dilluns, 4 de gener del 2010

Puig d'Olorda, per les entranyes d'una muntanya

El passat diumenge vaig anar d'excursió al puig d'Olorda, el principal mirador del sector occidental de la serra de Collserola. Aquest cim és una referència destacada en l'orografia que circunda la plana deltaica del Llobregat i és fa evident per les mossegades que veiem als seus vessants fruit de les pedreres que durant molts anys hi han extret material.




Des del seu cim la panoràmica és àmplia i dilatada. Sant Pere Màrtir, el Tibidabo, Puig Madrona i els pobles del Papiol, Molins de Rei o Sant Feliu; a l'altra banda del Llobregat el cimet de Sant Ramon, a tocar de Sant Boi, els contraforts més orientals del Garraf, amb la Morella i el puig de les Agudes, i també tota la munió d'urbanitzacions que esquitxen els rodals de Cervelló, Vallirana i Corbera, i que s'enfilen cap als cimals de l'Ordal.

Cap al nord, només puc distingir la base de la mola montserratina, que en dies clars deu mostrar tota la seva potent silueta d'agulles i roques, juntament amb altres muntanyes properes de la serralada Prelitoral. Tampoc puc veure el Pirineu que en dies de cel nítid, especialment a l'hivern, segur que s'aguaita.



L'itinerari que segueixo parteix de les restes de Castellciuró, fortificació d'origen visigòtic (s. VIII) i que avui dia conforma una àrea de lleure i punt d'accés al Parc de Collserola. Abans d'arribar a Santa Creu d'Olorda passo per vàries masies com ara Can Vilagut, Can Ribes i Can Portell, reconvertides a usos més moderns com la restauració o la hípica. Després, ja a l'àrea de lleure de Santa Creu d'Olorda, deixo el camí principal i prenc un sender costerut que per mig d'un bosc d'alzines surt a una pista que mena al puig d'Olorda (424 m). Al seu cim comparteixen protagonisme una torre de vigilància forestal i una monumental creu de ciment armat que tot i semblar del període tardofranquista, hi va ser erigida l'any 1991.

El descens cap a Castellciuró recorre l'antic camí de la pedrera de Can Farrés que revolta per les entranyes d'aquesta explotació ara ja abandona, que conforma un entorn caòtic i es troba en fase de recuperació. Abans d'arribar de nou a Castellciuró passo per Can Bofill i la font de la Tartana, una raconada tranquil·la en mig del bosc que ara està sent reconstruïda. Surto al camí principal i al poc de passar per Can Vilagut acabo l'excursió.


Una bona matinal, la primera de l'any, amb varietat de camins i a voltes solitària, tot i que en alguns punts he coincidit amb ciclistes de muntanya, corredors, genets a cavall i algun excursionista.

dimarts, 29 de desembre del 2009

Propòsits pel 2010

Fa temps que li dono voltes a la idea de canviar la imatge d'aquest blog. No és una qüestió prioritària, com tampoc no ho és el blog. De moment rondo i busco informació per personalitzar un xic aquesta petita finestra i espero que no es quedi només en un petit canvi d'imatge. Aquí algunes possibles portades:

dimecres, 23 de desembre del 2009

Nadales

Quan penso en nadales em venen al cap les tradicionals cançons nadalenques fruit de la cultura popular que sovint tenen infinitat de versions i adaptacions: Fum, fum, fum, El noi de la mare, El rabadà, El dimoni escuat, i moltes altres.


Aquests dies he descobert un parell de nadales d'avui. Una és la nadala El caganer, de l'Albert Pla i que interpreta amb Gerard Quintana, Quimi Portet, Estopa, Joan Miquel Oliver i el grup Manel. D'aquest grup és precisament l'altra nadala Un camell d'Orient.

Ambdues tenen els ingredients propis d'una nadala per popularitzar-se, doncs són divertides, amb ritme i tenen la dosi justa d'humor. La difusió la tenen garantida, doncs tenen Internet i altres mitjans com a aliats, malgrat hagin de fer front al pes de la tradició. Només cal que ens les fem nostres.

Bon Nadal!