"Everest", la pel·lícula

Aquesta tardor s'ha estrenat "Everest", pel·lícula dirigida per Baltasar Kormákur i basada en l'episodi tràgic viscut per algunes expedicions comercials que atenyien el sostre del món el 10 de maig de 1996.

No és la típica pel·lícula sobre catàstrofes plena d'imprecisions i que malgrat l'adversitat acaba bé gràcies a un heroi anònim que salva la plana. En general és força fidel als fets relatats per alguns dels sobrevivents de la tragèdia, tot i les limitacions que un llargmetratge comercial té respecte un documental.

Els personatges --alpinistes-clients, xerpes, alpinistes-guies, personal del camp base, familiars dels alpinistes...-- només és dibuixen a si mateixos a partir de quatre pinzellades escadusseres. Es pretén així donar una idea de la varietat de perfils que en una expedició comercial comparteixen cordada com si res, envoltats de les condicions més hostils que puguem imaginar a la muntanya. Els efectes visuals i sonors d'algunes escenes són impactants i ajuden a l'espectador a imaginar un xic, només un xic, la mena d'infern que deu ser trobar-se en mig una tempesta als vessants d'una muntanya, en aquest cas augmentat i magnificat per què aquesta muntanya és ni més ni menys que l'Everest, la més gran de totes. 

Per als coneixedors de la història la pel·lícula no reporta cap sorpresa. La certesa que acabarà en tragèdia plana gairebé al llarg de tot el film. L'interès està a saber com s'ha tractat el tema després de gairebé 20 anys, la publicació d'articles i els llibres de dos dels seus protagonistes: el periodista i alpinista nord-americà Jon Krakauer, autor d'Into thin air (1997), i el malaurat alpinista rus Anatoli Boukreev, mort a finals de 1997 per causa d'una allau a l'Annapurna, que de la mà de G. Weston DeWalt va escriure l'experiència viscuda a The climb. Tragic ambitions on Everest (1997). Ambdós relats ens van arribar traduïts com La febre del cim (Empúries, 1998) i Everest 1996. Crónica de un rescate impossible (Desnivel, 1998), respectivament.

En el seu moment vaig llegir la segona edició de La febre del cim (Empúries, 1998) i llavors la història em va impactar. El llibre, com passa en molts casos en relació a la pantalla, és curull de detalls, antecedents i informacions sobre el dia de la tragèdia, els seus protagonistes, la muntanya i la manera com els alpinistes s'hi han acostat des de sempre. En la seva doble condició de periodista i d'alpinista, Krakauer aporta informacions que ajuden al lector a entendre que va passar aquell dia, però a més, a mirar de comprendre un xic el món de les expedicions comercials i l'alpinisme a l'Himàlaia. Krakauer també es mostra crític amb els responsables de l'expedició guiada per Boukreev. De fet, el llibre de Boukreev vol ser un descàrrec a les acusacions implícites que fa el primer.

Per a alguns que hagin vist la pel·lícula potser s'interessaran per acudir als llibres i completar així el relat. Altres, com és el meu cas, rellegirem de nou Krakauer, gairebé en paral·lel a Boukreev donat que en el seu moment no ho vaig fer.

Els tretze morts del 10 de maig de 1996 van marcar un dels episodis més tràgics de la història d'aquesta muntanya mítica, però no l'únic. De fet, l'intent d'Irwine i Mallory de 1924 va acabar en tragèdia. La muntanya més alta del món mostrava així les seves cartes. Més recentment podem recordar les tragèdies de 2012, amb la mort de sis persones en el seu l'intent d'ascendir l'Everest els dies 19 i 20 de maig de 2012. Aquella temporada també ens va deixar una imatge mediàticament impactant amb una corrua de gent que feia filera camí al coll sud. L'any passat, el 18 de maig de 2014, una allau va sepultar 16 guies nepalesos que equipaven els camps d'altura de la ruta més freqüentada d'ascensió a l'Everest. Aquest accident va suposar vagues i la negació de xerpes a treballar. D'altra banda, els terratrèmols de la primavera de 2015 ha provocat el tancament d'algunes rutes i cap alpinista ha petjat el sostre del món la darrera temporada. Aquest fet no passava des del 1974 (La Vanguardia), una època de l'alpinisme en què només expedicions de veritables alpinistes atenyien el cim i que contrasta amb la comercialització d'una ascensió que poden arribar a assolir més de 600 persones en una temporada normal.

Com serà la propera temporada a l'Everest i a altres cims de la zona? Es reprendran les expedicions comercials? Es reformularà res per tal que la muntanya no rebi tanta pressió? És difícil de saber en un país, el Nepal, on el seu principal recurs és el turisme d'aventura i la seva principal lacra la pobresa. Potser més que ascendir cims caldria descobrir les seves ciutats i valls, veure els cims de lluny i deixar passar un temps fins que les muntanyes es vulguin deixar acaronar de nou.