dijous, 28 d’agost del 2008

Nova temporada atlètica

Avui he donat per finalitzada la meva particular temporada atlètica. Ha estat un any irregular i amb molts alts i baixos, i no he assolit els objectius que hem vaig proposar el passat setembre. Però en qualsevol cas m'ha suposat la recuperació de l'hàbit de sortir a entrenar i participar en curses. En definitiva ha estat una bona temporada, amb més sessions d'entrenament, més quilòmetres i més curses que la temporada anterior en que aquesta afició va tocar fons per a mi.

El que val doncs és haver mantingut i recuperat l'afició amb nous escenaris per anar a entrenar i maneres de compatibilitzar-ho amb la feina, la família i les altres aficions. Però de nou tot està per fer: la propera setmana s'inicia una nova temporada amb els comptadors de quilòmetres i sessions a zero. Caldrà doncs seguir amb la idea d'assolir petits objectius a curt termini i ajornar d'altres com el de preparar una marató.

Salut i quilòmetres.

dimarts, 26 d’agost del 2008

Moncayo

El Moncayo és un petit massís del Sistema Ibèric que separa la conca de l'Ebre de la Meseta. És un massís aïllat i despenjat de qualsevol gran serralada, envoltat de planes i que s'alça fins als 2.300 del cim més alt. Els seus vessants són arrodonits però compta amb restes d'antigues glaceres que han deixat al descobert petits circs que donen als cims un aspecte més d'alta muntanya, sobretot a l'hivern.

En qualsevol cas, sembla un cim pels excursionistes locals i col·leccionistes d'alçades amb escàs interès alpinístic. La primera vegada que hi vaig pujar va ser en petit grup, el novembre de 1996. El vam pujar des del santuari del Moncayo, la ruta normal del vessant aragonès. Va ser una ascensió més, que no va deixar en mi cap necessitat de tornar-hi, almenys conscientment.

Ha estat al cap dels anys quan exercint de visitant durant alguns estius o períodes de vacances en un poblet de la província de Saragossa, a la riba del Jalón, que he aprofitat per acostar-m'hi, potser fugint de la monotonia del poble, o potser amb l'ànsia de no deixar escapar l'ocasió de retrobar-me amb la muntanya. Des de l'esmentat poble s'arriba 
a peu de sender en una hora i escaig de cotxe. És així com he descobert les diverses cares i paisatges del Moncayo. Als del poble els resulta estranya aquesta afició, ells veuen el Moncayo des de la plana i només l'anomenen quan els núvols i el cel que el cobreixen anuncien el temps que farà i així saben si cal abrigar-se, si s'acosten les airades fresques i seques, o bé si encalmarà el vent.

Així doncs, he anat de nou al Moncayo en dues ocasions que van ser diferents del tot, no només per l'itinerari, sinó per les condicions que oferia la muntanya. La primera va ser a l'abril del 2004, i he de reconèixer que va ser força agosarada. Els núvols cobrien la muntanya i a partir de certa altitud tot era cobert de neu dura. A mesura que anava guanyant alçada la boira cobria la zona. Vaja, que a banda d'anar sol, tot donava a entendre que era arriscat seguir. Però van ser les ganes de fer-ho, de trepitjar neu, de posar-me els grampons després de molt de temps i en definitiva la seguretat de que ho podia fer, que em van empènyer endavant. Va ser una bona pràctica d'orientació amb aturades constants per determinar la bona direcció, sobretot a la baixada. En aquesta ocasió a més del Moncayo vaig ascendir la Peña Negrilla, a l'extrem occidental del massís.

La segona va ser a l'agost de 2005. El dia era molt bo, net de núvols pel fort i fresc vent. Vaig fer una volta des del santuari del Moncayo fins a la collada de Bellido i els cims de Lobera i Morca, per descendir per la ruta normal d'ascensió al Moncayo. A diferència d'aquest darrer tram, la resta del recorregut va ser força solitari.

Aquest estiu hi volia tornar, però de la curta estada que hem fet al poblet de Saragossa cap dia ha estat factible: el fred i fort vent d'un dia, i els núvols i la pluja de l'endemà, m'han fet desistir d'inventar un nou itinerari pel Moncayo. 

Fins la propera!


dimarts, 19 d’agost del 2008

Saber-se feliç

- Pequeña serenata diurna -

Lletra i músicaSilvio Rodríguez


Soy feliz, soy un hombre feliz,

y quiero que me perdonen por este día

los muertos de mi felicidad.

(fragment)


----------

dimecres, 13 d’agost del 2008

Euskadi a la ratlla dels 1.000 metres

Durant uns dies de vacances per Euskadi he tingut ocasió de pujar un fàcil i accessible cim de 1.009 metres, l'Ukiolamendi, al massís de l'Anboto. L'accés a aquest cim és molt fàcil, gairebé no es pot parlar d'excursió: 30 minuts de camí en franca pujada des del port d'Urkiola primer entre bosc i després per prats entre ramats de cavalls, ovelles i vaques.

L'Anboto des del cim de l'Urkiolamendi

Les vistes des d'aquest cim són esplèndides i per les seva ubicació central abraca des de les properes muralles calcàries del massís de l'Anboto, les encrestades llomes de l'Aizkorri o els relleus més suaus del Gorbeia, a banda de moltes més muntanyes d'aquest país d'orografia complexa. I és que Euskadi és un país de muntanyes, que sense assolir grans altituds es fan molt presents en el territori i la seva gent, i conformen un paisatge ric i molt proper als seus habitants.