I ara, què? Motius i anhels entorn la marató

Participants de la marató de Barcelona del passat 13 de març a l'avinguda Meridiana, poc després de cobrir la primera meitat de la cursa.

Avui fa un mes que vaig córrer la Marató de Barcelona. Ja han passat quatre setmanes i l'únic balanç que puc fer, lluny de l'eufòria del moment, és que ha estat una marató molt positiva per a mi.

Hi ha diverses circumstàncies que han fet d'aquesta marató un repte especial. Potser la més rellevant ha estat recuperar la motivació per tornar a córrer la distància dels 42,195 km després de 5 anys. En aquests anys, tot i no haver deixat de córrer, no m'havia sentit prou atret per afrontar de nou una marató: molèsties i lesions lleus, avorriment i poc interès, pèrdues i absències, etc.

Tenir al cap un objectiu que valgui la pena és el primer pas per acabar amb l'avorriment i començar a preparar una marató. El moment precís no existeix. No et lleves un dia i dius "vaig a córrer una marató"; més aviat s'assoleixen d'amagatotis petits objectius que dibuixen noves ànsies per passar del probable al possible. Amb el temps, i gràcies a certes trampes que ens permetem a l'hora d'ordenar pensaments i fets, recreem el nostre relat a conveniència.

Sempre he estat del parer que per preparar bé la marató de Barcelona, que s'escau cap al mes de març, cal començar a rumiar-hi després de l'estiu. Entre setembre i octubre, just quan les rutines escolars i laborals marquen novament el dia a dia, és un bon moment. Fou cap a finals del passat agost que vaig constatar certa freqüència en les meves sortides a córrer i, sens dubte el viatge i les vacances a Seattle, van ser unes setmanes clau.

Començava el mes de setembre corrent la Cursa de la Vinya i després, a l'octubre, la Cursa de Muntanya de Rellinars. Petits objectius que feien créixer dins meu l'anhel per la marató. Cap a finals d'octubre, mentre garbellava el calendari de curses per decidir quin seria el següent repte atlètic, em va cridar l'atenció que la data de la Marató de Barcelona de 2016 fos el 13 de març. I llavors vaig formular el meu propòsit particular: "seria bonic acabar la meva desena marató a Barcelona el mateix dia que farà 28 anys que vaig acabar la meva primera marató, la XI Marató de Barcelona 1988". Dades i dates, xifres de valor efímer que envoltem d'una àuria especial i que ens inoculen motivació per donar certa èpica a allò que perseguim.

Així va ser com vaig fixar en el calendari el 13 de març de 2016. Després de córrer amb molt bones sensacions les mitges maratons de Ripoll i Vilafranca del Penedès, a inicis de gener m'inscrivia a la marató. Dues curses al gener (10 km de Mollet i la Mitja Colomenca) i els 10 km de Caldes d'Estrac al març, van ser totes les curses que vaig córrer fins a la marató. Vaig completar la preparació amb moltes tirades pels espais del delta del Llobregat, un entorn on he vist escolar-se un hivern sense fred mentre s'atansava la cita maratoniana del 13 de març.

I ara, què? Ja ha passat un mes, quatre setmanes que no m'han donat respir per formular nous propòsits, ni tan sols l'habitual "una altra marató al sac; i ara, què?". Quatre setmanes i ja he corregut les curses de Canovelles i del Corte Inglés amb la mirada fixada en la Nocturna de l'Hospitalet.

Aquest "i ara, què?" ja s'ha convertit en el desig de no deixar de córrer per què em fa sentir bé, em dóna llibertat i m'ajuda a destil·lar emocions. Ja vindrà el moment de posar nom i cognoms al proper objectiu maratonià.

A l'avinguda del Paral·lel, content i emocionat, després de 4 hores de cursa i a menys de mig quilòmetre de l'arribada.