Lluites per començar el dia i altres frases

És hora de llevar-se. Des del silenci i la fosca, a poc a poc els sorolls i la llum omplen cada racó del menjador i de les habitacions.

Ja estem llevats. La petita no vol vestir-se i te un punt d'inici d'enrabiada que per sort puc i sé aturar. Visca! Com un mitjó, li he donat la volta a la situació. És cosa de paciència, repetir pacientment les explicacions, sense suplicar, fins que ella diu aquell vaaale arrossegat desitjat i que és la clau per seguir.

En paral·lel a aquest trànsit la gran s'ha pres la llet i s'ha vestit per anar a l'escola, no pas sense distreure's, entretenir-se i enjugassar-se amb qualsevol polsim o impuls que atragui els seus sentits, ni deixar anar algunes d'aquelles sentències que fora de context ens fan somriure.

-Pare, és que el cervell no em fa cas.
-Papi, jo volia néixer abans que tu i la mamà, volia ser la primera.
-Pare, no se m'ha acabat la son.
-Pare, el pantaló no em deixa ficar-hi la cama.
-… entre d'altres.

Però per fi enfilem el corredor, cartera, jersei, tot a punt. Volta de clau per obrir la porta i de sobte…. PAPA CACA. Tornem a entrar. Hi ha urgències que no poden esperar i de nou la paciència i la comprensió s'apodera del meu ésser.

Un dia més, però, haurem arribat a l'escola a temps, i després de deixar la petita amb l'avi (com ens ho faríem sense els avis!), enfilo satisfet el camí cap a la feina, satisfet, alegre i sabedor de la fortuna que és, malgrat tot, acompanyar als fills en la seva educació.