Balanç muntanyenc del 2017

L'Espardenyada, caminada popular pels voltants de la Pobla de Segur, passa a tocar dels rocs de Queralt Foto: Jaume Ferrández

Acabant aquest 2017, em plau repassar algunes de les excursions i ascensions que he fet durant l'any. Ha estat l'any en què he complert 50 anys i potser s'esqueia alguna celebració especial amb algunes ascensions significatives per a mi. He de confessar, però, que fa temps que procuro no fer gaires propòsits muntanyencs i prefereixo gaudir i celebrar cada sortida, caminada i ascensió per ella mateixa.

La primera excursió de l'any va ser el 4 de gener al santuari de Bellmunt des de Sant Pere de Torelló. Després, entre gener i març, vaig fer diverses excursions pel Baix Llobregat, en concret pels massissos del Garraf,  l'Ordal i Sant Salvador de les Espases. Turons i valls properes que d'uns anys ençà han esdevingut un refugi proper pel meu afany caminador.

Entre març i maig vaig participar en tres caminades de resistència: la Ruta dels Tres Monestirs, que enllaça Sant Cugat, Sant Llorenç del Munt i Montserrat, la Caminada de les Carenes, del Pont de Suert a Tremp, i la Marxa de les Peulles del Montsec, que recorre els poblets del terme de les Avellanes i Santa Linya. Llargues rutes que més enllà de la resistència física són un bon exercici per relligar territoris més o menys coneguts.

La Caminada de les Carenes, voreja la serra de Sant Gervàs. Foto: Jaume Ferrández

El primer dia d'abril la pluja no va evitar una bonica excursió per la serra de Milany, motiu pel qual espero no trigar gaire a tornar-hi per poder gaudir de les bones panoràmiques que ha de tenir aquest cim. Al juny fou el torn del Comabona des del coll de Pendís i de la travessa de l'Olla de Núria des de Fontalba.

A l'estiu em vaig retrobar amb l'entorn de la Pobla de Segur. Primer amb l'Espardenyada, una caminada popular que recorre el sector dels rocs de Queralt, i després amb una bonica passejada entre Sant Miquel del Pui i la Pobla.

A inicis de setembre vaig ascendir el pic d'Escobes, a Andorra, amb els amics del Club Excursionista Pirenaic. Dies després, una insòlita nevada a finals d'estiu amb neu per sobre la cota 1.800 m, va marcar l'ascensió del Costabona i el Roca Colom.

A les acaballes de l'estiu una nevada va enfarinar el Pirineu Oriental: vista del Pastuira, Gra de Fajol i Bastiments. Foto: Jaume Ferrández

També m'he retrobat amb els paisatges tardorals del Montseny, amb una magnífica excursió pels cims del Sui i Samon, i una curta i solitària ascensió a Sant Sadurní de Gallifa pel dreturer camí dels Feliuans.

Els cingles de Gallifa. Foto: Jaume Ferrández

La darrera excursió de l'any va ser l'ascensió al Turbón, un cim prepirinenc que potser té una de les panoràmiques més àmplies cap a la serralada i que en dies clars abraça del Puigmal a la Peña Collarada.

Per acabar, un desig per al 2018: caminar al costat dels bons amics de sempre i dels nous que puguin arribar, i compartit amb ells camins i viaranys.

Excursions i muntanyes del 2014

S'acaba un any i miro enrere per recordar els camins i cims per on he circulat. Pels llocs que he visitat, les persones amb qui he fet camí o els paisatges que he conegut, puc dir que ha estat un any d'excursions ben variades.

Poc més de la meitat de sortides que he fet enguany, com succeeix en els darrers temps, han estat amb canalla. Passar-ho bé i descobrir boscos, fonts, rierols o llacs, castells enrunats o prats, han estat els propòsits d'aquestes passejades en família i amb amics. Però també algunes excursions que hem fet amb la canalla ens han encimbellat per les talaies de Montserrat, Collserola o Cabrera.

Sortir a la muntanya amb la canalla resulta molt enriquidor. Si bé sovint hem de deixar de banda propòsits més muntanyencs, trescar al pas de la canalla ens retorna a ritmes més tranquils i naturals, sense presses, que ens fan adonar de petits detalls que, potser, d'altra manera passaríem per alt.

La resta d'excursions d'aquest 2014, algunes d'elles en solitari, han contribuït a completar la meva particular geografia muntanyenca amb la descoberta de vessants i cims: Moncayo, Pedraforca, Torre d'Eina o els cims del Capcir o de la vall d'Hecho, en són alguns exemples.

Desitjo que el 2015 vingui farcit d'excursions i bons auguris muntanyencs, i de companys i amics disposats a compartir passejades, ascensions o travesses i redescobrir plegats la generosa geografia muntanyenca que ens envolta.

Bon any 2015!


Entre molts altres, aquests són alguns dels records muntanyencs que m'ha deixat aquest 2014.

Juliol 2014 - El massís de Bernera des de Punta Mesola (Pirineu d'Osca) abans de la tempesta.

Juliol 2014 - La bellesa de la vall de Galba, al Capcir.

Juliol 2014 - Reconèixer les formes de les roques montserratines amb les meves filles durant una excursió a Sant Jeroni.

Novembre 2014 - Caçar bolets durant una excursió a Prat de Cadí.

Novembre 2014 - Ascendir cap al carener que envolta la vall de Núria fins a la Torre d'Eina i trepitjar la primera enfarinada de la temporada.

Desembre 2014 - Buscar el tió pels voltants del Santuari de Cabrera.

Hi havia una vegada en Ribalet...

El primer cap de setmana de maig vam estar a l'alberg de Can Ribals, a la Cerdanya. Es tracta d'un allotjament que dóna servei des de 1991 per a grups d'esplai, famílies, escoles i altres col·lectius. La casa, amb capacitat per a 86 persones, està ubicada en un entorn privilegiat, a menys d'1 km de Martinet i s'hi arriba per la carretera que va a Lles. L'alberg es troba enlairat per damunt del riu d'Arànser i la seva remor ens recorda contínuament que som enmig la natura, envoltats de bosc i muntanyes. Davant l'alberg hi ha una terrassa-mirador amb una panoràmica privilegiada de la serra del Cadí. Oi que sona bé? Doncs això és només l'escenari que els monitors i responsables de Can Ribals es van dedicar a omplir amb activitats per a la canalla i també els adults. Què més es pot demanar?

Entrada a Can Ribals, una granja reconvertida a alberg fa més de 20 anys. Foto: Jaume Ferrández

La terrassa-mirador de davant de l'alberg ens permet gaudir a tothora d'una magnífica panoràmica sobre la serra del Cadí. Foto: Jaume Ferrández

El riu d'Arànser passa a pocs metres de l'alberg de Can Ribals i confereix un entorn ideal per a les activitats a la natura. Foto: Jaume Ferrández

Dissabte a la tarda vam fer un recorregut d'aventura pels voltants de la l'alberg: tirolina, recorregut per un pont de mico per sobre el riu d'Arànser i tir amb arc. També vam passar una estona a l'interior de la casa fent una partida de tangram gegant mentre passava la tempesta i esperàvem l'hora de berenar. Després de sopar, ja en la fosca, i per acabar una jornada farcida d'activitats, ens van organitzar un joc de pistes pels voltants de la casa: lots, frontals, descobrir l'entorn de nit, observar els estels escampats per tot el nostre cel...

La tirolina va ser la primera de les activitats proposades dissabte a la tarda. Foto: Jaume Ferrández

Pont de mico sobre el riu d'Arànser. Foto: Jaume Ferrández

A l'endemà, un espectacular matí de primavera i la panoràmica sobre la serra del Cadí que veiem des de la nostra habitació ens van fer deixar la mandra per una altra ocasió i d'un salt vam baixar al menjador a esmorzar. L'activitat programada pel matí era un trekking aquàtic, dit d'una altra manera, una excursió pels voltants del riu. Però el cabal del riu havia augmentat degut a les pluges dels darrers dies i el desgel de la neu de les muntanyes i calia buscar una alternativa. Per sort la Cerdanya és plena de racons i els monitors ens van organitzar una excursió espeleològica. Va ser la cirereta del pastís!

Així doncs, després d'esmorzar i de recollir els equipatges vam partir de Can Ribals direcció Bellver de Cerdanya. El nostre objectiu: la cova d'Anes. Es tracte d'una cavitat d'uns 350 m de recorregut apte per a tothom i que permet descobrir el món subterrani de manera senzilla. Ara bé, convé dur un mínim material, com ara frontal, casc i calçat adequat. A més, en aquest cas els dos monitors ens van guiar en tot moment indicant els passos més compromesos, especialment per a la canalla. En total, a més dels dos monitors érem sis nens -de 3 a 8 anys- i sis adults. A l'entrada de la cova s'hi arriba per un camí ben marcat (vegeu mapa) en uns 45 minuts i uns 340 m de desnivell.

Camí d'accés a l'entrada de la cova d'Anes. Foto: Jaume Ferrández

Interior de la cova d'Anes, tota una descoberta per als excursionistes poc o gens avesats al món subterrani i una aventura per als més petits. Foto: Jaume Ferrández

Ho vam passar de primera i ens vam sentir molt ben acollits pels monitors i responsables de l'alberg. L'entorn, les ganes de fer noves coneixences i les activitats, dirigides als més petits però també per als adults, van ser els ingredients d'unes bones hores de lleure que recordarem.

Ah! I qui és en Ribalet, potser us preguntareu? Doncs en Ribalet és un esquirol  molt simpàtic que viu als boscos del voltant de Can Ribals i que te cura de tot aquest magnífic entorn. Quan sap que hi ha canalla a l'alberg, abans d'anar a dormir, apareix per saludar a petits i grans i desitjar que tinguin un bon son ple dels millors somnis.

La imatge de la tardor

El pont de Tots Sants el vam passar a la Cerdanya. Puigcerdà, la Molina, Oceja i els Angles, van ser els escenaris on les nostres cabòries es van amortir, on vam passejar entre boscos i carrers, on les criatures van poder jugar amb nous amics.

Tot i que la tardor ja està instal·lada al nostre calendari de fa dies i les tardanes pluges ens han fet sentir els seus efectes, aquests dies que hem fugit lluny de la ciutat ens han fet viure plenament la tardor, les seves olors i colors. I això em fa sentir agradablement viu i plaent, doncs feia temps que no gaudia de l'experiència d'uns paisatges lluminosos, brillants i amplis.

Aquest temps tardoral en que tot comença a alentir-se i la vida natural es prepara pel repòs hivernal, és temps de paisatges plens de vivesa que abans del repòs prenen protagonisme. Alguna cosa em diu que aquests són ritmes savis, o dit d'altre manera, que és de savis procurar adaptar-se als ritmes que marca la naturalesa en qualsevol moment de l'any. Però ens costa tant que sovint penso que definitivament ja no formem part de la natura.