El passat diumenge es va celebrar la 12 Mitja Marató de Castellbisbal. Fins al quilòmetre 7, el recorregut és majoritàriament de baixada, i convida a alguns atletes a xerrar, sobretot sabedors que entre els quilòmetres 10 i 15,5 la carretera presenta fortes rampes i cal no "cremar-se" abans d'hora. A més, enguany el matí era fresc i calia temperar el cos a poc a poc.
Així les coses, vaig aprofitar per conversar amb en Clariana, un dels molts atletes populars que fa anys, diumenge rere diumenge, surt a córrer alguna de les moltíssimes curses que es disputen per tota Catalunya.
-Com va començar la teva afició a les curses de fons?
-Abans de res vull puntualitzar que no sóc atleta, és a dir, no m'he format en cap club ni he corregut mai en pista. M'ha agradat córrer i ho he fet. Primer com a preparació física, després per afició a la mítica distància de la marató i totes les sensacions que l'envolten.
-És la primera vegada que corres a Castellbisbal?
-Ui no! De les dotze edicions de la mitja, aquesta és la meva 7a participació. M'agrada el circuit, doncs tot i ser dur, és variat i en tinc un bon record. L'any 1998 va ser la primera mitja que corria després d'un llarg parèntesi atlètic d'uns 10 anys. La vaig córrer mentre preparava la marató de Barcelona'99.
-Sé que també t'agrada la muntanya, vaja pujar cims i aquestes coses. Corres curses de muntanya?
-Abans que atleta sóc muntanyenc, però no m'atrauen les curses de muntanya. Una cosa és córrer o entrenar per camins de terra enmig del bosc, i l'altra és pujar cims i carenes afrontant grans distàncies i desnivells. En aquest cas prefereixo fer-ho caminant, no només per que no estic preparat per assumir l'esforç físic que representa, sinó per que m'agrada gaudir la muntanya a peu.
Anem passant els quilòmetres i en alguns punts on es concentra públic les filles i la dona d'en Clariana l'animen efusivament.
-Com viu la teva dona la teva afició?
-És molt comprensiva i m'anima molt. Té molta paciència, però penso que també s'ho passa bé. Altrament també sortiríem a un lloc o altra a passar els matins de diumenge. Abans sortíem més sovint i no ens importava fer més quilòmetres per anar a una cursa. Ara amb les dues petites triem curses que queden més a prop de casa. Amb els entrenaments també cal adaptar-se als canvis, surto menys estona, doncs a casa sempre hi ha coses per fer. Es tracte de saber triar les prioritats de cada moment i estar d'acord amb la parella. El que per a mi ara és un dubte és si les meves filles ho entendran a mesura que es facin més grans.
-En qualsevol cas és important no deixar de banda les aficions, oi?
-És clar, pot semblar egoista, però si ho deixés ho trobaria a faltar i el meu estat d'ànim decauria. Per a mi el córrer és com una teràpia, a banda de sentir-me bé físicament, el córrer és una manera de destil·lar pensaments i "suar" preocupacions i cabòries. Això no vol dir que quan ha calgut he estat setmanes sense calçar-me les bambes per que les circumstàncies ho han demanat.
Hem passat el quilòmetre 7 i comencem el retorn cap a Castellbisbal i és clar, toca pujar tot el que hem baixat. Així doncs, m'acomiado per una estona d'en Clariana. Ara comença la veritable cursa, i a banda de callar, convé que cadascú segueixi el seu propi ritme.
Sóc a la zona de massatges habilitada al voltant de l'arribada. Els xiulets dels xips de cronometratge sonen cada vegada amb més freqüència, i és que el gruix de corredors ja va arribant. Veig en Clariana que arriba quan el cronòmetre marca 1h 47 min. Després de recuperar l'alè ens retrobem per acabar la conversa.
-Clariana, com t'ha anat aquesta mitja?
-Força bé. No m'havia plantejat cap registre i potser per això estic satisfet. Ha estat un bon matí atlètic i el dia esplèndid. El tram de pujada me l'he pres amb molta calma, sabent que a partir del quilòmetre 15,5 desfèiem la pujada i per tant era un bon moment per recuperar i també per "apretar". Això ho pots fer quan coneixes el recorregut, tot i que en altres edicions he patit força. Ara toca recuperar-se, i pensar en la propera cursa.
-Doncs que vagi bé i molta sort.
Probablement molts atletes populars puguin compartir els plantejaments d'en Clariana. Ell sap que mai guanyarà cap cursa, que el seu èxit és seguir amb la pràctica de l'atletisme i disfrutar de cada cursa, sobretot si són maratons. Segur que encara li queden moltes sensacions satisfactòries per viure, que compartirà amb la petita però sorollosa claca que l'acompanya.
Així les coses, vaig aprofitar per conversar amb en Clariana, un dels molts atletes populars que fa anys, diumenge rere diumenge, surt a córrer alguna de les moltíssimes curses que es disputen per tota Catalunya.
-Com va començar la teva afició a les curses de fons?
-Abans de res vull puntualitzar que no sóc atleta, és a dir, no m'he format en cap club ni he corregut mai en pista. M'ha agradat córrer i ho he fet. Primer com a preparació física, després per afició a la mítica distància de la marató i totes les sensacions que l'envolten.
-És la primera vegada que corres a Castellbisbal?
-Ui no! De les dotze edicions de la mitja, aquesta és la meva 7a participació. M'agrada el circuit, doncs tot i ser dur, és variat i en tinc un bon record. L'any 1998 va ser la primera mitja que corria després d'un llarg parèntesi atlètic d'uns 10 anys. La vaig córrer mentre preparava la marató de Barcelona'99.
-Sé que també t'agrada la muntanya, vaja pujar cims i aquestes coses. Corres curses de muntanya?
-Abans que atleta sóc muntanyenc, però no m'atrauen les curses de muntanya. Una cosa és córrer o entrenar per camins de terra enmig del bosc, i l'altra és pujar cims i carenes afrontant grans distàncies i desnivells. En aquest cas prefereixo fer-ho caminant, no només per que no estic preparat per assumir l'esforç físic que representa, sinó per que m'agrada gaudir la muntanya a peu.
Anem passant els quilòmetres i en alguns punts on es concentra públic les filles i la dona d'en Clariana l'animen efusivament.
-Com viu la teva dona la teva afició?
-És molt comprensiva i m'anima molt. Té molta paciència, però penso que també s'ho passa bé. Altrament també sortiríem a un lloc o altra a passar els matins de diumenge. Abans sortíem més sovint i no ens importava fer més quilòmetres per anar a una cursa. Ara amb les dues petites triem curses que queden més a prop de casa. Amb els entrenaments també cal adaptar-se als canvis, surto menys estona, doncs a casa sempre hi ha coses per fer. Es tracte de saber triar les prioritats de cada moment i estar d'acord amb la parella. El que per a mi ara és un dubte és si les meves filles ho entendran a mesura que es facin més grans.
-En qualsevol cas és important no deixar de banda les aficions, oi?
-És clar, pot semblar egoista, però si ho deixés ho trobaria a faltar i el meu estat d'ànim decauria. Per a mi el córrer és com una teràpia, a banda de sentir-me bé físicament, el córrer és una manera de destil·lar pensaments i "suar" preocupacions i cabòries. Això no vol dir que quan ha calgut he estat setmanes sense calçar-me les bambes per que les circumstàncies ho han demanat.
Hem passat el quilòmetre 7 i comencem el retorn cap a Castellbisbal i és clar, toca pujar tot el que hem baixat. Així doncs, m'acomiado per una estona d'en Clariana. Ara comença la veritable cursa, i a banda de callar, convé que cadascú segueixi el seu propi ritme.
Sóc a la zona de massatges habilitada al voltant de l'arribada. Els xiulets dels xips de cronometratge sonen cada vegada amb més freqüència, i és que el gruix de corredors ja va arribant. Veig en Clariana que arriba quan el cronòmetre marca 1h 47 min. Després de recuperar l'alè ens retrobem per acabar la conversa.
-Clariana, com t'ha anat aquesta mitja?
-Força bé. No m'havia plantejat cap registre i potser per això estic satisfet. Ha estat un bon matí atlètic i el dia esplèndid. El tram de pujada me l'he pres amb molta calma, sabent que a partir del quilòmetre 15,5 desfèiem la pujada i per tant era un bon moment per recuperar i també per "apretar". Això ho pots fer quan coneixes el recorregut, tot i que en altres edicions he patit força. Ara toca recuperar-se, i pensar en la propera cursa.
-Doncs que vagi bé i molta sort.
Probablement molts atletes populars puguin compartir els plantejaments d'en Clariana. Ell sap que mai guanyarà cap cursa, que el seu èxit és seguir amb la pràctica de l'atletisme i disfrutar de cada cursa, sobretot si són maratons. Segur que encara li queden moltes sensacions satisfactòries per viure, que compartirà amb la petita però sorollosa claca que l'acompanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada