dimarts, 18 de desembre del 2007

Ara ve Nadal...

Ja fa dies que els carrers dels nostres barris llueixen llums i guarniments nadalencs. S'acosta el Nadal i és temps de recolliment per a uns, d'esbarjo per a altres i de màxim consum per a molts. Portes endins cadascú ho prepara i ho espera de manera particular i diferent.

A mi aquests dies no em deixen indiferent. D'una banda per que m'agrada compartir taula amb la família, els parents i les persones estimades. També acostumo a felicitar el Nadal i desitjar un feliç any als amics més propers. Mai ho visc com un compromís, és una cosa que tinc ganes de fer i em fa sentir bé. Potser és que a casa ens agraden les celebracions i així ho fem també quan s'escauen aniversaris. En quan als regals, per Nadal és el moment més important de l'any, sobretot si hi ha infants al nostre voltant, i els Reis s'encarreguen de fer-ho amb màgia.

Però d'altra banda, aquest període de l'any m'exalta pel desig de compres impulsives i induïdes des de la maquinària comercial: anuncis, publicitat, festius amb comerços oberts, etc. I no només amb les joguines i regals, sinó també amb els àpats i aliments. Fa anys que la nostre societat ha sobrepassat tots els límits del que és raonable i les festes de Nadal són un compendi de despropòsits insultants.

Per Nadal tothom ha de ser feliç i fer bona cara, tant se val si la resta de l'any ens tirem els plats pel cap. I només es pot ser feliç si comprem més i regalem més. És una invitació a tirar la casa per la finestra, que s'accentua per Nadal però perdura tot l'any, doncs sempre hi ha motius per consumir, sobretot amb la incorporació de tradicions foranes. Les tradicions s'acaben reduint al consum i perden la seva eficàcia com a instruments de cohesió entre generacions. Un signe més que la nostra societat postindustrial no toca ni quarts ni hores.

En qualsevol cas, Bon Nadal i Feliç 2008,

"Només l'amor il·lumina el que perdura,
només l'amor converteix en miracle el fang,
només l'amor engendra la meravella."

dilluns, 17 de desembre del 2007

Sant Pere Màrtir

Des del terrat de casa meva, a l'Hospitalet de Llobregat, es veuen poques muntanyes: un parell de turons de la serra de Collserola, Sant Pere Màrtir i el Tibidabo, i els lloms de la Morella, al Garraf. La resta de l'horitzó es format per terrats i antenes.

El turó de Sant Pere Màrtir (384 m) esdevé la protuverància més meridional de la serra de Collserola i als seus peus, cap al sud, s'estén el delta del Llobregat, la qual cosa el fa un punt inconfusible des d'aquesta plana que forma el riu, i és fàcilment reconeixible des de les poblacions que hi han crescut o des de qualsevol de les vies de comunicació que el travessen. A més, les antenes que hi ha al seu cim li donen una de les siluetes més característiques de la serra.

És un bon mirador, igual que ho és el tram del passeig de les Aigües que rodeja aquest turó i circul·la a mitja alçada de la muntanya. És ben cert que les muntanyes ens atrauen per diverses raons, sovint per la seva magnitud i grandiositat en relació al territori que senyoregen, i si des de la plana no atrau, normalment és per que el seu entorn ha estat urbanitzat en desmesura. El turó de Sant Pere Màrtir en seria un bon exemple: les antenes del seu cim, els enderrocs dels seus vessants i les urbanitzacions que assetgen la seva base fan d'ell un cim lleig i poc atractiu.

Amb tot, esdevé una bona talaia, i les àmplies i dilatades panoràmiques sovint recompensen el seu caràcter poc atractiu, sobretot en dies amb bona visibilitat. És un cim fàcil d'assolir i això el fa molt freqüentat. Jo hi he estat només un parell de cops, però estrictament no l'he ascendit, doncs sempre ho he fet durant alguna sessió d'entrenament des de la zona de Can Cuiàs. M'agradaria pujar-hi des de casa mateix, en el que seria un itinerari urbà, a través d'un dels paisatges més densos i transformats produïts per les necessitats migratòries de meitat del segle XX.

diumenge, 16 de desembre del 2007

24 hores d'atletisme

Ahir vaig córrer un relleu d'1 hora a l'estadi de Serrahima de Barcelona en el marc de les 24 hores d'Atletisme de la Marató de TV3. Durant 24 hores una trentena d'esforçats atletes han corregut sense parar. Simultàniament altres atletes han anat fent relleus d'1 hora, de 2 km o de distància lliure. També s'han fet aportacions econòmiques per tal de contribuir a la Marató de TV3, enguany dedicada a les malalties cardiovasculars.

Ha estat la meva primera participació en un esdeveniment com aquest. He corregut de 5 a 6. La tarda era freda i volta rere volta, el dia ha donat pas a una nit encara més freda. Des del Serrahima, les primeres voltes m'han deixat veure el perfil de la serra de Collserola; mentre, el sol queia sobre les torres de la plaça Europa i les massives construccions de la futura Ciutat Judicial, a tocar de l'Hospitalet.

Durant el meu relleu, el vent en algun dels revolts i una fina i freda pluja han acompanyat l'arribada definitiva de la nit, esborrant l'horitzó més enllà dels carrers de la pista d'atletisme. Els potents llums de la instal·lació han contribuït encara més a que la realitat única pels atletes fos el paviment de la pista. Per tots ells, igual que pels membres de l'organització, començava una llarga nit.

S'ha d'estimar molt el córrer i s'ha de ser molt fort per plantejar-se aquesta mena de reptes. La meva admiració per tots ells. Realment s'ha de tenir molta força mental més enllà de la preparació física. Trobareu més informació de l'esdeveniment a

www.corredors.cat i www.curses24.com.

diumenge, 9 de desembre del 2007

El setge de Collserola

Aquests dies de pont prenadalenc els vaig començar amb una matinal atlètica: la cursa de la festa major de Sant Andreu del dijous dia 6. Més de mil corredors van cobrir els 5 km de pla recorregut pels carrers de l'esmentada barriada barcelonina. Una cursa ràpida -un pèl curta pels habituals de les mitges maratons o dels 10.000- que va força bé per veure com anem de velocitat.

Avui diumenge, en canvi, he trotat per la carretera de les Aigües, força transitada per ciclistes de muntanya, passejadors i corredors. He anat des del pla de les Maduixeres fins a la plaça Mireia -un recorregut que sovintejo- i he seguit cap al parc de Cervantes.

En el tram final del circuit d'avui he passat pel límit del futur Pla Caufec-Porta BCN, a Esplugues de Llobregat, un projecte que urbanitzarà la base de la muntanya de Sant Pere Màrtir. Ja se sap: habitatges, centre lúdic i comercial, i edificis d'oficines. A canvi de soterrar la línia d'alta tensió que travessa aquest sector de Collserola i d'eliminar les torres actuals, fa anys es van requalificar els terrenys. Sense comentaris. Aquest sector era dels últims del perímetre de la serra de Collserola sense edificar de manera desmesurada, almenys al límit del Baix Llobregat i Barcelonès.

Feia anys que plataformes veïnals lluitaven per impedir aquest projecte i ara sobre el terreny ja es poden veure els treballs d'aplanament i desmunt. En aquest cas no s'ha pogut fer gaire més enllà de la denúncia i la queixa. Està clar que els depredadors del territori deuen veure que se'ls hi acaben les possibilitats si finalment s'aprova el projecte de parc natural. Davant d'això però, dubto que aquest figura de protecció sigui efectiva, doncs encara hi ha molts projectes pendents: ampliació del parc d'atraccions, túnel d'Horta, etc.

Malgrat tot, el matí era esplèndid: per un costat el límit del bosc retallava un cel nítid gràcies al vent que l'ha escombrat de núvols i contaminació. A l'altra banda, la trama de la Gran Barcelona també es perfilava nítida amb el seu creixent skyline projectat cap al mar. En front, el reflex d'un sol a punt d'arribar al seu migdia, semblava un mirall enlluernador davant la desembocadura del Llobregat. Tot i l'assetjament que pateix Collserola sempre serà un espai per l'esport, l'excursió, el passeig, i més enllà d'això pel pensament i la reflexió.

dimarts, 4 de desembre del 2007

De nou Collserola

Darrerament he freqüentat aquesta serra que tinc tant a prop de casa. Tot i que de sempre m'ha agradat acostar-m'hi, des de fa uns mesos la miro més que mai amb ulls d'excursionista. Potser per tot això vaig batejar aquest bloc amb el nom d'aquesta serra i d'aquest parc metropolità. Sobre el mapa hi traço recorreguts i itineraris que potser algun dia acabaré fent. De moment són passejades senzilles en família i sense un clar objectiu més enllà de recollir fulles i fruits, acostar-se a alguna font i, a l'estiu, buscar l'ombra. A més de la carretera de les Aigües, on acostumo anar a entrenar o a passejar, el fet excursionista per aquesta serra sempre ha quedat eclipsat per altres destinacions. I és que malgrat trobar-se tan a prop de casa, el fet urbà associat a aquest parc metropolità potser ha estat un fre al seu descobriment més íntim.

El cert és que és un espai eclèctic de natura diversa i usuaris encara més diversos. Hi predomina el ciclista de muntanya, degut sobretot a les innombrables pistes que travessen la serra; també hi ha molt atleta popular, i és fàcil reconèixer rostres habituals de les curses, i de tant en tant algun maratonià més conegut. Per entrenar, la carretera de les Aigües és un bon lloc, sobretot si podem escollir les hores i els sectors més apropiats, altrament esdevé força massificada i la concentració de corredors i passejadors en determinats dies i hores és exagerada.

També és un espai per la tranquil·litat i els camins perduts i menys freqüentats, on no trobarem ni ciclistes ni aquells caminaires que segueixen senders senyalitzats. Això si, alerta amb els camins que ni tenen marques de PR o GR, ni la senyalització pròpia del parc: ens podem trobar sorpreses per ser camins que són a punt de perdre's. Sovint condueixen a enlloc, d'altres a indrets quasi personals i íntims, i en el pitjor dels casos s'arriben a emboscar tant que de sobte podem sentir l'alè dels senglars.

L'excursionista també hi troba el seu lloc, i en aquest sentit, Collserola és un paradís per les matinals, doncs des de qualsevol de les poblacions que envolten la serra, podem emprendre excursions que ens faran gaudir de la diversitat de paisatges que encara hi podem trobar. A més, només que ens enlairem cap alguna de les seves talaies (Tibidabo, Magarola, Sant Pere Màrtir, etc.), podrem jugar a endevinar que coneixem de l'àrea metropolitana.

Tant de bo que aquest espai acabi sent declarat parc natural i sigui gestionat adequadament per tal de no permetre que nous projectes urbanístics acabin guanyant terreny en aquesta ja malmesa i urbanitzada muntanya.

dijous, 22 de novembre del 2007

Salvem el Tibidabo

L'Ajuntament de Barcelona, malgrat la reiterada oposició ciutadana, ha aprovat inicialment el Projecte d'una nova Muntanya Russa al Parc d'Atraccions del Tibidabo, exposat al públic a l'Av. Diagonal 240 2n, BOP núm. 250 18.10.07, que suposa explanar més d'una hectàrea, cimentar 3.000 kg de formigó per cada una de les 109 potes de suport de l'atracció, de 35 m d’alt (10 pisos).

L'Ajuntament proposa aquesta obra per augmentar la "rendibilitat" del Parc d'Atraccions, que ara és municipal i no un negoci, o sia un bé públic amb funció social, mentre el Parlament de Catalunya discuteix la Declaració de Parc Natural, i quan el Govern ja ha inclós Collserola a la Xarxa Natura 2000, en una demostració d'incoherència. Aquesta no és la primera ni la última obra que amenaça el bosc: per instal·lar el Pèndol es va arrassar un altre troç, i l'afluència no només no va augmentar sino que es van perdre 45.000 visitants l'any: un Parc d'Atraccions avançat hauria d'estar en un entorn més poblat amb accés en metro. Preocupa la destrucció de Collserola gota a gota, una tala i una obra cada any, per tot el perímetre de l'Espai Natural: un dany irreversible al bosc que ha costat 100 anys regenerar i un increment de trànsit rodat que creen alarma social.

Si vols aturar aquest projecte, signa el manifest i envia-ho als teus amics/amigues i familiars. Gràcies.

www.collserolaparcnatural.org

dimarts, 13 de novembre del 2007

Clariana. Un corredor popular

El passat diumenge es va celebrar la 12 Mitja Marató de Castellbisbal. Fins al quilòmetre 7, el recorregut és majoritàriament de baixada, i convida a alguns atletes a xerrar, sobretot sabedors que entre els quilòmetres 10 i 15,5 la carretera presenta fortes rampes i cal no "cremar-se" abans d'hora. A més, enguany el matí era fresc i calia temperar el cos a poc a poc.

Així les coses, vaig aprofitar per conversar amb en Clariana, un dels molts atletes populars que fa anys, diumenge rere diumenge, surt a córrer alguna de les moltíssimes curses que es disputen per tota Catalunya.

-Com va començar la teva afició a les curses de fons?
-Abans de res vull puntualitzar que no sóc atleta, és a dir, no m'he format en cap club ni he corregut mai en pista. M'ha agradat córrer i ho he fet. Primer com a preparació física, després per afició a la mítica distància de la marató i totes les sensacions que l'envolten.

-És la primera vegada que corres a Castellbisbal?
-Ui no! De les dotze edicions de la mitja, aquesta és la meva 7a participació. M'agrada el circuit, doncs tot i ser dur, és variat i en tinc un bon record. L'any 1998 va ser la primera mitja que corria després d'un llarg parèntesi atlètic d'uns 10 anys. La vaig córrer mentre preparava la marató de Barcelona'99.

-Sé que també t'agrada la muntanya, vaja pujar cims i aquestes coses. Corres curses de muntanya?
-Abans que atleta sóc muntanyenc, però no m'atrauen les curses de muntanya. Una cosa és córrer o entrenar per camins de terra enmig del bosc, i l'altra és pujar cims i carenes afrontant grans distàncies i desnivells. En aquest cas prefereixo fer-ho caminant, no només per que no estic preparat per assumir l'esforç físic que representa, sinó per que m'agrada gaudir la muntanya a peu.

Anem passant els quilòmetres i en alguns punts on es concentra públic les filles i la dona d'en Clariana l'animen efusivament.

-Com viu la teva dona la teva afició?
-És molt comprensiva i m'anima molt. Té molta paciència, però penso que també s'ho passa bé. Altrament també sortiríem a un lloc o altra a passar els matins de diumenge. Abans sortíem més sovint i no ens importava fer més quilòmetres per anar a una cursa. Ara amb les dues petites triem curses que queden més a prop de casa. Amb els entrenaments també cal adaptar-se als canvis, surto menys estona, doncs a casa sempre hi ha coses per fer. Es tracte de saber triar les prioritats de cada moment i estar d'acord amb la parella. El que per a mi ara és un dubte és si les meves filles ho entendran a mesura que es facin més grans.

-En qualsevol cas és important no deixar de banda les aficions, oi?
-És clar, pot semblar egoista, però si ho deixés ho trobaria a faltar i el meu estat d'ànim decauria. Per a mi el córrer és com una teràpia, a banda de sentir-me bé físicament, el córrer és una manera de destil·lar pensaments i "suar" preocupacions i cabòries. Això no vol dir que quan ha calgut he estat setmanes sense calçar-me les bambes per que les circumstàncies ho han demanat.


Hem passat el quilòmetre 7 i comencem el retorn cap a Castellbisbal i és clar, toca pujar tot el que hem baixat. Així doncs, m'acomiado per una estona d'en Clariana. Ara comença la veritable cursa, i a banda de callar, convé que cadascú segueixi el seu propi ritme.

Sóc a la zona de massatges habilitada al voltant de l'arribada. Els xiulets dels xips de cronometratge sonen cada vegada amb més freqüència, i és que el gruix de corredors ja va arribant. Veig en Clariana que arriba quan el cronòmetre marca 1h 47 min. Després de recuperar l'alè ens retrobem per acabar la conversa.

-Clariana, com t'ha anat aquesta mitja?
-Força bé. No m'havia plantejat cap registre i potser per això estic satisfet. Ha estat un bon matí atlètic i el dia esplèndid. El tram de pujada me l'he pres amb molta calma, sabent que a partir del quilòmetre 15,5 desfèiem la pujada i per tant era un bon moment per recuperar i també per "apretar". Això ho pots fer quan coneixes el recorregut, tot i que en altres edicions he patit força. Ara toca recuperar-se, i pensar en la propera cursa.

-Doncs que vagi bé i molta sort.

Probablement molts atletes populars puguin compartir els plantejaments d'en Clariana. Ell sap que mai guanyarà cap cursa, que el seu èxit és seguir amb la pràctica de l'atletisme i disfrutar de cada cursa, sobretot si són maratons. Segur que encara li queden moltes sensacions satisfactòries per viure, que compartirà amb la petita però sorollosa claca que l'acompanya.

dimarts, 30 d’octubre del 2007

Marató del Mediterrani 2007

El 1987 vaig participar per primera vegada en una marató. Va ser a Barcelona. Arribant al km 27 vaig decidir retirar-me. En aquella ocasió va ser la ignorància i el desconeixement de la prova el que em va fer deixar-ho. La preparació no havia estat l'adequada ni de bon tros. Tot i això, la setmana següent ja pensava en la propera edició de la marató de Barcelona, que vaig preparar durant la tardor i vaig acabar amb molta satisfacció.

El passat diumenge la cosa va anar diferent. El refredat que arrossego de fa dies, latent durant la darrera setmana, es va manifestar cap a les 2 hores de cursa. Tot i que durant la setmana havia anat a entrenar 3 dies i dissabte semblava que em trobava força recuperat del refredat, durant la cursa, poc abans de la mitja marató em vaig començar a sentir malament, o millor dit no em trobava a gust corrent. L'aire que feia em molestava, i tot i que el sol escalfava, jo sentia fred; les cames cada cop les sentia més pesades i la mucositat a les vies altes anava en augment. Tot plegat em va fer veure que el millor era la retirada.

En cap moment m'he sentit decebut ni contrariat per aquesta decisió, en tot cas una mica trist per la mala sort d'un refredat inoportú. Preparar una marató és un esforç físic i mental molt fort, sobretot si és per afició. Si al final no assoleixes l'objectiu proposat sembla com si t'hagués d'omplir la decepció. En la preparació d'aquesta cursa he abocat tot l'esforç amb la inestimable comprensió, complicitat i recolzament de la meva parella.

Tal com apuntava a l'inici de la temporada, aquesta marató l'havia plantejat per assolir forma i acumular quilòmetres de cara a la marató de Barcelona 2008. En aquest sentit l'objectiu l'he aconseguit en part, doncs sinó hagués estat per la motivació que m'ha donat aquesta cursa, de ben segur no tindria les sessions d'entrenament que he acumulat fins ara. Cal, doncs recuperar-se del refredat i seguir treballant les 18 setmanes que resten fins al 2 de març. I sens dubte hi haurà una altra marató del Mediterrani.

divendres, 19 d’octubre del 2007

1987. Del Pirineu als Alps

El 1987, enguany fa 20 anys, va marcar un punt d'inflexió en la pràctica de la muntanya per a mi i els meus companys d'excursió d'aquells anys. Teníem 20 anys i des dels 16 havíem sortit a la muntanya sense monitors, de manera més o menys autònoma.

Feia un parell d'anys, i lligat al fet que alguns disposàvem de permís de conduir, havíem descobert els sectors del Pirineu, que des de la nostra perspectiva i possibilitats del moment, ens eren més llunyans i menys accessibles en transport públic (Mont Perdut, Aneto, Pica d'Estats). Fins llavors ens havíem mogut cap a cims i valls més accessibles en tren, principalment les muntanyes del Ripollès (Núria, Setcases, etc.).

Aquell 1987, però, ens vam engrescar a anar cap als Alps amb l'objectiu de fer el nostre primer 4.000. Va ser la Punta Castore, una ascensió fàcil però mítica en el meu record. A banda de ser el primer 4.000, el viatge i l'ascensió ens va acostar als Alps, a les siluetes de cims de llegenda com el Cerví o el Mont Blanc, i a les seves amples i extenses glaceres envoltades d'esmolades i punxegudes agulles. La magnitud dels Alps sobrepassa com és obvi el Pirineu, però en canvi aquestes dues serralades germanes són un bon escenari per consolidar els anhels i desitjos de molts muntanyencs. I així va ser fins al 1990 en que vam visitar dues vegades més els Alps, el 1989 i 1990, en ambdues ocasions vam ascendir el Mont Blanc per rutes diferents i amb estades prèvies pels vessants italià i suís del Mont Rosa.

divendres, 28 de setembre del 2007

Maria Antònia Simó, pionera de l'escalada femenina

El passat 3 d'agost moria a l'edat de 92 anys Maria Antònia Simó, figura clau de l'escalada femenina a Catalunya i a l'Estat, amb primeres ascensions femenines i absolutes a Montserrat, Pedraforca i Pirineus.

Entre les principals escalades de la Maria Antònia a Montserrat destaquen la primera femenina i segona absoluta a la Mòmia, realitzada amb Jordi Panyella el 1941, o la primera ascensió absoluta a la Nina realitzada el 1942 amb Ernest Mallafré, Vicenç Barbé i Francesc Blasi. Al Pedraforca destaquen la via Transversal a la cara nord (1943) i la via Maria Antònia-Faus a la cara sud del Pollegó Inferior (1946). Pel que fa als Pirineus va realitzar el 1944juntament amb Jaume Reñé i Josep Lliró, la primera travessa femenina de la Cresta de Salenques. El 1960, al costat d'Olga Carreras en una cordada íntegrament femenina, va dur a terme la primera ascensió a un cim innominat de la Vall d'Aran que van batejar amb el nom de Tuc des Hennes (Tuc de les Dones).

Fou instructora en cursos d'escalada i participà en nombrosos ral·lis d'esquí i d'alta muntanya. El 1951, juntament amb Agustí Faus, va prendre part en un curs d'escalada i alpinisme a l'Escola Nacional d'Esquí i Alpinisme de Chamonix, duent a terme nombroses escalades al massís del Mont Blanc. Juntament amb Agustí Jolis, el seu marit, van publicar nombroses guies excursionistes i van tenir un paper molt actiu al Centre Excursionista de Catalunya.

Fa uns anys vaig tenir l'oportunitat de conèixer-la en persona. Va ser l'any 2000 mentre preparava el Diccionari de l'excursionisme català. Més de 125 anys d'història (Enciclopèdia Catalana, 2001), un recull sobre els personatges, entitats i fets de l'excursionisme català.

La primera trobada que vaig tenir amb la Maria Antònia va ser al Centre Excursionista de Catalunya per tal de repassar algunes dades i parlar dels seus inicis en l'escalada. En aquella ocasió, la Maria Antònia em va transmetre confiança per tirar endavant aquell petit projecte personal, a la vegada que em va fer adonar de la magnitud i les dificultats de realitzar un treball com aquell. Al cap d'uns mesos i amb el llibre ja acabat, li vaig demanar si podia fer la presentació del llibre, que es faria a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya el juny de 2001. Ella va accedir molt cordialment a la invitació i el dia de la presentació les seves paraules em van acollir i les vaig agrair molt.


Tot i la brevetat d'aquells moments, guardo el record d'una gran persona que als 85 anys i amb una aparença menuda i fràgil, gaudia plenament dels bons moments passats a la muntanya i de les escalades realitzades amb l'estil i la tècnica d'una capdavantera.

dilluns, 17 de setembre del 2007

3, 2, 1... nova temporada



Deixem enrere les tres primeres setmanes de la nova temporada atlètica i tot són bons propòsits. Abans de fer els objectius del tot explícits caldrà trobar, però, el just equilibri entre allò assumible, allò possible i allò desitjable.

Primer de tot, però, és moment d'assimilar les sensacions que vaig tenir en córrer la primera mitja marató d'aquesta temporada, el passat 9 de setembre a Sabadell. Potser era massa aviat per fer una mitja, però no podia deixar passar l'oportunitat de fer aquesta distància tot i ser després de les vacances, que la darrera mitja la vaig córrer el passat desembre (Vilanova i la Geltrú) i que la regularitat en els entrenaments des d'inicis d'any no ha estat la millor dels darrers anys. Aquestes circumstàncies van fer que em prengués la cursa com un repte desitjat.

De fet, la primera mitja de la temporada sempre l'he corregut amb molt de respecte. És el retrobament amb les curses llargues i dures. Després de mesos de calor i setmanes de vacances en que es fan menys sessions d'entrenament i més curtes, el cos i la ment necessiten adaptar-se de nou a la distància. Sovint he experimentat les sensacions similars a les d'una marató, a una altra escala és clar. Amb tot això, el temps invertit (1 h 54 min) no està gens malament donades les circumstàncies, i la recuperació també ha estat òptima.

M'agradaria per aquesta temporada (seria desitjable), i ara és hora de nominar els objectius, córrer la marató de Barcelona 2008 (inicis de març) en bones condicions de forma. Abans, però, m'agradaria "patir" la marató del Mediterrani (finals d'octubre). Sembla un contrasentit, però per "gaudir" una marató s'han de "patir" les curses i sessions prèvies d'entrenament, almenys això és el que he après de l'experiència.

Els atletes anomenats populars hem de cercar altres motivacions més enllà de la competició per tal d'omplir de sentit al que no és més que córrer per córrer. Cada marató, cursa o entrenament és un nou repte que ens manté les ganes, anhels i motivació temporada rere temporada. Aquesta és la part assumible per l'atleta: ens agrada córrer i sortim a córrer després de la jornada de treball, pel matí, faci fred o calor, o esgarrapant estones del temps amb la família. Després les circumstàncies personals de cada moment ho faran possible o no, i ens anirem replantejant allò desitjable.

dimecres, 5 de setembre del 2007

Estiu 2007 (i 2)



Després d'uns dies a la Val d'Aran i un parèntesi per Barcelona, vam empaquetar de nou les bosses i maletes per anar cap al Pirineu d'Osca, al voltant de Jaca. A banda de la meva estima i atracció per les muntanyes en general i el Pirineu en particular, les arrels familiars fan que l'extrem occidental del Pirineu d'Osca sempre m'hagi fascinat. Les valls d'Echo, Aísa, Canfranc o la Peña Oroel i San Juan de la Peña són plenes d'indrets que de sempre he sentit anomenar de boca del meu pare, oncles i cosins. Les circumstàncies van fer que a les mitjanies del segle passat la família migrés cap a la gran Barcelona, afamada de mà d'obra i en plena creixença. Tinc la certesa íntima que el meu pare sempre va anhelar tornar-hi per establir-s'hi i que mai no ha trobat el seu lloc a la gran ciutat.

Són comptades les ocasions que he freqüentat aquest sector de Pirineu amb un interés únicament muntanyenc (dos intents al Bisaurín des de Lizara el 1987 i el 1990), més aviat han estat les visites a la família que passa l'estiu a Aragüés del Puerto que m'han donat l'oportunitat d'aprofitar algun matí per realitzar alguna ascensió o passejada, i així aprendre com a referència els seus colls i cims, rius i poblets. En totes les meves visites, sobretot en les darreres -des que vam afillar el 2005 hem convertit aquest destí en visita obligada a l'agost-, he anat coneixent i estimant les valls de la Jacetània, tot i que he de reconèixer que si fossin a la plana no les sentiria tant estimades. Enguany el bon temps no ha estat el nostre aliat i no hem pogut gaudir gaire de les bones panoràmiques ni de les passejades per les capçaleres d'algunes d'aquestes valls. Jo també anhelo tornar-hi de nou, amb les nenes més grans i amb ànsies de descobrir algun bosc ple de maduixes i agraïda ombra estiuenca, rius d'aigua fresca i salts riallers, a la Selva de Oza, a Lizara o Linza.

Ja som de nou instal·lats en la represa del dia a dia. De nou temps d'adaptacions i canvis: llar d'infants, nous horaris a la feina... El calendari que ens condueix cap a la tardor és ple de dies en vermell i ponts. Tornarem a gaudir d'estones llargues amb la canalla i aprofitarem les hores de claror abans que la nit vagi arribant.

dijous, 16 d’agost del 2007

Estiu 2007 - 1a part


La primera setmana de vacances hem estat a la Val d'Aran, lloc molt adequat per visitar amb criatures. De les nombroses vegades que he estat a la Val d'Aran -la majoria de visita turística des del Pallars o la Ribagorça- només en comptades ocasions ha estat per fer muntanya: Montardo i Bessiberri Nord des de la Restanca, o el tram aranès del GR-11. Enguany, doncs, ha estat la meva estada més llarga a la vall i, malgrat l'ambient plujós i més aviat fred, hem caminat per l'Artiga de Lin i Montgarri, pujat al refugi de Colomèrs des dels Banhs de Tredòs, visitat la vall de Varradòs, on es troba l'espectacular salt del Pish, i fins i tot ascendit al Tuc de Maubèrme, el més alt entre la Val d'Aran i l'Arièja.

Han estat uns dies preciosos en que he aprofondit el coneixement d'aquesta vall irrepetible del nostre Pirineu. Un fet remarcable i d'altra banda sospitat, és com el proper massís de la Maladeta és fa tant present des de molts llocs d'aquesta vall: des dels seus cims, obviament, però també des de Salardú o des de la vall de Varradós, i fins i tot a l'Artiga de Lin, on sorgeixen les aigües de la glacera de l'Aneto a través del naixement del riu Joeu. Com no havien de meravellar-se en Solé Santaló o l'Estasen en visitar aquesta remota vall a inicis del segle XX?


divendres, 3 d’agost del 2007

Vacances

Emprenem aquests dies de vacances amb moltes ganes i anhels. Visitarem el Pirineu i altres muntanyes menys altives. També farem cap a algun racó de costa i ens passejarem de puntetes, sense destorbar gaire, pels dies de descans d'amics i parents. Tornarem renovats d'aire i sol, de somriures i abraçades per enfilar el darrer trimestre d'aquest any que va començar amb llum clara. Arreveure!

dimarts, 24 de juliol del 2007

Diari d'expedició

L'ascensió cap al pic de l'estiu està sent més dura i fatigosa del previst. Les condicions, però, són òptimes, només que la logística no sembla ser l'encertada. Caldrà desfer algunes passes, aturar-se i muntar campament per dies, avituallar-se, descansar i valorar en que estem fallant. En definitiva, reconduir l'expedició. Res que no sigui assumible, a la vegada que necessari, quan l'objectiu de l'expedició és la mateixa vida.

dijous, 12 de juliol del 2007

Literola-Remuñe


El primer cap de setmana de juliol hem anat al Pirineu. Després de mesos sense sortir a l'alta muntanya hem fet un bon retorn. Divendres al vespre arribem al pont de Literola. D'allí al refugi del Forcallo on fem nit. A l'endemà, matinadors, iniciem un interessant i complet circuit: ibonet de Literola, ibón Blanco de Literola, encara glaçat a les seves vores, coll Inferior de Literola (2.983 m) i cap al SO carenegem fins al Perdiguero (3.222 m). Descens cap a la collada Ubaga i retorn a l'ibonet, on havíem deixat la tenda plantada al matí.

Diumenge matinem i ho carreguem tot cap amunt fins al portal de Remuñe (2.831 m). Niu de material i per l'aresta de Remuñe fins al Tusse de Remuñe (3.041 m), un 3.000 secundari entre d'altres d'imponents vessants verticals: el Cabrioules a l'oest i el Malpás a l'est. Retorn al portal i descens per la salvatge i remota vall de Remuñe fins al cotxe.

Ha passat molt temps des de la darrera vegada que sortia a la muntanya sense anar a un refugi guardat, carregar tot el necessari per ser autònoms durant dos dies amb les seves nits, fer travessa per valls desconegudes per mi durant més de 7 hores de marxa i ascendir cims amb trams de neu i de grimpada fàcil per una llarga cresta. Ha estat molt satisfactori, i també cansat, però ha valgut la pena.

Segueixo doncs, pas a pas, edificant la meva particular història i geografia pirenaica, sabedor que aquest tipus d'ascensions no sovintejaran. La grandesa és poder-les gaudir i recordar.

divendres, 6 de juliol del 2007

Fer pinya

Ahir a la tarda vam estar al santuari del Miracle, a prop de Solsona. Lloc tranquil on és possible trobar el silenci i bon mirador sobre el Solsonès i les serres prepirinenques: Port del Comte, Pedraforca, Ensija, Rasos....

Ens vam desplaçar fins allí per fer costat a una bona amiga, i la seva família, en el primer aniversari de la mort de la seva germana. Sovint ens calen moments com aquest per sentir-nos capaços de reconfortar i fer pinya al voltant dels altres; i a més fent ben poca cosa, només sent-hi. Espero que a poc a poc trobin el camí de l'acceptació i les forces per reprendre la vida.

dijous, 5 de juliol del 2007

Dates i mites

Quan en alguna guia o llibre d'història, veig la data d'una primera ascensió, absoluta o no, a un cim o muntanya intento imaginar-me tot el que va envoltar aquella "aventura": les motivacions, les dificultats, els estris emprats, la logística, etc. Més enllà de la data, que ens situa en una època determinada i ens recorda els aniversaris, cal interpretar la gesta en un context particular, uns cops per fer-ne mites i assentar les bases d'una de les possibles històries de l'alpinisme o el pirineisme, i d'altres per aprendre cap a on van els nostres afanys i anhels. De ben segur que si no tinguéssim aquests mites, no seríem on som.

dimarts, 3 de juliol del 2007

Lluna plena d'estiu

El divendres passat la lluna feia el ple. S'havia acabat una setmana laboral i ens disposàvem a iniciar les hores de lleure del cap de setmana. Finalment ens vam encaminar cap a la plaça Mireia, a recer del turó de Sant Pere Màrtir. Aquest és l'accés més meridional a la carretera de les Aigües, el magnífic passeig del parc de Collserola que a la ratlla del 280 m d'altitud es retalla enlairat sobre el vessant barceloní de la serra.

Un club de tennis i el bar-restaurant obert fa uns estius, fan d'aquest lloc un indret força freqüentat i a voltes indesitjablement sorollós. Ara bé, passeig de les Aigües enllà, direcció Vallvidrera, hom pot deixar enrere el brogit de l'àrea de lleure.

Començo a trotar suaument per a poc a poc agafar un ritme menys mandrós. Trobo altres corredors, diversos ciclistes i passejants amb o sense gos. Després de la pujada que acaba a la passarel·la de fusta de la caseta d'Agbar el meu ritme es regula i al poc deixo a la dreta el mirador dels Xiprers, que fa pocs mesos va ser arranjat. Segueixo la panoràmica "cursa" per l'ombra del capvespre, doncs el sol ja no taca el vessant barceloní de la serra. En front meu la torre Foster i el Tibidabo, i a la dreta la ciutat i el mar, davant del qual es va configurant un nou skyline: Fòrum, Poble Nou, Diagonal Mar... Si, la ciutat s'ha anat expandint durant la darrera dècada i mitja, cap als espais ocupats fins aleshores per fàbriques, vies de tren i barriades massa populars. Passat el camí que puja de Can Caralleu el passeig és asfaltat des de fa un any, doncs havia de servir de ruta alternativa i provisional per enllaçar Vallvidrera amb Barcelona degut a unes obres que encara no s'han fet. Per sort el voral no va ser pavimentat i segueixo corrent sobre terra.

Deixo Vil·la Paula i al mig quilòmetre, a tocar de la carretera de Vallvidrera, giro cua per iniciar el retorn. El ritme de cursa va augmentant, la tornada sempre acostumo a fer-la més ràpid. De nou al mirador dels Xiprers segueixo cap a l'inici, però no m'aturo, com faig altres vegades per identificar els canvis que van transformant el delta del Llobregat, nus de comunicacions i garbuix de pobles i petites ciutats que han anat creixent. Encara em sembla impossible distingir a banda i banda del riu Llobregat la taca del parc agrari, reducte agrícola d'aquest espai densament urbanitzat i depredat per la proximitat de Barcelona per l'aeroport, vies de tren, autovies i autopistes, polígons industrials...

Acabo la sessió d'entrenament encarat just cap al sol caient. Al poc una agradable brisa fa confortable el moment i m'ajuda a assimilar l'esforç realitzat. La lluna pren el relleu al sol i s'alça amb el seu perfil encara ataronjat.

dijous, 28 de juny del 2007

Esdevenir excursionista

Cada etapa de la vida té les seves circumstàncies. Els estudis i la feina ens socialitzen en l'organització del temps; els companys i anhels excursionistes canvien, i més endavant l'àmbit familiar ens exigeix temps i dedicació. Tot plegat m'ha portat a fer un tipus o altre d'excursions mirant d'adaptar-me a aquests ritmes. He passat etapes de tota mena, uns cops més cims, d'altres més senders; a voltes més alta muntanya, i de tornada turons i cims més baixos. També ha anat variant el com: bivacs, travesses, acampades, nits en refugi.... Però mai he deixat ni he pensat en deixar córrer el que ja no és una afició, sinó un tret del meu perfil: la muntanya.

Des dels meus inicis de consciència excursionista de sempre vaig posar els ulls en el Pirineu, i en un tipus d'activitat concreta: ascendir cims, gairebé sempre per rutes fàcils o poc difícils. Als inicis semblava com si els punts culminats de les muntanyes fossin el màxim atractiu per l'excursionista. Per sort el nostre és un país essencialment muntanyós i variat en l'aspecte orogràfic, i això el converteix en el màxim aliat de la meva motivació excursionista: conèixer les muntanyes i els paisatges d'arreu.

No fa molts anys que a través de les sortides col·lectives del meu centre excursionista he anat coneixent altres massissos com el Montsant, Prades, els Ports, fins i tot el Montseny i Montserrat, que tampoc tenia gaire visitats. Per a mi, tot i saber d'ells, eren indrets eclipsats per la força de la muntanya pirinenca. Fins i tot en algun moment vaig sentir una mena de vergonya de no haver petjat abans aquests indrets, i en canvi haver estat als Alps, per exemple.

He gaudit moltíssim aquestes excursions col·lectives i valoro moltíssim les descobertes que m'han aportat. Espero poder-ne gaudir durant molts anys i als diferents ritmes que la vida em vagi imposant per fer-me encara més ric en aquest esdevenir excursionista.


dimecres, 27 de juny del 2007

Tagamanent

El dia de Sant Joan vam pujar al Tagamanent des del proper collet de Sant Martí. Van ser 20 minutets d'agradable pujada entre bosc i fàcil camí. La calor era suportable, però la vista calitjosa, i vam passar una bona estona al cim d'aquest "promontori" de l'extrem occidental del Montseny. La tornada la vam emprendre cap al pla de Penjacans fins a trobar el GR-5 que vam resseguir en suau ascens fins al punt d'inici. Completàvem una volta de no més de 45 minuts de pas tranquil i mirada contemplativa. No podia ser d'altra manera anant amb dues criatures petites, que assegudes en les motxilles dels seus progenitors van respirar l'aire d'aquest magnífic massís que és el Montseny. Un dinar a recer d'un grup d'alzines, al costat del collet, va posar fi a una excursió sense pretensions i en certa manera improvisada. Aquesta és la mena de sortides a la muntanya que espero anem fent habituals a partir d'ara per redescobrir i retrobar bells indrets que no tinc prou d'albirar des de la plana.

Som-hi, doncs

Noms de muntanyes, muntanyes en sentit literal i ampli, però també muntanyes de pensaments, reflexions, idees i sentiments. Això vol ser aquest bloc, una nova aventura que inicio ara que l'estiu avança lentament i anem de pet a la calor. Temps de llargues tardes que volem agradables, però també temps d'impossibles, de no fer gaire o d'improvisar entre l'anhel i el propòsit.