dilluns, 23 de maig del 2011

Jornada de reflexió i de records


Dissabte passat, jornada de reflexió prèvia a les municipals, vam anar d'excursió per la zona del Bastiments, al Ripollès. La travessa que vam fer ens va dur per cimals que feia 25 anys que no petjava. És curiós com el temps ens retorna a llocs que veus amb altres ulls fruit de l'experiència. És llavors quan valoro encara més allò que ens empenyia a pujar muntanyes en aquells temps d'adolescència i que encara cerco què és. L'excursió d'aquest dissabte, amb altres circumstàncies i altres temes de conversa, ha estat la següent:

Aparquem el cotxe al revolt de la carretera que porta a Vallter 2000, just on es pren el camí cap al refugi del CEC. En uns 50 minuts arribem al coll de la Marrana (les meves filles encara riuen d'aquest nom després d'explicar-els-hi on he anat d'excursió!). Després, sense deixar el GR-11, hem baixat cap a la coma on neix el Freser i després hem arribat a la cabana de Tirapits (un altre topònim que les fa riure de valent). En aquest punt coincidim amb altres excursionistes. A continuació ens alcem cap a la carena per seguir fins al pic de l'Infern, el del Freser i pujar finalment el Bastiments. La travessa és entretinguda i plàcida. En algun moment utilitzem les mans per superar algun fàcil pas de la cresta. Són aquells punts on els excursionistes ens imaginem una mica escaladors; a vegades voldríem que no s'acabés la grimpada, en tot cas fan que l'ascensió sigui més recordada.

Ens creuem novament amb altres excursionistes. Per les maneres i indumentàries vàries em fan pensar en les múltiples motivacions que existeixen per pujar muntanyes malgrat tot ho posem en el calaix, sovint massa ampli, de l'excursionisme. Arribats al Bastiments, el punt culminant de la nostra travessa, coincidim encara amb més gent que han aprofitat el matí per ascendir el cim més alt i accessible de la zona. Iniciem la davallada cap al coll de la Marrana apressats pels trons que ressonen i algunes gotes que comencen a caure. Al final només soroll atmosfèric i arribem secs al refugi on descansem i dinem.

Una bona excursió pels camins de la pròpia memòria excursionista, i també de reflexió al voltant del que és avui la muntanya. Ja al cotxe la reflexió deriva cap a altres senderons de l'ànima en escoltar cançons que parlen de l'amor i de la tendresa. I és que és molt gran sentir-se estimat i estimar allò que fem.


1 comentari:

Anònim ha dit...

Bona sortida d'alta muntanya. A mi aquestes valls del Ripollès em porten records dels meus inicis a la muntanya: els primers cims, els primers hiverns, les primeres acampades...

Clariana