divendres, 29 de desembre del 2017

Balanç muntanyenc del 2017


L'Espardenyada, caminada popular pels voltants de la Pobla de Segur, passa a tocar dels rocs de Queralt Foto: Jaume Ferrández
Acabant aquest 2017, em plau repassar algunes de les excursions i ascensions que he fet durant l'any. Ha estat l'any en què he complert 50 anys i potser s'esqueia alguna celebració especial amb algunes ascensions significatives per a mi. He de confessar, però, que fa temps que procuro no fer gaires propòsits muntanyencs i prefereixo gaudir i celebrar cada sortida, caminada i ascensió per ella mateixa.

La primera excursió de l'any va ser el 4 de gener al santuari de Bellmunt des de Sant Pere de Torelló. Després, entre gener i març, vaig fer diverses excursions pel Baix Llobregat, en concret pels massissos del Garraf,  l'Ordal i Sant Salvador de les Espases. Turons i valls properes que d'uns anys ençà han esdevingut un refugi proper pel meu afany caminador.

Entre març i maig vaig participar en tres caminades de resistència: la Ruta dels Tres Monestirs, que enllaça Sant Cugat, Sant Llorenç del Munt i Montserrat, la Caminada de les Carenes, del Pont de Suert a Tremp, i la Marxa de les Peulles del Montsec, que recorre els poblets del terme de les Avellanes i Santa Linya. Llargues rutes que més enllà de la resistència física són un bon exercici per relligar territoris més o menys coneguts.

La Caminada de les Carenes, voreja la serra de Sant Gervàs. Foto: Jaume Ferrández

El primer dia d'abril la pluja no va evitar una bonica excursió per la serra de Milany, motiu pel qual espero no trigar gaire a tornar-hi per poder gaudir de les bones panoràmiques que ha de tenir aquest cim. Al juny fou el torn del Comabona des del coll de Pendís i de la travessa de l'Olla de Núria des de Fontalba.

A l'estiu em vaig retrobar amb l'entorn de la Pobla de Segur. Primer amb l'Espardenyada, una caminada popular que recorre el sector dels rocs de Queralt, i després amb una bonica passejada entre Sant Miquel del Pui i la Pobla.

A inicis de setembre vaig ascendir el pic d'Escobes, a Andorra, amb els amics del Club Excursionista Pirenaic. Dies després, una insòlita nevada a finals d'estiu amb neu per sobre la cota 1.800 m, va marcar l'ascensió del Costabona i el Roca Colom.

A les acaballes de l'estiu una nevada va enfarinar el Pirineu Oriental: vista del Pastuira, Gra de Fajol i Bastiments. Foto: Jaume Ferrández

També m'he retrobat amb els paisatges tardorals del Montseny, amb una magnífica excursió pels cims del Sui i Samon, i una curta i solitària ascensió a Sant Sadurní de Gallifa pel dreturer camí dels Feliuans.

Els cingles de Gallifa. Foto: Jaume Ferrández
La darrera excursió de l'any va ser l'ascensió al Turbón, un cim prepirinenc que potser té una de les panoràmiques més àmplies cap a la serralada i que en dies clars abraça del Puigmal a la Peña Collarada.

Per acabar, un desig per al 2018: caminar al costat dels bons amics de sempre i dels nous que puguin arribar, i compartit amb ells camins i viaranys.



dijous, 16 de novembre del 2017

El voluntariat del Pirenaic

Escrit publicat al Butlletí 480 del Club Excursionista Pirenaic (Octubre, 2017).


Sembla una redundància parlar de voluntariat en el si d’una entitat com el Club Excursionista Pirenaic. Voluntariat i associacionisme són dos àmbits que van estretament lligats. El dia a dia del Pirenaic es tira endavant gràcies a la col·laboració altruista dels membres de la Junta Directiva, els responsables de les diferents seccions i els socis que preparen sortides i activitats, tot plegat coordinat amb el suport de Secretaria.

Però existeix una altra mena de voluntariat que mira portes enfora del Club i que s’ha recuperat en els darrers anys gràcies a un parell d’activitats que s’han incorporat de manera regular a les nostres activitats.

D’una banda, la col·laboració amb l’Associació d’Entitats Excursionistes del Barcelonès (AEEB), entitat de la qual el Pirenaic és membre des de fa anys i que des del 2013 ha intensificat la col·laboració amb la proposta de caminades per als cicles del Naturtresc i del Barnatresc, així com l’aportació de voluntaris per a la Caminada Internacional de Barcelona. El voluntariat dels socis i les sòcies del Pirenaic en aquestes activitats va més enllà de fer de control de pas el dia de la caminada. Permet conèixer altres realitats i experiències que reverteixen en la mateixa entitat a la vegada que es recupera el sentit de col·lectiu i la capacitat d’organització del Club.


Un altre àmbit en el qual alguns socis del Club han col·laborat en els darrers anys és en el manteniment de la senyalització de trams del GR-11 i el sender transfronterer al Pallars Sobirà. Amb aquesta tasca el Club contribueix al manteniment de la xarxa de senders de Catalunya, gestionada per la FEEC, en la qual les entitats excursionistes tenen un paper cabdal.


És just reconèixer la tasca dels socis i sòcies que dediquen el seu temps a fer que les activitats de l’entitat rutllin, i també de tothom qui s’implica en l’organització d’activitats que beneficien el col·lectiu. Sense la seva implicació i compromís no seria factible la realització de caminades populars o el manteniment d’una xarxa de senders, i molt menys l’activitat regular del Club.


Prou ho sabem quan participem en una caminada o recorrem un tram de sender, són feines impagables i que es realitzen de manera altruista. Com a entitat és cabdal cuidar i mantenir aquest gran valor que és el voluntariat.

dimarts, 31 d’octubre del 2017

Per la Castanyada al coll de Noufonts

Octubre s'acaba i és sinònim de Castanyada i Tots Sants. Ara la canalla ens fa reviure aquestes tradicions amb aquella intensitat de quan érem nens, tot i que, molt probablement sempre hem repetit el costum de menjar castanyes, moniatos, panellets i amorrar-nos al porró de moscatell.

Sempre? No, sempre no. Recordo que durant uns anys, el primer de novembre era sinònim en molts casos de cap de setmana llarg o llarguíssim. Aprofitàvem llavors per imaginar travesses i excursions per les muntanyes i carenes que havíem recorregut a l'estiu. Volíem descobrir els paisatges de la tardor i a moure'ns per la muntanya quan les primeres neus
canvien les condicions per ascendir cims i carenes.

Recordo molt especialment la primera travessa d'Ulldeter a Núria que vaig fer. Any 1985. Erem tres, una noia i dos nois, amb divuit anys acabats de fer. Llavors el tren fins a Ripoll i el cotxe de línia fins a Camprodon i Setcases eren el nostre mitjà de transport. Vam fer nit al refugi del CEC, on arribàrem a peu, per l'endemà emprendre la travessa.

No era la primera vegada que trepitjàvem les muntanyes de Setcases i Núria amb neu. Anys abans ja havíem fet el Puigmal i el Noufonts a l'hivern amb grampons. Però en aquella ocasió no vam prendre els grampons, pensant que trobaríem la neu en bones condicions. I així va ser durant tota la travessa que ens portà pel coll de la Marrana, pics de Bastiments, Freser i l'Infern, pics de la Vaca, coll de Carançà, pic de la Fossa del Gegant, coll i pic de Noucreus, coll de Noufonts i descens cap a Núria.

Arribats al coll de Noufonts, però, la baixada cap a Núria va ser un xic dramàtica. Ja fosquejava, vam trobar la neu dura i el terreny inclinat convertia en delicat el primer tram de descens. Amb els piolets vam anar tallant esglaons; amb el cul a terra i els frontals al cap, vam anar baixant pacientment fins a trobar un terreny més planer i gairebé sense neu. Tot i que va ser poca estona, aquell descens ens va semblar una eternitat. L'abraçada que ens vam fer en arribar a Núria sempre la recordaré, igual com he recordat aquell episodi cada vegada que he tornat a passar pel coll de Noufonts.

L'endemà, després de fer nit a Núria en els barracons que servien de refugi lliure, vam prosseguir fins a Queralbs i Ribes de Fresser per agafar el tren de tornada. Durant un temps vaig tenir malsons d'aquella jornada. Era la primera vegada que ens trobàvem en un ensurt a la muntanya, però vam tenir calma per sortir-ne ben parats i amb la lliçó ben apresa.

dijous, 7 de setembre del 2017

Emil Zátopek, la locomotora humana


Córrer (Raig Verd, 2014), de Jean Echenoz i traducció d'Anna Casassas, narra la trajectòria del mític atleta Emili Zátopek (Kopřivnice, 1922 - Praga, 2000).

Zátopek, conegut com la locomotora humana, va marcar una època en l'atletisme de fons amb més de divuit rècords mundials. La seva tècnica, trencadora i mancada d'estil per molts, era per contra molt efectiva, fruit potser de la seva entrega constant i capacitat de patiment. Fou olímpic a Londres (1948), a Hèlsinki (1952) i a Melbourne (1956), amb un total de 4 medalles d'or i una de plata. A Londres aconseguí l'or en els 10.000 m i la plata en els 5.000, mentre que a Hèlsinki guanyà l'or en 5.000 m, 10.000 m i marató, una fita mai igualada. També fou campió d'Europa dels 10.000 m (1950 i 1954) i dels 5.000 (1954).

Sens dubte el context polític i social de la Txecoslovàquia del moment -Segona Guerra Mundial, postguerra i guerra freda-, van marcar la seva carrera, com la de tota Europa, és clar. Les seves primeres gambades les va fer en plena invasió alemanya i sense convenciment ni esma per l'esport en general. Després van venir els èxits esportius, la glòria olímpica i els anys d'heroi nacional fins a la davallada als inferns en ser expulsat del partit comunista i l'exèrcit pel seu suport al reformista Alexander Dubček durant la primavera de Praga de 1968.

Echenoz narra amb ric llenguatge i estil irònic, una trajectòria curulla d'èxits atlètics i també de contrarietats, i com Zátopek ho va assimilar i patir al costat de la seva companya Dana Zátopková, també atleta, or a Hèlsinki (1960) i plata a Roma (1960) en llançament de javelina. Una lectura necessària d'aconsellable relectura que ens acosta a un mític atleta i ens descobreix com el poder condiciona sobre manera el destí de les persones.



divendres, 30 de juny del 2017

Corre el món i torna al Born


La volta al món en 80 maratons (Cossetània, 2017) és el títol del darrer llibre del periodista i maratonià Arcadi Alibés que es va presentar a inicis del mes de març. En aquest volum de prop de 400 pàgines, l'Arcadi fa una tria de 80 maratons diferents que ha corregut als cinc continents, fa una descripció de les seves principals característiques (història, recorregut, ambient...) i les contextualitza en la seva trajectòria maratoniana.

Les maratons estan agrupades per regions -un total de dotze, una per a cada capítol del llibre-, i segueixen un ordre geogràfic, de manera que partint de Barcelona podem fer la volta al món, com si fos de la famosa novel·la d'aventures La volta al món en 80 dies de Jules Verne. Per a les persones aficionades a córrer i a viatjar, el llibre esdevé una bona eina per planificar l'aventura, especialment des del punt de vista de la cursa, amb informació sobre la participació, l'ambient i l'organització, aspectes que els maratonians tenim molt present en el moment de triar les curses que volem córrer.

El llibre també mostra la fal·lera maratoniana de l'autor, una dimensió que potser trobaríem en molts aficionats a l'atletisme popular, i que ha portat a l'Arcadi Alibés a córrer les maratons de les ciutats olímpiques, les maratons més extremes del planeta, córrer maratons en setmanes consecutives o les anomenades majors -Nova York, Boston, Chicago, Londres, Berlín i Tòquio-. Aquests projectes han convertit l'Arcadi Alibés en un referent que ha sabut plasmar en els seus llibres la passió per córrer, i en particular per les maratons. Amb més de 130 maratons a les cames i al cap, sens dubte la tria que planteja en aquest llibre resulta molt variada i avala l'experiència acumulada al llarg de més de 30 anys participant en curses i maratons arreu del món.

Enhorabona per aquesta capacitat de plantejar-se nous reptes i ànims per poder-los assolir.

dilluns, 3 d’abril del 2017

Per les serres de Milany i de Santa Magadalena

Panoràmica de Vallfogona de Ripollès durant el primer tram de pujada cap al castell de Milany. Foto: Jaume Ferrández
La previsió meteorològica pel primer dia d'abril no era gaire optimista per anar d'excursió. No obstant això, després de consultar el radar meteorològic cap a les 6 del matí, marxem decidits a fer una excursió pels voltants de Vallfogona de Ripollès; les ànsies de trepitjar muntanya ens poden. Esmorzem en una plaça d'aquest petit poblet del sud del Ripollès, on deixem el vehicle, i encara sota un cel ben ennuvolat iniciem el camí vers el castell de Milany.

El recorregut que volem fer segueix el GR-3 i el GR-151 fins al castell de Milany, després careneja fins a prop del puig de l'Obiol on pren el PR C-59 en direcció a Santa Margarida de Cambrils, on iniciarem el descens seguint una variant de l'esmentat PR fins al punt d'inici. Els punts culminants del recorregut són el castell de Milany (1.529 m) i Santa Magadalena de Cambrils (1.547 m), on trobem les restes del castell i la petita ermita, respectivament.

Restes del castell de Milany (segles X-XI), al cim del mateix nom. Foto: Jaume Ferrández
Travessem el poble direcció sud i anem a buscar el camí que baixa cap a la Ribera de Vallfogona que travessem per un petit pont medieval. A continuació el camí va guanyant altitud entre prats des d'on podem gaudir de bones vistes del poble i de la vall. Seran les poques panoràmiques que gaudirem durant la jornada, i encara que sembla que els núvols es vulguin desfer, a mesura que pugem la nuvolada persisteix.

Un curt ruixat de neu granulada va encatifar el cami carener entre el castell de Milany i l'ermita de Santa Magdalena. Foto: Jaume Ferrández
El GR segueix un bon tram per pista tot travessant una bonica fageda per després, en el darrer tram d'ascens, resseguir un corriol que circula paral·lel a un torrent. Un cop a la carena anem cap a la dreta i culminem l'ascensió fins al castell de Milany. Uns plafons ens indiquen les muntanyes que veuríem si el dia fos clar: Pedraforca, Puigmal, Canigó, Puigsacalm, Bellmunt, Montseny... Haurem de tornar a pujar un dia amb millor visibilitat. No obstant això, gaudim dels regalims d'aigua que circulen per tot arreu, del paisatge de fageda entre la boira i donem gràcies que tan sols ha plogut de manera breu durant l'ascens.

Tornem al collet i reprenem el camí vers el puig de l'Obiol. Arribats al coll de l'Amorriador deixem el GR, que inicia el descens cap a Vidrà, i seguim el PR C-59 cap a l'esquerra. Ara recorrem durant una estona la carena de Santa Magdalena, un tram que travessa per fageda entre boixos i alguns prats. En algun punt del camí hi trobem restes de neu granulada. A poc a poc ens acostem a l'extrem de la serra i en un darrer tram de pujada entre bosc arribem a l'ermita Santa Magadalena de Cambrils (1.547 m).

Iniciem el descens cap al nord-oest seguint una variant del PR, primer carenejant entre prats fins al mas de Puivassall. A continuació el camí s'entafora cap al torrent de la Bauma i circula a tocar del rierol que ens alegra el camí amb la seva cantarella i els diferents saltants d'aigua que podem veure. Passem a tocar d'un càmping i després, ja per pista, el camí remunta cap al poble on finalitzem l'itinerari.

El torrent de la Bauma abans de juntar-se amb la Ribera de Vallfogona. Foto: Jaume Ferrández
En total unes 4.45 h de marxa per corriols entre fagedes i camins careners envoltats de prats i boixedes. El desnivell de pujada és d'uns 800 m, repartits en un tram inicial d'uns 550 m fins al castell de Milany, i després en breus ascensos repartits al lalrg de la carena.


dimarts, 21 de març del 2017

Contes sobre córrer i altres distraccions


Fa uns dies, just després de la 39a Marató de Barcelona, va caure a les meves mans el darrer llibre de l'Empar Moliner, De què fuges, qui et persegueix? (Columna, 2017). L'he llegit en el temps que vaig córrer la marató del 2016 (4 h i escaig), i en aquest temps m'ha arrencat més d'un somriure durant les estones de trajecte en la línia del Baix Llobregat dels FGC.

Es tracta d'una lectura que pot resultar distreta per aquelles persones que, com l'autora i milers de corredors, han viscut els rituals que hi ha al voltant de les maratons, les curses populars, les lesions, els entrenaments, els companys d'entrenament... Algunes situacions descrites poden semblar ridícules i no s'entenen fora del context de l'atletisme popular. De què fuges, qui et persegueix?, no aprofundeix en cap història concreta. El fil conductor, en certa manera, és la marató de Nova York, i per extensió podria tractar-se de qualsevol marató o prova atlètica de llarga distància.

És un llibre de reaprofitament, ho dic en sentit positiu; com quan obres la nevera i amb el que ha quedat dels àpats de la setmana et prepares un menú ben complet i original. En aquest cas, l'autora aplega en un sol volum algunes de les columnes referents a les seves experiències atlètiques publicades al diari Ara. Això si, reinterpretades i relligades per donar cert sentit als pensaments que destil·la, i marinades amb retalls de dos contes sobre córrer del seu anterior llibre Tot això ho faig perquè tinc por (Proa, 2016), un recull de contes que va rebre el Premi Mercè Rodoreda 2015. Si jugo amb els títols d'aquests dos llibres, dedueixo una causa i una conseqüència, una por i una fugida, i aquest joc m'apel·la al conte que vaig escriure fa gairebé tres anys en un taller d'escriptura i que du per títol Córrer de por.

De què fuges, qui et persegueix? també m'ha servit per fer introspecció en relació a la pregunta del títol, darrere la qual s'amaga la gran pregunta: per què corro? Una pregunta que em faig des de l'instant zero en la meva afició a córrer i que a mi m'agrada situar aquell 15 de març de 1987 quan vaig abandonar la marató de Barcelona en el quilòmetre 27, en plena Zona Franca (sí, en aquells anys hi havia certa incompatibilitat entre la marató i la mobilitat de la ciutat). Sé que mai trobaré la resposta, però m'agrada pensar-hi sovint. I en aquest sentit, una altra lectura que m'ha aportat força elements és la del llibre Córrer per pensar i sentir (Angle Editorial, 2014) de Francesc Torralba.


dilluns, 13 de març del 2017

Una marató diferent

Grup de llebres de 4 h a la Gran Via després del quilòmetre 12. Foto: Jaume Ferrández
Un esquinç. Era el 12 de gener. Sí, faltaven dos mesos exactes per a la 39a Marató de Barcelona. Un esquinç al turmell dret. Aquest ha estat el motiu que no m'ha permès córrer la marató aquest any.

Lligament deltoide, distensió lligamentosa, ressonància magnètica, rehabilitació, magnetoteràpia... vocabulari que m'ha acompanyat durant les setmanes d'aturada obligada de l'activitat atlètica. Però el temps passa per bé i ja fa dies que he recuperat cert ritme d'entrenaments. La lesió va quedant enrere i viure l'ambient que envolta una marató és una bona manera d'encomanar-se d'emocions i motivació per seguir entrenant i pensar en properes curses.

Com a pròleg d'un cap de setmana maratonià, el dijous anterior vaig assistir a la presentació del darrer llibre del periodista i maratonià Arcadi Alibés, La volta al món en 80 maratons (Cossetània, 2017). Fa bé escoltar l'Arcadi per la seva experiència en el món de les maratons. Les seves paraules transmeten passió, sobretot si en alguna ocasió has corregut una marató lluny de la teva ciutat, encara que hagi estat tan sols dues o tres vegades. Tinc ganes de llegir el llibre i reprendre algun projecte que agermani córrer i viatjar.

Ambient a la sortida de la Breakfast Run de dissabte al matí, amb la Torre Eiffel que l'endemà va córrer la marató. Calia? Foto: Jaume Ferrández
Ja en ple cap de setmana, dissabte al matí vaig participar amb la meva filla de 10 anys a la Breakfast Run. No és la primera ocasió que la correm però aquest any tenia l'afegit de poder veure els medallistes olímpics de 1992, un al·licient que feia la cursa especial. Després vam visitar l'Expo Esport i vam esperar amb ànsia el moment culminant del cap de setmana: sortir diumenge al matí a animar els corredors i viure l'ambient de la marató.

La 39a Marató de Barcelona va ser novament una festa. Els carrers de la ciutat van aplegar milers d'aficionats, amics i familiars dels corredors en la seva majoria, disposats a animar i premiar l'esforç dels atletes.


Participants a la marató al seu pas per la Gran Via amb el carrer de Rocafort. Foto: Jaume Ferrández
L'ambient de la cursa va ser excepcional. Ens vam instal·lar més enllà del quilòmetre 12 de cursa, al costat del punt d'animació de Gran Via-Rocafort, on el grup Mig quart de segle no va deixar de tocar i animar el pas dels corredors. Allà vam veure passar tota la galàxia africana seguida d'un espai gairebé sense atletes, una terra de ningú que allunya i separa per sempre la marató d'elit de l'amateur i de la popular.

El grup Mig Quart de Segle animant el pas dels corredors a la Gran Via. Foto: Jaume Ferrández
Després de poc més d'una hora animant el gran gruix d'atletes, just quan acabaven de passar les llebres de les 4.30 h, ens vam desplaçar cap al Paral·lel, a tocar de la plaça d'Espanya, per viure en directe el pas dels caps de cursa. I vam veure com un atleta africà que corria amb dorsal de llebre ("pacer") s'acostava sense rivals a l'arribada. Després vam saber que era l'atleta paralímpic Jonah Kipkemoi Chesum que debutava en la distància i venia a Barcelona a fer de llebre. Una nova història per alimentar l'èpica de la marató. Després de veure passar els atletes que van completar el podí masculí i els primers en cadira de rodes, va passar la primera classificada, l'etíop Helen Bekele, que va acabar fent record femení de la prova barcelonina. Podeu llegir la crònica de l'Ara.

L'atleta paralímpic Jonah Kipkemoi Chesum, volant cap a la meta abans del quilòmetre 42. Foto: Jaume Ferrández

Els primers atletes amb cadira de rodes arribant a la plaça Espanya. Foto: Jaume Ferrández
Helen Bekele, l'atleta etíop que ha establert el nou record femení de la marató de Barcelona, encarant els darrers metres de cursa. Foto: Jaume Ferrández
Després de les llebres de 2.45 h, l'arribada de corredors ja va ser més seguida i vam animar sense descans el gran gruix de participants que enfilava el darrer tram de cursa. Veiem passar, en la majoria dels casos, rostres d'alegria i felicitat, i també de patiment. Rostres sovint amb una expressió difícil de desxifrar, amb mirades perdudes i concentrades, que contenen les emocions que abocaran en acollir el pes de la medalla que els fa atletes vencedors del seu particular repte.

Una de les grandeses de la marató és que en una mateixa prova podem trobar diferents curses: des dels primers atletes, la majoria d'origen africà i que venen per fer de llebres als atletes d'elit, fins a grups que corren per alguna causa solidària, sigui una malaltia minoritària, una injustícia social... Entremig, atletes amateurs que malden per esmicolar els seus registres personals, corredors populars que volen finalitzar la seva primera marató o sumar-ne una més al seu palmarès particular, corredors disfressats de superherois, de Pikachu o de torre Eiffel --si, si, de Tour Eiffel--, milers d'objectius i grapats de motivacions. Tot això, i moltes coses més, és la marató.
Els Gegants de Teià, l’Elionor i en Pere Noguera, van córrer la marató per la causa dels refugiats sirians. Foto: Jaume Ferrández

dilluns, 6 de març del 2017

Córrer de por


Recupero el conte que vaig escriure fa un temps al taller "Teixint contes" dirigit per l'Andreu González i organitzat per la Biblioteca de Santa Eulàlia de l'Hospitalet.

L'acció del conte se situa temporalment els dies previs a la marató que el protagonista vol córrer, i per aquest motiu el recupero pocs dies abans de la 39a Marató de Barcelona que tindrà lloc el diumenge 12 de març. 


"En Robert havia decidit que la darrera sessió d'entrenament de la setmana fos diferent. Afrontava així els dies previs que el durien al seu particular Olimp: córrer la seva tretzena marató. Feia dies que no s'allunyava gaire dels carrers i avingudes del barri on vivia i per això va voler aprofitar el vespre de diumenge per trotar relaxadament pels vorals del riu sense cap altra fita que visualitzar els quaranta-dos quilòmetres i escaig de la prova reina de l'atletisme.

Travessà la plaça Major direcció cap a l'estació deixant enrere el xivarri de les terrasses dels bars i de la canalla que exhaurien les darreres hores de diumenge. Després d'uns quinze minuts de carrera suau s'endinsà pels carrers de la zona industrial. Era deserta del tot: ni persones traginant, ni cotxes aparcats, ni camions de repartiment... Era diumenge al vespre i fins a la matinada res no tornaria a sacsejar aquell espai de petits tallers, magatzems i immenses naus. Les restes de la festa de la matinada anterior a la porta d'una discoteca semblaven l'únic testimoni d'activitat recent. Llavors en Robert pensà que seria convenient, de retorn cap a casa, evitar passar per aquells solitaris carrers en plena foscor. Va mirar amb desconfiança a banda i banda del carrer i instintivament intensificà el ritme de carrera, just en el moment que un cop d'aire refredà la suor del seu clatell i un calfred li baixà per l'esquena fins a les puntes dels dits. 

Després d'uns minuts, i reprès un ritme més suau, en Robert entrà al parc del riu, un espai obert amb àmplies panoràmiques delimitat pel riu, canyissars i matolls. El va sobtar que no hi hagués ningú passejant, corrent o en bicicleta. Aquell era un espai molt freqüentat per famílies, corredors i grups de ciclistes. Però era diumenge al vespre, potser un dels moments de la setmana menys previsibles, just a la frontera temporal entre el cap de setmana festiu i l'inici de la rutina setmanal. Diumenge al vespre representa l'essència del temps marginal on tot és possible i res està previst. Com marginal era aquell espai per on transcorrien els seus entrenaments, un espai ni rural ni urbà, entre horts i algun clap de bosc, entre barriades, polígons industrials, ponts i autovies, un espai intensament transitat entre setmana i extremadament solitari fora d'hores. 

Va seguir corrent pel camí de terra paral·lel al riu. Només sentia les seves petjades i la fressa de canyes i fulles agitades per la brisa del terral. Tot aparentment normal, però solitari. Massa solitari. 

Tornà a accelerar el ritme de carrera, ja que volia complir el propòsit de no travessar aquells paratges acompanyat tan sols per la foscor. En Robert va arribar fins a la torre de guaita, el punt de retorn que s'havia proposat, l'equador del seu entrenament. Hi pujà i esperà durant una breu estona per contemplar els jocs de colors que tenyirien el cel amb la posta de sol. Poc després se sentí alleujat per tanta bellesa enmig la solitud i el silenci. Era un petit premi a l'esforç dels entrenaments realitzats durant setmanes, la imatge que recordaria en els moments difícils de la marató que l'esperava. Embolcallat per l'èpica dels seus pensaments, en Robert inicià el retorn cap a casa. La brisa a la vora del riu era cada vegada més notòria i refrescava ràpidament la seva pell amarada de suor. Potser havia estat massa temps veient la posta de sol. Llavors copsà que no corria sol. A la seva esquena el sol, que començava a il·luminar les antípodes, donava pas a la foscor. 

Arribà a una cruïlla de camins i s'aturà. Havia passat moltes vegades per allà però no reconeixia l'entorn. Llavors en Robert recordà les històries que li explicaven de ben petit sobre aquells indrets: –Mai no t'allunyis de la font ni vagis més enllà de la figuera de can Gual. Ningú n'ha retornat mai–. Eren històries per espantar la canalla. Amb els anys havia recorregut aquells indrets tantes vegades i els coneixia tan bé... 

Però amb la foscor tot canviava. Qualsevol ombra desdibuixava la realitat, qualsevol remor s'intensificava i tot un ventall de pors se li feien presents. Després de rumiar uns segons, gairebé a l'atzar, escollí el camí de la dreta, el més ample i planer. Se sentia perseguit i no gosava mirar enrere, era com si la foscor l'estigués atrapant. El seu cor bategava cada vegada més de pressa però, per contra, no aconseguia córrer més ràpid. Sentia que aquella no era la sessió d'entrenament que havia previst. En Robert ja no corria. Fugia d'una foscor que semblava engolir les seves petjades mentre avançava cap a algun lloc ignot. No es podia aturar amb la foscor darrere seu. Havia de seguir avançant per aquells solitaris paratges de la vora del riu. En Robert tenia ben identificades les pors que suposava afrontar un repte com córrer una marató. Eren perills objectius com ara la deshidratació en ple esforç, la calor, el cansament, una lesió, etc. Però ara l'assaltaven pors disfressades d'ombres i silenci barrejat amb remors desconegudes. 

Mirà el cronòmetre i només havia passat un minut des que havia baixat de la torre de guaita. Un minut! Tan sols havia recorregut dos-cents metres! El seu pensament començà a trillar històries per no deixar-se vèncer per aquella por indefinida però intensa, que emanava de la foscor. Pensà en el mur del quilòmetre trenta-cinc de la marató. Llavors l'envaí el record d'aquells dissortats atletes que en els darrers mesos havien mort en plena cursa. Això l'angoixà fins a estremir-se. Contra quines pors haurien lluitat fins a defallir?

En Robert havia presenciat en un parell d'ocasions els esforços inútils dels equips sanitaris per reanimar atletes estesos a terra. Potser aquest fet el va trasbalsar fins al punt d'iniciar una mena d'investigació particular per esbrinar les possibles causes de tanta mort sobtada. No es va acontentar a llegir les notícies als diaris locals, o les mostres de condol a les xarxes socials, o de presenciar minuts de silenci en donar suport a familiars i amics d'abans d'algunes curses. D'ençà que havien augmentat aquests casos en Robert va voler trobar explicacions a aquest fenomen més enllà de les apuntades per la fredor de les estadístiques que alguns experts s'havien apressat a presentar: si hi ha més persones que participen en curses, hi ha més probabilitats que es donin casos de mort sobtada.

No, aquesta explicació no li valia a en Robert, i de converses amb altres amics també corredors i amb un dels organitzadors d'una de les curses on havia mort un corredor, va anar recollint dades. Repassà totes les notícies publicades i indagà en les classificacions de diferents curses penjades a Internet. A poc a poc va poder veure alguns elements de coincidència que l'intrigaven i el feien aparentment vulnerable. Tots els morts eren homes d'entre 40 i 50 anys –com en Robert–, cap d'ells no tenien marques personals excepcionals –com en Robert–, tots semblaven corredors aficionats i no pertanyien a cap club d'atletisme –com en Robert–, cap tenia registres en classificacions de curses de més de tres anys enrere –com en Robert–, tots vivien en poblacions de l'àrea metropolitana –com en Robert–, en barriades envoltades de polígons industrials, sectors marginals de boscos i rius, o zones properes a carreteres, ferrocarrils o autopistes –com en Robert–. Qui sap si algun dia s'havia creuat amb algun d'aquells atletes durant les seves sessions d'entrenament!

Massa coincidències. En Robert acostumava a entrenar-se pels parcs i avingudes del seu barri, però quan disposava de més temps solia arribar-se a les ribes del riu o a una zona de muntanya propera on s'hi arribava després de travessar el polígon industrial del seu poble. Talment com havia fet aquell vespre de diumenge, l'anterior a la seva tretzena marató. Mentre s'acabava de conformar aquest pensament en el seu cap, per enèsima vegada durant els darreres setmanes, s'adonà que no distingia el terra on trepitjava ni els objectes que l'envoltaven. La foscor ho envaïa tot i les ombres es difuminaven. Era fosca nit: ”He estat massa temps contemplant la posta de sol”, es repetia una vegada i una altra. Era inútil. La fosca li estava fent escac i mat! Sentia la pròpia respiració cada vegada més forçada i li era igual morir en ple esforç durant una cursa, com aquells infortunats atletes, que tancar els ulls i entrebancar-se amb una pedra per caure esparracat i rodolar fins a enfonsar-se a les aigües del riu. Decidí tancar els ulls i seguir corrent, cada vegada més ràpid, en un veloç esprint de fugida de la foscor i que el conduïa al mur aixecat per les seves pors en plena sessió d'entrenament, envoltat de silenci, cap a la negra nit i aclaparat per la foscor.

Des d'aquell capvespre de diumenge en Robert surt a córrer cada nit fins a l'albada per les ribes del riu. Però ara no el persegueix la foscor. Plegats empaiten altres corredors que gosen desafiar la solitud i la foscor per superar les seves pors."


dimarts, 31 de gener del 2017

El pessebre, la Candelera i el pas del temps


El 2 de febrer se celebra la festa de la Candelera, que recorda la presentació de Jesucrist al Temple de Jerusalem, uns quaranta dies després del seu naixement. El 2 de febrer també marca la fi del cicle del Nadal i el dia que, segons la tradició, es desmuntava el pessebre.

A inicis de febrer, el Nadal ja queda lluny i el sentit de la Candelera, com de moltes altres tradicions resta difuminat. S'imposa l'imperi de la vida atrafegada i amb ella es perd el sentit del temps; tot esdevé més efímer i, en certa manera, ens allunyem dels ritmes de la natura.

Mantenir el pessebre muntat fins a la setmana de la Candelera, encara que no sigui per un compliment estricte de la tradició cristiana, és també una forma de recordar que la natura te un temps, a més de ser una mostra de respecte al temps esmerçat en el seu muntatge.

El pessebre és una representació popular del naixement de Jesús que esdevé un ritual per als infants i un joc per als que ja no ho som. Obrir les caixes amb les figures, els suros i tot el parament, desembolcallar les peces, fer cap a la Fira de Santa Llúcia a la recerca de noves figures per engrandir el ramat d'ovelles o afegir nous personatges a les escenes. Després, un cop muntat, parar-se a contemplar i donar vida als paisatges imaginaris que hem construit. Tot plegat esdevé un entreteniment que ens retorna per uns instants a la infantesa i ens connecta al ritme alentit de la natura a l'hivern.

Ara les figures i els suros ja descansen embolcallats entre paper de diari, dins les caixes de cartó que tornarem a obrir de nou quan la tardor es precipiti cap a l'hivern.

 

dimecres, 25 de gener del 2017

A Joan Pareras

Fa uns dies, el passat 20 de gener, ens va deixar Joan Pareras. Feia poques setmanes, el 2 de desembre de 2016 que en Joan havia fet els 100 anys.

Vaig conèixer en Pareras quan em vaig associar al Club Excursionista Pirenaic, ara farà una vintena d'anys. Ell va estar actiu ben bé fins als 90 anys, així que vam poder compartir entre 12 i 15 anys d'excursions amb el Club, tot i que ara tinc la sensació que han passat més anys. I és que un cop "retirat" de les excursions ens manteníem en contacte almenys un parell de cops a l'any quan ens trucàvem mútuament pel dia del sant.

Feia anys que no el veia i em va fer molta il·lusió poder-lo visitar juntament amb altres socis del Club a la residència d'Alella on va passar els darrers anys, a prop de la seva família i ben eixerit encara, malgrat l'edat i una operació a 99 anys.

Aquell dia va rebre la Medalla Centenària de la Generalitat i alguns socis del Pirenaic el van voler acompanyar en un dia tan especial. Pels vols de Nadal la Junta Directiva, en representació del Club, el va obsequiar amb una al·legoria sobre la muntanya realitzada pel soci Miquel Carné i un grup de socis el van visitar de nou a Alella. Van ser uns moments molt entranyables que de ben segur recordarem.

Tampoc oblidarem la seva figura petita i enèrgica, el seu tarannà animós i positiu, i sobretot l’estima que professava per la muntanya i els companys de camí. Fer camí al seu costat era sinònim de parar orelles i obrir els ulls: qualsevol revolt del camí era motiu per encantar-se amb el paisatge, meravellar-se per les restes d’un casalot o aprendre sobre les virtuts remeieres, o gastronòmiques, de les plantes i els bolets que poguéssim trobar al voral del corriol.

L’any 2005 vaig tenir ocasió de conversar amb ell per una entrevista que es publicà a la revista Vèrtex a finals de l’any 2005 --a tocar dels 90 anys en Joan era un dels federats de més edat--, i entre altres coses m’explicà qui li havia transmès el respecte i estima per la natura: “el meu pare era d’Alella, un home de camp, i coneixia bé la natura. Tot el que sé sobre plantes, herbes i bolets ho vaig aprendre amb ell.”

En Joan ingressà al Pirenaic l’any 1947, on durant molts anys participà en la preparació de les marxes d’orientació organitzades per l’entitat. Ja jubilat, era un dels socis més assidus del Club, on anava a veure projeccions, xerrar amb els companys i sempre estava disposat a donar un cop de mà.

Tot i que també havia practicat l’esquí, l’escalada i l’espeleologia, en Joan feia sobretot excursions i travesses. Durant molts anys participà en marxes i caminades de resistència. En relació a aquest fet, a la mateixa entrevista publicada a Vèrtex en Joan explicava: "...la darrera va ser la XVI Marxa de Veterans, celebrada el 1997 al Berguedà. Llavors tenia 80 anys i em van donar un trofeu al participant de més edat. En aquella ocasió em vaig adonar que era millor no fer excursions massa llargues. A la meva edat s’ha de saber renunciar, trobar la justa mesura i acceptar-ho."

Tots el que el vam conèixer podem donar fe d’aquest propòsit de renúncia i acceptació. En Joan va sortir d’excursió fins als 90 anys, amb el Pirenaic i també amb el Cercle d’Amics dels Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. En les etapes de senderisme del Pirenaic, si la logística ho permetia, feia un tram a peu; després el recollia l’autocar i anava fins al final de l’etapa per unir-se a la resta del grup. En Joan, bon coneixedor del país, sovint indicava el conductor la millor opció de recorregut. A més, la seva determinació a mantenir-se en actiu va fer que altres socis també l’acompanyessin si l’etapa se’ls feia llarga, sempre disposats a fer una ruta turística alternativa.

Per en Joan sortir d’excursió significava molt més que caminar o pujar cims, era estimar la muntanya i el país, cada excursió ofereix una nova possibilitat per "...conèixer millor la natura; sempre s’aprenen coses noves...", afirmava en l’esmentada entrevista al Vèrtex, on també convidava a tothom a descobrir la natura amb respecte.

D’una manera o altra, procurarem ser fidels al seu exemple i segur que els camins ens recordaran en més d’una ocasió el dia que els vam trepitjar al seu costat. Gràcies Joan.