Després d'unes setmanes de neguits per raons de salut dels pares, sembla que la situació està més controlada i tots més tranquils. Els pares, ja a la vuitantena d'anys, estan delicats i necessiten certa atenció. A inicis de juny el pare va estar ingressat uns dies i es va evidenciar que les mesures d'ajuda que fins ara tenien eren insuficients. Superada la crisi logística vam optar per la sol·lució més assenyada: contractar una persona a tot estar per tenir cura d'ells.
Fins ara l'experiència funciona, després d'un període raonable d'adaptació per part de tothom. Ha de ser molt difícil per algú que sempre ha estat autònom i suficient, haver d'aceptar que necessites ajuda per fer les coses més bàsiques: vestir-se, cuinar, rentar-se. He de reconèixer que per a mi també està sent dur aquest procés i em produeix una profunda ràbia.
Amb els pares, quan són grans, ens trobem com amb els fills quan són petits: són totalment depenents, amb la diferència que els primers van perdent autonomia amb la mateixa facilitat que els segons la van guanyant. El que per una banda ens posa tristos i ens apena, per l'altra ens il·lusiona i engresca. És la vida, i la meva cronologia vital ha fet que aquests dos moments entre els meus progenitors i les meves descendents coincideixin en el seu punt més intens. Sens dubte una nova font d'enriquiment i creixement personal.
En qualsevol cas, és de justícia retornar als pares, d'una manera o altra, allò que han fet per nosaltres. Tant de bo no ho hagués de fer, però la realitat s'imposa. Em plau molt poder fer-ho; estic descobrint com els estimo.
Fa unes setmanes no pensava ni en fer plans per vacances. Ara amb la situació una mica més favorable valoro molt poder fer-ne. Passarem uns dies a la vall Farrera; després potser marxem al Pirineu d’Osca, i per acabar, uns dies a Vallgorguina, entre la muntanya i el mar, amb altres cosins que també tenen canalla. Entre mig, coincidint amb els caps de setmana serem a casa descansant de cotxe i a prop dels pares pel que calgui. Les trucades a diari als pares ja formen part de la nostra rutina, i haver de canviar les previsions a última hora també. Malgrat tot, enguany farem les millors vacances possibles.
Segueixo direcció al pic d'Eina, des d'aquest punt el camí està marcat amb les banderoles de la cursa de l'Olla. A poc a poc va apareixent més gent, lleugers de roba i d'equipatge: són aficionats que segueixen la cursa. Arribo al cim d'Eina i una mica més enllà culmino el pic de Noufonts. Contemplo el panorama, recònec gairebé tots els cims i per les seves carenes imagino les passes que hi he traçat en temps pretèrits.