Breu crònica de la marató de Barcelona

Satisfacció en acabar una nova marató. Foto: Marga Pradas

Ahir vaig córrer la marató de Barcelona. Em costa plasmar en paraules el que vaig viure per tot el que la marató d'aquest any ha tingut d'especial per a mi.

En primer lloc, algunes dades objectives: aquesta quarantena edició de la marató de Barcelona, ha estat la setzena marató que he completat (de les divuit en què he participat), i l'onzena que he acabat a Barcelona (on hi he participat en dotze ocasions).

Sobre el registre, amb un temps de 4.10.18, ha estat la marató més lenta que he corregut mai. Fins al quilòmetre 32 no vaig anar forçat en cap moment, més aviat vaig córrer amb un esperit conservador i pensant que podria acabar al voltant de les 4 h i escaig. Potser en veure que això seria difícil, els darrers quilòmetres vaig sentir que el cap abandonava les cames i vaig estar més pendent de gaudir el moment que de procurar un ritme més o menys constant de cursa. No obstant això, és un temps que entrava dins de les previsions i que ben segur aniré valorant a mesura que passin els dies.

A banda de tot això, com he comentat fins al cansament en aquest blog, aquesta marató ha estat molt especial. D'una banda, perquè fa trenta anys que vaig acabar la meva primera marató (ho recordava amb motiu dels 25 anys), però sobretot per córrer la marató per una causa solidària amb el repte "Una marató pels nadons prematurs".

Sens dubte, aquesta motivació afegida m'ha acomanyat durant la preparació de la marató i ara que he completat la primera part del repte, acabar la marató, espero completar la part solidària assolint el 100% de la quantitat proposada, o si més no, acostant-m'hi al màxim. Recordar que el repte romandrà obert fins al 18 de març, coincidint amb l'aniversari de la meva filla gran, una manera també especial de tancar el repte. Per últim, agrair a totes les persones que fins ara han donat suport a "Una marató pels nadons prematurs", ja sigui amb una donació, difonent el repte o vivint l'ambient de la marató a peu de carrer.

Tinc molt present els ànims de les persones que vaig poder saludar ahir a la cursa: a Romana De Lillo, pel seu suport en diferents punts del recorregut; a Rosa Lizandra, a qui em va alegrar poder saludar a Diagonal Mar; al David de Blogmaldito, que després de la cursa va seguir fent fotos al Paral·lel i més enllà; a Miquel Pucurull, amb qui vam intercanviar bons desitjos abans de l'inici de la cursa, i que a 80 anys és tot un exemple de constància; i a l'Albert Torrent, l'artífex del web Ultres Catalunya, que em va acompanyar des del quilòmetre 30 fins al final.

I com no, el meu agraïment a mon germà Josep, la meva cosina Pili, les meves filles, Anna i Clara, i la meva dona Marga, que van fer la seva particular marató per trobar-nos en els punts convinguts del recorregut.

Mitja de Barcelona, un assaig general cap a la marató

Preparar una marató porta el seu temps. És un gran objectiu a llarg termini que necessita altres petits objectius per alimentar-se i perfilar-se. Entre aquests petits objectius hi ha les sessions d'entrenament setmanal i les curses, que serveixen per afinar els ritmes, provar-se i anar definint la resta d'entrenaments fins al dia del gran propòsit, la marató.

Després de córrer la Sant Miquel Xperience i la Mitja Marató Colomenca, els dos primers objectius atlètics en la meva fase final de preparació de la marató, diumenge passat vaig córrer la Mitja Marató de Barcelona.

Des del 1999, que vaig córrer aquesta mitja per primera vegada, ja en van deu que la completo, i és la mitja marató que més vegades he fet. En aquest temps, tinc present que el 2001 es van celebrar dues mitges maratons a Barcelona: una al febrer, i l'altra coincidint amb la Cursa de la Mercè (el 2002 es va mantenir només al setembre, i al cap dels anys va tornar al febrer). També recordo que en l'edició del 2010 vaig abandonar la cursa al quilòmetre 10. En qualsevol cas, des del 2011 no la corria i enguany ha estat una bona ocasió per repetir i seguir amb la preparació de la marató de Barcelona.

Per motius diversos, la mitja de Barcelona és com un assaig general de cara a la gran cita maratoniana. En primer lloc, el circuit coincideix en diversos trams amb la marató: Gran Via, entre Entença i Passeig de Gràcia, i entre Perú i Rambla Prim; la Rambla Prim i la Diagonal; la Vila Olímpica i el carrer Pallars, i el tram de passeig Colom i Paral·lel. Aquest darrer tram, que en la mitja es fa a l'inici de la cursa amb certa alegria, en la marató s'afronta amb 39 km a les cames i fa que el suau pendent del Paral·lel sembli insuperable. Aquestes coincidències amb el circuit ajuden a visualitzar la marató.

Però hi ha altres aspectes que també hi contribueixen. Cap altra cursa a Barcelona es pot equiparar a la marató en termes de nombre de participants, organització, ambient, públic... I és que tot plegat esdevé un assaig pel dia de la marató: córrer en mig d'una munió de corredors, avituallar-se entre tal densitat de cames i braços, sentir els ànims del públic en llengües d'arreu, la música dels punts d'animació, les cues al guarda-roba o l'ambient durant la recollida dels dorsals. Qualsevol racó fa olor de marató i ajuda a visualitzar l'escenari del pròxim 11 de març i tot el que envolta la marató.

La mitja marató de Barcelona, també marca el darrer mes de preparació de la marató: és un temps per afinar l'estat de forma, però també és un temps d'espera, sobretot les dues darreres setmanes, que cal saber gestionar, perquè aquesta espera no esdevingui impaciència.

Així que, cal seguir entrenant per participar en condicions a la marató de Barcelona. Abans, però, dos objectius atlètics més: la Maratest del Prat de Llobregat del 18 de febrer, i la Mitja Marató de Gavà del 25 de febrer.

Després, faltaran quinze dies per a la gran cita, que aquest any per a mi té una motivació molt especial més enllà del repte esportiu com és el repte solidari Una marató pels nadons prematurs.

Mitja Colomenca. Bona cursa i millors sensacions

Les pistes d'atletisme Antonio Amorós, a Santa Coloma de Gramenet, punt neuràlgic de la VI Mitja Marató Colomenca. Foto: Jaume Ferrández

La sisena edició de la Mitja Marató Colomenca ja és història. És la segona vegada que participo en aquesta cursa, encara novella, que edició rere edició segueix amb bon pas cap a la consolidació. Vaig participar-hi l'any 2016 i va ser un bon test en la preparació de la marató de Barcelona: vaig acabar amb molt bones sensacions perquè feia cinc anys que no corria una mitja per sota 1.50 h.

Aquest any, he rebaixat en 3:42 i 5:37 minuts, respectivament, els registres de les mitges de Ripoll i el Prat de Llobregat de la passada tardor. Tot plegat m'anima amb les sis setmanes prèvies a la marató de Barcelona de l'11 de març. Xifres i registres a banda, m'ha agradat tornar a córrer la Mitja Colomenca després que el 2017 no hi vaig poder participar a causa d'un esquinç al turmell que vaig patir dues setmanes abans de la cursa. 

Diumenge es llevà amb fred i també feia una mica de vent. Amb l'inici de la cursa, i a mesura que el sol s'aixecava, les condicions per córrer van millorar;  en la segona part de la prova que la temperatura va ser més agradable.

La sortida de la mitja, a les 9.30 h, era conjunta amb la cursa de 10 km. Les dues proves compartien circuit fins al km 6, aproximadament, on els participants del deu mil giraven per retornar a les pistes d'atletisme Antonio Amorós, punt d'inici i final. Aquest tram comú és totalment urbà i transcorre pels carrers de Santa Coloma, amb pujades i baixades que lluny de trencar el ritme em van servir per entrar en calor.

Entre els quilòmetres 6 i l'11,5 la mitja marató segueix la carretera de la Roca del Vallès. Aquest tram és d'anada i tornada i convé prendre nota del perfil que, tot i no presentar cap rampa considerable, sí que té ondulacions que de tornada poden trencar el ritme.

La carretera circula entre el riu Besòs, que a l'anada tenim a l'esquerra, i la base de la serralada de Marina. A l'altra banda del Besòs destaca la presència del mossegat turó de Montcada, amb la cimentera a la seva base. A mesura que avancem, la panoràmica s'obra cap al Vallès Occidental i, com que el dia era net, es podien albirar a l'horitzó els cims de la Mola, Gallifa i els cingles de Bertí. Just abans del gir, també es deixà veure per uns segons el nevat perfil del Montseny. De retorn, a banda del turó de Montcada, i sempre a l'altra riba del Besòs, destacaven els cims més septentrionals de la serra de Collserola, amb els amuntanyats barris de Ciutat Meridiana i Torre Baró, i la característica silueta del castell del mateix nom.

Els darrers 5 km tornen a circular pel nucli urbà i, tot i que reserven alguna suau pujada, els dos darrers quilòmetres, planers i paral·lels al Besòs, deixen marge per acabar amb la camada llarga sempre que hàgim mesurat bé les forces.

En definitiva, de nou una bona experiència que procuraré repetir i ha tornat a formar part del meu pla de preparació de la marató de Barcelona. Una marató que aquest 2018 té un doble objectiu per a mi: d'una banda, el repte atlètic d'acabar una marató 30 anys després de completar la meva primera marató; i de l'altra, el repte solidari "Una marató pels nadons prematurs" que té el propòsit de recollir fons per al nou Centre de Neonatologia Avançada de l'Hospital Vall d'Hebron.