diumenge, 28 de febrer del 2016

Marató de Barcelona 2016

Participants en el tram de la Diagonal a prop del km 30 de la Marató de Barcelona 2009.
Falten dues setmanes per la marató de Barcelona. Sigui, o no, la primera vegada que es corre una marató, els dies previs són plens de dubtes i neguits, però també d'una llarga i dolça espera. Enrere queden setmanes de preparació, d'espolsar-se la mandra per sortir a trotar, però també de descans i satisfacció per les sessions d'entrenament i les curses realitzades.

No obstant això, són setmanes que es viuen amb impaciència i inquietud. Es compten els terminis: dues setmanes, deu dies, una setmana, cinc dies, tres, dos, vint-i-quatre hores, deu hores, som-hi...

Fa quatre anys que no vivia aquesta sensació de les setmanes prèvies a una marató. La darrera marató que vaig córrer va ser la Marató de Barcelona 2011. En aquest temps no he abandonat pas l'afició de sortir a córrer, però tampoc m'he plantejat participar de nou en una marató. Des del 2011, però, no he obviat la celebració de la marató i he procurat viure l'ambient que l'envolta visitant la fira dels esports, participant en la Breakfast Run i, com no podria ser d'altra manera, sortint a animar els participants el dia de la cursa. Tot plegat per mantenir l'espurneig del desig de prendre-hi part amb el temps.

Aquest any hi participo de nou amb il·lusió renovada. El mateix dia de la marató, el diumenge 13 de març, farà 28 anys que vaig acabar la meva primera marató, la "XI Marathon Catalunya-Barcelona'88". En veure la data de la marató del 2016 vaig pensar en aquesta coincidència i que seria una bona manera de celebrar aquest fet. A més, si tot va bé i acabo la cursa, serà la meva desena marató a Barcelona, una dada rodona per a una celebració particular. 

Els records de les experiències viscudes, com la primera marató acabada, poden aportar il·lusió per afrontar la cursa. També és molt rellevant l'experiència i la motivació creixent fruit dels entrenaments, les curses i els petits objectius que s'assoleixen setmana rere setmana. Però la raó més poderosa per plantejar-se el repte de córrer una marató és tenir la certesa que la línia d'arribada marca l'inici de tot plegat.

 

dimarts, 23 de febrer del 2016

50 itineraris d'esquí de muntanya pel Pirineu català


A mitjans del passat gener es va presentar al Club Excursionista Pirenaic la guia 50 itineraris d'esquí de muntanya pel Pirineu català publicada per Cossetània dins de la col·lecció Azimut i realitzada per dos apassionats de la muntanya en general i dels Pirineus i l'esquí de muntanya en particular, com són en Pito Costa i en Carles Lluch.

La presentació, que va anar a càrrec de Pito Costa, encetava el cicle de xerrades i projeccions "Divendres, obert" que organitza el Club Excursionista Pirenaic el tercer divendres de cada mes.

D'en Carles Lluch, coautor de la guia, podem dir que la seva passió per la muntanya el va portar fa més de 10 anys a viure a la Val d'Aran, on ha aprofundit en la seva estima i coneixement de l'alta muntanya, una passió que arrenca de ben jove quan s'inicià de la mà del Club Excursionista de Gràcia. No cal dir que una de les seves disciplines preferides a l'hora de descobrir els paisatges hivernals és l'esquí de muntanya. 

En Pito Costa no era la primera vegada que visitava el Pirenaic. Fa un temps hi va presentar, juntament amb altres companys seus, l'audiovisual d'una expedició amb esquís al Muztagata. En Pito és un gran coneixedor dels Pirineus: amb esquís, a peu i en bicicleta; ha dut a terme la travessa integral de la serralada en diverses ocasions i ha ascendit tots els seus 3.000. També ha viatjat a altres serralades com ara els Alps, l'Atles, els Alps de Noruega, els Andes, el Caucas o el Pamir. És soci del Centre Excursionista de Badalona, on des de fa uns anys promou uns cicles de projeccions de muntanya pel qual hi han passat alpinistes i escaladors de renom, a més de consocis del Badalona

La guia és un recull de 50 itineraris d'esquí de muntanya per tot el Pirineu català, des del Canigó a la Val d'Aran passant pel Ripollès, la Cerdanya, Andorra, l'Alt Pallars i la Ribagorça. Són itineraris que cobreixen un ampli ventall de dificultats, amb propostes per a esquiadors amb un nivell mitjà, com ara el Puigmal o la Tossa Plana de Lles, fins a rutes d'envergadura per a esquiadors experimentats: Puig de la Canal Cristall des d'Estana, Maubèrme, Punta Alta, Besiberri Sud o Pic de la Tallada. L'objectiu dels itineraris, a més d'atènyer els principals cims de cada zona, és gaudir de la muntanya hivernal amb total plenitud i de les textures i llums que ofereixen els seus paisatges.

L'esquí de muntanya és una de les maneres més completes i genuïnes de gaudir de la muntanya hivernal. Les ascensions hivernals amb esquís tenen el premi del descens en plena llibertat per uns vessants efímers i únics. A la vegada, tenen una component de compromís important i que requereix una tècnica i logística ben acurades, bona forma física i un grau de coneixement elevat de les condicions de la muntanya. Aquests factors, tot i que són l'encant de l'esquí de muntanya, alhora en són limitadors i han fet que des de sempre fos una modalitat per a especialistes.

No obstant això, en els darrers anys l'esquí de muntanya, com altres disciplines de l'excursionisme, ha patit transformacions a causa de factors com la millora del material, la millora de la xarxa viària, l'augment del nombre de competicions o la senyalització d'itineraris en algunes estacions d'esquí alpí. Tot plegat ha contribuït a un lleuger augment del nombre de practicants.

Aquestes noves generacions trobaran en la guia de Pito Costa i Carles Lluch 50 itineraris actualitzats que enllacen amb els valors més genuïns d'acostar-se a la muntanya hivernal. Cal agrair-los el propòsit de mantenir aquest esperit i la seva tasca divulgadora.

Per últim, recordar que el passat 10 de desembre de 2015 va tenir lloc una presentació de la guia a la seu del Centre Excursionista de Badalona la qual va aplegar diversos autors de guies d'esquí de muntanya, com ara Josep Maria Sala, Manel Broch, Francesc Xavier Gregori, Enric Faura i Oriol Guasch. En podeu llegir la crònica d'Enric Faura a la revista El Muntanyenc.

 

dimecres, 17 de febrer del 2016

Anem a la muntanya


El passat dilluns 15 de febrer vaig participar, juntament amb el president del Club Excursionista Pirenaic, Oriol Bonàs, al programa de ràdio "Anem a la muntanya" que emet Ona Codinenca, l'emissora municipal de Sant Feliu de Codines.

El motiu de l'entrevista era parlar de la trajectòria del Club Excursionista Pirenaic, de les seves seccions i explicar les activitats que s'organitzen. Però l'entrevista va derivar cap a una cordial conversa amb la resta de l'equip del programa sobre el moment actual de l'excursionisme i les activitats de muntanya en general, a partir de la nostra experiència com a membres de la Junta Directiva del Pirenaic. Podeu escoltar l'entrevista al següent enllaç a partir del minut 23:30.

En primer lloc vull agrair la invitació a participar i compartir un espai de tertúlia en un programa de ràdio dedicat enterament al món de la muntanya i fet per excursionistes.

"Anem a la muntanya" és un espai d'una hora de durada que s'emet cada dilluns a les 22 h i que compta amb diverses reposicions al llarg de la setmana. L'equip de producció i realització està constituït per membres del Centre Excursionista de Sant Feliu de Codines (CESF), i que en bona mesura expressa la filosofia d'aquest projecte radiofònic, que no és altra que fer una ràdio propera i de qualitat.

El contingut del programa és variat i s'estructura de la següent manera: editorial, actualitat del CESF, llegendes i anècdotes, colla del dimecres, el temps i una entrevista central, que és el plat fort del programa. Aquests són els ingredients clau que juntament amb la il·lusió i empenta de l'equip duen a bon port el programa, emissió rere emissió.

Però "Anem a la muntanya" no es conforma en explicar l'activitat del CESF o el que passa a les muntanyes veïnes de Gallifa, Sant Miquel del Fai o Bertí. Només cal donar una ullada als personatges que des de setembre han passat pel programa. Alpinistes com Araceli Segarra, primera catalana en ascendir l'Everest el 1996; Piti Capella, membre de la primera expedició femenina catalana (Kangtega, 1984); Jesus Morales, que ha ascendit el Dhaulagiri (2008), l'Everest (2012), Broad Peak (2014) i enguany visitarà el Makalu, o l'escaladora Eulàlia Sancho. També persones vinculades a la competició, com Marta Garcia, membre de la selecció catalana d'esquí de muntanya; Eduard Jornet, promotor de la Volta a la Cerdanya i pare d'en Kilian Jornet, o els corredors de muntanya Francisco Garcia i Marc Carós, a més de professionals d'altres àmbits com el periodista i director de la revista Vallesos, Vicenç Relats, o el professor de geografia Joan Manel Soriano. Sens dubte tot un ventall de matisos per descobrir les infinites sensibilitats i experiències que conformen l'ampli atles muntanyenc.

És plaent conèixer projectes que tiren endavant gràcies a la il·lusió i motivació
de les persones. Aquest és un bon exemple allunyat de la pressió de les audiències i que resulta un privilegi per a les persones que el fan possible, pels oients i per als que modestament hi podem participar.