Les trail running d'en Clariana

Algunes vegades he parlat en aquest bloc de l'amic Clariana, aquí i aquí. Ara feia temps que no en sabia res, pensava que havia deixat de córrer doncs fa molt que no coincidim ni a la carretera de les Aigües ni en cap cursa. De fet pensava que tornava a fer més muntanya i excursions, una afició que mai ha abandonat però que en els darrers temps havia deixat en segon terme.

He rebut un correu seu i resulta que, no només no ha deixat de córrer sinó que està molt motivat en entrenar per la marató de Barcelona del 2011. Em comenta que en els darrers mesos ha sortir a córrer sense deixar cap setmana en blanc, que fins fa poc no tenia cap objectiu, però ara veu factible tornar a plantejar-se la marató. Per últim, resulta que ha estat escollit per una casa de calçat esportiu per provar unes noves sabatilles per córrer per la muntanya i m'envia una foto. Increïble, estic desitjós que m'expliqui de què va tot això.

Jean Bouin 2010

Ahir vaig córrer la cursa open de la Jean Bouin. És la meva tercera participació en aquesta prova i vaig poder constatar una vegada més com aquestes curses de caire popular han guanyat participants en els darrers anys i per a molts esdevé un punt de trobada per córrer amb amics, coneguts i prendre els carrers de la gran ciutat durant un matí de diumenge. Si en la meva primera participació, l'any 2002, els arribats no superaven el miler, i el 2006 van ser uns 2.500, ahir van finalitzar aquesta cursa de 10 km gairebé 7.200 atletes.

Vaig fer 4 minuts més que a la cursa de la Sagrera del diumenge anterior, amb uns 350 corredors i corredores arribats, i és que les curses multitudinàries no ajuden a mantenir un ritme de cursa constant i no són propicies per fer bons temps donat que es produeixen aglomeracions en els girs o canvis de ritme sobtats. Però això no vol ser una excusa, al contrari. Hi ha curses populars i curses populoses. En aquestes segones un ja sap al que va i és millor no plantejar-se cap objectiu més enllà de gaudir de la cursa, d'un matí fresc però assolellat i recórrer trams comuns a altres curses que es fan a Barcelona.

Particularment vaig gaudir del recorregut, sense forçarel ritme en cap moment i amb molt bones sensacions. De fet, en alguns moments de la cursa, i fins tot previs, vaig reviure moments de les darreres maratons que he corregut a Barcelona. Els pavellons firals, la sortida i l'arribada i alguns trams del recorregut em van recordar altres curses, però sobretot la marató.

A més, vaig fer l'aproximació a la cursa i el retorn a casa corrent, la qual cosa va convertir una cursa matinal de 10 km, en una sessió d'entrenament de gairebé 19 km. Sensacions i quilòmetres semblen fixar-se en la data del 6 de març de 2011.

Hotel malenconia

- Hotel California -

Lletra i música: Eagles (1976)

Tot un clàssic dels anys setanta que, sense entrar en detalls, sempre m'ha evocat una tristesa lleugera, pel dubte i la incertesa de l'esdevenidor, per haver deixat passar una oportunitat o un temps que mai no tornarà, un punt de no retorn en l'existència de cadascú, una sensació que es repeteix en diverses etapes de la vida.

----------

Cavalls al delta del Llobregat

Fa uns dies, durant una sessió d'entrenament pels camins i vorals dels espais protegits del Llobregat, vaig fer cap al punt d'informació situat al costat del mirador de Cal Lluquer. Vaig aprofitar per veure aigua, fer estiraments i recuperar una mica l'alè abans de seguir trotant fins a la platja del Prat.

De sobte vaig sentir que les noies del punt d'informació parlaven de cavalls amb uns visitants i em vaig atansar a la conversa. La notícia és que des d'aquest novembre als espais de vora el riu Llobregat s'han introduït un grup de cavalls que ajudaran a regular les zones de pastures i dels canyissars. Sens dubte aquesta és una bona notícia, doncs podrem veure de prop uns animals que agraden a petits i grans i en un entorn semisalvatge.

Ja tinc ganes de repetir l'excursió-passejada que vam fer amb les meves filles el passat més d'octubre, ara amb un nou al·licient.

Córrer una marató: sentiment o desig?

La primera setmana de novembre fou la primera d'aquesta temporada amb més dies d'activitat atlètica, després d'uns mesos de setembre i octubre en què les sessions d'entrenament han estat escasses i de pur manteniment. En certa manera, ja és positiu sortir a córrer amb la mera motivació de l'exercici físic, sense cap altre objectiu atlètic a mig o llarg termini, com ara córrer una marató. Ara bé, de tant en tant la ment i el cos necessiten una motivació, un perquè, més enllà del fet saludable.

Que faci ara i aquí aquesta reflexió no és casual, doncs en arribar la tardor ja és normal que valori la possibilitat de córrer o no la marató de Barcelona, que s'escau a inicis del mes de març. Vull remarcar, però, que enguany he sentit aquesta motivació de manera espontània sorgint entre les suors i els esbufecs de les sessions d'entrenament de la setmana passada per la carretera de les Aigües i al delta del Llobregat, i a la cursa dominical de Sant Vicenç dels Horts. I això s'ha d'aprofitar, doncs sense buscar-ho he superat el llindar previ tan cabdal en la preparació psicològica d'una prova d'aquestes característiques. I és que malgrat realitzar exercici físic de manera continuada, no sempre estem preparats per afrontar una cursa com la marató, i tard o d'hora cal elaborar i madurar el pensament que ens predisposa a fer front a aquest repte.

Ara, doncs, ja tinc en ment un calendari més o menys assumible d'entrenaments i curses a fer durant les properes setmanes per tal de consolidar i comprovar l'autenticitat d'aquest sentiment, no fos cas que hagués mal interpretat el desig de córrer novament una marató.

Cursa de Sant Vicenç dels Horts 2010

Aquest primer diumenge de novembre he participat en la 2a Cursa Popular de Sant Vicenç dels Horts. Una cursa de 10 km desconeguda per a mi, amb un recorregut ple de pujades i baixades que pel meu gust fan que sigui més variat i distret, a més de dur, és clar.

El meu registre ha estat 2 segons per sobre del que vaig fer a finals de setembre a la Cursa del Prat. Però, què són 2 segons quan en els darrers metres de cursa t'esperen les dues filles per córrer al teu costat i creuar junts l'arc d'arribada. Penso que això m'ha satisfet més que si hagués rebaixat el meu registre personal dels últims 10 anys.