divendres, 30 de desembre del 2011

Apunts pendents del 2011

Dedico aquest darrer apunt de l'any a alguns dels esborranys que per manca de temps han quedat durant setmanes o mesos a l'escriptori. És una barreja de temes, però em sembla una manera d'òptima d'endreçar aquest refugi virtual, tancar el 2011 i mirar cap el 2012.


Aquest any 2011 vaig assistir a un taller de kapla a la Pedrera de Barcelona. Va ser en el marc d'unes jornades per a petits i grans, organitzades per l'Obra Social de l'encara Caixa de Catalunya, amb tallers, activitats i petits espectacles. El kapla és un joc de construccions amb peces de fusta de colors diferents i d'igual mida, que contribueix al desenvolupament de la capacitat d'organitzar elements en tres dimensions. A més de ser un estímul a la creativitat de petits i grans, el repte de cercar el punt d'equilibri entre les peces també aporta molta tranquil·litat i calma. Amb la destrucció final de les figures, ponts i cases alçades durant tot el dia, i la conseqüent recollida i ordenació de les peces, la sensació de relax va ser total. Una grata experiència.

Un any aquest 2011 que vaig esbossar un apunt sobre el trekking dels Annapurna que vaig fer el 1991 -aquest estiu ha fet 20 anys- i el record d'aquell viatge al Nepal. Vint anys després veig que només amb el temps podem valorar realment la importància de les coses. Per arrodonir el record hauria de veure les diapositives d'ara fa vint anys.


També hagués volgut apuntar en aquest refugi virtual notes sobre algun dels llibres que he llegit aquest 2011, tot i que sovint, i de passada, n'he fet alguna cita. Diria que ha estat l'any que més temps he dedicat a llegir, i això, personalment, em satisfà molt. M'han agradat: 1Q84 d'Haruki Murakami (Empúries, 2011), Jaume I el conqueridor, d'Albert Salvadó (Columna, 2001), i La meva germana viu sobre la llar de foc, d'Annabel Pitcher (La Galera, 2011).


Un altre esborrany d'apunt sense publicar, feia referència al pregó de les festes de la Mercè 2011 pronunciat per Joaquim Maria Puyal el passat mes de setembre. Em va cridar l'atenció la seva reflexió sobre el lideratge en relació a la ciutat de Barcelona, però que podem estendre a altres àmbits. La manca de lideratge i de projecte és, sens dubte, una altra crisi que fa temps tenim a la nostra societat, la dels nostres dirigents. Més enllà de mandataris i governants, però, estic convençut que a petita escala, sigui quina sigui la nostra responsabilitat en l'àmbit de la feina o en l'associatiu, per petit que sigui el projecte, aquest ha d'existir, hi hem de creure i l'hem d'estimar.

Ens fan falta servidors públics que tinguin condicions i que siguin prou intel·ligents per detectar el moment i encertar l’estratègia que ens calen. ¿Sabeu que vol dir això? Que necessitem líders! Lideratge no vol dir sortir als diaris. N’estem tips de gent que té l’ofici del lideratge! Ens calen líders de debò. Que tinguin el valor de l’autenticitat, que treballin, s’exigeixin, s’esforcin i estiguin convençuts d’allò que ens diuen. Líders de debò, que te’ls miris als ulls i te’ls creguis, amb més fons que aparença, amb més compromís que simple implicació, amb més autoritat encara que poder. I, naturalment, que tinguin alguna cosa a dir-nos, a proposar-nos. Que tinguin un projecte. Si no hi ha un projecte no hi ha vida.

Per últim una breu referència a una de les meves grans passions: la muntanya. El passat 11 de desembre va ser el Dia Internacional de les Muntanyes i hagués volgut dedicar un apunt a aquesta commemoració en el desè aniversari de la celebració de l'Any Internacional de les Muntanyes. Serveixen de res els dies internacionals a causes sovint perdudes d'inici i a bones intencions? Tinc els meus dubtes. En quant a mi, aquest 2011, a contracor primer i pel desànim després, he freqüentat molt poc els cims, les valls i les muntanyes. Poques excursions en general, però a més de poca entitat i sense el desfici esperat. Hi ha anys de tota mena. El desig pel 2012 farà possibles noves ascensions.


dimecres, 21 de desembre del 2011

Volta a la penya del Moro

Ermita de la Salut, al sector més meridional de la serra de Collserola, a tocar de Sant Feliu de Llobregat. Des de la Salut enfilo la pista en direcció est i a poc a poc es va fent més costeruda. Decideixo deixar de córrer per agafar aire i mirar de compassar el ritme. Mal inici per a les cames i el cor. Arribo a una mena de coll des on veig la silueta inconfusible del turó de Sant Pere Màrtir. El terreny s'aplana i la pista vira per encerclar la penya del Moro que fa cim una vuitantena de metres més amunt. Ignoro els camins que hi pugen i arribo a una nova cruïlla. Segueixo un camí a l'esquerra que canvia de vessant i s'endinsa enmig del bosc. En suau baixada el camí mena a una pista que en fort pendent, ara de baixada, acaba a una altra pista paral·lela a la riera de la Salut que em condueix al punt d'inici.

Poc més de 25 minuts de cursa per terreny de muntanya. Un entrenament curt però intens per paratges poc coneguts per a mi. Una nova descoberta propera a la meva quotidianitat que espero visitar més sovint i que de ben segur mereixen la passejada tranquil·la, pausada i contemplativa.

dilluns, 19 de desembre del 2011

El noi de la mare

El Nadal és l'inici de moltes tradicions que en general perduren adaptades als nous temps. Aquí una nadala més que tradicional que haurem escoltat i cantat tantes i tantes vegades. Trobo que és una versió molt i molt tendra, com ho requereix el temps de Nadal, un temps de recolliment, d'estar en companyia i de fer caliu al voltant de les persones que estimem.


Bon Nadal i feliç 2012





----------

dimecres, 30 de novembre del 2011

Quan el castell fa llenya

Ja fa temps que el fet casteller viu un moment dolç. En els darrers anys han nascut noves colles, fins i tot en places sense gaire tradició castellera. A nivell mediàtic el món casteller ha anat interessant més i més, de petites cròniques en determinats diaris i ràdios, s'ha passat a la programació televisiva. 

Aquest mes de novembre, sense anar més lluny, coincidint amb el primer aniversari de la seva declaració com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO, es va estrenar el documental produït per TVC L'enxaneta; i durant la darrera setmana del mes, l'últim "Temps d'Aventura" de la temporada va dedicar un reportatge a les similituds entre l'escalada i els castells.

Són molts els aspectes que suggereixen que el fet casteller transcendeix la manifestació cultural que suposen.

Fa uns dies em va arribar l'enllaç al vídeo inserit més avall amb un comentari sobre la importància de refer-se de les caigudes, dels mals moments que ens toca viure, sigui en l'àmbit que sigui: família, parella, fills, pares, amistats, feina... Tota una metàfora ben útil per entendre i posar paraules als sentiments que sovint ens abaten.

Aquest vídeo en qüestió em suggereix valors i actituds com ara l'esforç, la cooperació, la valentia, la solidaritat, la confiança. Potser és que estic molt sensible i tinc les emocions a flor de pell, tant les que em fan sentir bé -plorar o riure- com els que m'enrabien per dintre. Però reconec que m'ha reconfortat i emocionat veure'l, doncs he pogut entendre que val la pena no defallir ni desanimar-se.



dilluns, 28 de novembre del 2011

La Morella: avencs, margalló i garric

Ahir vam fer una excursió matinal fins al cim de la Morella (593 m), el punt més elevat del massís de Garraf.

El punt de partida de l'itinerari, que en tot moment segueix el GR-92, és el pla d'en Querol, un altiplà amb esplèndides vistes sobre el mar, on s'hi arriba per carretera des de Castelldefels. El primer tram de l'excursió circula per terreny pla per un senderó envoltat de garric, romaní i margallons, que donen color als afloraments de roca calcària característica del massís.

Panoràmica des del pla d'en Querol.

El margalló és la palmera autòctona més septentrional d'Europa.

També es passa per alguns dels avencs del pla de Campgràs com el del Llamp, de la Sílvia, de l'Asensio o dels Llambrics, els quals estan ben senyalitzats.

Entrada a l'avenc dels Llambrics, el de més fondària de l'itinerari.
El sender mena a una pista asfaltada que segueix fins a una cruïlla on s'inicia la fàcil ascensió a la Morella. Un cop arribats gaudim d'una àmplia panoràmica: des de Montserrat, Sant Llorenç del Munt i el sector meridional de la serra de Collserola, fins a les elevacions més properes de l'Ordal, el puig d'Agulles i el castell d'Eramprunyà. El més impressionant, però, és la visió sobre el delta del Llobregat i el pla de Barcelona, que com un formiguer s'estén urbanitzat als peus de Collserola.

Des de la Morella el GR-92 segueix cap al puig d'Agulles, Eramprunyà i Sant Climent de Llobregat. Però aquest tram ja el farem un altre jorn.



dissabte, 19 de novembre del 2011

El trencanous, a propòsit de Santa Cecília

- El trencanous -
Música: Piotr Ílitx Txaikovski

El proper dimarts és la diada de Santa Cecília i a l'escola de les meves filles és sinònim de jornada de portes obertes, la primera del curs.

A la tarda, després de les classes s'exposen els treballs, murals i activitats que les diferents classes del cicle infantil han realitzat des d'inici de curs al voltant d'algun músic i la seva obra.

Sembla ser que enguany la música triada és la del ballet "El trencanous" de Txaikovski. És emocionant veure com la petita de la casa intenta mantenir el secret mentre es passa el dia parlant dels diferents personatges de l'obra: Clara, Trencanous, Drosselmayer, Fritz...

Sens dubte estem tots expectants a que arribi dimarts.



----------

diumenge, 6 de novembre del 2011

Què fer un diumenge de pluja?

Endreçar la roba dels armaris, la taula de l'estudi i la biblioteca amb els contes infantils; jugar, cantar i ballar amb la canalla; fer manualitats i berenar asseguts a terra, convertir el menjador en una ludoteca, deixar passar les hores sense més, berenar amb tranquil·litat, fer un post, mirar per la finestra si deixa de ploure i veure l'arc de Sant Martí....

... i acabar un trencaclosques de dinosaures de 1.001 peces.

Si, si de mil-i-una peces. Aquesta és la peça que ens ha sobrat, curiós, oi?

divendres, 4 de novembre del 2011

La imatge de la tardor

El pont de Tots Sants el vam passar a la Cerdanya. Puigcerdà, la Molina, Oceja i els Angles, van ser els escenaris on les nostres cabòries es van amortir, on vam passejar entre boscos i carrers, on les criatures van poder jugar amb nous amics.

Tot i que la tardor ja està instal·lada al nostre calendari de fa dies i les tardanes pluges ens han fet sentir els seus efectes, aquests dies que hem fugit lluny de la ciutat ens han fet viure plenament la tardor, les seves olors i colors. I això em fa sentir agradablement viu i plaent, doncs feia temps que no gaudia de l'experiència d'uns paisatges lluminosos, brillants i amplis.

Aquest temps tardoral en que tot comença a alentir-se i la vida natural es prepara pel repòs hivernal, és temps de paisatges plens de vivesa que abans del repòs prenen protagonisme. Alguna cosa em diu que aquests són ritmes savis, o dit d'altre manera, que és de savis procurar adaptar-se als ritmes que marca la naturalesa en qualsevol moment de l'any. Però ens costa tant que sovint penso que definitivament ja no formem part de la natura.





dimecres, 19 d’octubre del 2011

Jo tampoc tinc por

- Uh! Oh! no tinc por -
Lletra i música: Marc Parrot

Al tercer llibre de la trilogia Jaume I el Conqueridor "Parleu o mateu-me" d'Albert Salvador (Columna, 2001) em fixo en la següent frase:

"Obres sense pensaments i pensaments sense sentiments no són altra cosa que buidor."

La majoria de coses que fem a la vida són instrumentals i no han d'anar més enllà de la seva utilitat. Però les coses importants han de ser transcendents encara que només sigui per a nosaltres mateixos.

La família, les amistats, les aficions i la feina, tot i que no sempre en aquest ordre, formen part d'aquesta llista de prioritats que m'omplen el temps i la vida. Si, la feina també, doncs sigui la que sigui no la concebo com una faceta aliena a la persona. En la feina hi deixem part de nosaltres i per tant ens ha de satisfer el què fem. El dia a dia és ple de petits reptes professionals, això m'apassiona.

Amb el temps m'adono, però, de com la incompetència fa que els entorns de treball siguin com un bosc fosc i dens, ple de sorolls amagats que provoquen pors i incerteses. Però bé, seguim i ens en sortim, doncs en el fons creiem en nosaltres mateixos.

I avui posaré música a aquest sentiment de la mà de la família dels Súpers i de la seva darrera cançó. Petits o adults tots tenim pors i cal assumir-les per créixer.


----------

divendres, 14 d’octubre del 2011

Cap a on anem?


Rètols i més rètols. Marques i més marques. Rètols nous i flamants al costat d'altres de vells i deteriorats que no es substitueixen. No és difícil trobar cruïlles de camins plenes de rètols i informacions sobre itineraris.



La infoxicació fa temps que ha arribat als camins de muntanya. Sovint la informació d'aquests rètols i senyalitzacions alimenta la confusió, es planten nous pals en comptes d'aprofitar altres ja existents al costat mateix i no sembla que hi hagi cap mena de coordinació entre les institucions, entitats o associacions que promouen itineraris.


Calen tants rètols? No hi ha rutes massa senyalitzades? És efectiva tanta senyalització? Com és que es creen noves rutes per allà on n'hi ha d'altres? Existeix algun ens que hauria d'ordenar aquest desori i no ho fa?


Cal una àmplia reflexió sobre la senyalització dels camins de muntanya i la proliferació de noves rutes que en molts casos aprofiten trams de senders ja senyalitzats i homologats. Com en tantes coses que afecten el territori és sens dubte una qüestió complexa de solucionar, però si més no caldria frenar aquesta tendència i posar una mica d'ordre per recupera el nord.


A continuació alguns exemples per a tots els gustos:












dimecres, 12 d’octubre del 2011

El temps de la represa atlètica

Durant els darrers quatre mesos la meva activitat atlètica ha estat molt oblidada. Després d'enllaçar 15 mesos d'activitat atlètica continuada -entre febrer de 2010 i maig de 2011- amb nombroses sessions i 32 curses, entre elles 7 mitges maratons i 1 marató (Barcelona, 2011), ja fa ja un mes que no surto a córrer.

Sempre hi ha alts i baixos i sovint el cos també demana una aturada per prendre's les coses amb un altre ritme. És moment, doncs, de donar temps al temps per a que retornin les ganes de córrer i els objectius atlètics es refacin.

Potser aquest moment serà un instant, dies, setmanes o mesos, però aquí estaré per calçar-me les sabatilles i sortir a trotar.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Bateig d'escalada a Montserrat

Com cada primer diumenge d'octubre des de fa 42 anys un grup de socis del Club Excursionista Pirenaic es van trobar ahir al matí per anar a celebrar la trobada "Del cànem al perló". Érem un bon grupet disposat a caminar fins als voltants del refugi Vicenç Barbé des de Can Maçana. Per a mi ha estat la primera vegada que participo en aquesta trobada i per motius diversos, tots ells bons motius, em sembla que no oblidaré aquest dia fàcilment.

La regió de les Agulles de Montserrat, amb la Cadireta i la Foradada a l'esquerra de tot.
D'una banda, per poder sortir d'excursió en família després de setmanes d'estar pendents de la salut dels pares (en les darrers dies la situació ha fet un tomb i ara podem ser un xic més optimistes).

En segon lloc per veure les meves filles, de 4 i 6 anys, trescar per aquests paratges enrevessats de la regió d'Agulles i com s'enfilaven pels còdols de la base d'alguns dels seus monòlits (risc controlat amb l'ai al cor).

I en darrer lloc per que ahir vaig fer la meva primera escalada montserratina gràcies al material, consell i ànims de la resta d'escaladors del grupet. Va ser la via de l'Esquerra (55 m, IVº) del Gep Llarg.

Sempre m'ha aficionat culminar l'ascensió a un cim, als Pirineus especialment, després d'uns tram de cresta o d'una grimpada. El dia de la primera escalada havia d'arribar tard o d'hora, i malgrat feia molts anys que tenia pendent provar això d'enfilar-se paret a munt penjant d'una corda, mai he perseguit aquest anhel amb obsessió ni desfici.

Em vaig trobar molt còmode i segur, i tot i l'alegria continguda -amb l'edat les primeres vegades són més racionals- ara m'il·lusiona imaginar quina podria ser la propera agulla a escalar. No crec que vagi gaire més enllà del IVº montserratí -hi ha roca per a afartar-se- però ara sentiré l'escalada com un món a descobrir, malgrat sóc conscient que calen uns mínims coneixements tècnics i, com no, bones companyies.

En qualsevol, cas ahir vaig fer un petit pas que no pressuposava en el meu esdevenir excursionista. Ara només sé que espero gaudir, almenys un cop a l'any, de les trobades "Del cànem al perló".


Progressant per la via de l'Esquerra del Gep Llarg.


dissabte, 24 de setembre del 2011

Festes de la Mercè: 1981 - 2011

Després d'un matí plujós que ha fet suspendre alguns dels actes previstos, a la tarda hem pogut gaudir amb la cercavila de gegants de la festa de la Marcè. Ens hem situat a la Rambla i hem vist passar les diferents colles: grallers, capgrossos, gegants i gegantes, timbalers bestiari, cavallets, dracs... ens han regalat una bona colla de sensacions.

Parlant de les festes de la Mercè, i gràcies a l'encara sorprenent memòria de la meva mare, hem recordat que quan era petit el meu pare em va acompanyar al matí de festa major de la Mercè a la plaça de Sant Jaume. Aquest record de fa ja 30 anys se'ns va fixar de manera especial en l'imaginari familiar donat que a l'endemà em vaig reconèixer embadalit a la portada de La Vanguardia sota la mirada de la geganta de la ciutat.


La Vanguardia, portada de divendres 25 de setembre de 1981
(jo sóc el d'ulleres del centre de la foto)

dilluns, 19 de setembre del 2011

Desitjos a les portes de la tardor

- Lohengrin-
Música: Richard Wagner

La fi de les vacances, la tornada de la canalla a l'escola... Aquest retorn a certes rutines ens dóna seguretat i confiança, i marca una temps de transició cap a una normalitat que enguany anhelo intensament.

Desitjo que aquest temps de preludi s'allargui i ompli els meus espais, tal i com m'agradaria que mai acabessin els preludis de les òperes de Richard Wagner.




----------

divendres, 16 de setembre del 2011

Bonatti per a la reflexió

Darrere de les vies i rutes de tall clàssic i net, traçades en uns temps dolços per a l'alpinisme mundial, Walter Bonatti ens va deixar pensaments i sentències que ens obliguen a mirar-nos interiorment com a persones, sigui quin sigui el nostre vincle i nivell en relació a la pràctica de la muntanya.

Aquí uns exemples per a la reflexió:

"La pràctica de l'alpinisme i del muntanyisme en general representa una de les expressions màximes que l'home ha inventat per al seu propi plaer, tant físic com intel·lectual"

"En un passat encara recent, l'alpinisme es concebia sobretot com una satisfacció interior (...). Mesurar-se amb les dificultats d'un cim significava acomplir un profund viatge interior."

"Fer alpinisme és una de les mil maneres de ser i de conèixer-se."

"La coherència no és ceguesa, tossuderia, limitació, sinó consciència de les pròpies opcions i acceptació de les responsabilitats que en deriven."

"Cada vegada més sovint els alpinistes i l'alpinisme rodolen cap avall, pel pendent de l'interès, de vegades camuflat d'idealisme."

De la conferència inaugural del Congrés Internacional "Muntanya Aventura 2000 - URSS i Occident, tradicions i fites comparades" pronunciada per Walter Bonatti.


dimecres, 14 de setembre del 2011

Bonatti ens ha deixat

Cervino, Dru, Pilar d'Angle, Pilar Roig de Brouillard, Mont Blanc, Lavaredo, Grans Jorasses, Gran Caputxí, K2, G-IV, Cerro Torre..., noms lligats per sempre al millor alpinista de tots els temps: Walter Bonatti (Bèrgam, 1930 - Roma, 2011).

Sens dubte, no tothom pot dir-se alpinista.

"La muntanya m'ha ensenyat a no fer trampa, a ser honest amb mi mateix i amb el que faig... És una escola dura, de vegades cruel i tot, però sincera com no ho és sempre l'activitat quotidiana."

Muntanyes d'una vida, Walter Bonatti (Proa, 2000)


divendres, 19 d’agost del 2011

El millor dels estius, o no

- El millor dels estius -
Lletra i música: Marc Parrot


Aquest no està sent el millor dels estius, però les coses van con van.


Ja vindran millors temps i de moment aquesta cançó ens anima d'allò més.



----------


dijous, 21 de juliol del 2011

Excursions vespertines

Aquest juliol hem encetat una modalitat d'excursió molt adient per l'estiu i per a la canalla. Turons i boscos propers són l'escenari d'aquestes passejades i excursions que van a cercar el capvespre. Sovint aprofitem per berenar mentre les llums i l'ambient van canviant, el sol ponent minva la seva intensitat i s'aixeca una brisa agradable que reconforta i ens deslliure de la calor.

El turó de Sant Pere Màrtir o un tram del GR-92, entre Santa Creu d'Olorda i Vallvidrera, han estat fins al moment dues d'aquestes passejades discretes per als grans, però importants per als petits.

dijous, 23 de juny del 2011

Una nit molt especial

Depèn del context i circumstàncies de cada etapa de la vida he viscut la revetlla de Sant Joan de manera diferent. Ara amb canalla pren una nova dimensió i a més és una mena de retrobament especial de tota la "tribu" que marca l'inici d'un temps d'estiu en que els ritmes i horaris es capgiren el just i necessari per aprofitar la bonança. Sens dubte una nit carregada de màgia i simbolisme. O simplement són les ganes que tinc de fer vacances?



En tot cas en Jaume Sisa ja ens recorda la dimensió màgica a "La nit de Sant Joan" amb la cançó L'instant precís:

Ara és l'instant precís
de l'hora més feliç
per aprendre a seguir la música.

El ball començarà
tothom s’hi afegirà
és nit de festa i no cal estar trist.

El ritme deslligat
el temps ha capgirat
de cop un cel brillant se’ns obrirà.

I en els balcons i en els terrats
mils de coets han esclatat
dibuixant estels i sols artificials.

La lluna ens fa un somris d’argent
i la revetlla mou el cor de la gent.
La primavera s'ha escapat
just quan l'estiu és estrenat.

Bona revetlla i bon estiu!




dimarts, 21 de juny del 2011

Senglars a Collserola. De l'anècdota a la preocupació

Quarts d'onze d'un matí festiu qualsevol. Pujo a la carretera de les Aigües a córrer una estona. Com era d'esperar aquest vial-mirador del parc de Collserola, a Barcelona, és ple de gent: caminant, en bicicleta o corrent; d'excursió, entrenant o de passeig.

Malgrat faig el possible per evitar hores i dies amb molta aglomeració de gent (per raons de logística no sempre es pot escollir el millor moment), no em sobta pas que molts barcelonins aprofitin el bon temps d'un matí festiu de finals de primavera.

Començo a córrer des del pla dels Maduixers i als pocs minuts, en un dels trams més concorreguts, observo un parell de senglars furgant pels marges de la pista com si no passes res. Al cap d'una estona, entre ciclistes i corredors, veig travessar la pista, amb quatre saltirons mal comptats, un esquirol que s'enfila veloç al primer pi del marge.

Mentre segueixo corrent em pregunto si això és normal; i la resposta que em faig és que si, doncs la "natura" cada vegada està més urbanitzada i desnaturalitzada.

No és la primera vegada que veig senglars en aquesta zona, però gairebé sempre ha estat al vespre, amb menys gent i menys rebombori. La colònia de senglars a Collserola deu ser molt gran i està molt ben adaptada a l'augment imparable d'usuaris que te el parc. No crec que hi hagi incidents remarcables amb corredors, caminaires o ciclistes més enllà de petits ensurts. Fins i tot diria que resulta curiós i anecdòtic veure un senglar. Però per als veïns de les barriades properes ha de resultar una molèstia.

Al cap de poca estona, elaboro una nova resposta a la meva pregunta: no, això no és gens normal i sens dubte cal fer alguna cosa per regular i equilibrar la població de senglars a Collserola.

divendres, 3 de juny del 2011

Sobre bogeries

M'encanta aquest vídeo. Tal com diu Sílvio Rodríguez: "Hay locuras (...) que no vale la pena curar (...)".

Ja fa temps que circula per la xarxa i el trobo genial. Si el miro en moments que la meva motivació atlètica està en hores baixes, m'inspira i em dóna arguments per sortir a córrer malgrat la mandra, el mal temps, el fred, la calor... En el fons m'agrada conrear aquesta mena de bogeries, per convencionals que siguin.


dijous, 26 de maig del 2011

Il·lusions primaverals

Aquesta setmana he assistit als festivals de primavera a l'escola de les meves filles. He viscut moments d'il·lusió i emoció en un entorn de músiques, poemes i colors, gràcies als números preparats amb tanta dedicació, diria també amb amor, per les mestres, els nens i les nenes.

M'ha agradat el lema del festival que amb tanta tendresa ens ha transmès la directora del parvulari. Diu així:

Nens i nenes, poetes i pintors,
canteu i pinteu el Món meravellós.


A més del desig implícit en aquests versos, em sembla que també apel·len a la responsabilitat que tenim com a pares d'acompanyar en la maduresa i educació dels nostres fills. Dotar-los amb els pinzells i partitures, les pintures i els instruments, per tal que facin la seva pròpia obra com a persones de bé.

Avui per uns moments he cregut que això és provable; i més tard he pensat que hem de fer que sigui possible.



dilluns, 23 de maig del 2011

Jornada de reflexió i de records


Dissabte passat, jornada de reflexió prèvia a les municipals, vam anar d'excursió per la zona del Bastiments, al Ripollès. La travessa que vam fer ens va dur per cimals que feia 25 anys que no petjava. És curiós com el temps ens retorna a llocs que veus amb altres ulls fruit de l'experiència. És llavors quan valoro encara més allò que ens empenyia a pujar muntanyes en aquells temps d'adolescència i que encara cerco què és. L'excursió d'aquest dissabte, amb altres circumstàncies i altres temes de conversa, ha estat la següent:

Aparquem el cotxe al revolt de la carretera que porta a Vallter 2000, just on es pren el camí cap al refugi del CEC. En uns 50 minuts arribem al coll de la Marrana (les meves filles encara riuen d'aquest nom després d'explicar-els-hi on he anat d'excursió!). Després, sense deixar el GR-11, hem baixat cap a la coma on neix el Freser i després hem arribat a la cabana de Tirapits (un altre topònim que les fa riure de valent). En aquest punt coincidim amb altres excursionistes. A continuació ens alcem cap a la carena per seguir fins al pic de l'Infern, el del Freser i pujar finalment el Bastiments. La travessa és entretinguda i plàcida. En algun moment utilitzem les mans per superar algun fàcil pas de la cresta. Són aquells punts on els excursionistes ens imaginem una mica escaladors; a vegades voldríem que no s'acabés la grimpada, en tot cas fan que l'ascensió sigui més recordada.

Ens creuem novament amb altres excursionistes. Per les maneres i indumentàries vàries em fan pensar en les múltiples motivacions que existeixen per pujar muntanyes malgrat tot ho posem en el calaix, sovint massa ampli, de l'excursionisme. Arribats al Bastiments, el punt culminant de la nostra travessa, coincidim encara amb més gent que han aprofitat el matí per ascendir el cim més alt i accessible de la zona. Iniciem la davallada cap al coll de la Marrana apressats pels trons que ressonen i algunes gotes que comencen a caure. Al final només soroll atmosfèric i arribem secs al refugi on descansem i dinem.

Una bona excursió pels camins de la pròpia memòria excursionista, i també de reflexió al voltant del que és avui la muntanya. Ja al cotxe la reflexió deriva cap a altres senderons de l'ànima en escoltar cançons que parlen de l'amor i de la tendresa. I és que és molt gran sentir-se estimat i estimar allò que fem.


diumenge, 1 de maig del 2011

Intens cap de setmana de curses

Dues curses atlètiques han ocupat els carrers del meu barri aquest cap de setmana. Dissabte al vespre la II Cursa Nocturna de l'Hospitalet i aquest matí ha estat el torn de la tradicional Milla Urbana de Santa Eulàlia. Ambdues amb una vessant molt popular.

Ahir al vespre uns 3.500 participants van prendre la sortida, uns amb l'objectiu de fer la cursa de 5.000 metres (1 volta) i la resta completar la de 10 quilòmetres (2 voltes). Ben bé fins al quilòmetre 3,5 l'acumulació de corredors no deixava seguir un bon ritme, però abans de finalitzar la primera volta ja era més còmode córrer. En aquesta segona edició s'ha doblat la participació en ambdues curses, una nova mostra de la popularitat que tenen aquesta mena de curses i un avís per als organitzadors que hauran de pensar en limitar la participació o bé un nou traçat que tingui prou capacitat de càrrega per permetre la circulació òptima dels corredors.

Aquest matí la història ha estat ben diferent. La XX Milla Urbana de Santa Eulàlia ha celebrat una vintena de sèries de les diferents categories. Des dels més veterans i la cursa social, fins a la milla sènior i la cursa infantil dels "barrufets", s'han aplegat més de 600 atletes en un circuit urbà al qual s'havien de fer 3 voltes. Un matinal molt festiva que també ha vist incrementar els participants en les darreres edicions.

divendres, 22 d’abril del 2011

Un Sant Jordi ben diferent

A mitja setmana ja estaven pintades al terra de les Rambles de Barcelona les marques i números que delimiten les parades de llibres de la diada de Sant Jordi. Enguany aquest serà l'únic lligam que tindré amb aquesta diada festiva que m'agrada viure en directe. I és que la coincidència amb la Setmana Santa fa que aquest 2011 ens trobem lluny de casa.

A les portes d'aquest Sant Jordi doblement "sant", he acabat la lectura de Si et quedes amb mi, de Gayle Forman. Hagués deixat anar alguna llàgrima si no fos que vaig acabar el llibre al metro, un context sorollós i tedi per a la lectura. La novel·la de Forman, de lectura senzilla, desxifra tots aquells arguments i elements que li donen sentit a la vida i a la nostra existència. És un relat de ficció, que podria ser ben real, basat en una tragèdia d'aquelles que trenquen qualsevol sistema de vida i que donen la volta a qualsevol desig i propòsit, i que es multiplica per la condició d'adolescent de la protagonista, la Mia.

Lluny de qualsevol paranoia, m'ha fet pensar que una situació com la que viu la Mia pot colpejar-me a mi o a qualsevol persona del meu entorn. De fet conec algun cas que no em va deixar indiferent durant uns dies, però la distància amb la relació va fer que el dol fos ben curt. I és que no podem escollir alguns fets que ens poden succeir però si les actituds per afrontar-les. Almenys això vull pensar.


dimarts, 19 d’abril del 2011

Resum d'una llegenda

- Sant Jordi, la princesa, la rosa i el drac -

Sant Jordi arriba
com un cavaller,
amb la seva llança
travessa el carrer.

Ja veu la princesa
que el drac vol menjar,
si no es dóna pressa
ella morirà.

Li clava la llança
cau espatarrat.
La pobra princesa,
visca! s'ha salvat!

Una rosa creixia
Sant Jordi l'ha agafat,
i a la princesa
li ha regalat.

----------


diumenge, 17 d’abril del 2011

9 km no són 9.400 metres

Dissabte al matí vaig córrer per la carretera de les Aigües. Una sessió suau en un dia fresc. Inicio el recorregut a la plaça Mireia i segueixo cap a la carretera de Vallvidrera. De tornada m'enfilo des de Vil·la Paula fins a la carena empès, segurament, per les ganes de veure més enllà d'aquesta serra barcelonina i d'enlairar-me a algun cimal. Ja de tornada tanco el meu recorregut fins a la plaça Mireia.


El tram de la carretera de les Aigües fins al pla dels Maduixers ha estat senyalitzat amb punts quilomètrics i alguns espais on fer exercicis d'estiraments. La iniciativa ha estat de les sales de fitness DiR amb col·laboració amb el parc de Collserola. Tenia curiositat per conèixer aquesta iniciativa. Ara aquest tram tant popular de la carretera de les Aigües també es denomina Circuit DiR.

Val a dir que aquest tram de la carretera ja comptava amb altres marques que senyalitzaven els quilòmetres. Unes amb pintura que algú havia anat posant segons el seu criteri. També s'havien posat unes estaques amb plaques negres que eren del propi parc. I finalment, si no recordo malament, unes estaques amb xapes de color blau que marcaven el tram entre els dos funiculars que travessen la carretera, el de Vallvidrera i el del Tibidabo. També hi havia alguns punts on fer exercicis d'escalfament.

No em sembla malament que s'hagi senyalitzat aquest tram i que es facin aliances de col·laboració entre institucions i empreses. Ara bé, potser també caldria mantenir aquestes senyalitzacions un cop passa el temps i es deterioren. En els casos esmentats abans no va ser així.

També m'ha semblat curiós que a l'inici de la carretera de les Aigües a la plaça Mireia hi hagi dos grans cartells amb informació sobre aquest tram. El primer, a la dreta i que porta més anys, dóna informació d'interès sobre la zona i un mapa amb els diferents punts i les distàncies entre ells. Segons aquest cartell entre plaça Mireia i pla dels Maduixers hi ha 9,4 km. Uns metres més enllà d'aquest cartell, a l'esquerra, hi ha el nou i flamant cartell que explica el nou Circuit DiR i dóna consells sobre la pràctica de l'esport. En aquest cas el mapa assenyala tot el tram i curiosament la distància marcada és de 9 km.


L'excés de senyalització en camins de muntanya porta sovint a la desinformació degut a les contradiccions entre uns rètols i altres, i deixa entreveure que cada institució, organisme o entitat vol deixar la seva petjada en forma de rètol sobre el territori. Em costa de creure que un organisme com el recentment crear Parc Natural de Collserola no tingui una normativa al respecte. Almenys en l'aspecte dels rètols sembla que se segueix una uniformitat, ara bé pel contingut no està tan clar.

diumenge, 27 de març del 2011

Diumenge sobre rodes

Tot i la pluja caiguda a la ciutat de bon matí, aquest diumenge d'hora trastocada ens ha permès, finalment, gaudir d'una bona passejada i hem sortit al carrer a veure passar els cotxes antics del Ral·li Barcelona-Sitges i el trànsit dels ciclistes de la centenària Volta a Catalunya. La primera caravana no l'hem pogut seguir doncs el recorregut no era l'esperat. Mala informació? Canvis de darrera hora? Tan se val, un altre any serà. Després, a l'avinguda Maria Cristina, amb un bon sol i caloreta, hem pogut veure la corrua de motos de policia que obrien el circuit als ciclistes. En pocs segons han rodat per davant nostre seguits d'una nova corrua de cotxes d'assistència. Ha estat fugaç però divertit.



A l'hora de dinar, fent zapping, he pogut comprovar que tot i ser el centenari d'aquesta prova, cap cadena ha retransmès en directe l'etapa d'avui; i suposo que cap de les precedents. És clar que la Volta no és el Tour, ni tampoc el ciclisme te darrera els interessos econòmics de la F1, el futbol o el basquet. També puc entendre que Televisió de Catalunya destini recursos a cobrir el Gran Premi d'Austràlia per competir amb les cadenes estatals. Però quan això fa que es deixin de banda esdeveniments esportius com la Volta a Catalunya, per exemple, no sé si cal tenir un canal com Esports 3. Avui mateix, sense anar més lluny, el GP d'Austràlia es podia veure per TV3, TV3 HD i en acabat el bàsquet, per Esports 3. És la realitat i fins i tot ho puc entendre, com deia abans, però no em quadra que aquest mateix nou canal emeti programes enllaunats de temes propers a l'esport produïts per cadenes estrangeres per omplir la graella. I els altres esports de casa?

dissabte, 19 de març del 2011

Setmana Murakami

- Simfonietta -
MúsicaLeos Janacek

A pocs dies d'acabar la lectura del llibre "De què parlo quan parlo de córrer" d'Haruki Murakami, escriptor japonès recentment guanyador del Premi Internacional Catalunya 2011, inicio la novel·la "1Q84" del mateix autor i ja en el primer capítol fa referència a aquesta peça simfònica del compositor txec Leos Janacek.



----------



dijous, 17 de març del 2011

Fer de públic en una marató (i 2)

És ben curiós, tot i la meva dèria per córrer, l'afició a les maratons i, en conseqüència a les curses de fons, poques són les vegades que he fet de públic en una marató.
A mitjans dels anys vuitanta, juntament amb un company amb qui solia anar d'excursió, vam seguir un tram de la marató de Barcelona. Penso que fou allí on ens vam animar a participar a la marató en alguna ocasió. Després deuria venir la marató olímpica de Barcelona'92, crec que va ser la prova femenina.

Després, ja represa l'activitat atlètica ara farà uns dotze anys, només hauré seguit alguns cops la marató de Barcelona en les edicions que no hi he participat. Excepte un cop que vaig acompanyar un amic en els darrers quilòmetres, la resta no es pot dir que estigués molt entusiasmat (probablement hagués preferit participar-hi com a atleta en comptes de fer de públic; enveja sana).

L'estiu passat, però, vaig seguir les proves, femenina i masculina, de la marató del Campionat d'Europa celebrat a Barcelona. Realment l'ambient fou immillorable. Res a veure amb una marató popular. Atletes de primera, un públic del tot bolcat i molts, molts aficionats a l'atletisme popular, molts d'ells maratonians, que sortien a veure els millors atletes europeus de l'especialitat.



D'aquesta jornada, a banda de l'arribada dels primers atletes, em va impressionar especialment el final del darrer participant, un dels atletes andorrans. En plena canícula estival, va perseverar en comptes d'abandonar tot i aturar-se algunes vegades en els darrers quilòmetres. Els pocs aficionats que quedaven al circuit només el podien animar amb la mirada, doncs cap crit ni cap paraula el podien reconfortar més que aquell silenci expectant.



dimecres, 16 de març del 2011

Fer de públic en una marató (1)

Perdut en la immensa munió de cames i braços l'ambient que vaig viure en la darrera marató de Barcelona fou impactant. En alguns punts del recorregut el passadís que deixaven els aficionats i espectadors era realment estret. El gir a l'avinguda Diagonal, just sota l'ombra de la Torre Agbar, o el pas per l'Arc de Triomf en són una mostra.

Són moments on l'ànim rebut permet treure forces i minimitzar el dolor que poden sofrir les cames i el cos sencer. Encara que sembli un tòpic, sense aquest escalf seria molt més dur. És quan sorgeixen les emocions i el cos treu les darreres forces.

Sovint els acompanyants-seguidors dels que correm esdevenen aficionats més o menys obligats, uns amb fills, d'altres amb amics o familiars. En qualsevol cas des de la cursa fa molta il·lusió veure'ls animar i són un revulsiu realment insubstituïble (deixa't de gels i barretes!). El seu esforç és immesurable i la logística que segueixen per poder veure'ns en els punts acordats suposa un gran esforç que vull agrair 42.195 vegades i més. I a sobre, un cop hem acabat una marató, t'animen a fer-ne una altra. No sé qui està més malat!

Gràcies doncs als amics, dones, esposes, parelles, parents, fills, pares.... i tot un seguit d'incondicionals que el passat diumenge 6 de març de 2011 al matí van seguir i animar els corredors que van prendre els carrers de Barcelona.

Aquí un parell de mostres: Perkins i Món de les ones.

dilluns, 14 de març del 2011

Excursió per la serra de Montbaig

La serra de Montbaig es troba al Baix Llobregat i separa els termes de Viladecans, Sant Climent i Sant Boi. Popularment es coneix com muntanya de Sant Ramon, doncs al seu cim es troba una ermita dedicada a aquest sant (podeu veure la cartografia detallada al següent enllaç).

Tot i la seva escassa altitud, poc més de 300 m, és un punt ben visible i identificable des del delta del Llobregat, inclús de nit quan es pot localitzar gràcies a la il·luminació de l'esmentat edifici. Aquest turó, juntament amb el de Sant Pere Màrtir, a la serra de Collserola o l'altra riba del Llobregat, són les dues talaies des de les quals el riu sobre en ventall fins al mar.

Feia temps que teníem aquesta descoberta pendent i aprofitant la treva del temporal de llevant, ahir, just a les portes d'una nova primavera, vam fer-hi una excursió matinal.

Darrer tram d'ascens a Sant Ramon.

Vam començar a caminar a les pistes municipals d'atletisme de Sant Boi. El camí s'enfila primer per un sender costerut que va a parar a la carena que acaba al cim de Sant Ramon. Tot el tram carener és una ampla pista que té alguns trams força empinats (sembla més un tallafocs!). Tot i que no sembla l'itinerari més lògic, les vistes sobre el Barcelonès, Sant Boi, Viladecans, Gavà i el Prat són realment panoràmiques. Sense anar més lluny et pots estar una estona veient com els avions aterren i s'enlairen de l'aeroport. També es poden identificar algunes de les espècies d'arbusts i plantes que trobem pel camí gràcies als rètols indicadors: ginesta, estepa, bruc, garric... Alguns d'ells, com el bruc i la ginesta, comencen a tacar de color blanc i groc els vessant de la muntanya.

Un cop al cim, el descans és ben merescut. Ja enlairats del tot es poden identificar els cims de Collserola que toquen al Baix Llobregat: Puig Madrona, Olorda o Sant Pere Màrtir. I la riba dreta del Llobregat, cap al nord el puig de Sant Antoni, a tocar de Santa Coloma de Cervelló, i cap a l'est el Puig d'Agulles, la Morella i el Castell d'Eramprunyà.


El descens es pot fer pel vessant de Viladecans, cap a Sant Boi pel mateix camí de pujada, o bé pel camí vell de Sant Ramon que enllaça amb el barri de les Orioles, també a Sant Boi. Nosaltres vam optar per aquesta darrera opció, la més concorreguda pels veïns de la zona. A més, per aquesta banda vam poder visitar una de les barraques de pedra seca que hi ha en aquest vessant de la muntanya. Es tracta d'un camí senyalitzat que passa per algunes construccions d'aquesta mena.

Una de les cabanes de pedra seca recuperades en el camí que puja de Sant Boi al turó de Sant Ramon.