Diumenge sobre rodes

Tot i la pluja caiguda a la ciutat de bon matí, aquest diumenge d'hora trastocada ens ha permès, finalment, gaudir d'una bona passejada i hem sortit al carrer a veure passar els cotxes antics del Ral·li Barcelona-Sitges i el trànsit dels ciclistes de la centenària Volta a Catalunya. La primera caravana no l'hem pogut seguir doncs el recorregut no era l'esperat. Mala informació? Canvis de darrera hora? Tan se val, un altre any serà. Després, a l'avinguda Maria Cristina, amb un bon sol i caloreta, hem pogut veure la corrua de motos de policia que obrien el circuit als ciclistes. En pocs segons han rodat per davant nostre seguits d'una nova corrua de cotxes d'assistència. Ha estat fugaç però divertit.

A l'hora de dinar, fent zapping, he pogut comprovar que tot i ser el centenari d'aquesta prova, cap cadena ha retransmès en directe l'etapa d'avui; i suposo que cap de les precedents. És clar que la Volta no és el Tour, ni tampoc el ciclisme te darrera els interessos econòmics de la F1, el futbol o el basquet. També puc entendre que Televisió de Catalunya destini recursos a cobrir el Gran Premi d'Austràlia per competir amb les cadenes estatals. Però quan això fa que es deixin de banda esdeveniments esportius com la Volta a Catalunya, per exemple, no sé si cal tenir un canal com Esports 3. Avui mateix, sense anar més lluny, el GP d'Austràlia es podia veure per TV3, TV3 HD i en acabat el bàsquet, per Esports 3. És la realitat i fins i tot ho puc entendre, com deia abans, però no em quadra que aquest mateix nou canal emeti programes enllaunats de temes propers a l'esport produïts per cadenes estrangeres per omplir la graella. I els altres esports de casa?

Setmana Murakami

- Simfonietta -
Música: Leos Janacek

A pocs dies d'acabar la lectura del llibre "De què parlo quan parlo de córrer" d'Haruki Murakami, escriptor japonès recentment guanyador del Premi Internacional Catalunya 2011, inicio la novel·la "1Q84" del mateix autor i ja en el primer capítol fa referència a aquesta peça simfònica del compositor txec Leos Janacek.

----------

Fer de públic en una marató (i 2)

És ben curiós, tot i la meva dèria per córrer, l'afició a les maratons i, en conseqüència a les curses de fons, poques són les vegades que he fet de públic en una marató.

A mitjans dels anys vuitanta, juntament amb un company amb qui solia anar d'excursió, vam seguir un tram de la marató de Barcelona. Penso que fou allí on ens vam animar a participar a la marató en alguna ocasió. Després deuria venir la marató olímpica de Barcelona'92, crec que va ser la prova femenina.

Després, ja represa l'activitat atlètica ara farà uns dotze anys, només hauré seguit alguns cops la marató de Barcelona en les edicions que no hi he participat. Excepte un cop que vaig acompanyar un amic en els darrers quilòmetres, la resta no es pot dir que estigués molt entusiasmat (probablement hagués preferit participar-hi com a atleta en comptes de fer de públic; enveja sana).

L'estiu passat, però, vaig seguir les proves, femenina i masculina, de la marató del Campionat d'Europa celebrat a Barcelona. Realment l'ambient fou immillorable. Res a veure amb una marató popular. Atletes de primera, un públic del tot bolcat i molts, molts aficionats a l'atletisme popular, molts d'ells maratonians, que sortien a veure els millors atletes europeus de l'especialitat.

D'aquesta jornada, a banda de l'arribada dels primers atletes, em va impressionar especialment el final del darrer participant, un dels atletes andorrans. En plena canícula estival, va perseverar en comptes d'abandonar tot i aturar-se algunes vegades en els darrers quilòmetres. Els pocs aficionats que quedaven al circuit només el podien animar amb la mirada, doncs cap crit ni cap paraula el podien reconfortar més que aquell silenci expectant.