dilluns, 30 de juny del 2008

Estrena pirenenca en família

Aprofitant el pont de Sant Joan, ara ja fa dies, vam estrenar l'estiu a la vall de Boí. El paisatge era majestuós: aigua per tot arreu, neu tardana als cims, verdor als prats i moltes, moltes flors.


El recorregut escollit va ser una petita volta per la ribera de Sant Martí. L'itinerari el vam iniciar en un marcat revolt de la carretera que porta a les pistes de Boí-Taüll, més enllà del complex residencial del Pla de l'Ermita. El camí segueix una variant del GR-11 que mena cap al port de Rus, va pujant suaument pel marge esquerre de la vall fins al pla de les Eugues, on s'hi arriba poc després de deixar un camí que paral·lel al barranc del Pessó puja fins als estanys homònims.

Després de passar una cabana de pastors, amb el sotre ensorrat, deixem el GR i baixem a creuar el riu de Sant Martí per un pont ben bastit i nou. Iniciem la baixada per l'altra banda per un bonic sender, envoltats de flors i amb bona vista cap al vessant per on hem pujat, que ara admirem ben florit i verd. Seguim fins travessar el barranc de Moró, ben crescut i que ens obliga a tenir força cura en al creuar-lo per la quantitat d'agua que baixa. Després ja arribem a una pista que ens tornara ràpids fins a la carretera.

Un bon inici de la temporada estiuenca i represa de les excursions en familía; una manera aquesta de redescobrir indrets ja coneguts per a mi, a un altre ritme, el marcat pels fills, però que em fa adonar dels petits tresors i detalls que ens envolten, i en un escenari estimat com l'alta muntanya.

dilluns, 16 de juny del 2008

La colla pessigolla

Durant una excursió realitzada a inicis d'abril vaig trobar en un cim una placa de la "colla pessigolla", crec recordar que era al Cogulló d'Estela. Em va fer gràcia aquesta denominació i em va sobtar que existís un grup amb aquest nom, doncs és un genèric simpàtic que de ben segur hem emprat en moltes ocasions per parlar d'algun grup amb caràcter simpàtic i amistós.
Doncs bé, llegeixo al darrer número de la revista Cadí-Pedraforca, que l'esmentada "colla" compleix enguany els seus 10 anys d'existència. Resulta que aquesta "colla pessigolla" és un grup format per veterans excursionistes i caminadors de Berga, d'entre 59 i 77 anys que han anat fent excursions, principalment pel Berguedà, per cercar racons i pujar cims. En els seus inicis els membres de la "colla" eren socis del Casal de la Gent Gran de Berga, però al llarg d'aquests deu anys s'ha anat ampliant amb altres dones i homes que comparteixen l'estima per la muntanya i els hi agrada caminar.
Segur que aquest no és l'únic grup de característiques i història semblants que podem trobar a Catalunya. Sempre s'ha parlat que moltes entitats excursionistes estan envellides i que acabaran per desaparèixer. Segur que això serà així, però mentre hi hagi persones que malgrat la seva edat segueixin amb ganes de caminar i sortir a la muntanya, el que menys importa és si ho fan de manera particular o com a entitat. Potser el que cal és buscar una manera de fer compatibles aquestes ganes de sortir a la muntanya amb la realitat del tramat associatiu ja existent i així potenciar aquestes activitats entre els més veterans que a més disposen de més temps, si és que la salut els respecta.

dimarts, 10 de juny del 2008

El Picancel

Després d'un maig plujós el juny sembla que segueix amb el propòsit de ruixar gairebé a diari aquesta terra que tant seca estava. Però també ens està deixant estones per sortir a la muntanya, com ara diumenge passat en que la previsió donava a entendre que el matí podia aguantar sense ploure, fet que vam aprofitar per provar una excursió a la serra de Picancel.
Arribem ràpid a Berga per l'eix del Llobregat que ara ens acosta millor a l'alt Berguedà. Com que el primer túnel després de Berga està tallat per una esllavissada conseqüència de les darreres i contínues pluges, hem d'anar per l'antiga carretera. Seguim i passem pel pont del pantà de la Baells, on tenim la imatge impensable fa un parell de mesos d'un embassament a bessar. Arribem a Borredà des d'on iniciarem l'excusió cap a la serra de Picancel.
De Borredà anem a buscar el pont de Sant Joan, curiosa construcció que travessa el Merdançol que en aquest tram circula força encaixonat. Seguim amunt i entre pujades i baixades ens acostem a la carena. Bona part del camí és literalment innundat doncs traça molt proper al torrent i l'aigua bessa per tot arreu. Arribem a la font del Llop, un bé de Déu, de doll més que generós.
Arribats al coll de la Creu de Salga enfilem la carena vers l'oest fins al coll del Tei. En aquest tram més panoràmic, i a estones força aeri, ampliem la visió cap a altres serres: els Rasos, Ensija, Pedraforca, Catllaràs, Tubau i més enllà i de nou nevat, el Puigmal. El cel es va ennuolant, però en cap moment ens fa patir.
Pasem prop de l'enrunada casa de la Salga, envoltada de feixes ara cobertes de pi, testimoni que el poblament en aquestes valls arribava als 1.000 m d'altitud. Culminem la Salga Aguda (1.172 m), i confirmen la vista anteriorment descrita, i afegim la vall de la Portella i la Quar cap a migdia. De baixada per la fàcil però aèria aresta oest observem el caràcter montserratí d'aquesta serra: conglomerat per tot arreu, densa coberta vegetal i pendents ben acusats. Des del coll del Tei emprenem la baixada al costat d'un torrent que baixa exultant de cabal. Algun racó ens fa aturar a contemplar l'abundó d'un salt d'aigua que forma aquest rierol. Ens acostem de nou al Merdançol i el resseguim paral·lels fins a creuar-lo, a gual és clar, descalços i amb l'aigua neta i transparent fins sota els genolls. Travessada la carretera enfilem el darrer tram que ens retorna a Borredà.
Una sortida plàcida que ens ha acostat als boscos, rius i torrents que amb aquesta primavera han recuperat la vida que dóna l'aigua, s'han netejat de pols i cobert de flors. A mi, a més, m'ha evocat les meves primeres colònies d'estiu passades a Vilada ara fa més de trenta anys. Des de llavors el nom de Picancel em va quedar grabat en el meu imaginari particular, doncs era la serra que a diari ens deia bon dia i era el paisatge present en totes les activitats que feiem.

dijous, 5 de juny del 2008

L'11-S de 1983

Aquesta setmana TV3 ha estrenat un concurs sobre els 25 anys d'emisions de la cadena autonòmica. Això m'ha fet pensar en la data d'inici de les emisions i en el lloc on jo era aquell 11 de setembre de 1983. Era a Núria amb el grup que en aquell temps anava d'excursió. No ho recordo gairebé, però diria que aquell vespre d'inici de TV3 èrem al sorollòs i sempre ple de fum, però sovint també acollidor, bar de Núria.

Aprofitant aquell pont de la Diada una dotzena de nois i noies vam acampar a l'esplanada de darrera el santuari. De tot aquest grupet que més o menys vam seguir sortint de manera freqüent a la muntanya, alguns van deixar les excursions per altres aficions, i uns pocs vam consolidar un petit nucli que ens proposàvem nous objectius. Això ja es podia intuir aquell setembre de 1983 en aquesta primera anada col·lectiva a Núria: tot el grup va ascendir el Puigmal, el gegant de la zona, per la coma de l'Embut, però a l'endemà només tres vam fer part de l'Olla, del Nou Creus al Finestrelles.

Durant uns anys, com per a molts excursionistes, Núria va ser per a nosaltres una escola d'iniciació a l'alta muntanya. Anar d'excursió era gairebé sinònim d'anar a Núria o a Ull de Ter. L'accés en tren cap aquestes valls pirenenques i el fet que cap de nosaltres encara no tenia permís de conduir, feia d'aquest el nostre destí més freqüentat. No ens importava la repetició de cims, al contrari, ens ajudava a recordar la situació dels que ja havíem pujat i com poder fer-los de nou des d'altres bases i sota condicions diferents.

Aquell setembre de 1983 s'ignificà el meu primer contacte amb l'alta muntanya pirenenca, la descoberta d'un medi hostil i atractiu alhora, que després vaig tornar a viure en ple hivern o a la primavera, amb gel, vent o neu nova. Tot plegat ens ajudava a guanyar experiència, millorar la tècnica i crèixer amb seguretat.

A finals dels anys 80 vam posar els ulls a altres valls i cims del Pirineu i no va ser fins a mitjans dels 90 que la travessa del GR-11 em va portar de nou a Núria. Vaig veure per primer cop la transformació de l'entorn del santuari. No hi eren ni el mateix bar ni els barracons que feien de refugi, i si una allau de visitants molts d'ells desconeixedors de la muntanya. És evident que calia un canvi i algunes millores, però res era el que jo havia conegut anys enrere. També és cert que l'actual parc temàtic hagués pogut ser més agresiu amb l'entorn, sobretot tenint en compte que no si pot arribar per carretera. Si a més pensem en com s'han transformat altres zones del Pirineu, encara podem donar gràcies. Només desitjar que això sigui tot i no es desenterrin antics projectes.