Sant Pere Màrtir i la vall de Sant Just

El passat diumenge vaig fer una excursió que feia temps imaginava. Es tracta de l'ascensió al turó de Sant Pere Màrtir, a l'extrem sud-est de la serra de Collserola. Un bon mirador que he freqüentat en diverses ocasions durant aquest any en algunes excursions atlètiques, però estrictament era un cim que encara mai no havia ascendit.

He emprés l'excursió des de casa mateix: primer resseguint la trama urbana de l'Hospitalet a través del barris de Santa Eulàlia, la Torrassa i Collblanc. Ja a Barcelona he seguit fins a la Diagonal, la zona universitària i després de travessar la ronda de Dalt he iniciat el camí per muntanya. Un primer tram urbà d'uns 45 minuts. Potser massa asfalt, però una bona manera de copsar com neix un diumenge en una ciutat encara adormida.

El camí, dret i pedregós, m'ha portat primer fins al mirador dels Xiprers i després fins al mateix cim de Sant Pere Màrtir. En creuar la carretera de les Aigües eren pocs, encara, els ciclistes i corredors que he trobat; massa aviat per un matí fred.

Abans d'atènyer el cim he visitat les restes de la bateria antiaèria que hi ha just a sota de les antenes de Sant Pere Màrtir, espai arranjat darrerament amb plafons explicatius d'aquesta posició republicana de defensa de Barcelona durant la Guerra Civil. Sens dubte aquest turó d'altitud modesta ha estat estratègic en diferents moments passats. En el seu cim, fa temps anomenat puig de l'Ossa, si han ubicat torres de telegrafia òptica, aixecat capelles, fins a la fesomia actual d'aquest relleu antenat que s'identifica fàcilment des de bona part del delta del Llobregat.

Des del cim he seguit per un espai conegut per a mi fins al turó d'en Cors, a tocar de Vallvidrera. Des d'aquest punt l'excursió ha pres un caire més de descoberta per a mi. He descendit uns metres en direcció sudoest fins enllaçar amb un PR que ressegueix la capçalera de la vall de Sant Just. El camí s'endinsa i travessa petites fondalades enmig del bosc frondós i variat: pins, roures, alguna surera i molta humitat. He arribat al coll de Can Cuiàs, on el camí s'apropa a la carretera de Molins a Vallvidrera, i he seguit voltant, ja pel la banda solana, fins al coll de les Torres. Aquí m'he endinsat de nou a l'obaga per pujar al turó de la Coscollera per després dirigir-me a la Penya del Moro, on hi ha les restes d'un poblat iber. En aquest punt m'ha entristit veure brutícia i deixalles, restes de plàstics, ampolles, etc. Mai ho entendré. D'altra banda, la vista oberta cap al Baix Llobregat o sobre el puig d'Olorda i les petites valls que l'envolten, expliquen la ubicació d'un poblat iber.

Després de la contemplació ha vingut l'inici del retorn. He travessat la urbanitzada part baixa de la vall de Sant Just, on urbanitzacions d'alt nivell, equipaments esportius i petits coberts, conviuen amb magatzems, centrals elèctriques i alguns masos testimoni d'altres temps. Després, ja al centre de Sant Just he pujat al Trambaix que m'ha acostat a escassos 20 minuts de passejada final fins a casa.

Esperança

"Un gessamí florit que trobí entaforant-me entre les ruïnes,

fou una gota de bàlsam pel meu cor trist i adolorit,

recordant-me que no tot hi era mort".

Excursions i viatges (vol. 11, pags. 29-30) - Jacint Verdaguer

----------

Bessiberri Nord

El Besiberri Nord no és un cim qualsevol, ni un 3.000 com els altres. La seva silueta piramidal és contundent des de qualsevol vessant i tot i no ser difícil la seva ascensió, pels excursionistes que no són de corda pot resultar un xic compromesa.

Recordo sempre haver escoltat de la seva dificultat i per a mi ascendir-lo va ser una bona fita. El primer intent va ser a la primavera del 1991. Vam dormir al Ventosa i Calvell i ens van dirigir cap al pas dels Isards i d'allà fins a la bretxa d'en Peyta, on hi havia el refugi bivac. Després deuríem arribar una mica més enllà de la cota 2.950 tot cercant el pas més fàcil per a nosaltres i ens vam quedar en l'intent. Érem dos i no duiem corda.

Pel pont d'inicis de desembre del mateix any, ara en fa 17, hi vam tornar. Aquest cop érem tres i duiem un mínim material d'escalada. Des de Cavallers ens vam enfilar fins al refugi de la bretxa d'en Peyta on vam fer nit. Tot un privilegi dormir a 2.800 m, llàstima que el nou refugi de Besiberri no s'hagués instal·lat al mateix lloc. Al matí següent, després de veure la sortida d'un sol mandrós prehivernal, vam iniciar l'ascensió. Les condicions eren bones, duiem corda però només ens vam assegurar per superar un diedre i fer un curt ràpel a la baixada. Superades les dificultats vam arribar al cim. Un dia excel·lent. A l'endemà fèiem el Besiberri del Mig; un pont fantàstic.

El primer cap de setmana de juliol de 2004, en una sortida amb sis membres de la meva entitat, hi vaig tornar. Aquest cop l'ascensió seria des de la vall d'Aran, concretament des del refugi de la Restanca. La jornada es preveia llarga i passades les 7 sortíem del refugi de la Restanca. Des de l'extrem NE de l'estany de Mar vam gaudir d'una de les imatges més maques del dia: al fons de la vall s'alçava la piràmide del Besiberri Nord, tocat pels primers raigs de sol, sota un cel netíssim i amb la lluna plena de testimoni. Primer per terreny herbós i després entre blocs de roques, ens enfilàrem cap a la primera pala de neu que ens havia de conduir a la bretxa d'en Peyta. Amb els grampons calçats la progressió va ser fàcil, tot i que la pujada s'empinava cada cop més. Des de la bretxa vam flanquejar per un pendent de neu en direcció S per trobar l'accés més fàcil a la piràmide rocosa final del Besiberri Nord. Al vessant ribagorçà el cel era cobert per núvols grisos que en un primer moment ens van fer témer que potser el temps no seria l'òptim, però al llarg del matí el vent no va deixar que els núvols s'aturessin gaire. En conjunt la grimpada em va semblar més plàcida que tretze anys enrere i després de poc més d'una horan entre canals i flanquejos, vam assolir el cim. La desgrimpada i el descens des de la bretxa van ser entretinguts i lents, no tothom tenia la mateixa experiència i calia mantenir el grup ben assegurat. Tot plegat va anar sumant minuts al rellotge i el descens fins al refugi va ser més llarg del que esperàvem.

Un mateix cim, el Besiberri Nord, i tres experiències viscudes diferents. La nostra història de vida muntanyenca va canviant: companys diferents, èpoques diferents, circumstàncies diferents... En el nostre imaginari particular projectem les nostres vivències sobre les muntanyes i, tot i romandre immòbils, les dotem de valor, vida, ànima. No ens ajuda això a suportar millor cada ascensió?

Córrer com a mitjà de transport

Fa unes setmanes que practico el corring. Consisteix en tornar a casa corrent des de la feina. La distància no és res de l'altre món, uns 5 km; la durada tampoc, uns 25 minuts, si fa no fa com en metro. És una manera d'alliberar les tensions acumulades al llarg del dia, de relaxar-se després de la dutxa i de no tenir aquella pressió de veure com s'acosta el cap de setmana i saber que encara no m'he posat cap dia les bambes. Fins ara em va bé, encara que només sigui un dia a la setmana.

Turó de la Magarola

Avui diumenge hem fet una excursió d'allò més entretinguda per Collserola. Hem deixat el cotxe al coll de l'Erola i des d'allí hem començat a caminar cap al nord per la pista que segueix el GR-92. Es tracta d'una pista força ampla i transitada, principalment per ciclistes de muntanya, algun cotxe de tant en tant i pocs excursionistes. Hem caminat sense cap objectiu concret doncs l'únic propòsit que buscàvem era gaudir d'una passejada per la muntanya. Anàvem amb les nostres dues filles, de dos i tres anys i mig.

Ara unes fulles, ara una pedra. Mireu! Cireretes d'arboç! Aneu amb compte amb les bicicletes! Vigileu que ara ve un cotxe! Mireu! Es veu Montserrat; allà Sant Llorenç, i també el Pirineu nevat.

Ara dibuixem a la llibreta, ara fem una foto.
Aquí ensopego i aquí m'aixeco.
Vinga que no ha estat res!
Ara piquem una galeta i fem un glop d'aigua.
Sabeu? Aquests forats els fan els senglars per buscar menjar.

Anar amb nens petits a la muntanya exigeix un esforç extra de paciència. Però ben mirat ni més ni menys que en qualsevol cosa del dia a dia. I és que en el fons educar és això, carregar-se de paciència, tenir constància i ser coherents, i esperar els fruits sent conscients que, malgrat tot, la collita pot sortir malament. Avui ha estat la primera excursió que fèiem tots caminant, sense dur cap de les nenes a la motxilla. Ha estat divertit i sense insistir gaire hem acabat al turó de la Magarola (429 m), un bon mirador sobre el Vallès i Barcelona.

Anem al mateix port

Si per albes veieu passar un vaixell

besant les aigües del mar bressol dels déus

feu-li senyal, que pugui veure on som

i navegar amb nosaltres cap al nord.

Vaixell de Grècia - Lletra i música: Lluís Llach

----------

Serra Cavallera

Diumenge 16 de novembre. Ens trobem a Sant Pau de Segúries per empendre una excursió per la serra Cavallera. Em fa una especial il·lusió aquesta excursió doncs tinc un bon record d'unes colònies d'estiu que vaig passar a Sant Miquel de Cavallera el 1979 i a més des dels anys vuitanta que no havia tornat per aquest sector del Ripollès.

Agafem la pista, ara cimentada, que parteix de la Colònia Estabanell i la seguim fins al pla de Can Plata. Deixem el cotxe en un revolt al costat d'una bassa, i comencem a caminar cap al coll de Pal seguint uns senyals de PR. El dia és esplèndit i clar, la lluna encara no s'amagat. Algunes vaques pasturen arraulides. Arribats a l'esmentat coll trepitgem neu, una prima capa que cobreix part de la carnena de la serra i sobretot el vessant obac. A l'altra banda del coll veiem Pardines i tot el rosari de muntanyes nevades des del Puigmal al Balandrau, i també el Puigllançada i el sector de la Molina.

Seguim en ascens cap a l'est fins al cim del Puig Estela, on la panoràmica s'eixample i d'est a oest anem reconeixent el Collsacabra, el Montseny, Sant Llorenç, Montserrat, els Rasos de Peguera, Ensija, el Cadí, el Puigllançada, el Puigmal, el Bastiments, el Costabona, el Canigó, el Comanegra, el Bassegona i per tancar el cercle l'Empordà i Rocacorba. En primer terme cap a l'est tenim el Taga que no ens deixa veure la silueta del Pedraforca.

De tornada al coll ens creuem amb altres excursionistes i més avall ens trobem amb quatre ciclistes de muntanya que fan la volta al Taga i Puig Estela des de Campdevànol. Tot just són a mig camí i els hi queda una llarga baixada.

Nosaltres des del coll iniciem l'ascens cap a la serra Cavallera fins als cim del Pla de les Pasteres, també anomenat dels Evangelis. Aquí coincidim amb un grup de la UEC de Gràcia. Seguim contemplant la panoràmica, i ara si que el Pedraforca es deixa veure a la dreta del Taga. Seguim per la carena fins al coll Salarca des d'on iniciem el descens per prats fins al pla de Can Plata.

Una volta plaent, un dia immillorable.

Paper o Internet?

Ahir va tenir lloc la darrera jornada del Fòrum Espai Català de Premsa que durant aquests dies ha acollit el 1r Congrés Internacional de Revistes i la 3a Convenció de Premsa Comarcal i Local.

Una de les taules rodones del matí tenia per títol "L'encaix de la web i el paper". Abans, però, la ponència de Roy Greenslade, periodista de The Guardian, va deixar el terreny abonat amb una afirmació contundent: print will die.

A la taula rodona a més de Greenslade hi havia els editors de les edicions digitals de La Vanguardia, El Periódico i Avui. Tot ells, amb més o menys grau de conversió, es van posicionar com a apostols d'aquest canvi. Tot i que l'evangelització ha començat fa temps, encara ningú és capaç de donar una fòrmula o model a seguir, i hi ha agnòstics que es resisteixen al canvi i l'argument no sempre és el romanticisme del paper. Aquí algunes reflexions:

La pèrdua de lectors dels diaris en paper de pagament no ha estat conseqüència directa de l'aparició de les edicions digitals. Hi ha altres factors més generals relacionats amb els nous estils de vida, la premsa gratuïta, i factors culturals i generacionals. L'aparició de les edicions en xarxa ho han accelerat, però no és la principal causa.

Les redaccions tradicionals dels diaris presenten certa resistència al canvi i l'adaptació o convergència amb els nous suports implica canvis de mentalitat, en l'organització del treball i en la producció.

La publicitat a Internet ha nascut barata i això fa que ara per ara les edicions digitals no siguin sostenibles. Dominar les noves eines i tecnologies no és suficient per a tirar endavant una publicació digital. Cal saber redactar i elaborar les notícies més enllà dels titulars d'agència. Fer bona informació és car. En aquest sentit Internet no assoleix els nivells de negoci per publicitat que suposa la premsa en paper.

La crisi financera actual accelera el procés i s'espera que els anunciants que per costos han migrat del paper a Internet no retornin al paper.

Internet afavoreix i permet la participació dels lectors. El periodista ja no és el "propietari" de la notícia, el fluxe s'inverteix i el lector esdevé també font d'informació. La feina del periodista ha de canviar: això es veu com una amenaça, però també com una oportunitat.

El debat no s'ha de centrar en paper si o paper no; cal buscar les fòrmules per que cada suport adapti els continguts i arribi al seu públic.

Moltes redaccions dels grans diaris estan iniciant els canvis oportuns per adaptar-se al suport digital, o al que també s'anomena multiplataforma.

No existeix cap model, en general s'experimenta. Aquí alguns exemples d'edicions digitals que han reformulat el paper del periodista, l'editor i del públic, creant xarxes independents d'informació: al servei i en benefici dels lectors. www.talkingpointsmemo.com; http://spot.us; www.propublica.org.

En general la sensació és que tot està per fer, és un procés que no se sap cap a on va, doncs hi ha incertesses i amenaces, però també oportunitats. Els grans diaris i publicacions estan en condicions, més o menys obligades per les circumstàncies, per plantejar canvis, experimentar i arriscar.

Però la xarxa també és una oportunitat pels periodistes independents, per petites publicacions especialitzades i amb estructures petites, o per col·lectius determinats. En molts casos pot ser l'alternativa per arribar bé al públic i crear noves xarxes.

Cursa CEC a Collserola

D'aquí a menys de dues hores donarà la sortida la 18a Cursa CEC per Collserola, encara que jo proposaria el següent nom: 1a Cursa de Muntanya CEC-Collserola.

Fins l'any passat era una cursa i caminada d'uns 16 km que travessava la serra de Collserola des del parc de Cervantes fins al velòdrom d'Horta. Aquesta dualitat permetia moltíssima participació doncs hi havia qui se la prenia com una cursa i altres com una passejada; a més la inscripció era gratuïta.

Enguany la fòrmula és diferent: la concepció és del tot atlètica, amb una distància de 14 km i 800 m de desnivell pels camins i viaranys del sector que hi ha entre Sant Pere Màrtir i Vallvidrera. El preu de la inscripció 12 €, de l'ordre de moltes curses. Tinc curiositat per copsar l'ambient, córrer per nous camins d'un sector de Collserola que ja conec i veure si aquesta nova orientació de la cursa qualla entre els "corredors de Barcelona i la zona metropolitana", tal com resa el tríptic informatiu.

Excursionisme i transmissió cultural

Transcripció d'una entrevista realizada per documentar una proposta de recerca sobre "L'excursionisme com a institució de transmissió cultural". La persona entrevistada era sòcia activa d'una entitat excursionista de la ciutat de Barcelona.

-Des de quan ets sòcia de l'entitat?
-Fa uns 8 anys, quan em vaig casar. El meu marit és l'excursionista de la família, i fa més anys que és soci. Havíem sortit alguna vegada junts d'excursió i en casar-nos jo em vaig fer sòcia. Des d'aleshores participo en alguna excursió però no massa sovint. M'agrada conèixer gent i a mesura que passa el temps he anat fent amistat amb els socis de fa més anys.

-Quines funcions desenvolupes a l'entitat?
-Sóc secretària de la junta directiva. M'agrada participar en això de l'associacionisme. Fa anys que havia format part d'un esbart dansaire. El fet que ara sigui una entitat excursionista no varia gaire. M'agrada poder ajudar a tirar endavant l'entitat, i més quan no hi ha gaire gent disposada, com és el cas. Per mantenir el funcionament sempre hi ha qui dedica el seu temps i ara em toca a mi, sóc la més jove de la junta i penso que tinc coses a aportar, tot i que sovint topi amb les velles estructures i maneres de fer.

-És difícil introduir-se o que t'acceptin en un primer moment. Aquests grups són molt tancats, fa molts anys que funcionen i es donen unes relacions difícils de canviar.

-Què vols dir amb això, que són sectaris?
-No, senzillament que els cercles d'amistat fa temps que funcionen, la gent es coneix i tothom sap de quin peu calça. És més cómode seguir així que no pas fer l'esforç d'obrir-se a conèixer noves persones, maneres de fer i de pensar. La diferència generacional entre els grupets que s'han format al club també és important.

-Però això no es contradiu amb l'esperit tant divulgat de l'excursionisme de compartir, amistat i companyonia?
-Crec que no. No es tracta d'una contradicció. Aquests valors, ara i abans, no deixen de ser un mite. Per què ha de donar més "bon rotllo" un excursionista que no pas qualsevol persona d'un altre col·lectiu? Als excursionistes els agrada compartir les seves coses i experiències en un entorn d'amistat, però per assolir aquesta amistat el nouvingut ha de fer el primer pas i ser persistent. Sense voler ser excloent, es tracta de voler formar part d'un club o entitat on tot ja està constituit.

-Aleshores, per fer-se soci del club, quin procediment s'ha de seguir?
-Doncs anar a la seu social, inscriures i pagar la quota corresponent. Segons els estatuts de l'entitat dos socis han d'avalar la nova incorporació. És clar que això ara és un formalisme, però en el seu moment, als inicis de l'entitat, l'aval comprometia als socis que presentaven al nouvingut. Tot i això, l'entitat s'interessa per les motivacions de l'aspirant a soci. Sovint és per poder estar federat, doncs si no ets membre d'una entitat excursionista no et pots federar per lliure, i sense la llicència federativa no pots accedir a l'assegurança d'accidents, i a altres serveis. En qualsevol cas, ara no es posen problemes a qui es vol associar, doncs costa molt fer nous socis, i entre les defuncions i les baixes, anem enrere amb el nombre de socis.

-I si els socis van minvant, que passarà dintre d'uns anys, quin penses que és el futur de l'entitat?
-Doncs que s'haurà de tancar. D'una banda, per que economicament no serà sostenible. I de l'altra, per que és difícil mantenir una activitat, programar excursions, cursets, etc. si sempre són els mateixos que ho organitzen. Quan aquests es facin grans, se'n cansin, o bé, prioritzin altres àmbits de la seva vida, no hi haurà ningú per continuar. Els fills dels que han estat socis de sempre, no s'han dedicat gaire a l'entitat. Si els ha agradat la muntanya han anat a parar a altres entitats de més nom, amb més recursos i projecció. Això si, molts d'ells han estat socis des del dia que han nascut.

-Creus que això passa a totes les entitats excursionistes?
-No ho sé, però està clar que contra més socis i més dinamisme té una entitat més números té per aguantar. El nostre club va passar per millors moments, segons diuen els més veterans, però ara es donen unes circumstàncies que semblen apuntar cap a una sola direcció. A la ciutat de Barcelona hi diverses entitats petites amb més de 50 o 60 anys de trajectòria que no s'han adaptat als nous temps. La pèrdua de socis i de dinamisme els situa en una posició delicada. És el cas de la nostra entitat, molt hauran de canviar les coses per que d'aquí a uns anys no haguem de plegar.

-Penses en alguna possible solució?
-Sempre s'ha parlat de la possible unificació de diverses entitats, per tal de compartir despeses i estructures comunes. Però això mai s'ha tirat endavant, en part per la falta de voluntat i perque ha pesat més la rivalitat històrica entre entitats. És curiós, però la identitat com a grup, ha estat sempre per sobre de la identitat com a col·lectiu. Una possible sortida seria la reconversió, mirar que podem aportar des de les entitats a la societat. L'excursionisme sempre ha defensat valors que avui en dia encara són vigents, i que a través del coneixement del territori o de la pràctica esportiva es poden continuar divulgant. El principal problema és que la majoria d'entitats funcionen únicament a través d'estructures de voluntariat, i sense un recolzament institucional és difícil de sostenir.

Quatre anys després la situació a l'entitat no ha variat gaire. La persona entrevistada, tot i ser sòcia, s'ha desvinculat de l'entitat per prioritzar la vida familiar.

Fira del llibre de Collsacabra

Ahir a la tarda vaig estar a Rupit, a la 7a Fira del Llibre de Muntanya. No vaig fullejar gaires llibres, ni badar per les parades. Anecdòticament, em semblava més una trobada de geògrafs de la promoció del 92 que una fira de llibres. Però principalment va ser un retrobament amb persones que d'una manera o altra estan vinculades al món de la producció editorial de llibres de muntanya, guies i mapes excursionistes des de l'aficció, la passió o la professió.

També va ser un punt de coneixença de col·laboradors de la revista Vèrtex, és molt important poder posar cara a les persones amb les que l'únic contacte és el telèfon o el correu electrònic, a més de xerrar sobre nous projectes i propostes. I com no de retrobar a d'altres que van passar per Rupit dissabte passat.

Només arribar i entrar vaig saludar al Raimon de la Llibreria Quera, canvi d'impressions, algunes propostes i fins després. A continuació ens trobem amb la Glòria i en Carles, acaben de sortir de la presentació del darrer llibre de Jordi Pons, el meteoròleg. Ambdós són membres impulsors de l'ACNA (Associació pel Coneixement de la Neu i les Allaus); amb ell vam compartir algun any a la facultat i ens trobem força sovint en alguna curses. Els acompanyen les seves filles i la Rosa, una altra excompanya de carrera que feia molts anys que no veiem.

Passem per davant de la parada del Gràcia i ens saludem amb en J. Cervera i en F. Sanahuja, cordialitat i bons desitjos. Després arribem al l'estand de la FEEC on els companys de la federació xerren breument amb Marta Ferrusola, qui va acompanyada per en J. Sicart.

Sortim del recinte firal i anem a buscar lloc per dinar. Rupit és petit i és fàcil coincidir amb coneguts al restaurant. A la taula del costat el gerent d'Alpina dina amb l'editor de Geoestel. Més enllà una extensa taula acull a membres del Gràcia i ben a prop reconec en F. Beato del CEC. Pel camí hem saludat al sempre amable i disposat gerent de Cossetània.

Cap a les quatre de la tarde sóc de nou a l'estand de la FEEC. A la sala del costat comença la sessió de tarda de presentacions de llibres: Araceli Segarra, Josep Nuet, Jordi Lalueza, Francesc Muntada, hi van passant amb les seves darreres novetats.

Amb en Nuet tindré ocasió de parlar més tard, i compartir impressions al costat de M. Salvà, professora de geografia de la meva promoció i ara vinculada a Piolet. D'aquesta editorial, que és present a la fira des de les primeres edicions, també saludo a la R. Mas, una altra geògrafa del 92. Aprofito per dir-li al Nuet que la seva germana va ser la meva primera monitora en unes colònies, cap allà el 1977, en el que segur van ser les meves primeres excursions i primers contactes amb la muntanya.

Saludo breument a F. Muntada, ha estat un any ben dur per a ell i em plau veure'l engrescat en el futur, així ha de ser. Amb J. Lalueza xerrem un xic més, no en va, darrerament hem tingut ocasió de compartir un petit projecte. Molt amablement em regala signada una guia seva que agraeixo sincerament.

A poc a poc, l'assistència de públic va minvant, potser per l'hora o potser per que a la carpa de conferències comença la projeccíó de l'Araceli Segarra. És moment d'acabar de presentar-se a col·labaradors fins ara virtuals, com en X. Cortacans, de Muntanya de Llibres.

Poc o molt les mateixes editorials, botigues i entitats de sempre. La fira és un bon punt de trobada dels actors d'una xarxa més o menys ja consolidada. Enguany per a mi ha estat una edició molt especial, el canvi de responsabilitat em fa valorar molt alguns comentaris i agraeixo els ànims que he rebut. Tot rutlla bé i espero que segueixi així.

La Casa dels Arbres

Avui he començat amb la meva filla petita un nou curs a l'espai familiar de "La Casa dels Arbres", al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat. Aquest és el tercer any que hi vaig. El primer va ser amb la meva filla gran i el segon ja amb la petita. Enguany coincidim amb mares i nens que vam conèixer l'any passat, però també hi ha cares noves.

El concepte d'espai familiar és un lloc de trobada obert a les famílies amb nens de 0 a 3 anys. L'activitat principal consisteix en fer grups que, segons l'edat de l'infant, es troben un cop per setmana. Els infants van acompanyats normalment per la mare, encara que també hi ha algun pare, i es realitzen activitats conjuntes amb la participació d'infants i adults.

La dinàmica és senzilla: una estona de joc improvisat, després rotllana de cançons, esmorzar i altres activitats. Les activitats estan dirigides per unes monitores, normalment psicòlogues i psicopedagogues, especialitzades en educació infantil. Però més enllà de ser un lloc per distreure als nens, també és una bona ocasió per posar en comú dubtes, neguits, i compartim aquesta fantàstica aventura que és educar als fills.

A les tardes, l'espai familiar també ofereix ludoteca, i al llarg del curs s'acostumen a preparar activitats relacionades amb el Nadal, el Carnestoltes o la festa major del barri, a més d'organitzar una visita al zoo i un curset de piscina amb nadons. En definitiva, és un bon recurs que fomenta la relació dels nens amb altres nens, que ajuda a relativitzar tot allò que ens te ocupats i sovint preocupats com a pares, i també serveix per iniciar la socialització que suposarà més endavant l'escola i les diferents etapes educatives.

Particularment valoro molt positivament aquest recurs i em sento sortós de poder gaudir-ne. És cert però, que la flexibilitat del meu horari de feina m'ho permet.

I és en aquests aspectes on trobo que la nostra societat hauria d'avançar més. Actualment hi ha molta demanda de llars d'infants, però penso que seria més important i positiu per l'entorn de pares i fills crear les condicions favorables per tal que mares i pares estiguessin més hores amb els seus fills en aquesta etapa de 0 a 3 anys. És clar que també caldria tenir una actitud més activa i responsable vers l'educació dels fills.

Kílian Jornet, campió del món

A la darrera cursa celebrada als Alps italians el passat diumenge en Kílian Jornet, a més de guanyar la cursa, es va proclamar campió del món per segon any consecutiu.

Ha estat una gran temporada per aquest jove atleta català que a més de la Copa del Món, la passada primavera es va proclamar campió d'Europa 2008 a Zegama, i també va guanyar amb rècord inclós l'Ultra Trail del Mont Blanc, una de les proves més dures del món.

En Kílian ha tingut uns bons mestres, com Quico Soler i Agustí Roc, i espero que tingui successors com en Jessed Hernández i altres que venen motivats i imparables, no en va la Selecció Catalana ha tornat a revalidar el títol del món per equips.

Però ara és el moment d'en Kílian, que destaca per la seva joventut, 20 anys, i els èxits que està assolint; te un tarannà competitiu i unes condicions físiques immillorables; és una fora de sèrie. Però també és bon company dels seus rivals, com ho va demostrar el passat diumenge esperant a l'arribada a Jessed Hernàndez, atleta de la Selecció Catalana, per entrar plegats a l'arribada.

Espero que segueixi a aquest nivell durant temps, que tingui sort amb les lesions i que pugui gaudir de l'esport. I és igual si corre amb la Selecció Catalana, amb l'equip Salomon Santiveri o amb el de forestals italians; si manté el nivell i el seu caràcter serà un bon esportista, i de moment ja ha demostrat moltes coses. Felicitats Kílian.

Bardamina 2

El darrer cap de setmana d'agost he estat al Bardamina. Un 3.000 d'aquells poc freqüentats, diria jo, donada la presència propera del segon de la llista: el Posets.

Potser per aquesta raó ens va atraure aquest cim ara fa quatre anys quan vam pujar el Gemelos i el Veteranos; llavors vam pensar que el Bardamina, tot i estar a l'ombra del colós Posets, seria un cim ben panoràmic. I en part així és, tot i que la visió cap a ponent queda limitada al vessant est del Posets, la cresta d'Espades i els Eriste.

En canvi cap al nord i l'est la panoràmica és més dilatada i es poden enumerar un bon seguit de cims, gairebé tots ells per sobre dels 3.000 metres: del Bachimala al Perdiguero al nord, i la Maladeta, l'Aneto i el Vallhiverna cap a l'est. Al sud, cap a on sobre la vall destaca l'altiva silueta calcària del Turbó.

Aquesta ha estat l'única sortida amb cim d'aquest estiu al Pirineu. Millor això que res: tot i la intensitat de l'ascensió, el cansament pel viatge, ha valgut la pena. Fa 18 anys havia estat a la vall d'Eriste i tinc un record molt prim d'aquella ocasió, per no haver culminat cap ascensió i per que el refugi del Forcau encara no havia iniciat la seva reforma radical.

Bardamina 1

FILLA: Pare, on has anat d'excursió aquest cap de setmana?

PARE: Doncs he anat a pujar una muntanya molt alta; bé, n'hi ha de més altes, però aquesta Déu n'hi do!

F: Com es diu la muntanya?
P: És diu Bar-da-mi-na.

F: M'expliques la història de l'excursió amb un dibuix?
P: Vinga som-hi. Mira, hi he anat amb el padrí de la teva germana. Vam agafar el cotxe i vam anar fins a un poble del Pirineu que és diu Eriste. Saps? Aquest poble està més lluny que Andorra (allà on vas perdre el teu xumet); i més lluny que la vall de Boí (allà on vam veure les falles per Sant Joan).

F: Ah si? I l'excursió?
P: Doncs vam conduir fins a Eriste i després per una pista de muntanya fins al final. Després ens vam posar les botes i carregar la motxila, i vam seguir el camí fins a un refugi. A que no t'imagines que hi havia al voltant del refugi quan vam arribar?

F: Elefants.

P: Noooo. Hi havia vaques que pasturaven. Al refugi vam sopar i vam anar a dormir ben aviat. A l'endemà ens llevàvem molt d'hora per esmorzar i començar l'excursió. Saps una cosa? Quan vam començar a caminar ens vam haver de posar aquella llum al front per veure el camí.

F: Quina llum?

P: Si dona, aquella amb la que jugues a vegades. A poc a poc es va anar fent de dia i les vam apagar. Vam caminar fins a uns estanys i ja veiem el cim del Bardamina. Però no estàvem sols. Saps que ens estava mirant des de unes roques?

F: Qui?

P: Uns isards.

P: Després vam seguir pujant fins a un estany gelat i d'allà fins al cim, pujant i pujant entre un munt de pedres. Des del cim vam veure moltes i moltes muntanyes, més grans, més petites; i també molts estanys. També vam menjar una mica i després vam començar a baixar fins al refugi, on vam dinar i descansar. Després vam recollir totes les coses a la motxilla i vam tornar fins el cotxe. I cap a casa.

Nova temporada atlètica

Avui he donat per finalitzada la meva particular temporada atlètica. Ha estat un any irregular i amb molts alts i baixos, i no he assolit els objectius que hem vaig proposar el passat setembre. Però en qualsevol cas m'ha suposat la recuperació de l'hàbit de sortir a entrenar i participar en curses. En definitiva ha estat una bona temporada, amb més sessions d'entrenament, més quilòmetres i més curses que la temporada anterior en que aquesta afició va tocar fons per a mi.

El que val doncs és haver mantingut i recuperat l'afició amb nous escenaris per anar a entrenar i maneres de compatibilitzar-ho amb la feina, la família i les altres aficions. Però de nou tot està per fer: la propera setmana s'inicia una nova temporada amb els comptadors de quilòmetres i sessions a zero. Caldrà doncs seguir amb la idea d'assolir petits objectius a curt termini i ajornar d'altres com el de preparar una marató.

Salut i quilòmetres.

Moncayo

El Moncayo és un petit massís del Sistema Ibèric que separa la conca de l'Ebre de la Meseta. És un massís aïllat i despenjat de qualsevol gran serralada, envoltat de planes i que s'alça fins als 2.300 del cim més alt. Els seus vessants són arrodonits però compta amb restes d'antigues glaceres que han deixat al descobert petits circs que donen als cims un aspecte més d'alta muntanya, sobretot a l'hivern.

En qualsevol cas, sembla un cim pels excursionistes locals i col·leccionistes d'alçades amb escàs interès alpinístic. La primera vegada que hi vaig pujar va ser en petit grup, el novembre de 1996. El vam pujar des del santuari del Moncayo, la ruta normal del vessant aragonès. Va ser una ascensió més, que no va deixar en mi cap necessitat de tornar-hi, almenys conscientment.

Ha estat al cap dels anys quan exercint de visitant durant alguns estius o períodes de vacances en un poblet de la província de Saragossa, a la riba del Jalón, que he aprofitat per acostar-m'hi, potser fugint de la monotonia del poble, o potser amb l'ànsia de no deixar escapar l'ocasió de retrobar-me amb la muntanya. Des de l'esmentat poble s'arriba a peu de sender en una hora i escaig de cotxe. És així com he descobert les diverses cares i paisatges del Moncayo. Als del poble els resulta estranya aquesta afició, ells veuen el Moncayo des de la plana i només l'anomenen quan els núvols i el cel que el cobreixen anuncien el temps que farà i així saben si cal abrigar-se, si s'acosten les airades fresques i seques, o bé si encalmarà el vent.

Així doncs, he anat de nou al Moncayo en dues ocasions que van ser diferents del tot, no només per l'itinerari, sinó per les condicions que oferia la muntanya. La primera va ser a l'abril del 2004, i he de reconèixer que va ser força agosarada. Els núvols cobrien la muntanya i a partir de certa altitud tot era cobert de neu dura. A mesura que anava guanyant alçada la boira cobria la zona. Vaja, que a banda d'anar sol, tot donava a entendre que era arriscat seguir. Però van ser les ganes de fer-ho, de trepitjar neu, de posar-me els grampons després de molt de temps i en definitiva la seguretat de que ho podia fer, que em van empènyer endavant. Va ser una bona pràctica d'orientació amb aturades constants per determinar la bona direcció, sobretot a la baixada. En aquesta ocasió a més del Moncayo vaig ascendir la Peña Negrilla, a l'extrem occidental del massís.

La segona va ser a l'agost de 2005. El dia era molt bo, net de núvols pel fort i fresc vent. Vaig fer una volta des del santuari del Moncayo fins a la collada de Bellido i els cims de Lobera i Morca, per descendir per la ruta normal d'ascensió al Moncayo. A diferència d'aquest darrer tram, la resta del recorregut va ser força solitari.

Aquest estiu hi volia tornar, però de la curta estada que hem fet al poblet de Saragossa cap dia ha estat factible: el fred i fort vent d'un dia, i els núvols i la pluja de l'endemà, m'han fet desistir d'inventar un nou itinerari pel Moncayo. 

Fins la propera!

Saber-se feliç

- Pequeña serenata diurna -

Lletra i música: Silvio Rodríguez


Soy feliz, soy un hombre feliz,

y quiero que me perdonen por este día

los muertos de mi felicidad.

(fragment)

----------

Euskadi a la ratlla dels 1.000 metres

Durant uns dies de vacances per Euskadi he tingut ocasió de pujar un fàcil i accessible cim de 1.009 metres, l'Ukiolamendi, al massís de l'Anboto. L'accés a aquest cim és molt fàcil, gairebé no es pot parlar d'excursió: 30 minuts de camí en franca pujada des del port d'Urkiola primer entre bosc i després per prats entre ramats de cavalls, ovelles i vaques.

L'Anboto des del cim de l'Urkiolamendi

Les vistes des d'aquest cim són esplèndides i per les seva ubicació central abraca des de les properes muralles calcàries del massís de l'Anboto, les encrestades llomes de l'Aizkorri o els relleus més suaus del Gorbeia, a banda de moltes més muntanyes d'aquest país d'orografia complexa. I és que Euskadi és un país de muntanyes, que sense assolir grans altituds es fan molt presents en el territori i la seva gent, i conformen un paisatge ric i molt proper als seus habitants.

L'any de les llunes

Ahir vaig acompanyar l'Anna, de tres anys, a l'escola per darrer cop aquest curs. Han estat molts matins que hem fet la mateixa petita excursió de creuar la plaça del mercat fins a la porta de la llar d'infants, on hi ha la classe de la lluna. El primer dia va ser emocionant, amb la incognita de com aniria l'adaptació; per sort una lluna matinera ens va distreure i acompanyar. Ahir, en el darrer dia de curs la lluna també mirava com travessavem la plaça camí de l'escola.

Ha estat un any intens de creixement per a tots, n'hem aprés moltíssim i ha estat un assaig general del que serà durant molts anys. Durant tot el curs la lluna ha estat present i l'hem seguida allà on hem anat. M'agrada pensar, i em satisfà, que l'Anna sigui capaç, petita com és encara, de mirar més enllà del que l'envolta, cap al cel i l'horitzó.

Malgrat la remor, avancem

- Aquesta remor que se sent -

Text: Miquel Martí i Pol

Aquesta remor que se sent no és de pluja.

Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.

Aquesta remor que se sent no és de vent.

Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui –diuen- irrespirable.

Aquesta remor que se sent no és de paraules.

Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.

Aquesta remor que se sent no és de pensaments.

Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.
I, tanmateix, la remor persisteix.
----------

L'estiu avança (per dir alguna cosa)

Aquest mes de juliol està sent suau i còmode pel que fa a les calors. Després d'una primera quinzena intensa de feina, s'imposa un ritme més humà, pacient i tranquil. Mentres, allargarem sempre que puguem els vespres a l'aire lliure per tal que l'arribada al desitjat agost, quan emprenguem el temps de les vacances, no representi un sotragrada massa forta.

Estrena pirenenca en família

Aprofitant el pont de Sant Joan, ara ja fa dies, vam estrenar l'estiu a la vall de Boí. El paisatge era majestuós: aigua per tot arreu, neu tardana als cims, verdor als prats i moltes, moltes flors.

El recorregut escollit va ser una petita volta per la ribera de Sant Martí. L'itinerari el vam iniciar en un marcat revolt de la carretera que porta a les pistes de Boí-Taüll, més enllà del complex residencial del Pla de l'Ermita. El camí segueix una variant del GR-11 que mena cap al port de Rus, va pujant suaument pel marge esquerre de la vall fins al pla de les Eugues, on s'hi arriba poc després de deixar un camí que paral·lel al barranc del Pessó puja fins als estanys homònims.

Després de passar una cabana de pastors, amb el sotre ensorrat, deixem el GR i baixem a creuar el riu de Sant Martí per un pont ben bastit i nou. Iniciem la baixada per l'altra banda per un bonic sender, envoltats de flors i amb bona vista cap al vessant per on hem pujat, que ara admirem ben florit i verd. Seguim fins travessar el barranc de Moró, ben crescut i que ens obliga a tenir força cura en al creuar-lo per la quantitat d'agua que baixa. Després ja arribem a una pista que ens tornara ràpids fins a la carretera.

Un bon inici de la temporada estiuenca i represa de les excursions en familía; una manera aquesta de redescobrir indrets ja coneguts per a mi, a un altre ritme, el marcat pels fills, però que em fa adonar dels petits tresors i detalls que ens envolten, i en un escenari estimat com l'alta muntanya.

La colla pessigolla

Durant una excursió realitzada a inicis d'abril vaig trobar en un cim una placa de la "colla pessigolla", crec recordar que era al Cogulló d'Estela. Em va fer gràcia aquesta denominació i em va sobtar que existís un grup amb aquest nom, doncs és un genèric simpàtic que de ben segur hem emprat en moltes ocasions per parlar d'algun grup amb caràcter simpàtic i amistós.

Doncs bé, llegeixo al darrer número de la revista Cadí-Pedraforca, que l'esmentada "colla" compleix enguany els seus 10 anys d'existència. Resulta que aquesta "colla pessigolla" és un grup format per veterans excursionistes i caminadors de Berga, d'entre 59 i 77 anys que han anat fent excursions, principalment pel Berguedà, per cercar racons i pujar cims. En els seus inicis els membres de la "colla" eren socis del Casal de la Gent Gran de Berga, però al llarg d'aquests deu anys s'ha anat ampliant amb altres dones i homes que comparteixen l'estima per la muntanya i els hi agrada caminar.

Segur que aquest no és l'únic grup de característiques i història semblants que podem trobar a Catalunya. Sempre s'ha parlat que moltes entitats excursionistes estan envellides i que acabaran per desaparèixer. Segur que això serà així, però mentre hi hagi persones que malgrat la seva edat segueixin amb ganes de caminar i sortir a la muntanya, el que menys importa és si ho fan de manera particular o com a entitat. Potser el que cal és buscar una manera de fer compatibles aquestes ganes de sortir a la muntanya amb la realitat del tramat associatiu ja existent i així potenciar aquestes activitats entre els més veterans que a més disposen de més temps, si és que la salut els respecta.

El Picancel

Després d'un maig plujós el juny sembla que segueix amb el propòsit de ruixar gairebé a diari aquesta terra que tant seca estava. Però també ens està deixant estones per sortir a la muntanya, com ara diumenge passat en que la previsió donava a entendre que el matí podia aguantar sense ploure, fet que vam aprofitar per provar una excursió a la serra de Picancel.

Arribem ràpid a Berga per l'eix del Llobregat que ara ens acosta millor a l'alt Berguedà. Com que el primer túnel després de Berga està tallat per una esllavissada conseqüència de les darreres i contínues pluges, hem d'anar per l'antiga carretera. Seguim i passem pel pont del pantà de la Baells, on tenim la imatge impensable fa un parell de mesos d'un embassament a bessar. Arribem a Borredà des d'on iniciarem l'excusió cap a la serra de Picancel.

De Borredà anem a buscar el pont de Sant Joan, curiosa construcció que travessa el Merdançol que en aquest tram circula força encaixonat. Seguim amunt i entre pujades i baixades ens acostem a la carena. Bona part del camí és literalment innundat doncs traça molt proper al torrent i l'aigua bessa per tot arreu. Arribem a la font del Llop, un bé de Déu, de doll més que generós.

Arribats al coll de la Creu de Salga enfilem la carena vers l'oest fins al coll del Tei. En aquest tram més panoràmic, i a estones força aeri, ampliem la visió cap a altres serres: els Rasos, Ensija, Pedraforca, Catllaràs, Tubau i més enllà i de nou nevat, el Puigmal. El cel es va ennuolant, però en cap moment ens fa patir.

Pasem prop de l'enrunada casa de la Salga, envoltada de feixes ara cobertes de pi, testimoni que el poblament en aquestes valls arribava als 1.000 m d'altitud. Culminem la Salga Aguda (1.172 m), i confirmen la vista anteriorment descrita, i afegim la vall de la Portella i la Quar cap a migdia. De baixada per la fàcil però aèria aresta oest observem el caràcter montserratí d'aquesta serra: conglomerat per tot arreu, densa coberta vegetal i pendents ben acusats. Des del coll del Tei emprenem la baixada al costat d'un torrent que baixa exultant de cabal. Algun racó ens fa aturar a contemplar l'abundó d'un salt d'aigua que forma aquest rierol. Ens acostem de nou al Merdançol i el resseguim paral·lels fins a creuar-lo, a gual és clar, descalços i amb l'aigua neta i transparent fins sota els genolls. Travessada la carretera enfilem el darrer tram que ens retorna a Borredà.

Una sortida plàcida que ens ha acostat als boscos, rius i torrents que amb aquesta primavera han recuperat la vida que dóna l'aigua, s'han netejat de pols i cobert de flors. A mi, a més, m'ha evocat les meves primeres colònies d'estiu passades a Vilada ara fa més de trenta anys. Des de llavors el nom de Picancel em va quedar grabat en el meu imaginari particular, doncs era la serra que a diari ens deia bon dia i era el paisatge present en totes les activitats que feiem.

L'11-S de 1983

Aquesta setmana TV3 ha estrenat un concurs sobre els 25 anys d'emisions de la cadena autonòmica. Això m'ha fet pensar en la data d'inici de les emisions i en el lloc on jo era aquell 11 de setembre de 1983. Era a Núria amb el grup que en aquell temps anava d'excursió. No ho recordo gairebé, però diria que aquell vespre d'inici de TV3 èrem al sorollòs i sempre ple de fum, però sovint també acollidor, bar de Núria.

Aprofitant aquell pont de la Diada una dotzena de nois i noies vam acampar a l'esplanada de darrera el santuari. De tot aquest grupet que més o menys vam seguir sortint de manera freqüent a la muntanya, alguns van deixar les excursions per altres aficions, i uns pocs vam consolidar un petit nucli que ens proposàvem nous objectius. Això ja es podia intuir aquell setembre de 1983 en aquesta primera anada col·lectiva a Núria: tot el grup va ascendir el Puigmal, el gegant de la zona, per la coma de l'Embut, però a l'endemà només tres vam fer part de l'Olla, del Nou Creus al Finestrelles.

Durant uns anys, com per a molts excursionistes, Núria va ser per a nosaltres una escola d'iniciació a l'alta muntanya. Anar d'excursió era gairebé sinònim d'anar a Núria o a Ull de Ter. L'accés en tren cap aquestes valls pirenenques i el fet que cap de nosaltres encara no tenia permís de conduir, feia d'aquest el nostre destí més freqüentat. No ens importava la repetició de cims, al contrari, ens ajudava a recordar la situació dels que ja havíem pujat i com poder fer-los de nou des d'altres bases i sota condicions diferents.

Aquell setembre de 1983 s'ignificà el meu primer contacte amb l'alta muntanya pirenenca, la descoberta d'un medi hostil i atractiu alhora, que després vaig tornar a viure en ple hivern o a la primavera, amb gel, vent o neu nova. Tot plegat ens ajudava a guanyar experiència, millorar la tècnica i crèixer amb seguretat.

A finals dels anys 80 vam posar els ulls a altres valls i cims del Pirineu i no va ser fins a mitjans dels 90 que la travessa del GR-11 em va portar de nou a Núria. Vaig veure per primer cop la transformació de l'entorn del santuari. No hi eren ni el mateix bar ni els barracons que feien de refugi, i si una allau de visitants molts d'ells desconeixedors de la muntanya. És evident que calia un canvi i algunes millores, però res era el que jo havia conegut anys enrere. També és cert que l'actual parc temàtic hagués pogut ser més agresiu amb l'entorn, sobretot tenint en compte que no si pot arribar per carretera. Si a més pensem en com s'han transformat altres zones del Pirineu, encara podem donar gràcies. Només desitjar que això sigui tot i no es desenterrin antics projectes.

10 anys de curses de fons

S'acaba maig. Un maig humit, necessària i urgentment humit. Aquests dies he recordat que ara fa 10 anys vaig reprendre la meva activitat atlètica.

Entre el 1987 i inicis dels noranta, juntament amb un bon company d'excursions ens vam entusiasmar amb les curses de fons i ens vam proposar córrer la marató de Barcelona. L'experiència no va ser molt afortunada però el repte d'acabar una marató estava servit.

Al principi el córrer era també una manera de mantenir la forma de cara a les travesses i ascensions que feiem pel Pirineu. Després van venir els Alps i això va accentuar la nostra activitat atlètica. El 1988 vaig acabar la meva primera marató i un cop assolit l'objectiu vaig seguir fent alguna cursa però sense la mateixa motivació. També és cert que en aquells temps em vaig centrar en altres qüestions vitals. Durant forces anys no vaig córrer gens, però tenia el convenciment que tard o d'hora hi tornaria.

I així va ser. La cursa de El Corte Inglés de 1998 va ser l'inici d'un període de 10 temporades seguides sense deixar aquesta activitat. En aquest temps he corregut 11 maratons i moltíssimes altres curses. Tot i que he tingut períodes de més o menys entusiasme, mai no he deixat l'activitat.

Ara estic en un moment de replantejament d'objectius atlètics. Fa dues temporades que no corro cap marató. La passada tardor vaig córrer la del Mediterrani sense gaire fortuna, i això ha marcat un punt d'inflexió que m'ha portat a acotar els objectius i he entrat en una fase de manteniment atlètic i prou. No sé si això em durà a un altre llarg període d'anys d'inactivitat. Si fos així potser no hi hauria represa. Però ara només vull pensar en aquests darrers anys de curses, i també d'entrenaments, tot i que el que es recorda són les curses. M'ho he passar bé corrent i visitant molts llocs amb l'excusa de córrer una cursa. També he pogut veure com el món de l'atletisme popular ha canviat en aquests 10 anys amb moltes més curses, participants i massificació.

La sequera social

Pel maig cada dia una raig. Un nou cap de setmana amb el nas enganxat al vidre veient la pluja, com cau, ho remulla tot i fa córrer la gent de bassal en bassal. Temps per endreçar, per exemple, la casa i aquest bloc, fer pastissos i jocs de taula amb els patufos de la casa, llegir i altres aficions sovint massa descuidades.

Després de mesos de sequera ve de gust que tot es remulli. Ja vindrà el temps assolellat que amb aquestes aigües esperem ens deixi un paisatge ben verd i florit, net i clar, d'ombra fresca i olors noves.

Però això no resoldrà pas la sequera d'aquest país nostre, doncs aquí la pluja no sap ploure. Teories de canvi climàtic a banda, és sabut que la regió mediterrània es caracteritza per aquestes variacions en la precipitació, amb cicles de sequera i d'altres episodis de pluges intenses que provoquen riuades.

Ara bé, davant l'augment de població a les zones urbanes i als usos que fem de l'aigua, és clar que hem provocat una sequera estructural, no cíclica, que jo anomenaria sequera social. I això no és causa ni del tipus de clima que tenim ni del canvi climàtic. És aquest progrés malentès, aquest benestar assolit a costa d'esprémer el territori i manca de planificació que, lluny d'adaptar-se al territori i als seus recursos, ha tirat pel dret en moltes ocasions sense cap ordre ni previsió.

Res és el que sembla

- El lobito bueno -

Lletra: José Agustín Goytisolo. Música: Paco Ibáñez

Érase una vez

un lobito bueno

al que maltrataban

todos los corderos.

Y había también

un príncipe malo,

una bruja hermosa

y un pirata honrado.

Todas estas cosas

había una vez.

Cuando yo soñaba

un mundo al revés.

----------

Parcs urbans: aficions, família i primavera

La primavera és un bon moment de gaudir dels parcs urbans, sobretot si hi podem fer activitats que ens venen de cara i són compatibles per anar amb la família. Sovint trobem ben a prop allò que ens satisfà per gaudir del cap de setmana. Aquí uns exemples.

Parc de Can Mercader. Parc de Cornellà de Llobregat on a més d'un parc infantil ben apariat, hi ha un tren tripulat a escala del Club d'Amics del Ferrocarril de Cornellà que funciona els matins de diumenges i festius per un recorregut d'uns 1,4 km. El parc te jardins, una àmplia arbreda i està molt ben cuidat. És un bon lloc, si s'eviten els festius, per entrenar, doncs hi ha un bon circuit d'uns 1.000 metres sobre terreny tou. Dissabte al matí vaig fer cap aquest parc, la sessió d'entrenament va ser més curta del desitjat per la pluja, però entre que feia dies que no sortia a córrer i la sequera, no em va saber pas greu remullar-me una mica.

Parc de Joan Miró ( o de l'Escorxador). En aquest parc de Barcelona també he anat a córrer alguna vegada, fa molt de temps, però. La visita del passat dissabte a la tarda va ser per veure l'ambient de la prova d'escalada esportiva corresponent a la Copa d'Espanya de l'especialitat. Poques coses a comentar: massa enrenou, poc interés pels que no estan en l'ambient d'aquest esport, i una oportunitat perduda d'acostar aquesta modalitat a més gent. Destijo sort als organitzadors de les jornades Barcelona Escala 2008 i espero que hagin arribat als seus objectius.

Parc de Bellvitge. Diumenge al matí anem cap aquest parc on se celebra la 13a edició de la cursa de Bellvitge. Cursa molt popular, i solidària, que organitza una escola d'aquest barri de l'Hospitalet de Llobregat. Bon ambient de diumenge, bon temps i un entorn fantàstic per inici i final d'una cursa. Al voltant d'aquest parc hi tenim un exemple de l'urbanisme franquista de finals del 'desarrollismo', i els seus edificis conviuen amb la petita església d'origen romànic de Santa Maria de Bellvitge i el modern hotel Hesperia Tower, tot un contrast. Les nenes han jugat al parc infantil, al sorral i també per l'herba. La cursa, d'uns 4 km, ha estat força ràpida. Per a mi ha estat una bona alternativa a la multitudinària cursa de El Corte Inglés que haurà aplegat al mateix temps milers de participants a Barcelona.

Jordi Panyella 'Pany' (Barcelona,1916-Badalona, 2008)

Avui a Badalona s'ha fet el funeral per en Jordi Panyella, conegut amb el sobrenom de 'Pany'. En 'Pany' va morir el passat dimecres 14 de maig a l'edat de 92 anys. Va ser un destacat escalador de la dècada dels quaranta, uns bons anys per l'escalada catalana quan tot estava per fer i Jordi Panyella juntament amb Jaume Reñé, Jordi Casassayas 'Haus', Maria Antònia Simó, entre d'altres, van escriure les planes dels nous temps per l'escalada a Montserrat, Pedraforca i Pirineus durant l'anomenada "edat d'or".

En 'Pany' va deixar petjada amb primeres ascensions al Gegant Encantat, al Cap del Guerrer, al Dit, al Sentinella o a l’Agulla Fina, a Montserrat, i repeticions de nombroses agulles i roques d'aquest massís, com la segona absoluta a la Mòmia, amb Maria Antònia Simó que aconseguí la primera femenina (1941). També el Pedraforca va veure nèixer amb ell vies clàssiques al Calderer (1941) o la paret sud del Pollegó Inferior (Pany-Haus, 1944 i la Gran Diagonal, 1945). Als Pirineus va realitzar primeres estatals i absolutes, com la torre de Góriz i la bretxa de Roland, amb Maria Antònia Simó i Jaume Reñé (1943). A Riglos, juntament amb Jordi Casassayas, traçà la Pany-Haus al Malló Pisón (1946), i el 1954 obrí la primera via al penyal d’Ifac, tot i haver deixat ja la seva etapa més esplendorosa com oberturista.

Sens dubte van ser uns grans anys per l'escalada catalana, i per la generació que va impulsar els primers grups d'escalada i alpinisme de l'Estat, com el GAM del Club Muntanyenc Barcelonès (1940) i CADE del Centre Excursionista de Catalunya (1942), dels quals en 'Pany' fou membre fundador.

Adaptar-se si, renunciar no

Em trobo al Manel al metro de bon matí. En Manel és un maratonià un pèl retirat, amant de les caminades i excursions, que encara surt a trotar alguns vespres per parcs i carrers del barri. Conversem en el trajecte cap a la feina i parlant d'excursions i curses, dedueixo que també és del parer de no aturar-se davant les circumstàncies, de no deixar de córrer ni de sortir a caminar per la muntanya. Baixar els ritmes i freqüències si, però deixar-ho del tot no, seria un greu error. En definitiva adaptar-se.

Els fills absorveixen molt de temps a la vegada que demanden molta energia. Segur que proporcionalment ens hi dediquem i ens preocupem més que la generació dels nostres pares, però també és cert que ells van renunciar a la resta del món per criar-nos, o potser mai s'havien plantejat altres inquietuds.

La nostra generació, a banda d'estar a l'atenta mirada dels pares i de la societat en conjunt, no volem renunciar així com així al que hem fet durant anys. En el meu cas no puc ni vull deixar de córrer o d'anar d'excursió. Potser és una actitud egoista, però en el fons això m'ajuda a sentir-me en equilibri, agust amb la vida, amb tot el que m'envolta i amb mi mateix. I si trobo aquest punt d'equilibri puc estimar més i millor i els que m'envolten també tindran millor qualitat de pare, fill i parella.

És cert, però que podria canviar d'hàbits i aficions, però són les que són i en certa manera van incorporades a la meva manera de ser i personalitat. També és cert que penso que cal viure amb la màxima normalitat i no pensar en els desastres, de fet quan s'hi presenten ja reacionem, el cos i la ment s'adapten i aleshores totes aquestes aficions passen a un segon terme, doncs cal estar amatent al present. Ben bé és això, per a mi les curses, les excursions, les muntanyes o el córrer són passat, present i futur, la meva vida, la seva part més tangible. Si em plantejo tot això és perque tot i que ara no és el moment, les aficions poden arribar a replantejar-se i variar, però la part més íntima dels sentiments no és qüestionable, som nosaltres i ho assumeixo.

Andorra. El Pirineu segrestat

El pont del primer de maig hem estat a Andorra. El bon temps de primavera ens ha acompanyat en tot moment. El dijous de viatge cap al Pirineu ja va ser un bon presagi de paisatges esclatants de color i llum. Divendres visitem la vall d'Incles i fem una breu excursió camí del refugi de Juclar. A l'endemà fem una excursió plàcida i senzilla a la capçalera de la vall de Ransol.

L'itinerari és variat, primer per bosc fins al refugi de Coms de Jan, i després per neu de qualitats diverses fins a la carena. Finalment asolim un bony (2.689 m) entre el pic de Ransol i la portella de la Coma de Varilles. La vista és fantàstica però no gaire àmplia. A banda i banda del carener els cims de la Serrera i el d'Anrodat ens limita la visió d'altres pics. Tot i això intuim els de Rulhe i d'Escobes. Cap al nord també veiem el massís de la muntanya de Taba i cap al sud, als nostres peus, seguim la curta vall de que tributa a la vall del Valira d'Orient, on s'aixeca part d'un dels dominis esquiables d'aquest país; més enllà veiem els cims fronteres amb la Cerdanya.

Des de les alçades el Pirineu d'Andorra és fantàstic, un lloc ideal per realitzar travesses i ascensions. Però en tornar a la vall a poc a poc tornem a copçar la depredació exercida sobre el seu territori. He visitat Andorra molt sovint, en moltes ocasions per raons familiars, i mai he entés aquesta pressió urbanística ara ja ireversible, i que malgrat les evidències i els impactes sembla que no s'aturarà.

No puc creure que aquesta forma de creixement sigui la única fòrmula per crear riquesa en un territori de muntanya. Potser la única justificació sigui les escases possibilitats de negoci que ofereix l'alta muntanya. Però tot i així veig que no és sostenible ni assenyada, doncs la hipoteca és massa alta, i el territori i la gent que hi viu no ho suportaran. No és un bon exemple a seguir, tant de bo a les comarques del sud de la serralada es prengui nota, en alguns llocs encara s'està a temps, tot i que els cercadors d'oportunitats no s'aturen. Potser la crisi de la construcció o les evidències de canvi climàtic, sovint catastrofistes, facin replantejar alguns projectes. Em dóna tristesa veure com es malmet d'aquesta manera el Pirineu.

Andorra als quatre vents

Aquest pont del primer de maig espero sigui plaent. Espero retrobar-me amb les alçades, els paisatges de muntanya, les àmplies panoràmiques i el vent fresc del Pirineu.

Marxem uns dies cap a Andorra, aquest país petit i eclèctic. Només espero i desitjo poder prendre una mica de distància d'aquest dia a dia que no em deixa avançar. Quatre dies no són gaire, però el vent renovador serà suficient per prendre una nova embranzida.

Un Sant Jordi més muntanyenc que mai

S'acosta la diada de Sant Jordi, dia del llibre i de la rosa, i de molt ambient als principals carrers i places de les nostres viles i ciutats. Durant el mes d'abril proliferen les presentacions de llibres i els anuncis a premsa, ràdio i televisió de les novetats en qualsevol dels seus gèneres, des dels principals premis literaris fins als títols més mediàtics. Se'ns dubte la indústria editorial espera aquest dia durant tot l'any. Massa feina concentrada en pocs dies, però aquesta és la nostra normalitat.

Voldria però, centrar-me en un àmbit molt concret: els llibres de muntanya. Probablement el meu anàlisi serà més descriptiu que altre cosa, però pot donar una idea del que vull dir. Parteixo de la meva percepció personal, i no recordo cap altre abril tant farcit de presentacions i novetats d'aquesta temàtica com el d'enguany. Potser fins ara no hi havia un plantejament tant comercial, o bé es creia que Sant Jordi era una cosa més d'autors mediàtics o de premis d'alta literatura. També podria ser que el llibre de muntanya, més associat al lleure, l'esport o el temps d'oci, s'escau més com a llibre per regalar per Nadal, o per comprar per preparar unes vacances o un cap de setmana, i per tant amb una demanda més o menys sostinguda al llarg de la temporada. En qualsevol cas, aquest any veig l'ambient diferent i segur que el públic ja és prou ampli i cal no deixar escapar les possibilitats que ofereix la campanya de Sant Jordi.

Aquest és el viatge impossible per les presentacions del que portem d'abril. L'1 d'abril va ser el torn del llibre Josep Milà. L'amor a la muntanya neix fins i tot en temps de guerra (Cossetània), de Francesc Roma, presentat a la seu del Centre Excursionista del Penedès, a la capital vilafranquina. Una setmana després, el 8 d'abril, el mateix autor presentava un nou títol publicat per la mateixa editorial de Valls, Història social de l'excursionisme català. El Franquisme (Cossetània) aquest cop a la residència del CSIC, al carrer Hospital de Barcelona.

A l'endemà era el torn de la polifacètica Araceli Segarra: alpinista, comunicadora, model i ara il·lustradora i escriptora de literatura infantil, que presentava a la llibreria Altaïr de Barcelona els dos primers títols de la col·lecció infantil "Els viatges de la Tina" (La Tina a l’Everest i La Tina a l’Antàrtida), editats en català i en castellà per Beascoa. A la mateixa llibreria, a l'endemà d'Eduard Sallent ens explicava detalls i anècdotes del procés creatiu del seu nou treball, Cels de safir (Cossetània), amb taula rodona inclosa on van participar alguns dels protagonistes del llibre: Ester Sabadell, Eloi Callado, Josep Noguera, Òscar Cadiach, Lluís Ràfols, Jordi Canyameres i Carles Vallès.

El mateix dia, i més o menys a la mateixa hora però al Centre Cultural Casino de Manresa, es presentava la guia El Bages a peu. 16 rutes per valls i muntanyes (Farell Editors) de Marc Vilarmiu i Jordi Planell. A l'endemà, divendres 11 d'abril, Edu Sallent reunia un centenar de persones a la llibreria Muntanya de Llibres de Vic, per acostar Cels de safir als lectors osonencs.

La tercera setmana d'abril també ha estat farcida de presentacions: el dimecres 16 Jordi Longás presentava Pirineos. 20 trekkings (Desnivel) a la FNAC de Diagonal Mar, a Barcelona. A la mateixa hora i a la mateixa ciutat, però a la sala d'actes d'Òmnium Cultural, Bernat Gasull ens acostava de nou a la figura del Verdaguer excursionista amb Les ascensions de Verdaguer al Pirineu (Cossetània). El dijous 17 a la UES de Sabadell es feia la presentació de Descobrint la Castellassa de Can Torras i els seus voltants (Farell Editors), d'Òscar Masó. I per tancar aquest resum-crònica, avui mateix Bernat Gasull repeteix presentació, aquest cop a la UEC de Mataró, a les 20.30 h, per si encara hi sou a temps.

I és clar, podria seguir per tal d'avançar els esdeveniments i actes previstos durant la "gran setmana del llibre", però millor que visiteu aquest lloc, on trobareu algunes pistes per poder preparar la vostra particular excursió pel Sant Jordi més muntanyenc.