Jo tampoc tinc por

- Uh! Oh! no tinc por -

Lletra i música: Marc Parrot

Al tercer llibre de la trilogia Jaume I el Conqueridor "Parleu o mateu-me" d'Albert Salvador (Columna, 2001) em fixo en la següent frase:

"Obres sense pensaments i pensaments sense sentiments no són altra cosa que buidor."

La majoria de coses que fem a la vida són instrumentals i no han d'anar més enllà de la seva utilitat. Però les coses importants han de ser transcendents encara que només sigui per a nosaltres mateixos.

La família, les amistats, les aficions i la feina, tot i que no sempre en aquest ordre, formen part d'aquesta llista de prioritats que m'omplen el temps i la vida. Si, la feina també, doncs sigui la que sigui no la concebo com una faceta aliena a la persona. En la feina hi deixem part de nosaltres i per tant ens ha de satisfer el què fem. El dia a dia és ple de petits reptes professionals, això m'apassiona.

Amb el temps m'adono, però, de com la incompetència fa que els entorns de treball siguin com un bosc fosc i dens, ple de sorolls amagats que provoquen pors i incerteses. Però bé, seguim i ens en sortim, doncs en el fons creiem en nosaltres mateixos.

I avui posaré música a aquest sentiment de la mà de la família dels Súpers i de la seva darrera cançó. Petits o adults tots tenim pors i cal assumir-les per créixer.

----------

Cap a on anem?

Rètols i més rètols. Marques i més marques. Rètols nous i flamants al costat d'altres de vells i deteriorats que no es substitueixen. No és difícil trobar cruïlles de camins plenes de rètols i informacions sobre itineraris.

La infoxicació fa temps que ha arribat als camins de muntanya. Sovint la informació d'aquests rètols i senyalitzacions alimenta la confusió, es planten nous pals en comptes d'aprofitar altres ja existents al costat mateix i no sembla que hi hagi cap mena de coordinació entre les institucions, entitats o associacions que promouen itineraris.

Calen tants rètols? No hi ha rutes massa senyalitzades? És efectiva tanta senyalització? Com és que es creen noves rutes per allà on n'hi ha d'altres? Existeix algun ens que hauria d'ordenar aquest desori i no ho fa?

Cal una àmplia reflexió sobre la senyalització dels camins de muntanya i la proliferació de noves rutes que en molts casos aprofiten trams de senders ja senyalitzats i homologats. Com en tantes coses que afecten el territori és sens dubte una qüestió complexa de solucionar, però si més no caldria frenar aquesta tendència i posar una mica d'ordre per recupera el nord.

A continuació alguns exemples per a tots els gustos:

El temps de la represa atlètica

Durant els darrers quatre mesos la meva activitat atlètica ha estat molt oblidada. Després d'enllaçar 15 mesos d'activitat atlètica continuada -entre febrer de 2010 i maig de 2011- amb nombroses sessions i 32 curses, entre elles 7 mitges maratons i 1 marató (Barcelona, 2011), ja fa ja un mes que no surto a córrer.

Sempre hi ha alts i baixos i sovint el cos també demana una aturada per prendre's les coses amb un altre ritme. És moment, doncs, de donar temps al temps per a que retornin les ganes de córrer i els objectius atlètics es refacin.

Potser aquest moment serà un instant, dies, setmanes o mesos, però aquí estaré per calçar-me les sabatilles i sortir a trotar.

Bateig d'escalada a Montserrat

Com cada primer diumenge d'octubre des de fa 42 anys un grup de socis del Club Excursionista Pirenaic es van trobar ahir al matí per anar a celebrar la trobada "Del cànem al perló". Érem un bon grupet disposat a caminar fins als voltants del refugi Vicenç Barbé des de Can Maçana. Per a mi ha estat la primera vegada que participo en aquesta trobada i per motius diversos, tots ells bons motius, em sembla que no oblidaré aquest dia fàcilment.

La regió de les Agulles de Montserrat, amb la Cadireta i la Foradada a l'esquerra de tot.

D'una banda, per poder sortir d'excursió en família després de setmanes d'estar pendents de la salut dels pares (en les darrers dies la situació ha fet un tomb i ara podem ser un xic més optimistes).

En segon lloc per veure les meves filles, de 4 i 6 anys, trescar per aquests paratges enrevessats de la regió d'Agulles i com s'enfilaven pels còdols de la base d'alguns dels seus monòlits (risc controlat amb l'ai al cor).

I en darrer lloc per que ahir vaig fer la meva primera escalada montserratina gràcies al material, consell i ànims de la resta d'escaladors del grupet. Va ser la via de l'Esquerra (55 m, IVº) del Gep Llarg.

Sempre m'ha aficionat culminar l'ascensió a un cim, als Pirineus especialment, després d'uns tram de cresta o d'una grimpada. El dia de la primera escalada havia d'arribar tard o d'hora, i malgrat feia molts anys que tenia pendent provar això d'enfilar-se paret a munt penjant d'una corda, mai he perseguit aquest anhel amb obsessió ni desfici.

Em vaig trobar molt còmode i segur, i tot i l'alegria continguda -amb l'edat les primeres vegades són més racionals- ara m'il·lusiona imaginar quina podria ser la propera agulla a escalar. No crec que vagi gaire més enllà del IVº montserratí -hi ha roca per a afartar-se- però ara sentiré l'escalada com un món a descobrir, malgrat sóc conscient que calen uns mínims coneixements tècnics i, com no, bones companyies.

En qualsevol, cas ahir vaig fer un petit pas que no pressuposava en el meu esdevenir excursionista. Ara només sé que espero gaudir, almenys un cop a l'any, de les trobades "Del cànem al perló".

Progressant per la via de l'Esquerra del Gep Llarg.