'alè dels senglars.

L'excursionista també hi troba el seu lloc, i en aquest sentit, Collserola és un paradís per les matinals, doncs des de qualsevol de les poblacions que envolten la serra, podem emprendre excursions que ens faran gaudir de la diversitat de paisatges que encara hi podem trobar. A més, només que ens enlairem cap alguna de les seves talaies (Tibidabo, Magarola, Sant Pere Màrtir, etc.), podrem jugar a endevinar que coneixem de l'àrea metropolitana.

Tant de bo que aquest espai acabi sent declarat parc natural i sigui gestionat adequadament per tal de no permetre que nous projectes urbanístics acabin guanyant terreny en aquesta ja malmesa i urbanitzada muntanya.