El passat 3 d'agost moria a l'edat de 92 anys Maria Antònia Simó, figura clau de l'escalada femenina a Catalunya i a l'Estat, amb primeres ascensions femenines i absolutes a Montserrat, Pedraforca i Pirineus.
Entre les principals escalades de la Maria Antònia a Montserrat destaquen la primera femenina i segona absoluta a la Mòmia, realitzada amb Jordi Panyella el 1941, o la primera ascensió absoluta a la Nina realitzada el 1942 amb Ernest Mallafré, Vicenç Barbé i Francesc Blasi. Al Pedraforca destaquen la via Transversal a la cara nord (1943) i la via Maria Antònia-Faus a la cara sud del Pollegó Inferior (1946). Pel que fa als Pirineus va realitzar el 1944, juntament amb Jaume Reñé i Josep Lliró, la primera travessa femenina de la Cresta de Salenques. El 1960, al costat d'Olga Carreras en una cordada íntegrament femenina, va dur a terme la primera ascensió a un cim innominat de la Vall d'Aran que van batejar amb el nom de Tuc des Hennes (Tuc de les Dones).
Fou instructora en cursos d'escalada i participà en nombrosos ral·lis d'esquí i d'alta muntanya. El 1951, juntament amb Agustí Faus, va prendre part en un curs d'escalada i alpinisme a l'Escola Nacional d'Esquí i Alpinisme de Chamonix, duent a terme nombroses escalades al massís del Mont Blanc. Juntament amb Agustí Jolis, el seu marit, van publicar nombroses guies excursionistes i van tenir un paper molt actiu al Centre Excursionista de Catalunya.
Fa uns anys vaig tenir l'oportunitat de conèixer-la en persona. Va ser l'any 2000 mentre preparava el Diccionari de l'excursionisme català. Més de 125 anys d'història (Enciclopèdia Catalana, 2001), un recull sobre els personatges, entitats i fets de l'excursionisme català.
La primera trobada que vaig tenir amb la Maria Antònia va ser al Centre Excursionista de Catalunya per tal de repassar algunes dades i parlar dels seus inicis en l'escalada. En aquella ocasió, la Maria Antònia em va transmetre confiança per tirar endavant aquell petit projecte personal, a la vegada que em va fer adonar de la magnitud i les dificultats de realitzar un treball com aquell. Al cap d'uns mesos i amb el llibre ja acabat, li vaig demanar si podia fer la presentació del llibre, que es faria a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya el juny de 2001. Ella va accedir molt cordialment a la invitació i el dia de la presentació les seves paraules em van acollir i les vaig agrair molt.
Tot i la brevetat d'aquells moments, guardo el record d'una gran persona que als 85 anys i amb una aparença menuda i fràgil, gaudia plenament dels bons moments passats a la muntanya i de les escalades realitzades amb l'estil i la tècnica d'una capdavantera.