Breu crònica de la marató de Barcelona

Satisfacció en acabar una nova marató. Foto: Marga Pradas

Ahir vaig córrer la marató de Barcelona. Em costa plasmar en paraules el que vaig viure per tot el que la marató d'aquest any ha tingut d'especial per a mi.

En primer lloc, algunes dades objectives: aquesta quarantena edició de la marató de Barcelona, ha estat la setzena marató que he completat (de les divuit en què he participat), i l'onzena que he acabat a Barcelona (on hi he participat en dotze ocasions).

Sobre el registre, amb un temps de 4.10.18, ha estat la marató més lenta que he corregut mai. Fins al quilòmetre 32 no vaig anar forçat en cap moment, més aviat vaig córrer amb un esperit conservador i pensant que podria acabar al voltant de les 4 h i escaig. Potser en veure que això seria difícil, els darrers quilòmetres vaig sentir que el cap abandonava les cames i vaig estar més pendent de gaudir el moment que de procurar un ritme més o menys constant de cursa. No obstant això, és un temps que entrava dins de les previsions i que ben segur aniré valorant a mesura que passin els dies.

A banda de tot això, com he comentat fins al cansament en aquest blog, aquesta marató ha estat molt especial. D'una banda, perquè fa trenta anys que vaig acabar la meva primera marató (ho recordava amb motiu dels 25 anys), però sobretot per córrer la marató per una causa solidària amb el repte "Una marató pels nadons prematurs".

Sens dubte, aquesta motivació afegida m'ha acomanyat durant la preparació de la marató i ara que he completat la primera part del repte, acabar la marató, espero completar la part solidària assolint el 100% de la quantitat proposada, o si més no, acostant-m'hi al màxim. Recordar que el repte romandrà obert fins al 18 de març, coincidint amb l'aniversari de la meva filla gran, una manera també especial de tancar el repte. Per últim, agrair a totes les persones que fins ara han donat suport a "Una marató pels nadons prematurs", ja sigui amb una donació, difonent el repte o vivint l'ambient de la marató a peu de carrer.

Tinc molt present els ànims de les persones que vaig poder saludar ahir a la cursa: a Romana De Lillo, pel seu suport en diferents punts del recorregut; a Rosa Lizandra, a qui em va alegrar poder saludar a Diagonal Mar; al David de Blogmaldito, que després de la cursa va seguir fent fotos al Paral·lel i més enllà; a Miquel Pucurull, amb qui vam intercanviar bons desitjos abans de l'inici de la cursa, i que a 80 anys és tot un exemple de constància; i a l'Albert Torrent, l'artífex del web Ultres Catalunya, que em va acompanyar des del quilòmetre 30 fins al final.

I com no, el meu agraïment a mon germà Josep, la meva cosina Pili, les meves filles, Anna i Clara, i la meva dona Marga, que van fer la seva particular marató per trobar-nos en els punts convinguts del recorregut.