Montserrat, Montserrat...

Dissabte de carnaval fem cap a Montserrat. El matí és fred però no gèlid. Prenem el primer funicular cap a Sant Joan amb només quatre passatgers. Encara és aviat i pocs turistes s'hi atansen.

Camí de Sant Jeroni ens creuem amb altres excursionistes, algun escalador i també corredors. Tot xerrant l'ascensió no se'ns fa pesada. Ens aturem a esmorzar a l'ermita de Sant Jeroni i després arribem al "cim més alt de la muntanya". Així ho pregona la meva filla de 7 anys que m'acompanya. Li explico que ella, amb mesos, ja va circular per aquests camins ben confortable entre son i son carregada pels pares.

Baixem pel camí que ens menarà al monestir i en acostar-nos ens trobem amb una altra mena de públic, més turístic, amb sabates de tacó que, com si del Parc Güell es tractés, s'endinsa fins a les primeres graonades que duen a la Plaça de Santa Anna.

Per a nosaltres ha estat una bonica excursió que ens esplaiarem al contar-la i veure les fotos. Si, encara que pugui semblar un tòpic Montserrat m'atrapa. Les seves formes singulars, les seves raconades, les canals i els alzinars, les roques i agulles.

Mòmies, elefants, bisbes, lloros, llibres, salamandres, frares, prenyades... tot un imaginari petri que s'alça des dels camins i conforma magnífiques talaies escalables per a uns i propers horitzons per a altres. Tot plegat encara pren una dimensió més increïble sota la mirada d'un infant.

Llavors m'assalta la pregunta: com és que no hi vinc més sovint a trescar per aquests viaranys, a descobrir aquestes múltiples cares i a endevinar les formes que s'hi amaguen?

La Prenyada, l'Elefant i la Mòmia, les roques més altives de la regió Tebaida, vistes des de l'estació superior del funicular de Sant Joan.

A l'esquerra, la inconfusible roca de la Panxa del Bisbe.

D'esquerra a dreta, la Gorra Marinera, les agulles de Santa Magdalena i la Gorra Frígia.