Passen pocs minuts de dos quarts de set del matí i ja som camí de l'Horquette d'Ossue per ascendir el Petit Vignemale. Hem sortit ben aviat del refugi de Baysellance, un enclavament privilegiat que afavoreix el fàcil accés al tresmil més baix de tot el massís. El dia clareja net de núvols, tot i que cap al sud-est la fosca encara vesteix el rosari de cims que senyoregen el circ de Gavarnie, dels Astazú als
Gabieto. Mentre, davant nostre, els primers raigs de sol descobreixen les varietats cromàtiques de la cara nord del Vignemale.
La fresca ens fa avançar a bon ritme i enfilem la pujada final al Petit Vignemale. Al pic de les vuit del matí ja som dalt del cim. El nou dia abraça gairebé tots els cims i congestes que els nostres ulls poden aguaitar. Des del cim estant tornem a nominar un cop més els cims i valls que veiem, mentre refem el record d'ascensions i petjades de quatre dies trescant pels viaranys d'Ossue, Gavarnie i Vignemale. Inconscientment, ajornem així el pensament que som a punt d'emprendre el viatge de tornada cap a casa.
Ascendir el Petit Vignemale ha estat com un ritus d'agraïment a tanta bellesa abans de descendir cap a les valls i enfilar la carretera cap a paratges abraçats pel mar. Fa un temps vaig escriure sobre l'excel·lència alpina de Gavarnie i el Vignemale, tot recordant la meva primera visita. Aquest juliol, i després de quatre jornades d'intensa immersió per aquestes muntanyes, no puc fer més que refermar aquest sentiment pueril vers aquest massís i, per extensió, cap a tots els Pirineus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada