dimarts, 30 d’octubre del 2007

Marató del Mediterrani 2007

El 1987 vaig participar per primera vegada en una marató. Va ser a Barcelona. Arribant al km 27 vaig decidir retirar-me. En aquella ocasió va ser la ignorància i el desconeixement de la prova el que em va fer deixar-ho. La preparació no havia estat l'adequada ni de bon tros. Tot i això, la setmana següent ja pensava en la propera edició de la marató de Barcelona, que vaig preparar durant la tardor i vaig acabar amb molta satisfacció.

El passat diumenge la cosa va anar diferent. El refredat que arrossego de fa dies, latent durant la darrera setmana, es va manifestar cap a les 2 hores de cursa. Tot i que durant la setmana havia anat a entrenar 3 dies i dissabte semblava que em trobava força recuperat del refredat, durant la cursa, poc abans de la mitja marató em vaig començar a sentir malament, o millor dit no em trobava a gust corrent. L'aire que feia em molestava, i tot i que el sol escalfava, jo sentia fred; les cames cada cop les sentia més pesades i la mucositat a les vies altes anava en augment. Tot plegat em va fer veure que el millor era la retirada.

En cap moment m'he sentit decebut ni contrariat per aquesta decisió, en tot cas una mica trist per la mala sort d'un refredat inoportú. Preparar una marató és un esforç físic i mental molt fort, sobretot si és per afició. Si al final no assoleixes l'objectiu proposat sembla com si t'hagués d'omplir la decepció. En la preparació d'aquesta cursa he abocat tot l'esforç amb la inestimable comprensió, complicitat i recolzament de la meva parella.

Tal com apuntava a l'inici de la temporada, aquesta marató l'havia plantejat per assolir forma i acumular quilòmetres de cara a la marató de Barcelona 2008. En aquest sentit l'objectiu l'he aconseguit en part, doncs sinó hagués estat per la motivació que m'ha donat aquesta cursa, de ben segur no tindria les sessions d'entrenament que he acumulat fins ara. Cal, doncs recuperar-se del refredat i seguir treballant les 18 setmanes que resten fins al 2 de març. I sens dubte hi haurà una altra marató del Mediterrani.

divendres, 19 d’octubre del 2007

1987. Del Pirineu als Alps

El 1987, enguany fa 20 anys, va marcar un punt d'inflexió en la pràctica de la muntanya per a mi i els meus companys d'excursió d'aquells anys. Teníem 20 anys i des dels 16 havíem sortit a la muntanya sense monitors, de manera més o menys autònoma.

Feia un parell d'anys, i lligat al fet que alguns disposàvem de permís de conduir, havíem descobert els sectors del Pirineu, que des de la nostra perspectiva i possibilitats del moment, ens eren més llunyans i menys accessibles en transport públic (Mont Perdut, Aneto, Pica d'Estats). Fins llavors ens havíem mogut cap a cims i valls més accessibles en tren, principalment les muntanyes del Ripollès (Núria, Setcases, etc.).

Aquell 1987, però, ens vam engrescar a anar cap als Alps amb l'objectiu de fer el nostre primer 4.000. Va ser la Punta Castore, una ascensió fàcil però mítica en el meu record. A banda de ser el primer 4.000, el viatge i l'ascensió ens va acostar als Alps, a les siluetes de cims de llegenda com el Cerví o el Mont Blanc, i a les seves amples i extenses glaceres envoltades d'esmolades i punxegudes agulles. La magnitud dels Alps sobrepassa com és obvi el Pirineu, però en canvi aquestes dues serralades germanes són un bon escenari per consolidar els anhels i desitjos de molts muntanyencs. I així va ser fins al 1990 en que vam visitar dues vegades més els Alps, el 1989 i 1990, en ambdues ocasions vam ascendir el Mont Blanc per rutes diferents i amb estades prèvies pels vessants italià i suís del Mont Rosa.