dimecres, 29 de juliol del 2009

Petjades arreu

Fa uns dies vaig trobar un web curiós. S'hi poden pujar fotografies, acompanyades d'un breu text, on apareguin uns peus i el terra que trepitgen.
És un projecte encara incipient. Ho seguiré i espero que no triguin a aparèixer algunes petjades muntanyenques: uns peus de gat enfilats en un sòl vertical o bé al límit d'una lleixa amb el buit com a única superfície; unes botes de muntanya enfilades sobre una estreta cresta de roca o al llindar d'una esquerda d'una glacera, i moltes altres que mostrin els sòls muntanyencs.
Algú s'anima?

divendres, 24 de juliol del 2009

Les millors vacances possibles

Després d'unes setmanes de neguits per raons de salut dels pares, sembla que la situació està més controlada i tots més tranquils. Els pares, ja a la vuitantena d'anys, estan delicats i necessiten certa atenció. A inicis de juny el pare va estar ingressat uns dies i es va evidenciar que les mesures d'ajuda que fins ara tenien eren insuficients. Superada la crisi logística vam optar per la sol·lució més assenyada: contractar una persona a tot estar per tenir cura d'ells.

Fins ara l'experiència funciona, després d'un període raonable d'adaptació per part de tothom. Ha de ser molt difícil per algú que sempre ha estat autònom i suficient, haver d'aceptar que necessites ajuda per fer les coses més bàsiques: vestir-se, cuinar, rentar-se. He de reconèixer que per a mi també està sent dur aquest procés i em produeix una profunda ràbia.

Amb els pares, quan són grans, ens trobem com amb els fills quan són petits: són totalment depenents, amb la diferència que els primers van perdent autonomia amb la mateixa facilitat que els segons la van guanyant. El que per una banda ens posa tristos i ens apena, per l'altra ens il·lusiona i engresca. És la vida, i la meva cronologia vital ha fet que aquests dos moments entre els meus progenitors i les meves descendents coincideixin en el seu punt més intens. Sens dubte una nova font d'enriquiment i creixement personal.

En qualsevol cas, és de justícia retornar als pares, d'una manera o altra, allò que han fet per nosaltres. Tant de bo no ho hagués de fer, però la realitat s'imposa. Em plau molt poder fer-ho; estic descobrint com els estimo.

Fa unes setmanes no pensava ni en fer plans per vacances. Ara amb la situació una mica més favorable valoro molt poder fer-ne. Passarem uns dies a la vall Farrera; després potser marxem al Pirineu d’Osca, i per acabar, uns dies a Vallgorguina, entre la muntanya i el mar, amb altres cosins que també tenen canalla. Entre mig, coincidint amb els caps de setmana serem a casa descansant de cotxe i a prop dels pares pel que calgui. Les trucades a diari als pares ja formen part de la nostra rutina, i haver de canviar les previsions a última hora també. Malgrat tot, enguany farem les millors vacances possibles.

dimarts, 21 de juliol del 2009

L'Olla de Núria

Després de molts anys he tornat a Núria amb la idea de fer una excursió i ascendir algun dels cims que envolten el santuari. La idea feia temps que em rondava pel magí i s'ha materialitzat aquest passat cap de setmana, coincidint amb la cursa de l'Olla de Núria.

No és que tingués un especial interès en seguir aquesta cursa, ni de veure els principals especialistes en acció, però he de reconèixer que tenia certa curiositat per l'esdeveniment.

A Queralbs prenc el cremallera de les 7.49 i en poc més de vint minuts arriba a Núria. El trajecte se'm fa curt i descobreixo per primera vegada el nou traçat del cremallera: més tram de túnel, menys panoràmiques, més freqüència de trens, menys romanticisme, més temps per entretenir-se al "parc temàtic" d'alta muntanya, més seguretat...

A les 8.30 emprenc el camí que em durà al fil de l'Olla de Núria. A poc a poc deixo l'enrenou matiner que a causa de la cursa es concentra a l'esplanada del santuari i a bona part de les seves dependències.

Enfilo el camí cap al coll d'Eina. Tot i les vegades que he trescat per aquestes valls no recordo haver seguit mai aquest camí, almenys de pujada. En qualsevol cas se'm fa força agradable i vaig guanyant altitud fins a la Jaça d'Eina. Un ramat d'isards m'observa ben a prop. Arribo a una mena de coll que es dibuixa en un nervi de la muntanya: la vista sobre el Puigmal i la coma de l'Embut és esplèndida.

Pel camí avanço tres excursionistes que progressen trànquils cap a la carena. Arribo a l'ample coll d'Eina i bado amb la vista cap al vessant cerdà: cims i torres escarpades i alguna petita congesta de neu.


Segueixo direcció al pic d'Eina, des d'aquest punt el camí està marcat amb les banderoles de la cursa de l'Olla. A poc a poc va apareixent més gent, lleugers de roba i d'equipatge: són aficionats que segueixen la cursa. Arribo al cim d'Eina i una mica més enllà culmino el pic de Noufonts. Contemplo el panorama, recònec gairebé tots els cims i per les seves carenes imagino les passes que hi he traçat en temps pretèrits.

A mitja baixada del cim escolto el brugit i ànims dels pocs que s'apleguen al control de pas del coll de Noufonts, miro enrere i m'avança el cap de cursa, en Kílian Jornet, com no podia ser d'altra manera. Arribo al coll i tot seguit hi fa cap el mexicà Ricardo Mejía. M'aturo una estona a descansar i contemplo el degoteig dels primers corredors: Agustí Roc, un atleta marroquí, en Xavier Espiña i poc després en Just Sociats, que decideix retirar-se en aquest punt.


Tenia previst tornar a Núria des d'aquest coll, però és aviat, el dia acompanya i em trobo animat per seguir l'excursió malgrat la concurrència de corredors que trobaré pel camí. Així doncs pujo el Noucreus, després el pic de la Fossa del Gegant i segueixo pel serrat de les Arques fins al puig de Font Negra i d'allí al pic de l'Àliga fins a l'alberg de joventut que hi ha al desota, on acabo l'excursió -el telecabina farà la resta fins a Núria-. Una bona matinal que em posa a prova i m'ajuda a assimilar les escases sessions d'entrenament que he pogut fer darrerament.

La curiositat inicial per les curses de muntanya s'esvaeix i es concreta amb el següent:

  • No m'acaba de convèncer aquesta manera de fer muntanya.
  • Admiro els seus adeptes per l'esforç que suposa, la duresa d'aquest esport és indiscutible.
  • A mi m'agrada córrer, però l'alta muntanya la prefereixo caminada.
  • Em sap greu, però com a espectador tampoc m'he sentit especialment fanàtic, potser sóc avorrit de mena, però els meus ànims cap als esforçats atletes no tenien entusiasme.
  • No m'agrada sentir cridòria a cims i carenes com si fos un estadi.
  • Penso: per sort això mai no serà com Zegama.

diumenge, 19 de juliol del 2009

La cançó del lladre


Quan jo n'era petitet
festejava i presumia,
espardenya blanca al peu
i mocador a la falsia.

Adéu, clavell morenet!
Adéu, estrella del dia!

I ara, que ne sóc grandet,
m'he posat a mala vida.
Me só posat a robar,
ofici de cada dia.

Vaig robar un traginer
que venia de la fira,
li prenguí tots els diner
si la mostra que duia.

Quan he tingut prou diners,
he robat també una nina,
l'he robada amb falsedat,
dient que m'hi casaria.

La justícia m'ha pres
i en presó fosca en duia.
La justícia m'ha pres
i em farà pagar amb la vida.

M'agrada la música d'aquesta cançó popular catalana. És del mestre Miquel Llobet (1878-1938). He triat aquesta interpretació d'entre moltes que hi ha per la xarxa.

Hi ha però moltes versions: la clàssica d'en Joan Manuel Serrat, la gal·làctica d'en Sisa i Comelade, la rumbera de La Troba Kung Fú; no he trobat, però, la d'en Xesco Boix.

----------


dijous, 9 de juliol del 2009

Dhaulagiri 1989


Arribo a Liceu i passo la darrera pàgina de Cels de safir (Cossetània, 2008). Durant algunes setmanes aquest recull sobre les vivències d'alpinistes catalans als cims més alts del planeta m'ha acompanyat en l'anar i venir amb metro. Relat amè i distret realitzat per l'Eduard Sallent que acosta al lector a aspectes d'aquest tipus d'ascensions que sovint no transcendeixen en les cròniques alpines. Serveix de pas per conèixer de primera mà les condicions, sovint expressades amb neguits, que acompanyen l'empresa d'assolir, o no, un vuit mil: la solitud, el fred, les preguntes sense resposta, l'autoafirmació de llibertat personal, etc.

De tots els episodis el que m'ha impressionat més és la del tràgic intent d'ascensió al Dhaulagiri per la ruta Txeca de la cara oest, de Kiko Dalmases i Jordi Canyameres a l'octubre de 1989, enguany farà 20 anys. Després de sis dies d'escalada els dos alpinistes arriben a 7.600 metres. El fred -40 sota zero- i la duresa de l'ascensió fan que Jordi 
Canyameres decideixi abandonar l'atac mentre que Kiko Dalmases prossegueix i desapareix entre el coll i el cim del Dhaulagiri. El relat, molt intens i sentit, se centra en el descens de Jordi Canyameres que trigà quatre nits en arribar al camp base.

El terrassenc Kiko Dalmases va desenvolupar una intensa activitat alpinística durant els anys 1980, amb escalades de gran nivell a Sant Llorenç del Munt, Montserrat, Terradets, Riglos, Picos de Europa, Pirineus i Alps. Havia escalat les mítiques sis parets nord dels Alps (Eiger, Cervino, Grands Jorasses, Cima Grande di Lavaredo, Dru i Badile), i sumava tres ascensions a la nord de l’Eiger: el 1983 amb Miquel Llonch, el 1985 en solitari, i el 1987 amb Joan Cassola, que va significar la primera hivernal estatal. Fora d'Europa havia estat en dues ocasions als Andes (1986 i 1987) i a l'Himàlaia al Saipal (1985).

En Kiko Dalmases a més d'alpinista feia versos i escrivia. Segurament aquesta era una passió que el feia més lliure, que possiblement l'ajudava a entendre millor el seu sofriment i els seus sentiments quan perdia un company en accident de muntanya, o quan simplement visualitzava la seva pròpia mort. Els seu escrits van ser transcrits i publicats com a homenatge pòstum al fill, a l'amic i al company de cordada que Kiko va ser, en dos reculls: Ressenya de l'expedició al Saipal de l'any 1985 (1990) i La muntanya d'un somiador (1993).