Passejant per la memòria

Passejo pels carrers del barri on vaig crèixer. Carrers ara molt més endreçats, amb voreres amples, arbrat renovat, petits racons convertits en places amb bancs i parc infantil; carrers amb trànsit dens però menys sorollós i més fluid, més amable en definitiva. 

Molts records, especialment d'adolescència i de la primera joventut. Eren carrers que marcaven el límit amb allò desconegut, més enllà dels quals era millor no anar sols, on tot estava per fer i la llibertat es confonia amb el tot s'hi val.

Noms d'establiments, bars i botigues que perduren, d'altres que han canviat del tot. Portals on vivien amics i companys d'escola, molts d'ells, com jo, hauran marxat del barri, d'altres no. Em pregunto si hi viuran encara els seus pares, ara ja grans. Recordo tardes de deures, de berenar i de jocs; dissabtes a la tarda al grup de catequesi primer, després al d'esplai, on el motiu principal era l'amistat amb la colla, les excursions de cap de setmana o les colònies d'estiu.

Plaça Sóller, el Cementiri, Virrei Amat, Pi i Molist, el Manicomi, la Guineueta, el pont de la Meridiana, Fabra i Puig, el Santuari, Piferrer, Can Verdaguer... noms que em venen al cap i recordo com eren abans de la gran transformació dels darrers vint anys.

Hi he passat tantes més vegades en cotxe o moto per aquests carrers, però  no ha estat fins ara que hi he passat novament a un ritme més humà, tot passejant, que m'han vingut una glopada de records. He vist imatges, cares i moments rescatats del potent arxiu de la memòria. 

Encara que soni a tòpic una part de mi, d'un temps determinat de mi, sempre romandrà en aquell traçat de cases i carrers.