dimecres, 30 d’abril del 2008
Andorra als quatre vents
divendres, 18 d’abril del 2008
Un Sant Jordi més muntanyenc que mai
Voldria però, centrar-me en un àmbit molt concret: els llibres de muntanya. Probablement el meu anàlisi serà més descriptiu que altre cosa, però pot donar una idea del que vull dir. Parteixo de la meva percepció personal, i no recordo cap altre abril tant farcit de presentacions i novetats d'aquesta temàtica com el d'enguany. Potser fins ara no hi havia un plantejament tant comercial, o bé es creia que Sant Jordi era una cosa més d'autors mediàtics o de premis d'alta literatura. També podria ser que el llibre de muntanya, més associat al lleure, l'esport o el temps d'oci, s'escau més com a llibre per regalar per Nadal, o per comprar per preparar unes vacances o un cap de setmana, i per tant amb una demanda més o menys sostinguda al llarg de la temporada. En qualsevol cas, aquest any veig l'ambient diferent i segur que el públic ja és prou ampli i cal no deixar escapar les possibilitats que ofereix la campanya de Sant Jordi.
Aquest és el viatge impossible per les presentacions del que portem d'abril. L'1 d'abril va ser el torn del llibre Josep Milà. L'amor a la muntanya neix fins i tot en temps de guerra (Cossetània), de Francesc Roma, presentat a la seu del Centre Excursionista del Penedès, a la capital vilafranquina. Una setmana després, el 8 d'abril, el mateix autor presentava un nou títol publicat per la mateixa editorial de Valls, Història social de l'excursionisme català. El Franquisme (Cossetània) aquest cop a la residència del CSIC, al carrer Hospital de Barcelona.
El mateix dia, i més o menys a la mateixa hora però al Centre Cultural Casino de Manresa, es presentava la guia El Bages a peu. 16 rutes per valls i muntanyes (Farell Editors) de Marc Vilarmiu i Jordi Planell. A l'endemà, divendres 11 d'abril, Edu Sallent reunia un centenar de persones a la llibreria Muntanya de Llibres de Vic, per acostar Cels de safir als lectors osonencs.
dijous, 10 d’abril del 2008
Vuit mils, molt més que xifres
De l'Annapurna de Bohigas i Lucas del 1984, fins al Broad Peak d'Ester Sabadell del 2007, passant pel primer Everest català (1985), o els agredolços Dhaulagiri (1986), Makalu (1991) o K2 (2004), fins a completar els 14 vuit mils. L'autor ha anat recreant una trama per cada cim a partir de les converses amb els diferents protagonistes, una feina de més de dos anys que plasma l'experiència més humana que alpinística, més sentimental que tècnica, de cada una de les ascensions.
A més de l'autor i d'Enric Faura, director de la col·lecció, han intervingut en una mena de torn de paraules, alguns dels protagonistes: Òscar Cadiach -l'alpinista català amb més vuit mils-, Ester Sabadell, Josep Noguera, Jordi Canyameras, Lluís Rafols, Eloi Callado i Carles Vallès. En general tots han agraït la seva participació en l'elaboració del llibre i amb més o menys convenciment, han convingut la importància de les persones, dels sentiments i emocions que omple de sentit les muntanyes, més enllà de les xifres, altituds i rànquings.
Em venen ganes de llegir aquest llibre, potser serà el meu Sant Jordi d'enguany. En part també tinc el desig de rellegir alguns episodis de l'alpinisme català, ara des de l'altaveu que ens ofereix l'Eduard Sallent, per veure si encara em resulten un mite, com ho van ser el primer Everest, la cara sud de l'Annapurna, el Dhaulagiri, i tantes altres expedicions que vaig documentar per preparar les entrades del Diccionari de l'excursionisme català.
dimarts, 8 d’abril del 2008
Els Rasos de Peguera
Seguim carenejant vers al SW fins al cim del serrat de les Estelles. Confirmem la panoràmica abans descrita i afegim la que ara s'obre cap a ponent, on veiem els cims que volem assolir al llarg del matí: el Pedró, la Torreta, la roca d'Auró i el Cogulló d'Estela. Cap al sud la vista també seria immensa si no fos per la boirina, ara ja calitja, que entrenyina el cel. Tot i això, entreveiem les siluetes del Montseny, la Mola i Montserrat.
Seguim l'excursió, i en un puja i baixa distret de cim a coll i de coll a cim, anem passant el matí. Assolim el Pedró. La vista des d'aquest cim, arrodonit i cobert per un bosc esclarissat de pi, és menys franca que la que gaudirem més avançada l'excursió. Després assolim la Torreta on la panoràmica ens mostra cap a ponent les serres de Busa, Port del Comte i la roca de Canalda, entre d'altres petites serres de l'ondulat territori que apropa el Bages, el Berguedà i el Solsonès.
Baixem a cercar el coll que ens separa de la roca d'Auró, següent punt culminant que pugem. La vista des del cim ens apropa a bona part del recorregut que hem fet i el que encara ens queda. Baixem, i des del següent coll ascendim el cogulló d'Estela, el darrer del dia, el més baixet però no per això menys panoràmic. La seva posició despenjada de la resta del massís ens acosta a altres serres fins ara amagades, com la serra del Verd.
Iniciem el descens definitiu i anem a cercar el camí que tancarà la volta que hem fet. Ens aturem a dinar a la font de Tagast, des d'on veiem a tocar el santuari de Corbera. En aquest punt, cruïlla de camins i un bon lloc per refrescar-se, ensopeguem amb alguns dels pocs caminants que hem vist al llarg del matí. Comentar l'itinerari o simplement saludar-se ens apropa per uns instants.
Ha estat un recorregut preciós en un esplèndid matí de primavera. He gaudit aquests boscos i les enlairades roques que els vigilen, he caminat aquests camins i travessat les seves àmplies collades. He conegut un indret nou, tantes i tantes vegades anomenat i sentit: els Rasos de Peguera, possiblement el punt a tocar del Pirineu més proper a casa. Això em fa pensar que per aquesta raó ara fa cent anys aquests amplis rasos de perfil suau van veure l'inici de l'esquí a Catalunya.
dimecres, 2 d’abril del 2008
El castell de Taradell
Per tancar el mes de març hem anat d'excursió al castell de Taradell. Ha estat una caminada sense presses doncs el pas l'han marcat els nens. El grup -11 adults i 11 nens d'un a dotze anys- feia temps que, per motius "demogràfics", no coincidíem per anar plegats d'excursió.
Anar d'excursió amb criatures és un nou al·licient per a mi. Més enllà de les vistes i panoràmiques que s'admiren des de cims, prenen sentit totes aquelles coses que t'envolten a un pam del terra: fulles, flors, pedres i forats, pinyes, aglans, fòssils o herbes. Qualsevol cosa és motiu per inventar històries, distreure el moment i no perdre el pas. I és que anar amb nens a la muntanya t'apropa a un caminar diferent, sense presses ni grans objectius, que igualment em fa gaudir i compartir la muntanya. Aquesta nova dimensió del fet muntanyenc és fruit d'una nova adaptació a les circumstàncies del meu esdevenidor vital.
Desitjo que els nens i joves que surten a la muntanya de la mà dels seus pares o amb els companys de l'esplai, el cau o la secció infantil de la seva entitat, aprenguin d'aquest entorn. Des de que els meus pares em van apuntar amb set anys a les meves primeres colònies d'estiu, la muntanya m'ha donat confiança i autoestima, potser per manca d'altres referents, no ho sé. Mai ho agrairé prou, i és clar, això no és flor d'un dia, és un sentiment que es valora al cap dels anys, sobretot quan t'adones que és una forma més de cultura i de transmissió de valors.