Mitja Marató de Barcelona 2011

Avui s'ha celebrat la mitja de Barcelona. Per a mi ha estat la novena participació en aquesta clàssica de l'atletisme de la capital catalana. He pogut constatar, un cop més, la creixent afició a l'esport en general i a les curses populars en particular. Si l'any 2000 acabaven aquesta cursa prop de 2.000 atletes, a la cursa d'avui han creuat l'arribada 6.900, tot i que s'hi havien inscrit més de 8.000.

Sembla ser, doncs, que l'augment de participants en curses de 10.000 metres dels darrers anys s'està traslladant a la distància dels 21.097 m. Sense anar més lluny, la propera marató de Barcelona, del 6 de març, ja arribat als 12.000 participants, tot i que molts són estrangers i vinguts de la resta de l'Estat. Però parlar de la més que mítica distància del fons en ruta és una altra història.

Pel que fa a la cursa d'avui, el matí ha estat fred i ha plogut durant bona part del recorregut. El meu registre ha estat dins les expectatives i he tancat una bona setmana d'entrenament de cara a la marató. Curses com la d'avui serveixen per visualitzar l'esperat dia de la marató, i això també és part de la preparació. Així doncs, factors com trams de circuit comuns o el gran nombre de participants, han fet de la mitja de Barcelona una mena de laboratori d'assajos.

Les sensacions al llarg de la cursa també han estat positives. Després de la sortida, lenta donat el gran nombre de participants, he anat passant d'un estat de solitud volguda a entrar de ple en l'ambient de cursa. M'he imposat un ritme còmode, que ha anat en augment, i cap els darrers cinc quilòmetres he mantingut de manera més intensa.

Entre els quilòmetres 10 i 11, on el recorregut es creuava amb el final de la cursa, he pogut veure als tres corredors que es disputaven la victòria. Peter Kosgei, Joel Kemboi i Levi Omani, de la galàxia kenyana, seguits de prop, però sense possibilitats de podi, pel també kenyà Joseph Lagat, l'espanyol d'origen marroquí Abderrahime El Jaafari i el català Marc Roig. Els seguien tota una estela de corredors vinguts de les illes britàniques, Suècia i també catalans. A destacar entre els vint primers la primera dona, Priscah Jeptoo, també kenyana.

Han estat uns minuts distrets abans d'enfilar el carrer Marina per anar a buscar la Diagonal en direcció cap el Fòrum. Ja cap el quilòmetre 15 he tingut una efímera i agradable trobada. He saludat una parella de coneguts que estaven veien la cursa -potser algun dels seus fills hi participava, he pensat-. En Francesc i la Mireia, eren monitors al grup de joves al qual vaig anar fins als 16 anys. Colònies, excursions, vetllades... Perdut tot contacte, feia molts anys que no els veia, no m'he pogut estar de cridar el seu nom a la vegada que els hi deia el meu per tal d'ajudar-los a fer memòria. I, eureka, m'han reconegut i animat.

Ja a l'arribada, faig recull de totes aquestes sensacions i penso que la jornada atlètica ha estat satisfactòria. Ara cal recuperar-se de la cursa d'avui i planificar les sessions i curses prèvies a la gran cita. Falten cinc setmanes per

la marató.

30 anys després i sense Facebook

Va ser un dilluns d'inicis de la passada tardor. Com en altres ocasions vaig fer una trucada rutinària per motius de feina. La persona per qui demanava no hi era i vaig donar el meu nom i telèfon per deixar l'encàrrec.

Llavors el meu interlocutor va dur un xic més enllà l'interrogatori i davant les meves respostes afirmatives es va identificar. No m'ho podia creure! Era en CS, un company de classe de l'EGB que retrobava 30 anys després per casualitat.

Podia haver estat algú a qui hagués fet una trastada i no m'ho hagués perdonat mai, algú que m'odies, algú a qui debia diners... Qualsevol d'aquestes situacions serien difícils, doncs tot i admetre que qualsevol pot tenir un costat fosc, en general sóc bona persona (almenys això em diuen).

En CS em va explicar que a través del Facebook, com no podia ser d'altra manera, s'havien trobat un parell de vegades uns quants companys d'aquella promoció del curs 1980/81 i que precisament pel següent dissabte havien tornat a quedar de nou. Evidentment em va animar que hi anés, que ho passaríem bé.

La conversa amb en CS em va transportar a aquella primària etapa. En breus instants un seguit de noms de companys van ser recuperats del meu record i fent memòria a cada nom li corresponia més o menys una cara, uns cabells, un somriure de nen o nena.

Durant aquella setmana fins al sopar vaig estar buscant fotos, només en vaig trobar una, o alguna altra cosa que em transportés a aquella època. Em vaig adonar que de les primeres etapes de la meva vida he anat fent net, i quan no hi ha fotos ni objectes que tocar, només ens queda la memòria i el record.

Finalment vaig assistir al sopar juntament amb altres 6 companys. Va ser entranyable, batalletes, anècdotes, petits detalls i fets que recordàvem com si haguessin succeït feia tan sols unes hores. És curiós això de la memòria.

Per a mi, que he conreat les amistats i vincles en etapes posteriors, va ser força important reviure aquell passat comú. Era un altre temps i altres circumstàncies.

Una cosa: sens dubte el Facebook ha ajudat que alguns d'aquells companys reprenguessin el contacte després d'anys de manera ràpida i àgil, però el cert és que molts d'ells mai l'havien perdut el contacte, doncs per amistat, per veinatge o per afinitat, han anat format la seva pròpia xarxa social al llarg dels anys, sense mòbils ni Internet. En definitiva com s'ha fet sempre.

A sis setmanes de la marató de Barcelona

Córrer una marató sempre comporta un munt de dubtes: anirà bé, seran suficients els quilòmetres i sessions dedicades a la preparació, el temps esmerçat en planificar cada cursa, el descans, per què vull córrer de nou una marató, etc.

A banda de la preparació física hi ha una part molt important de preparació psicològica que cadascú afronta a la seva manera. Cada corredor té les seves pròpies estratègies per assumir l'esforç que suposa participar en una prova d'aquestes característiques.

D'una banda, és molt important la càrrega de quilòmetres realitzats setmanes i mesos abans de decidir en ferm que es vol córrer una marató. Aquesta etapa ha de donar una forma física òptima que serà afinada a mesura que s'acosti la cita. En el meu cas aquesta fase ha estat del tot positiva doncs a data d'avui porto 48 setmanes seguides entrenant, amb més o menys intensitat. Gairebé un any sencer! Aquesta situació és la primera vegada que l'assoleixo. En altres ocasions havia enllaçat períodes de 39, 21, 16 setmanes, però el més normal és que la meva llibreta d'entrenaments estigui esquitxada de períodes d'1 o 2 setmanes sense activitat atlètica entre altres períodes d'entrenament. No és dolent deixar setmanes en blanc, el descans també és una manera d'entrenar, però en qualsevol cas és preferible sortir un dia a la setmana a trotar 30 minuts que deixar aquella setmana a zero.

Tenir aquest coixí de quilòmetres i sessions vol dir vèncer moltes vegades la mandra per calçar-se les sabatilles i sortir a trotar, juntament amb la justa i sovint necessària dosi de sort per no caure lesionat ni malalt. Així doncs, en aquesta ocasió, l'hàbit de sortir a córrer està ben assentat.

Un altre moment d'inflexió per a la motivació i la forma física que cal tenir present és la formalització de la inscripció a la cursa. Aquest moment marca l'acceptació i definició de l'objectiu, del repte en concret: córrer una marató. Per tant, es delimiten les setmanes prèvies en que cal assumir el repte i treballar de manera més planificada i ordenada. Fa sis setmanes que em vaig inscriure a la Marató de Barcelona 2011. Ara doncs, em trobo en el meu equador particular d'aquesta darrera fase preparatòria.

Des d'ara a la marató participaré en tres mitges maratons i tinc planificades entre 2 i 3 sessions per setmana de distàncies i intensitats variades. Les dues darreres setmanes, especialment la darrera, em serviran per agafar un ritme relaxat que em faci arribar al dia de la cursa amb la millor forma i estat anímic possible. El treball important, però, s'ha de fer en les quatre properes setmanes i dedicar les dues darreres a visualitzar el recorregut, imaginar l'ambient, planificar els temps de pas per punts quilomètrics rellevants, recordar altres maratons i desitjar que arribi el dia 6 de març per sortir a córrer i gaudir d'una nova marató.

Estimar, estimar i després... estimar

- Te amaré -

Lletra i música: Silvio Rodríguez

Te amaré, te amaré como al mundo
Te amaré aunque tenga final
Te amaré, te amaré en lo profundo
Te amaré como tengo que amar.

Te amaré, te amaré como pueda
Te amaré aunque no sea la paz
Te amaré, te amaré lo que queda
Te amaré cuando acabe de amar.

Te amaré, te amaré si estoy muerto
Te amaré al día siguiente además
Te amaré, te amaré como siento
Te amaré con adiós, con jamás.

Te amaré, te amaré junto al viento
Te amaré como único sé
Te amaré hasta el fin de los tiempos
Te amaré y después te amaré.

----------

La maresma de les Filipines

La primera excursió d'enguany ens ha portat a descobrir un dels espais naturals del Delta del Llobregat, el del Remolar-Filipines. Aquest espai està situat a tocar de la T-1 de l'aeroport del Prat i s'hi accedeix des de l'autovia de Castelldefels.

El primer tram de l'excursió, des de l'aparcament fins al punt d'informació, estava molt concorregut avui diumenge: famílies passejant, a peu o en bicicleta, aficionats als ocells amb les seves càmeres, binocles i trípodes, i gent amb ganes de passejar i estirar les cames. Un cop dins l'espai natural els visitants es reparteixen pels diferents camins i aguaits, i la visita segueix per a nosaltres un caire més particular.

La proximitat a l'aeroport fa que l'enrenou dels avions sigui continu, però un cop dins de la zona de la maresma l'entusiasme per observar les diferents espècies d'ocells ha fet que el soroll dels ocells metàl·lics anés passant desapercebut.

Des dels aguaits i les vores dels camins hem vist ànecs, fotges, corbs marins i altres ocells que encara no reconeixem però que ja aprendrem. També hem vist cavalls que pasturaven pels prats que hi ha entre els braços de l'estany del Remolar i les llacunes properes. Però una de les grans descobertes ha estat poder veure de ben aprop, des de l'aguait de la bassa dels Pollancres, unes tortugues que treien el cap i la closca de l'aigua.

Ha estat una bona matinal de descoberta en família. Penso que és un privilegi tenir a prop de la gran ciutat espais com aquest, doncs tot i tractar-se d'una natura molt urbanitzada i fràgil per les grans infraestructures que la circumden, doten el territori d'un ús no mercantil i aquest és un valor que com a ciutadans hem de reclamar i valorar. És una qüestió d'higiene territorial.

Sessió de proves

Fa uns dies vaig compartir una sessió d'entrenament amb l'amic Clariana. L'escenari triat per a l'ocasió va ser els voltants del turó de Sant Pere Màrtir, a l'extrem meridional de la serra de Collserola.

En Clariana em va oferir provar les seves noves sabatilles de muntanya. Tal com vaig comentar a finals de novembre va ser escollit juntament amb 200 corredors de tot l'Estat per provar unes noves sabatilles de trail running d'Asics, poder valorar les seves característiques i explicar el nou producte a coneguts i amics.

Vaig acceptar encantat aquesta oportunitat i tot seguit vam iniciar la sessió. Després d'una estona d'escalfament suau per la carretera de les Aigües ens vam enfilar per un sender costerut fins a la carena. En aquest tram de pujada ja vaig poder notar la diferència entre córrer amb unes sabatilles de muntanya i les que ho faig habitualment, que són més aptes per asfalt. Després ens vam decidir a pujar fins al turó de Sant Pere Màrtir, el tram més exigent de tota la sessió, doncs supera una rampa d'uns 50 m de desnivell en tan sols 250 metres de longitud. A més, el terra estava humit i de ben segur amb les meves sabatilles habituals hauria relliscat més d'una vegada. Sens dubte aquestes sabatilles tenen una molt bona adherència i a més donen molta seguretat, especialment a la baixada.

Després dels estiraments finals i d'haver recuperat una mica, vaig xerrar una estona amb en Clariana sobre les seves noves sabatilles, les curses de muntanya i la proliferació de proves i aficionats dels darrers anys a casa nostra.

Pel que fa a les bambes els hi posaria una bona puntuació, són còmodes, segures i fortes, però no me les compraria doncs el preu és força elevat. A més, com ja he dit en altres ocasions, a mi la muntanya m'agrada més per a caminar, i tot i que també acostumo a fer-hi sessions d'entrenament, les curses de muntanya m'atrauen més aviat poc. En qualsevol cas, em satisfà haver compartit aquesta breu experiència amb l'amic Clariana. Ell si que les està gaudint.

Tot esperant els Reis d'Orient

Ja fa dies que a casa, com a moltes llars on hi ha quitxalla, estem esperant l'arribada dels Reis d'Orient. La cavalgada prèvia a la nit més màgica de l'any és un dels moments culminants i més esperats.

Mentre, ja portem dies passejant i saludant als patges que s'han instal·lat amb les seves bústies a diferents punts del barri. A casa, a més d'escriure la carta amb les joguines i regals més desitjats, ens hem dedicat a cuinar uns pastissets per tal que aquesta nit reis, patges i camells agafin forces pel viatge de tornada.

També hem fet un mural per donar la benvinguda al seguici reial. L'hem fet aprofitant materials que teníem per casa: des d'un mitjó desaparellat fins a un barret de pare Noel, o les restes d'una sanefa i altres materials. Les nenes ho han passat d'allò més bé. I jo també, és clar.

Només cal esperar que es compleixin els nostres desitjos i que cap rei s'adormi pel camí, com passa a la cançó-conte dels Manel. Què tingueu uns bons Reis!