"Everest", la pel·lícula

Aquesta tardor s'ha estrenat "Everest", pel·lícula dirigida per Baltasar Kormákur i basada en l'episodi tràgic viscut per algunes expedicions comercials que atenyien el sostre del món el 10 de maig de 1996.

No és la típica pel·lícula sobre catàstrofes plena d'imprecisions i que malgrat l'adversitat acaba bé gràcies a un heroi anònim que salva la plana. En general és força fidel als fets relatats per alguns dels sobrevivents de la tragèdia, tot i les limitacions que un llargmetratge comercial té respecte un documental.

Els personatges --alpinistes-clients, xerpes, alpinistes-guies, personal del camp base, familiars dels alpinistes...-- només és dibuixen a si mateixos a partir de quatre pinzellades escadusseres. Es pretén així donar una idea de la varietat de perfils que en una expedició comercial comparteixen cordada com si res, envoltats de les condicions més hostils que puguem imaginar a la muntanya. Els efectes visuals i sonors d'algunes escenes són impactants i ajuden a l'espectador a imaginar un xic, només un xic, la mena d'infern que deu ser trobar-se en mig una tempesta als vessants d'una muntanya, en aquest cas augmentat i magnificat per què aquesta muntanya és ni més ni menys que l'Everest, la més gran de totes. 

Per als coneixedors de la història la pel·lícula no reporta cap sorpresa. La certesa que acabarà en tragèdia plana gairebé al llarg de tot el film. L'interès està a saber com s'ha tractat el tema després de gairebé 20 anys, la publicació d'articles i els llibres de dos dels seus protagonistes: el periodista i alpinista nord-americà Jon Krakauer, autor d'Into thin air (1997), i el malaurat alpinista rus Anatoli Boukreev, mort a finals de 1997 per causa d'una allau a l'Annapurna, que de la mà de G. Weston DeWalt va escriure l'experiència viscuda a The climb. Tragic ambitions on Everest (1997). Ambdós relats ens van arribar traduïts com La febre del cim (Empúries, 1998) i Everest 1996. Crónica de un rescate impossible (Desnivel, 1998), respectivament.

En el seu moment vaig llegir la segona edició de La febre del cim (Empúries, 1998) i llavors la història em va impactar. El llibre, com passa en molts casos en relació a la pantalla, és curull de detalls, antecedents i informacions sobre el dia de la tragèdia, els seus protagonistes, la muntanya i la manera com els alpinistes s'hi han acostat des de sempre. En la seva doble condició de periodista i d'alpinista, Krakauer aporta informacions que ajuden al lector a entendre que va passar aquell dia, però a més, a mirar de comprendre un xic el món de les expedicions comercials i l'alpinisme a l'Himàlaia. Krakauer també es mostra crític amb els responsables de l'expedició guiada per Boukreev. De fet, el llibre de Boukreev vol ser un descàrrec a les acusacions implícites que fa el primer.

Per a alguns que hagin vist la pel·lícula potser s'interessaran per acudir als llibres i completar així el relat. Altres, com és el meu cas, rellegirem de nou Krakauer, gairebé en paral·lel a Boukreev donat que en el seu moment no ho vaig fer.

Els tretze morts del 10 de maig de 1996 van marcar un dels episodis més tràgics de la història d'aquesta muntanya mítica, però no l'únic. De fet, l'intent d'Irwine i Mallory de 1924 va acabar en tragèdia. La muntanya més alta del món mostrava així les seves cartes. Més recentment podem recordar les tragèdies de 2012, amb la mort de sis persones en el seu l'intent d'ascendir l'Everest els dies 19 i 20 de maig de 2012. Aquella temporada també ens va deixar una imatge mediàticament impactant amb una corrua de gent que feia filera camí al coll sud. L'any passat, el 18 de maig de 2014, una allau va sepultar 16 guies nepalesos que equipaven els camps d'altura de la ruta més freqüentada d'ascensió a l'Everest. Aquest accident va suposar vagues i la negació de xerpes a treballar. D'altra banda, els terratrèmols de la primavera de 2015 ha provocat el tancament d'algunes rutes i cap alpinista ha petjat el sostre del món la darrera temporada. Aquest fet no passava des del 1974 (La Vanguardia), una època de l'alpinisme en què només expedicions de veritables alpinistes atenyien el cim i que contrasta amb la comercialització d'una ascensió que poden arribar a assolir més de 600 persones en una temporada normal.

Com serà la propera temporada a l'Everest i a altres cims de la zona? Es reprendran les expedicions comercials? Es reformularà res per tal que la muntanya no rebi tanta pressió? És difícil de saber en un país, el Nepal, on el seu principal recurs és el turisme d'aventura i la seva principal lacra la pobresa. Potser més que ascendir cims caldria descobrir les seves ciutats i valls, veure els cims de lluny i deixar passar un temps fins que les muntanyes es vulguin deixar acaronar de nou.

3a Cursa de muntanya de Rellinars

Sortida de la tercera edició de la Cursa de Muntanya de Rellinars celebrada el 18 d'octubre de 2015.

El diumenge 18 d'octubre es va celebrar la 3a Cursa de Muntanya de Rellinars, una prova organitzada pel Club Tennis Rellinars amb un recorregut que travessa un sector del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.

La cursa té una distància de 18,5 km i prop de 700 m de desnivell acumulat i, exceptuant algun tram pavimentat que travessa el poble de Rellinars, ressegueix en tot moment corriols i pistes envoltades de bosc. Des de Rellinars el recorregut s'enfila fins al coll del Correu, planeja per la carena del Camí Ral i passa a tocar dels Hostalets del Daví. Després davalla suaument fins a envoltar el cim de la Morella des d'on planeja fins al coll del Gipó on s'inicia la baixada cap a Rellinars. En arribar al poble es creua la riera de Rellinars per una passarel·la i s'inicia la pujada final fins a la zona esportiva on es troba l'arribada. El tram entre la riera fins i l'arribada es fa etern. Per sort l'animació dels veïns del poble i la megafonia empenyen amunt els participants que en veure superada la pujada encaren els darrers metres, ja de baixada, fins a la meta.

A més del magnífic recorregut, que des dels punts elevats permet apreciar cims com ara el Paller de tot l'Any, Castellsapera i fins i tot Sant Llorenç del Munt, cal destacar l'acurada organització en tots els aspectes com són la senyalització dels camins, els avituallaments, els serveis a la sortida i a l'arribada, i especialment la implicació de molts voluntaris. A més de la zona esportiva on hi havien la sortida i l'arribada, els grups de voluntaris dels avituallaments animaven tothora els corredors i corredores. També els voluntaris dels punts delicats del recorregut, com ara cruïlles o baixades, animaven i donaven les indicacions oportunes per facilitar la marxa dels participants. Diria que la ràtio voluntari/participant d'aquesta cursa és molt elevada, també diria que sense la seva dedicació la cursa no seria la mateixa.

Personalment potser aquesta hagi estat la cursa de muntanya més exigent que recordi, tot i que no n'he fet gaires, sóc més de mitges maratons i curses planeres. No obstant això, m'ha agradat participar en aquesta cursa, ha estat un petit repte que he assolit còmodament, una descoberta pels paisatges que recorre i per l'ambient de cursa popular que s'hi destil·la. M'ha deixat un bon regust i m'agradaria repetir en properes edicions, tot i que potser abans m'acosto a recórrer a peu els vorals de Rellinars per descobrir el seu entorn a un ritme més pausat.

Per acabar, vull afegir que la cursa era oberta a 300 persones tot i que només s'hi van inscriure 182 i la van finalitzar 163. Es fa estrany pensar que amb l'esclat de curses, especialment de muntanya, que hi hagut en els darrers anys, hi hagi curses que no esgoten les inscripcions. Potser coincideixen altres curses el mateix dia, o la falta de promoció o que els organitzadors volen fer créixer la cursa a poc a poc, o tot plegat. En qualsevol cas, és només la tercera edició i té recorregut per consolidar-se.

En homenatge a Quico Dalmases

Un poeta entre las nubes (Autoedició, 2014) és el títol del llibre que el muntanyenc basc Agustín Castiella dedica a l'alpinista català Quico Dalmases i Cunill, desaparegut el 10 d'octubre de 1989 al Dhaulagiri.

Castiella ordena cronològicament diferents escrits que relliguen la trajectòria alpinística de Quico Dalmases, l'alpinista que va triar la deserció com a camí cap a la seva llibertat. Alguns episodis són explicats per Agustín Castiella a partir d'articles publicats en revistes de muntanya o de cartes dels companys d'en Quico. En la majoria dels casos, però, es tracta dels testimonis directes d'alpinistes i amics que van conèixer Dalmases i amb qui van compartir escalades, expedicions i moments a la muntanya. Noms com el de Joan Cassola, Jordi Canyameres, amb qui realitzà la darrera expedició, o Miquel Llonch, es barregen amb el pesar del pare d'en Quico, Joan Dalmases, entre molts d'altres.

Són escrits i dedicatòries molt sentides que testimonien un profund respecte a la persona i a les seves conviccions, i que fan perdurar el record per la pèrdua del fill, de l'amic, del company.

Agustín Castiella també dedica un apartat del llibre a les ascensions realitzades per en Quico Dalmases entre 1978 i 1989, any de la fatídica ascensió al Dhaulagiri. Es tracta d'un recull molt complet que dibuixa una destacada trajectòria alpinística conreada als Alps, Andes i Himàlaia, entre altres muntanyes d'arreu. 

Després d'endreçar tots els escrits i dedicatòries, la informació sobre les ascensions i un parell de poemes que el mateix Dalmases va escriure, Agustín Castiella fa un al·legat titulat "El arte del alpinismo", on defensa les actituds serenes, humils i honestes que l'alpinista hauria de mantenir per acostar-se i dialogar amb la muntanya.

El llibre traspua passió i admiració per un personatge singular, un gran i humil alpinista que en la muntanya i en la vida va triar el seu propi camí. Confesso que aquest alpinista terrassenc, potser un dels màxims exponents de l'alpinisme català de la seva generació, també em genera admiració malgrat encara sigui un alpinista poc conegut. Per aquest motiu vull aplaudir aquest tribut d'homenatge realitzat en forma de llibre per Agustin Castiella, malgrat el fet de ser una edició no venal farà que no arribi a molta gent.

Ja fa un temps vaig esmentar breument en un apunt d'aquest blog la figura de Quico Dalmases en referència a com m'havia commogut un capítol del llibre d'Edu Sallent Cels de safir (Cossetània, 2008) dedicat a l'expedició del Dhaulagiri de 1989. Aprofito ara també per recordar dos articles publicats fa cosa d'un any a la revista El Muntanyenc, amb motiu dels vint-i-cinc anys d'aquella expedició al Dhaulagiri:

• "Quico Dalmases. A la recerca d'un camí interior", per Josep Fatjó
• "La pèrdua d'un amic, vint-i-cinc anys després", per Jordi Canyameres

Després del terratrèmol, Nepal truca a la porta

El passat 30 de setembre es va presentar a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya el número especial de la revista Muntanya en el qual la publicació ret un homenatge al Nepal, país castigat pels terratrèmols dels dies 25 d'abril i 12 de maig d'enguany.

La sala era plena per escoltar els parlaments del president del CEC, Josep Manuel Puente, de Ferran Alexandri, director de Muntanya, i de Lluís Belvís, alpinista i consol general del Nepal. En acabar el torn de paraules es va projectar el documental "Nepal, un paradís al peu de l'Himàlaia", de Jordi Pons, on l'alpinista català ens aproxima al Nepal de finals de la dècada 1970: la gent, la cultura i les creences, el grau de desenvolupament...

El monogràfic "En homenatge al Nepal" recull activitats muntanyenques que es poden realitzar al Nepal, en concret una selecció dels cinc trescs més clàssics i espectaculars que s'hi poden dur a terme, i dedica un reportatge al no menys espectacular descens del canyó de Runchet Khola. També repassa les primeres expedicions catalanes a l'Everest amb un escrit de Conrad Blanch, cap de la primera expedició catalana que arriba al sostre del món el 1985, mentre que la crònica alpina de Joan Jover la dedica a fer un repàs de les ascensions més destacades realitzades per alpinistes catalans a l'Himàlaia nepalès.

Però més enllà de proposar activitats per gaudir de la muntanya al Nepal i recordar les fites de l'himalaisme català, Muntanya ha volgut explicar el context de la catàstrofe per comprendre millor com afecta un terratrèmol de gran magnitud a un país de creences ancestrals que es debat entre el flagell de la pobresa i ser una de les meques de l'alpinisme mundial. Per aquest motiu Muntanya ha comptat amb les col·laboracions d'Alfred Montserrat i el seu article on explica l'activitat sísmica al Nepal, i d'Albert Arnau que ens aproxima a les accions de cooperació que es desenvolupen en els escenaris devastats per recuperar, si més no, certa normalitat. Per la seva banda, l'article d'Enric Soler sobre el budisme ens ajudarà a comprendre millor la significació d'unes creences que se'ns dubte marquen la cultura nepalesa i el caràcter de la seva gent.

D'especial rellevància són les aportacions de Lluís Belvís, alpinista i consol general del Nepal a Barcelona, a qui Muntanya dedica una entrevista, de l'alpinista Jordi Pons, membre de la primera expedició catalana en assolir un vuit mil, o de l'alpinista Ferran Latorre, que es trobava en plena ascensió al Makalú quan va tenir lloc el primer dels terratrèmols. Tots ells han petjat les muntanyes del Nepal en nombroses ocasions i testimonien els lligams que han teixit amb el país i com comparteixen el pesar dels seus habitants.

Per acabar, el monogràfic de Muntanya recull informació pràctica sobre agències de viatges especialitzades a organitzar trescs al Nepal i d'organitzacions no governamentals que des de fa anys treballen al Nepal en tasques de cooperació i desenvolupament, així com un recull de publicacions i guies per conèixer millor el país abans d'emprendre viatge.

Sens dubte aquest especial és una bona eina per acostar-se a aquest país que de sempre ha estat molt estimat pels muntanyencs i alpinistes catalans. Si mai hi heu estat sabreu que les seves immenses valls i muntanyes són mítiques i atrauen les mirades a la vegada que ens fan sentir no res, i potser per aquest motiu desperten l'interès de qualsevol persona amant de la muntanya. Les seves gents tenen en la mirada i el somriure la tenacitat de la perseverança i d'estar segurs que en sortiran reforçats d'aquest atzucac.

El turisme de muntanya i aventura és la principal font d'ingressos del país i després del terratrèmol passaran anys fins que no es torni a normalitzar la situació. No obstant això, cal no deixar d'anar-hi i visitar el Nepal per tal de contribuir a la seva recuperació. I en aquest sentit, l'especial "En homenatge al Nepal" publicat per Muntanya és també una crida a viatjar al Nepal, ja sigui per fer-hi un tresc, visitar les ciutats com Katmandú, Patan o Pokhara, acostar-se a les altes valls de l'Himàlaia, visitar els parcs nacionals del sud o conèixer de primera mà els projectes de cooperació que s'hi desenvolupen.