dijous, 29 de desembre del 2016

Resum geganter de l'any

Aquest 2016 ha estat testimoni, un any més, de la fal·lera gegantera que des de fa un temps marca el ritme familiar d'alguns caps de setmana. La majoria de cercaviles i festes les hem descobert amb la Colla de Gegants del Drac d'Or del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat, però també hem seguit altres cercaviles des de fora.

Així doncs, l'any 2016 va començar amb dues festes pels carrers del Gòtic barceloní. La primera al gener va ser el Seguici de les basíliques de la Barcelona antiga, a càrrec dels gegants del Pi i els de Santa Maria del Mar, que amb altres figures fan una cercavila entre les basíliques de Santa Maria del Mar i la del Pi. Aquest 2016 el recorregut va finalitzar a la basílica del Pi. Espectacular!

Els gegants del Pi i els de Santa Maria del Mar durant el ball final del Seguici de les basíliques a l'interior de Santa Maria del Pi.
Al febrer vam assistir, com en altres ocasions, a les Festes de Santa Eulàlia, la festa major d'hivern de Barcelona, i vam gaudir de la seva cercavila que circula per diferents carrers del Barri Gòtic fins a la plaça de Sant Jaume.

La Borda, parella de l'Hereu dels Gegants nous de la Casa de la Caritat o de Corpus, passejant pel carrer Ferran.
La primera sortida del 2016 que vam fer amb el Drac d'Or va ser al març i ens va portar de nou al Barri Gòtic. Va ser amb motiu de les Festes de Sant Josep Oriol i la cercavila d'enguany coincidia amb el Diumenge de Rams. Encara no feia un any de l'estrena dels gegants Zeus, Hades i Posidó i ja passejaven per primera vegada per la ciutat de Barcelona.

Hades per carrer Ferran durant la cercavila de les Festes de Sant Josep Oriol del 2016.
Potser el moment més esperat de l'any per la colla del Drac d'Or, especialment per als més petits, va ser el bateig del gegantó Hèrcules durant les Festes de Primavera de l'Hospitalet, apadrinat pel gegantó del Pi el mateix dia de Sant Jordi. L'endemà feia la primera cercavila al costat d'altres colles de la ciutat i els Gegants de Vila-real, la colla convidada. Des d'aquell moment Hèrcules ha passejat per pobles i ciutats al costat de Zeus, Hades. Posidó i Pegàs.

El Mustafà Petit acompanyà el gegantó Hèrcules en el seu primer ball el 23 d'abril de 2016.
La següent sortida de la colla va ser a Vila-real, a Castelló, per participar en les festes patronals de Sant Pasqual del mes de maig. Va ser un cap de setmana de bon record amb la participació en la cercavila de dissabte al costat dels gegants amfitrions i  diverses colles arribades de poblacions veïnes: Borriana, Castelló, Vinaròs, l'Alcora. L'endemà els gegants del Drac d'Or també van ser convidats a participar en la Cavalcada Popular.

Plantada dels gegants del Drac d'Or a Vila-real abans d'iniciar la cercavila de les Festes de Sant Pasqual.
La primavera gegantera ens va plantar a la Trobada de Gegants de les Festes de Santa Eulàlia, i durant l'estiu a diferents festes majors de barris de l'Hospitalet i de poblacions com Sant Vicenç dels Horts, Cubelles o les Borges Blanques.

La tardor es va iniciar passejant de nou pels carrers de Barcelona amb motiu de la Cavalcada de la Festa Major de la Mercè, la cercavila més multitudinària on han participat els gegants del Drac d'Or. Durant la setmana anterior Zeus, Hades. Posidó, Hèrcules i Pegàs van formar part de la mostra de gegants de les Drassanes al costat dels gegants de la resta de colles que participaven en la Cavalcada. Va ser una cercavila molt lluïda i especial, amb molt de públic i animació, on petits i grans s'interessaven per conèixer els noms dels gegants de la colla, espectaculars i diferents com són.

Zeus i Hades a l'inici de la Cavalcada de la Mercè 2016.

El gegantó Hèrcules i Zeus a la plaça de Sant Jaume, punt final de la Cavalcada de la Mercè 2016.
L'endemà la colla participava en la Trobada de Gegants del Prat de Llobregat, amb una cercavila que havíem visitat en altres ocasions com a mers espectadors i que aquest any celebràvem per primera vegada des de dins.

El gegantó Hèrcules seguit per Zeus, Hades i Posidó a la cercavila del Prat de Llobregat.
I fins aquí aquest resum. Desitgem que l'any que està a punt de començar ens porti de nou per carrers i places d'arreu.






dijous, 22 de desembre del 2016

Pessebres de muntanya

El pessebre és una tradició ben arrelada a casa nostra. Podem trobar-ne a les esglésies, institucions, escoles i també als aparadors d'algunes botigues, però sobretot se'n fan a les cases particulars. Depenent de l'espai disponible el pessebre es redueix al naixement amb els Reis d'Orient, o bé s'hi afegeixen les principals escenes com l'Anunciació a més de profusió de detalls de personatges i paisatges que recreen tot un joc per als infants, joves i adults.

Una de les expressions del pessebre que encara es manté arrelada és la dels pessebres que es pugen a determinats cims. Els hi porten, generalment, socis de centres excursionistes, i se solen instal·lar durant les setmanes prèvies al Nadal i es baixen al febrer, passada la Candelera com marca la tradició.

He de reconèixer, però, que em causa certa nosa que no es retirin quan ja ha passat el Nadal. Amb el temps es fan malbé i acaben embrutant la muntanya, a banda que perden la seva significació fora de les dates assenyalades. Fins i tot, alguns es construeixen amb materials resisitents al pas del temps i potser per aquesta raó no es retiren.
 
Ja fa uns anys vaig parlar en aquest blog dels pessebres de la Mola de Sant Llorenç del Munt, una mostra que val la pena contemplar al voltant de les dates nadalenques. Però al llarg del temps n'he trobat en molts altres cims. A continuació hi ha una petita mostra.


Pessebre de figures de ferro al cim del Pedró, als Rasos de Peguera (abril de 2008).
Pessebres dins el pessebre a tocar de Sant Jeroni, a Montserrat (gener de 2012).
Naixement a prop del cim de Sant Jeroni, a Montserrat (febrer de 2013).
Pessebre al cim del Cerverís (gener de 2015).
Pessebre fet amb coberts al Tosell Gros del Puigsacalm (novembre de 2015).

dissabte, 5 de novembre del 2016

Breu viatge a la tardor occitana

Vinyes de la Fenolleda i la serra de les Corberes.
El passat pont de la Castanyada vaig visitar el sud-est de França, i més en concret el sector on la Fenolleda toca als departaments occitans de l'Aude i l'Arièja. Va ser una mena de viatge al passat representat per les restes dels castells càtars que vam visitar, però també pels records de visites anteriors realitzades per aquesta regió de frontera.

Els imponents castells de Quéribus, Aguilar, Puilaurens o Pèirapertusa, la visió del puig de Bugaragh, que amb els seus 1.230 m és el sostre de les Corberes, les gorges de Galamús o de Pèira Les, les poblacions de Fois o Quilhan... Escenaris, tots ells, que m'han ofert breus passejades envoltades d'uns paisatges de tardor espectaculars, sovint amb la silueta del massís del Canigó com a horitzó.

Tan sols el desig de tornar-hi i dedicar més temps a relligar els camins que solquen aquestes valls, i així entendre millor perquè m'atrauen les seves pedres, els seus boscos, els seus cims i la seva parla.

El Canigó des del castell de Quéribus.
La silueta del Canigó des de les Corberes.
El castell d'Aguilar envoltat de camps de vinyes.
Panoràmica del vesant sud del castell de Puilaurens.


divendres, 30 de setembre del 2016

Pica, Aneto, Vallibierna i altres records de fa 30 anys

Arribant al pic de Vallibierna amb la tuca de Culebras en segon terme. Entre els dos cims s'intueix el pas de Cavall.
Després d'uns inicis on havíem aprés a anar d'excursió i estimar la muntanya durant les colònies i campaments d'estiu, vam anar conformant una colleta d'amics per començar a descobrir nous racons muntanyencs pel nostre compte. Eren els anys vuitanta i no fèiem moltes excursions al cap de l'any, les necessàries per gaudir i créixer com a muntanyencs. Les preparàvem amb molta afició consultant guies i mapes, i també escoltant consells de qui tenia més experiència que nosaltres. El nostre terreny de joc era sobretot el Ripollès: Cavallera, Núria, Ulldeter... A partir del 1985 es van ampliar les nostres mires pel fet de disposar de cotxe i ens vam anar acostant cap a altres valls: Boí, Farrera, Benasc...

Aquell mateix 1985 vam fer un intent a l'Aneto i un altre a la Pica d'Estats. L'Aneto no el vam culminar de ben poc; la boira i una filera de militars en pràctiques al pas de Mahoma ens van fer desistir. Setmanes després va ser el torn de la Pica d'Estats, però la llarga aproximació ens va fer desistir dalt del port de Sotllo. Aquests antecedents van ser les primeres cures d'humilitat davant la magnitud d'unes muntanyes que només havíem vist sobre el paper. Teníem el terreny una mica apamat i sabíem que hi tornaríem.

Va ser l'any següent, el juny de 1986, que vam ascendir l'Aneto per la vall de Coronas i l'endemà ascendíem el Vallibierna i la tuca de Culebras. Després, al setembre, ascendíem els cims del Montcalm, la Pica, el Verdaguer i el Sotllo.

Amb gairebé vint anys i encara poques excursions com a bagatge, aquell estiu del 1986 va ser, sens dubte, molt definitori de la nostra afició, cada vegada més conscient, a la muntanya i l'excursionisme. 

Aquest estiu la casualitat, o no, m'ha portat de nou al Vallibierna. El primer cap de setmana d'aquest setembre que ja s'acaba, en una magnífica jornada d'alta muntanya, he tornat a pujar aquesta muntanya bicèfala que senyoreja les valls de Llauset i Vallibierna. La base d'ascensió va ser la presa de Llauset per una ruta del tot desconeguda per a mi. El grup de set persones vam seguir l'itinerari circular que passa pel nou refugi del Cap de Llauset, els estanys de Coma Arnau i ateny el pic de Vallibierna i la tuca de Culebras, després de travessar el pas de Cavall que separa ambdós cims.

Excursionistes travessant el pas de Cavall amb el pic de Vallibierna al seu darrere.
El pas de Cavall no és un pas extremadament difícil, però si delicat. A la muntanya cal tenir cura sempre, i extremar-la en paratges exposats com ara és el pas de Cavall. Amb els anys les coses es veuen diferents, potser la prudència i el record de fa 30 anys em van crear la incertesa prèvia de com passaria novament aquest punt clau de l'excursió. Finalment el vaig creuar tal com fa 30 anys: sense encordar, ben arrapat a la roca, aprofitant les presses per a les mans i amb els peus ben ancorats a les esquerdes; un parell de culades sobre la gropa del cavall petri i ja era a l'altra banda.

En acabar de travessar el pas de Cavall em vaig sentir alleugerit i també emocionat. L'empenta i la determinació havien guanyat la partida al temor. No obstant això, els límits del que volem i podem fer els negociem a cada moment segons les circumstàncies i sovint, amb els anys, l'experiència més valorada és la darrera. En qualsevol cas, molt content dels meus records de fa 30 anys, després d'haver creuat novament el pas de Cavall al Vallibierna.

 

dilluns, 5 de setembre del 2016

Freddie Mercury (1946-1991)

Avui fa 70 anys que va nèixer Freddie Mercury, el líder de Queen. Mercury -el seu nom original era Farockh Bulsara- va néixer a Zanzíbar, llavors protectorat britànic, fill d'una família d'origen parsi. Amb vuit anys els seus pares el van enviar a estudiar a l'Índia i no va ser fins al 1964 que la família es traslladà definitivament a Anglaterra.

A inicis dels anys 1970 es va començar a configurar el que seria la banda Queen, formada per músics que amb el temps també van resultar extraordinaris com el guitarrista Brian May, el bateria Roger Taylor el baixista John Deacon. El 1973 Queen va publicar el primer disc, amb el mateix nom de la banda. Al llarg d'aquella dècada àlbums com "A nigth at the opera" (1975) o "Jazz" (1978) van consolidar la banda.

Freddie Mercury va trascendir Queen i és recordat pel seu carisma i extravagància dalt dels escenaris, a més dels seus dots com a compositor i vocalista, amb gran amplitud de registres, tal com demostal costat de Montserrat Caballé amb el tema "Barcelona" que van interpretar amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992.

Les cançons de Queen han esdevingut clàssics i la llista de favorites seria difícil de completar: "Somebody to love", "Bicycle race", "Don't stop me now", "Love of my live", "We are the champions" o "Under pressure", que interpretà al costat de David Bowie, en serien bons exemples.

Però la cançó que se'ns dubte s'associa a Queen és "Bohemian Rhapsody", una cançó que va trencar esquemes per la seva estravagància, composició i durada, sis minuts. Precisament la durada de "Bohemian Rhapsody" va ser un punt de controversia entre la banda i la discogràfica, que considerava que era massa llarga per formar part del senzill de presentació de l'àlbum "A nigth at the opera". Al final s'imposà el criteri dels autors i va ser tot un èxit.

"Bohemian Rhapsody" ha esdevingut un clàssic. Trobem versions de tota mena: la del pianista francés Frédéric Chaslin, director de l'Orquestra Simfònica de Jerusalem; la del músic hawaià Jake Shimabukuro, que interpreta una versió amb ukelele; la de la banda de tribut Momo, i una de més informal i divertida amb The Muppets.

Però sens dubte, l'original és la millor versió.





dilluns, 29 d’agost del 2016

100 curses que has de fer alguna vegada a la vida


El primer que vaig fer en tenir a les mans "100 curses que has de fer alguna vegada a la vida" (Cossetània, 2016), del periodista Sebas Guim, va ser llegir l'índex per comprovar quines de les curses he corregut i quines m'agradaria córrer. Un gest que, probablement, hagin repetit molts corredors populars. Independentment del resultat d'aquest petit exercici de curiositat, qualsevol corredor, sigui quina sigui la seva experiència i nivell, trobarà en aquest llibre la inspiració per plantejar-se nous reptes atlètics.

És clar que per fer això n'hi hauria prou amb consultar els calendaris de webs especialitzats, com ara Championchip, Runedia, Ultres CatalunyaSport et aventure o AIMS, i triar la cursa que voldríem córrer. Però aquest llibre no és una simple llista de curses, distàncies i dates, ni persegueix ser un recull exhaustiu de les curses que cal fer. Més aviat és una tria de curses que per un motiu o altre resulten especials per a l'autor.

El ventall de curses que s'hi ressenyen és ampli i variat pel que fa a les distàncies (10 km, mitja marató, marató, ultramaratons...), als països on se celebren (Catalunya, Espanya, Europa, Amèrica, Àsia...) i als terrenys i entorns per on transcorren (urbà, rural, muntanya...).

En els 100 capítols, un per a cada cursa, hi trobem curses multitudinàries (El Corte Inglés, marató de Nova York, marató de París, marató de Tòquio...) i d'altres de més modestes pel que fa al nombre de participants però amb un caràcter popular molt marcat (Espluga de Francolí, Ametlla de Merola, Mar i Murtra, Campionat de Fons del Ripollès, Marató de Sant Sebastià, Mitja de Mollerusa...). Algunes d'elles transcorren per entorns i paisatges únics (l'Olla de Núria, Jerusalem, la gran muralla Xina, el llac Baikal, el desert del Sàhara, el massís del Mont Blanc, l'Antàrtida...), mentre altres visiten les múltiples cares d'una mateixa ciutat, com és el cas de les nou curses de la ciutat de Barcelona que s'hi esmenten.

Per a cada cursa, l'autor contextualitza cada prova amb detalls sobre la seva història, les característiques del recorregut, l'ambient que s'hi viu, i altres dades i anècdotes sobre l'organització, els rècords, els atletes d'elit que hi han participat, etc.

En aquest sentit, el llibre esdevé un referent per aquells corredors més bregats que volen ampliar la seva particular llista de propòsits atlètics i afegir motivació als seus reptes, a la vegada que pot resultar interessant per descobrir detalls de les curses on ja han participat, o bé per recordar i contrastar vivències.

El llibre resultarà, sobretot, una bona font de consulta per aquelles persones que plantegin apuntar-se a una cursa de 10 km, i si tot va bé i l'afició qualla, córrer una primera mitja marató per, amb el temps, qui sap si somniar en acabar la mítica prova de Filipides. Aquest sembla un recorregut progressiu i lògic, però que no ha de començar ni acabar amb les curses d'asfalt. Per aquest motiu el llibre també recull una vintena de curses de muntanya i ultratrails per als corredors més exigents i soferts.


En Sebas Guim (centre), acompanyat per l'editor Jordi Ferré (esquerra) i el periodista Jordi Gil (dreta), durant la presentació de "100 curses" a la fira de la Marató de Barcelona de 2016.
Cal recordar que Sebas Guim és també autor del blog personal "Tornar a córrer..., si es pot", on explica les seves vivències al voltant del fet de córrer, amb la particularitat que des de finals del 2013 s'ha estat recuperant d'una lesió. De ben segur que aquesta circumstància l'ha acompanyat durant el procés d'elaboració del llibre, a la vegada que fer el llibre deu haver estat una motivació extra al llarg de la recuperació. Precisament aquest darrer diumenge d'agost en Sebas Guim ha participat en una cursa a Àvildesprés de mesos lesionat. Enhorabona per aquest retorn i pel llibre!

dimarts, 12 de juliol del 2016

Històries i contes sobre gegants

L'estiu és temps de festes majors, tot i que de festes i celebracions a viles i pobles n'hi ha tot l'any. I si és temps de festa major, també ho és de cercaviles on gegants, capgrossos, bèsties i tota mena de figures ballen i ballaran per carrers i places d'arreu.

En els darrers anys també han proliferat les publicacions sobre gegants, en general dedicades als més menuts, encara que algunes van adreçades a totes les edats. A continuació en teniu un breu recull:
En primer lloc parlem de Gegants i bestiari (Cossetània Edicions, 2015) un conte de Roger Roig amb il·lustracions d'Hugo Prades, que acosta els lectors més petits als diferents tipus de figures que passegen per carrers i places a les cercaviles de festa major. Sens dubte, un bon recurs que ajudarà als més petits a descobrir els gegants i gaudir-ne abans i després de la festa.


Sabeu per què Aldric i Isaura, els gegants de Cassà de la Selva, són egipcis? Coneixeu la llegenda del pont del Diable de Martorell? Aquestes i moltes altres històries i llegendes es troben recollides en dues publicacions de Brau EdicionsEl llibre gegant dels gegants (2013) i Més històries gegants dels gegants (2014).

Es tracte de dos contes de gran format, amb text de Nicolás Alonso, que recullen les històries de diferents grups i parelles de gegants de Catalunya, onze en el primer i deu en el segon. Hi són presentats gegants de Solsona, Barcelona, Roses, Vic, Granollers, Sabadell, Lleida, Tortosa o la Seu d'Urgell, entre d'altres. Les il·lustracions, a cura de Carles Arbat, són esplèndides amb els detalls de cada figura. Al final de cada volum hi trobem una veritable plantada de gegants a doble pàgina amb les diferents parelles que hi són representades.



Per últim, a la Col·lecció "Figures de festa" de l'editorial vilanovina El Cep i la Nansa, trobem diversos títols com ara 100 gegants. Petita guia dels gegants de Catalunya (3 volums editats els anys 2013, 2014 i 2016), 50 singulars de la festa. Petita guia de figures singulars de Catalunya (2015) i 50 dracs. Petita guia dels dracs de Catalunya (2015). Les il·lustracions de tots ells són de JuanoIO, mentre que el text és d'Heribert Masana (Excepte a 100 gegants. Volum 3, que és a càrrec d'Aitor Garrido).

Cada volum recull de manera breu la història i origen de cada grup de gegants o figures, la data d'estrena, així com dades relatives als artistes i tallers on van ser construïts. També hi ha mapes amb la ubicació de les diferents poblacions i el calendari de festes on es llueix cada colla. Dins la mateixa col·lecció també s'han publicat quaderns per pintar, un per cada volum.

Sens dubte una col·lecció adreçada a petits i grans que tenen la inquietud de fer créixer la seva fal·lera pel món geganter, la festa i la cultura popular.



dijous, 2 de juny del 2016

30a Cursa de Nou Barris


El diumenge 22 de maig es va celebrar la 30a Cursa de Nou Barris. Però no parlaré gaire d'aquesta prova, ni del temps que vaig fer o del circuit. Aquesta és una cursa molt especial per a mi, no pas per les ocasions que hi he pres part (quatre vegades, tres d'elles des del 2013), si no pels barris per on transcorre.

La cursa té la sortida i l'arribada molt a prop del lloc on vaig viure fins als 25 anys, a tocar de la masia de Can Verdaguer, ara rehabilitada com a centre cívic. La casa on vivia i moltes altres van ser enderrocades després dels Jocs Olímpcs de Barcelona per allargar la Ronda del Mig cap a la Meridiana. La transformació urbana de la zona ha estat important des de llavors, especialment entre la Meridiana i l'actual Ronda del Mig.

En els anys de les primeres edicions de la cursa no hi havia ni tan sols el complex esportiu de Can Dragó i molt menys el centre comercial, i tot l'entorn del cementiri de Sant Andreu era un racó de barri, un xic marginal, que sobrevivia el pas dels anys entre tallers, magatzems i cases baixes que es van anar deshabitant fins al seu enderrocament. Quantes vegades no hauré entrat de petit a l'era de Can Verdaguer o jugat al voltant de la bassa que hi ha al darrere? Entre molts records em ve al cap un de l'any 1979 --llavors entre Can Verdaguer i la Meridiana tot eren camps--, quan des del terrat de casa veiem els autocars plens d'aficionats culers que tornaven de Basilea i entraven a la ciutat onejant les senyeres i banderes blaugranes per les finestres.

Però a banda d'aquests records de com era l'entorn de Can Verdaguer ara fa 30 anys, la cursa em va portar imatges de la meva infantesa i joventut. He passat davant d'on vivien alguns companys d'escola o del grup de joves on vaig créixer anant de colònies i excursió; també he passat davant aquell bar a tocar de l'antiga caserna de bombers situada als baixos d'un bloc del carrer de Pi i Molist o davant l'escola on vaig fer l'EGB.

Si, tot i els canvis urbanístics dels darrers 30 anys, els records i pensaments reconeixen l'espai transformat. Per això la Cursa de Nou Barris és especial per a mi, més enllà dels aspectes atlètics, i em plau participar-hi sempre que tinc disponibilitat. Com ha estat enguany en què un cop més he repetit el ritual de visitar el cementiri de Sant Andreu on des de fa uns anys hi reposen els pares, les seves restes, és clar, ja que el seu record és tossudament present en el dia a dia.


dimarts, 24 de maig del 2016

40 anys del primer Makalu

La matinada del passat 23 de maig l'alpinista català Ferran Latorre assolia el cim del Makalu (8.481 m), el seu 12è vuit mil. Latorre ja està més a prop d'aconseguir el repte 14x8000, per al qual li manquen les ascensions al Nanga Parbat (8.125 m) i a l'Everest (8.848 m), i entrar així al selecte grup d'alpinistes d'arreu del món que ho han aconseguit.

Aquesta ascensió d'en Latorre coincideix amb els 40 anys de la primera ascensió estatal a aquest cim de l'Himàlaia. En aquella ocasió va ser l'alpinista Jordi Camprubí, que formava part d'una expedició del Centre Excursionista de la Comarca del Bages. L'ascensió va significar també el segon vuit mil de l'alpinisme català després de l'Annapurna Est del 1974 ascendit per Anglada, Pons i Civis.

L'expedició de Camprubí va instal·lar sis camps, el més elevat dels quals estava situat a 7.900 m, i entre camp IV (7.240 m) i el cim l’expedició bagenca va unir esforços amb una expedició txeca per garantir l’atac final al cim. El 24 de maig de 1976, Jordi Camprubí i tres alpinistes txecs sortien del camp VI i hores després, el català i dos txecs arribaven al cim del Makalu. Malauradament, durant el descens un dels txecs va desaparèixer. L’atac al cim del Makalu es realitzà per l’aresta sud-est, o ruta dels Japonesos, tot i que en el darrer tram es va obrir una variant a la cara est de la muntanya. Era la segona vegada que s’arribava al Makalu per aquesta ruta.

El cap de l'expedició era Josep M, Montfort, qui havia dirigit diverses expedicions del Centre Excursionista de la Comarca del Bages i que el gener de l'any 1979 anys morí d'accident al Cadí mentre preparava una expedició al Lhotse per celebrar el 75è aniversari de l'entitat manresana. A més de Montfort i Camprubi la resta del grup el conformaven Antoni Bahí, Amand Redondo (metge), Enric Bonastre, Joan Frontera, Josep Lleonart, Joan Lleonart, Ramon Majó, Jordi Vinyoli, Antoni Llasera, Josep Salvans i Franz Ludwig. Al llarg de l'expedició es van realitzar estudis relacionats amb el comportament humà davant de situacions extremes i també sobre els avantatges d’utilitzar oxigen a partir dels 7.000 m.