Excursions i muntanyes del 2014

S'acaba un any i miro enrere per recordar els camins i cims per on he circulat. Pels llocs que he visitat, les persones amb qui he fet camí o els paisatges que he conegut, puc dir que ha estat un any d'excursions ben variades.

Poc més de la meitat de sortides que he fet enguany, com succeeix en els darrers temps, han estat amb canalla. Passar-ho bé i descobrir boscos, fonts, rierols o llacs, castells enrunats o prats, han estat els propòsits d'aquestes passejades en família i amb amics. Però també algunes excursions que hem fet amb la canalla ens han encimbellat per les talaies de Montserrat, Collserola o Cabrera.

Sortir a la muntanya amb la canalla resulta molt enriquidor. Si bé sovint hem de deixar de banda propòsits més muntanyencs, trescar al pas de la canalla ens retorna a ritmes més tranquils i naturals, sense presses, que ens fan adonar de petits detalls que, potser, d'altra manera passaríem per alt.

La resta d'excursions d'aquest 2014, algunes d'elles en solitari, han contribuït a completar la meva particular geografia muntanyenca amb la descoberta de vessants i cims: Moncayo, Pedraforca, Torre d'Eina o els cims del Capcir o de la vall d'Hecho, en són alguns exemples.

Desitjo que el 2015 vingui farcit d'excursions i bons auguris muntanyencs, i de companys i amics disposats a compartir passejades, ascensions o travesses i redescobrir plegats la generosa geografia muntanyenca que ens envolta.

Bon any 2015!


Entre molts altres, aquests són alguns dels records muntanyencs que m'ha deixat aquest 2014.

Juliol 2014 - El massís de Bernera des de Punta Mesola (Pirineu d'Osca) abans de la tempesta.

Juliol 2014 - La bellesa de la vall de Galba, al Capcir.

Juliol 2014 - Reconèixer les formes de les roques montserratines amb les meves filles durant una excursió a Sant Jeroni.

Novembre 2014 - Caçar bolets durant una excursió a Prat de Cadí.

Novembre 2014 - Ascendir cap al carener que envolta la vall de Núria fins a la Torre d'Eina i trepitjar la primera enfarinada de la temporada.

Desembre 2014 - Buscar el tió pels voltants del Santuari de Cabrera.

Un octubre qualsevol

Panoràmica parcial dels cims de la Vall Fosca, entre el Peguera i el Mainera, des del Montsent de Pallars.

La capçalera lacustre de la vall Fosca, al Pallars Jussà, ofereix moltíssimes possibilitats per realitzar excursions. En aquest sector hi trobem gairebé una vintena d'estanys i estanyols, la majoria dels quals estan represats per l'emmagatzematge d'aigua (Gento, Tort, Neriolo, Cubesso, Saburó, Mar, Colomina, Frescau, etc.). Els principals cims superen els 2.900 metres (Peguera, Subenuix, Saburó, Mainera, dels Vidals i Morto). Qualsevol ascensió ens ofereix una magnífica panoràmica dels estanys i cims propers. Qui, a més a més, no s'acontenti amb una ascensió pot realitzar travesses diverses cap a les valls veïnes: Monestero, Peguera o Sant Nicolau.

Un octubre qualsevol vaig emprendre una excursió per la vall Fosca. La principal base d'ascensió de la vall és la presa de Sallente (1.700 m) on s'hi arriba fàcilment en cotxe (36 km des de la Pobla de Segur, 26 des de Senterada i 56 des del Pont de Suert). A les 7:10 del matí iniciava la caminada amb l'objectiu de realitzar l'ascensió a la Pala Pedregosa de Llessui des de la presa de Sallente. Des del final de la presa cap a l'E s'enfila el marcat i costerut camí que condueix a l'estany Gento i al refugi de la Colomina. Al cap de 50 minuts s'arriba a la via d'un carrilet abandonat on tot just hi ha una font. Una parada per descansar i observar que malgrat una nuvolada cap al sector del Peguera, res fa pensar que el temps es compliqui. Ressegueixo la via que em durà fins a l'estany Gento. El traçat és planer i cal travessar quatre túnels excavats a la roca. Quan hi passo hi entra prou llum, excepte al tercer que és força llarg i cal tenir cura dels tolls d'aigua, les travesses de la via i alguna vaca amagadissa.

A un quart de nou arribo a estany Gento (2.151 m) i sense parar m'enfilo cap a un collet que em durà a la coma d'Espós. Al cap de 25 minuts sóc a la base de la Pala Pedregosa, des d'on s'endevina l'itinerari a seguir. El camí no és marcat, però no presenta cap dificultat: cal anar guanyant altitud en direcció a una punta rocosa que hi ha al sud de la Pala Pedregosa.

A mesura que es va guanyant altitud es descobreixen altres estanys i muntanyes; a més de la magnífica vista sobre els estanys Gento i Frescau, cal destacar els cims propers del Montorroio i el Montsent de Pallars. La visibilitat era gairebé nul·la cap al sector que limita amb el parc nacional degut una nuvolada que havia cobert les valls veïnes. Mentre, per la collada de Coma d'Espós estava entrant boira i cap al SW creixien núvols típics de tempesta. Poc a poc la meva visual s'anava limitant, fent-me pensar en una possible retirada.

A les 10 del matí vaig arribar al pas de l'Ós, un fals collet des d'on s'ascendeix en diagonal cap al cim de la Pala Pedregosa. Als sectors obacs dels cims hi havia restes d'una enfarinada que resistia gràcies a l'ambient fred de l'albada. Al cap de 35 minuts arribava al cim de la Pala Pedregosa (2.889 m) després d'una entretinguda cresta, tot i que l'accés directe al cim era senzill.

La baixada va ser ràpida i directa fins a l'estany de Frescau, mentre que el tram fins al Gento seguia un camí poc definit i embrossat. Un cop a la presa del Gento el recorregut coincideix amb el de pujada: via del carrilet, túnels i camí marcat i costerut, aquest cop de baixada, que resulta un bon regal pels genolls. En total 6 hores i 15 minuts (5:35 h de camí).

Pedraforca en dilluns, solitud

El Pollegó Inferior del Pedraforca des del cim principal.

El Pedraforca és una de les muntanyes més visitades i fotografiades de Catalunya. La seva silueta és ben coneguda i fàcil d'identificar des de la llunyania. És tot un símbol per a molts excursionistes, escaladors i alpinistes. A les seves parets hi ha escrites moltes pàgines de la història de l'escalada i, segons l'any, en ple hivern pot presentar unes condicions ben extremes. La seva ascensió a peu no és extremadament difícil, però és una ascensió d'alta muntanya, amb un desnivell gens menyspreable i amb trams on cal estar ben acostumat a grimpar.

Tot i aquests condicionats és una ascensió molt freqüentada. La ruta més habitual és la que surt del Refugi Estasen i s'enfila fins a la collada del Verdet, després progressa per la canal del mateix nom fins al cim Nord i segueix fins al Pollegó Superior (2.498 m). El retorn es realitza cap a l'Enforcadura i es baixa per la tartera de Saldes per prendre el camí que porta de nou al refugi. 

S'estima que el 2012 un total de 22.000 persones van ascendir el Pedraforca per les seves diferents rutes. D'aquestes, poc més de 14.000 feien el descens per la tartera de Saldes, un camí molt malmès per la pròpia dinàmica del pendent i el pas d'excursionistes, i punt de concentració d'accidents.

Segons dades d'un estudi sobre la freqüentació de la tartera realitzat entre 2005 i 2009 (Picot Negre, núm. 15) una mitjana de 16.500 persones/any havien circulat per la tartera de Saldes. A resultes d'aquest estudi, i també de l'augment dels accidents, el camí de la tartera de Saldes va ser arranjat entre l'agost i el setembre de 2013 (La Vanguardia, DARPAMN). Caldran anys per avaluar si l'actuació ha contribuït a la recuperació de l'ecosistema, però seria interessant saber si durant aquest primer any han disminuït el nombre d'accidents. O ben bé no és només una qüestió de l'estat dels camins?

Fa poc que he tornat al Pedraforca. Era dilluns i, com qualsevol dia entre setmana, dilluns a la muntanya és gairebé sinònim de solitud. I així va ser, excepte el company d'excursió i les nostres ombres, no vam trobar ningú més en tot el camí, tret d'uns isards. I pensar que en determinats moments d'un diumenge qualsevol deuen haver punts ben curulls de gent!

L'ascensió, a més, la vam realitzar des de Gósol, un itinerari menys freqüentat que el que surt del refugi Lluís Estasen. L'itinerari s'inicia al poble de Gósol i s'enfila costa amunt per un camí marcat amb pintura groga i marques de PR (blanques i grogues). Després de travessar un bosc el camí puja per uns prats i arriba a la carena, a prop del forat de les Gralles. Aquí enllaça amb el PR C-123 i segueix carenejant per trobar la collada del Verdet. Entre aquesta collada i l'Enforcadura el camí coincideix amb la ruta normal.

Un cel mig ennuvolat i bromós no ens va permetre gaudir plenament de la panoràmica sobre Ensija, el Cadí i el propi massís, però l'ascensió al Pedraforca sempre evoca records i te la seva recompensa. El descens des de l'Enforcadura segueix el PR C-123 que baixa per la tartera de Gósol, gira cap al Pla de la Serra, s'endinsa al bosc i, després de travessar el torrent que baixa del Verdet, arriba a Gósol entre camps i prats. En total van ser prop de 5 h de camí i poc més de 1.000 m de desnivell.

Fa 27 anys de la meva anterior ascensió al Pedraforca però sempre he tingut present aquesta muntanya quan en tantes ocasions l'he observat des d'altres punts. Sempre he sabut, com ara sé, que hi tornaria. I he imaginat que hi feia una nova ascensió, sense presses ni obsessions. I és ben cert que arriba el dia per fer realitat l'anhel. Que hagi estat en la pau d'un dilluns qualsevol entre setmana només ha fet millor la celebració de pujar el Pedraforca.

El Pedraforca, al centre de la imatge amb la tartera nevada, des del Puig de Dòrria.

La paret nord del Pedraforca vista de camí al Comabona.

Des del santuari del Montgrony s'endevina, en darrer terme a la dreta, la silueta del Pedraforca. 

Camí de la Gallina Pelada no podem deixar d'observar la cara sud del Pedraforca.

Per la Mercè, sortirem de nou al carrer

Al carrer Ferran saludem el seguici inaugural de la Mercè 2013.

Avui comencen les Festes de la Mercè 2014, amb el seguici inaugural, el pregó i el toc d'inici. En els darrers anys he viscut i redescobert aquestes festes -igual que les de Santa Eulàlia al febrer- gràcies a les meves filles, molt entusiastes de les cercaviles, els gegants, el bestiari, els bastoners o els castellers.

Els gegants del Pi arribant a la plaça Sant Jaume (La Mercè 2010).

De ben segur que les hem empès a aquest rebombori ciutadà, als sons tradicionals de gralles i timbals, i mentre duri la seva fal·lera allí serem per viure la nostra afició a les festes populars, i reviure algun instant de la nostra infantesa.

- Joan del Riu -

Cançó popular

Entre les moltes cançons que sonaran aquests dies de festa major, una de les meves preferides, ja sigui ballada pels gegants o acompanyada dels cops de bastó, és "Joan del Riu", interpretada en el següent vídeo pel Ball de Bastons del Clot durant les festes de la Mercè de 2011.

----------

M'he llevat i he anat a Montserrat

El monestir de Montserrat des de la Creu de Sant Miquel.

"M'he llevat, m'he rentat, he esmorzat i he anat a Montserrat..." més o menys així fan els versos de Jacint Verdaguer musicats per Xesco Boix que m'han vingut al cap de bon matí quan era camí de Montserrat per fer-hi una nova matinal.

Si és important matinar quan es va d'excursió, per anar a Montserrat és cabdal fer-ho, i no només per aprofitar la fresca matinera, sinó per evitar les multituds de turistes i visitants (nota: ara que tinc disponibilitat i flexibilitat horària, potser seria intel·ligent anar a Montserrat un dia entre setmana).

Avui he recorregut el camí de Sant Miquel fins al Pla de les Taràntules. Després m'he enfilat fins a la Miranda de Santa Magdalena, per després descendir cap al fondal del torrent Maria fins a la Plaça de Santa Anna, el Pas dels Francesos i el monestir. Una volta de dues hores i mitja, aproximadament, que m'ha descobert indrets com l'Escala de Jacob o les restes de l'ermita de Santa Magdalena. Llàstima que la boira dels cimals no m'ha permès gaudir plenament de la panoràmica des de la Miranda de Santa Magdalena, potser per això el meu magí ja rumia sense treva una propera excursió per atènyer aquest cimal i descobrir nous viaranys.

Uns escaladors progressen pel vessant sud de la Magdalena Superior.

En qualsevol cas ha estat una bona excursió que m'ha fet constatar novament la creença que Montserrat amaga racons de gran bellesa i a mesura que els descobreixes tornes amb ganes renovades per tornar-hi.

A les portes d'una nova temporada atlètica

En arribar a les acaballes d'agost sempre dedico un temps a repassar el que ha estat la meva particular temporada atlètica. La temporada va iniciar-se força bé, amb motivació i bons propòsits com la participació a la 30a Mitja Marató de Sant Cugat, entre d'altres curses. Després, ja a l'hivern, vaig estar uns tres mesos sense calçar-me les vambes a causa d'una lesió. A inicis d'abril vaig reprendre l'activitat atlètica que he mantingut durant tot l'estiu de manera força constant, però sense cap objectiu atlètic. En resum, i si faig cas a les xifres, he fet més quilòmetres i sessions que en les dues temporades anteriors. Això ja és una bona cosa.

He de dir que en els 16 anys que porto corrents de manera constant, mai he sortit a córrer a diari, ni mai he seguit cap pla d'entrenament específic, més enllà de la intuïció, la pràctica espontània, escoltar el cos i gaudir les sensacions viscudes. Al límit entre l'afició i la passió, córrer sempre ha estat per a mi el complement genial a altres activitats com ara la muntanya, i sempre he sabut integrar-la en la quotidianitat amb la mesura justa, sense obsessions.

Tot plegat va començar amb una primera marató acabada amb 21 anys el 1988, seguida d'un període d'uns 8 anys envoltat d'altres aficions, prioritats i circumstàncies, però sempre amb l'assignatura pendent de reprendre l'afició per córrer. L'any 1999 tornava a córrer una marató i des de llavors fins ara han estat una dotzena de maratons i més de 300 curses entre mitges maratons i curses de distàncies diverses. Res de l'altre món, però si un munt de sensacions viscudes. El 2011 vaig córrer la meva darrera marató i durant els 3 darrers anys he mantingut l'activitat en un pla secundari.

Ara comença una nova temporada i em cal construir noves motivacions per retornar a la desitjada habitud de sortir a córrer amb més freqüència. Si segueixo el fil dels apunts sobre el córrer que he publicat en aquest blog (córrerxcórrer) m'adono que la sensació actual no és nova i que s'ha repetit en altres ocasions. Sé que trobaré la fita per recomençar un període amb més o menys sessions i quilòmetres setmanals, amb alguna cursa o tirada llarga, sol o en companyia, mirant de fixar la mirada en un horitzó, millor dit, en un objectiu rellevant, mesurable, acotat en el temps i ecològic amb mi mateix.

Pirineus i estiu: bivac

La bonança estiuenca, si hi ha calma airosa, convida a allargar la jornada pirinenca fins al punt d'inici de la fosca. Passada la nit sota el cel estelat, ens desperten les primeres llums del nou dia i un vent matiner, i sovint fred, ens anuncia que ja podem pensar en refer el camí. Tot un dia per endavant que de ben segur ens durà a nous cims, que petjarem sense presses per contemplar la grandiositat de la serralada.

Deixar-se allitar sobre les carenes més altes: no és aquesta la màxima comunió amb la muntanya? No és viure així el ritme natural, de sol a sol, i sentir la fressa dels elements atalaiat tothora com un ocell?

Sense menystenir les qüestions de logística que suposa fer un bivac, llevar-se al punt més alt d'un cim o dormir en una collada arrecerats entre gegants petris, són experiències que no s'obliden, especialment quan, com és el meu cas, no sovintegen.

Em vénen a la memòria dos bivacs d'impagable record per a mi: un al cim del Canigó, el dia de Sant Joan de 1989; l'altra al coll d'en Cordier, al massís de la Maladeta i per sobre dels 3.000 m, a mitjans juliol del mateix any, tot just fa vint-i-cinc anys.

Bon dia des de Skardu, Pakistan

Tal dia com avui de 1988 el programa "El matí de Catalunya Ràdio", conduit llavors per Josep Cuní, feia la primera connexió amb l'Expedició Catalana al K2 que intentaria l'ascensió al segon cim més alt del planeta, el K2, de 8.611 m. Aquesta primera connexió va ser des de Skardu, al Pakistan, on s'iniciava la marxa d'aproximació fins al Camp Base del K2, lloc on es va instal·lar l'emissora durant les setmanes que durà l'expedició.

Per primera vegada en la història de la radiodifusió mundial seria retransmès en directe via satèl·lit el dia a dia d'una expedició al Karakorum. Durant tres mesos el periodista Toni Arbonès i el tècnic de so Joan Gelabert, de Catalunya Ràdio, van estar treballant amb aquest propòsit.

L'expedició era formada pels alpinistes Jordi Magriñà (cap), Antoni Ricart (sotscap i metge), Òscar Cadiach, Carles Vallès, Xavier Pérez Gil, Jordi Canals, Lluís Gómez, Enric Hernández, Jaume Torm i Gabriel Gutierrez. L'intent es va dur a terme per la ruta dels Abruços, a l'esperó sudest del K2. Els alpinistes Carles Vallès, Xavier Pérez Gil i Lluís Gómez van arribar als 8.200 metres on van fer un bivac abans d'intentar el darrer atac al cim, però una forta tempesta els va deturar. El mal temps va continuar i després de trenta dies al camp base l'expedició va decidir abandonar l'ascensió.

Vint-i-cinc anys més tard, la primavera de 2013, en Toni Arbonès va publicar el llibre "K2, massa alt per als nostres somnis" (Cossetània, 2013) on recull l'experiència viscuda. Tot just vaig pels primers capítols del llibre, i la coincidència amb la data de la primera connexió ha obert la caixa dels records d'aquell estiu de 1988. Recordo que esperava a diari el moment de la connexió per saber les novetats de l'expedició. En el següent enllaç es pot escoltar un programa especial que es va fer en acabar l'expedició, sens dubte un bon complement de l'acurat llibre de Toni Arbonès.

El llibre extreu algunes de les converses amb els expedicionaris i entre ells i els seus amics i familiars que van seguir l'expedició des de Catalunya. El text és ple de notes a peu de pàgina que denoten la passió de Toni Arbonès pels viatges, coneguda d'altra banda per ser director del programa radiofònic "Els viatgers de la Gran Anaconda", entre d'altres.

Ara potser ens sembla molt senzill això de les comunicacions en la distància però a finals de la dècada de 1980 va ser realment un impacte mediàtic. A més, per als aficionats a la muntanya va suposar conèixer de primera mà, sense filtres, la vida dels expedicionaris i les condicions amb les que es troben, i va oferir l'oportunitat d'emocionar-se. És el poder de la ràdio.

La revetlla de Sant Joan

S'acosta la nit més màgica de l'any, el trànsit cap a l'estiu i les vacances per a molts, sobretot pels escolars. L'espectacle La nit de Sant Joan, de Dagoll Dagom, i les seves cançons, amb lletra i música de Jaume Sisa -excepte la lletra de la cançó que dóna títol a l'espectacle que és de Joan Lluís Bozzo-, són una mostra divertida i còmica de la rellevància del solstici d'estiu en la nostra tradició. Estrenada el 1981, la posada en escena de la versió que vaig veure a inicis de la dècada de 1980 sempre m'acompanyarà i recordaré en les dates properes a la revetlla de Sant Joan. Deixo un petit fragment i l'enllaç a la cançó que dóna títol a l'espectacle. Bona revetlla!

- La nit de Sant Joan -
Lletra: Joan Lluís Bozzo. Música: Jaume Sisa

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors l'estiu ens arriba

de mans d'un follet que li fa de guia.

Primavera mor, l'hivern es retira.

Si arribés l'amor, mai més moriria.

(fragment)

----------

Els Tres Turons

Des del turó del Carmel, la visió del turó de Rovira ens pots semblar talment com una illa envoltada pel mar.

El passat febrer vaig fer una passejada matinal pels Tres Turons, a Barcelona, i aquest mes de maig he repetit la visita saltant d'una talaia a una altra per reconèixer noves llums i horitzons de la ciutat.

Diuen que les segones parts mai són bones. El bon regust de les primeres i les expectatives que sovint ens creem fan que aquesta afirmació es compleixi en molt casos i àmbits de la vida. Per a mi, repetir una excursió o ascensió a un cim és la millor manera de conèixer el territori, les diferents cares i facetes d'una mateixa muntanya, i si a més l'època de l'any és diferent i les persones amb qui vas també, cada excursió esdevé única.

Aquesta nova visita als Tres Turons ha estat una nova excursió per diversos factors. En primer lloc el sentit de la marxa que en aquesta ocasió ha estat d'est a oest i en la matinal realitzada al febrer va ser a la inversa i finalitzant en el promontori del turó de la Peira, a cavall entre Vilapicina i Horta. A més, si al febrer hi anava tot sol i vaig ensopegar un cel mig ennuvolat, ara al maig la vam fem en família i un cel net i lluminós ens mostrà l'esclat de la primavera. El bon temps d'aquesta matinal magenca també fou la causa que el recorregut estigués més concorregut que al febrer, sobretot al turó de la Rovira, on hi vam trobar molts visitants motivats per la panoràmica sobre la ciutat i per conèixer detalls de les bateries antiaèries de la Guerra Civil. També era concorregut el turó del Carmel, on molts turistes s'hi atansen des del parc Güell per admirar què s'amaga darrera la muntanya i tenir una visió més dilatada de Barcelona.

El turó de la Rovira, on s'ubicaven bateries de defensa antiaèria de la Guerra Civil, esdevé un gran mirador del front marítim de la ciutat de Barcelona.

En total van ser gairebé dues hores de passejada (1.50 h) entre l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat i l'avinguda de Vallcarca, passant pels turons de la Rovira (261 m), el Carmel (265 m) i la Creueta del Coll (245 m), amb dinar a les taules de pícnic al parc de la Creueta del Coll.

Àmplia panoràmica des del turó de la Rovira sobre el Carmel, Horta i Canyelles, entre d'altres barris, encerclats per la serra de Collserola.

El cim del Tibidabo i el turó de la Creueta del Coll -a la dreta- des del turó del Carmel.

El turó del Carmel, amb l'emboscat parc Güell a la dreta, vist des de la Creueta del Coll.

Muntanya, ponent i vespre... poesia

- De vespre -

Text: Joan Vinyoli (1914-1984)

El dia va extingint-se
darrera les muntanyes,
l'última llum alegra l'infinit;
tot calla i lentament va recollint-se,
però les aigües, riu avall, estranyes,
mormolen ja paraules de la nit.

Reprenc amb aquest poema de Joan Vinyoli, que enguany és recordat pel centenari del seu naixement, la secció Dia 19, massa descuidada en els darrers temps, i que espero anar omplint de músiques, cançons, poemes, paraules o qualsevol expressió que em remogui els sentiments.

----------

Arqueologia, paleontologia i medi natural en cavitats a Catalunya

El dissabte 17 de maig tindrà lloc a Barcelona el simposi "Arqueologia, paleontologia i medi natural en cavitats a Catalunya". Durant tot el matí de dissabte arqueòlegs, paleontòlegs, biòlegs i tècnics de l'Administració debatran sobre com actuar en cas de troballes en cavitats naturals amb l'objectiu de proposar un protocol d'actuació consensuat.

La iniciativa sorgí fa mesos de membres del RES, la Secció d'Espeleologia del Club Excursionista Pirenaic, que van posar de manifest la necessitat de comptar amb un mínim de pautes d'actuació davant de troballes que es puguin donar al llarg de les seves exploracions. La proposta va ser ben rebuda per l'Associació d'Arqueòlegs de Catalunya i la Federació Catalana d'Espeleologia, que van posar fil a l'agulla per organitzar el simposi que i obrir un nou espai de col·laboració entre espeleòlegs, la comunitat científica i l'Administració.

DATA: 17 de maig de 2014

HORARI: de 9 a 14.30 h

LLOC: Centre Cívic Urgell, C. Comte d'Urgell, 145 de Barcelona.

PROGRAMA: programa del simposi

INSCRIPCIONS: cal formalitzar la inscripció, que és gratuïta, a la secretaria del Club Excursionista Pirenaic: presencialment de dilluns a divendres de 19.30 a 21.00 h (C. Duran i Bas, 16 baixos 1a de Barcelona), per telèfon (93 302 42 39) o per correu electrònic (cep@pirenaic.cat).

Annapurna Est. 40 anys d'una fita per l'alpinisme català

Avui fa 40 anys que Josep Manuel Anglada, Jordi Pons i Emili Civís assolien el cim verge de l'Annapurna Est (8.026 m). Era la primera ocasió que alpinistes de l'Estat espanyol trepitjaven un cim de més de 8.000 metres. A més d'Anglada (cap), Pons (director tècnic) i Civís (sotscap), el grup era format per sis expedicionaris més: Marià Anglada (metge), Enric Benavente, Xavier Pérez Gil, Manuel Martín, Antoni Villena i Eduard Blanchard. Completaven l'expedició una desena de xerpes i fins a 300 portadors encarregats de traginar les 7 tones de material i queviures necessaris pels tres mesos d'aventura.

El passat 10 d'abril el Centre Excursionista de Badalona, com a colofó del seu "Cicle de projeccions del CEB", va celebrar el 40è aniversari de l'Annapurna Est reunint a sis dels expedicionaris. L'acte va omplir l'auditori del Museu de Badalona on a més de muntanyencs i socis del Badalona, s'hi van aplegar un bon nombre d'aficionats i amics dels protagonistes. Durant l'acte es va projectar un interessant recull de fotografies de l'expedició en un muntatge audiovisual inèdit que contextualitza el moment de l'alpinisme en la dècada del 1970 i relata els diferents moments de l'expedició. Va ser, sens dubte, un bon record del primer 8.000 estatal. Però també fou un homenatge a la trajectòria d'una generació d'alpinistes que ja havien realitzat destacades ascensions als Alps, Andes o Hindu Kush, protagonistes d'uns temps on tot estava per fer i només uns pocs tenien la tècnica i experiència suficients, i les possibilitats necessàries, per dur a terme els seus projectes i aproximar l'alpinisme català al nivell de l'alpinisme mundial.

D'esquerra a dreta: Manuel Martín, Xavier Pérez Gil, Jordi Pons, Josep Manuel Anglada, Emili Civís i Antoni Villena, membres de l'expedició a l'Annapurna Est de 1974, durant l'acte celebrat al Museu de Badalona.

La ruta oberta a l'Annapurna Est coincidia fins el Camp 2 amb la seguida per l'expedició francesa que el 3 de juny de 1950 assolia l'Annapurna I (8.091 m) amb els alpinistes Maurice Herzog i Louis Lachenal, i que suposà el primer 8.000 de la història de l'alpinisme. A partir del Camp 2 el grup català va obrir la ruta per l'esperó nord que va directe a l'Annapurna Est. L'atac final s'inicià des del Camp 5 (7.490 m) i després de gairebé catorze hores de dificultosa progressió, a les nou del vespre del 29 d'abril, arribaven al cim. El descens va ser llarg i fatigós degut al cansament, el fred i la foscor de la nit.

El llibre de Jordi Pons "Annapurna Est. Un 8.000 verge" (Editorial Juventut, 1976), amb pròleg de Josep Manuel Anglada, relata detalladament l'expedició, des de les dificultats amb que es van trobar (tempestes, vent, allaus, entrebancs burocràtics, vagues dels portadors, poca col·laboració dels xerpes...) fins als moments d'emoció i alegria per haver assolit el cim. El llibre també conté notes i comentaris sobre el material utilitzat (tendes, botes, roba...), apunts sobre aspectes mèdics -apartat elaborat pel doctor Marià Anglada- i un breu perfil sobre trajectòria dels alpinistes que hi van participar. 

Sens dubte, aquesta fou la referència per a posteriors expedicions catalanes a l'Himàlaia i a altres serralades, amb molts cims per assolir i rutes per obrir.

Excursió per la vall del Flequer

La vall del Flequer és una petita vall situada al sud del Bages, tributària per l'esquerra de la riera de Rocafort, bona part de la qual es troba dins dels límits del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, al terme municipal del Pont de Vilomara i Rocafort.

L'excursió per aquesta contrada ens acosta a un paisatge modelat per l'empremta humana amb el pas dels segles. Durant els segles XVIII i XIX el conreu de la vinya a Catalunya va créixer degut a l'augment de la població i les exportacions d'aiguardent cap al nord d'Europa i Amèrica, fet que s'accentuà amb l'avenç de la fil·loxera a França. Això va suposar una gran demanda de terres de conreu dedicades a la vinya i a poc a poc es van ocupar terrenys de mala petja, pedregosos, difícils de treballar i allunyats dels pobles i masos. Per tal que la producció de vi fos factible es van haver de desenvolupar sistemes per fer vi a peu de vinya, com ara les barraques, dipòsits i tines, que s'afegien a tots els murs i parets de pedra seca que esglaonaven els costeruts pendents per augmentar la superfície de conreu.

Aquest és el cas de les valls del actuals termes de "Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de mala mort", dita que expressa el seu aïllament i difícil accés en aquells temps, on hi trobem tot un patrimoni de construccions de pedra seca que ens els darrers anys ha estat recuperat.

Tines del Bleda, primer dels grups de tines que trobem en aquesta excursió per la vall del Flequer.

L'excursió proposada s'inicia a l'aparcament proper a la carretera BV-1124, que comunica el Pont de Vilomara amb Rocafort. El trencall per accedir a l'aparcament es troba a uns 4,2 quilòmetres del Pont de Vilomara. El recorregut segueix el sender local SL C-52 i circula pels dos vessants de la vall del Flequer. Iniciem la marxa per la pista del mas del Flequer i només començar ja ens podem fixar en les restes dels marges de pedra seca ara ocupats per pins. Als 25 minuts deixem el camí principal i prenem un camí cap a la dreta que va a buscar el torrent del Flequer. Abans però ens trobem amb el primer grup de tines, les del Bleda, format per dues tines circulars i les seves corresponents barraques.

Conjunt de les tines del Tosques.

Seguim el camí i abans de creuar el torrent deixem a mà dreta una barraca de vinya. El camí s'enfila per l'obaga de la vall i mena al conjunt de tines del Tosques. Aquest conjunt està constituït per quatre tines circulars i quatre barraques. Reprenem el camí, ara sender enmig del bosc, i veiem algunes barraques a l'altra banda de la vall. Passem a tocar d'un dipòsit de vinya, o xupet, i poc després ja podem veure a tocar de la llera del torrent el següent conjunt de tines, les de l'Escudelleta, un total dotze tines agrupades en grups de tres o quatre. És un bon lloc per aturar-se i imaginar-se el traginar de pagesos i bestiar en temps de verema.

Un dels grups de tines de l'Escudelleta, conjunt que aplega una dotzena de tines en total.

Reprenem el camí i travessem el torrent a gual. Ens enfilem cap a la solana i recuperem la pista principal del mas del Flequer. Al poc arribem a les tines del Ricardo, on trobem sis tines aparellades que s'aixequen gairebé sobre el llit del torrent. Seguim el camí principal i després d'un tram costerut trobem al marge esquerre del camí un parell de tines individualitzades, són les tines del Camí del Flequer. Aquest és el punt de retorn i desfem el camí fins a l'aparcament sense deixar la pista principal.

Les tines del Ricardo descansen gairebé sobre el rocam del llit del torrent del Flequer.

Una passejada tranquil·la, molt apta per fer amb la canalla i passar un matí badant i descobrint les singulars construccions a peu de vinya, tot un llegat arquitectònic del paisatge agrari català.

Horari: 2.25 h, sense comptar les parades

Distància: 6 km

Desnivell: 85 m

Passejada pel sector oriental de Collserola

Brots verds a l'inici de la primavera a Collserola.

El primer diumenge d'aquesta estrenada primavera vaig realitzar una curta i fàcil passejada pel sector més oriental de la serra de Collserola. El poc temps que disposàvem va ser suficient per voltar entre el coll de la Ventosa i el turó de les Roquetes i fer un tast del carener d'aquesta part de Collserola. Val a dir que fa anys, tant la part de l'obaga -en el tram del passeig de les Aigües-, com el vessant abocat a Barcelona -amb la carretera alta de les Roquetes que mena del barri de Canyelles fins a l'emblemàtica torre del Baró-, eren indrets on m'hi arribava habitualment durant algunes sortides atlètiques i d'entrenament. Ara bé, mai m'hi havia enfilat als seus turons.

Enlairar-se per aquests turons és descobrir els límits del territori conegut i entrar a la Barcelona amagada, amb les barriades de Torre Baró i Ciutat Meridiana, aquelles que queden a l'altra banda de la serra, enclotades en una petita vall i que sovint veiem des del tren o l'autopista en el trànsit del Vallès al Barcelonès, o a la inversa.

L'àrea de Torre Baró, a llevant del turó de les Roquetes, és el límit oriental de la serra de Collserola.

En menys de dues hores, amb retorn inclòs i a pas tranquil, vam recórrer el passeig de les Aigües fins a una cruïlla que mena cap el coll de Canyelles i els turons Blau, d'en Segarra i de les Roquetes. La modesta altitud d'aquests turons -300 metres i escaig- no és impediment per tenir una gran panoràmica. Cap a Barcelona i el mar hi destaca tot l'entramat dels Nou Barris, Horta i Guinardó, els Tres Turons (Creueta del Coll, Carmel i Rovira), el front marítim amb Sant Adrià, la desembocadura del Besòs i Badalona. Cap al Vallès els relleus de Montserrat i Sant Llorenç del Munt, ens ajuden a situar algunes poblacions com Terrassa, Sabadell o Cerdanyola. També es fàcil identificar el turó de Montcada que emergeix com un sentinella del Besòs entre les serres de Marina i Collserola. A l'altra banda del Besòs, el Puig Castellar i Sant Coloma de Gramenet.

Els Tres Turons, Nou Barris, Horta i Guinardó des del turó d'en Segarra.

A més de reconèixer infinitat de punts del territori a banda i banda d'aquests miradors aturonats, al nostre pas hi podem trobar restes d'activitats ja en desús com ara construccions abandonades o l'entrada del que sembla ser una mina. També és un bon lloc per reconèixer gran varietat de plantes i arbusts que malden per fer-se un lloc i consolidar certa coberta vegetal en un indret massa sovint castigat per incendis: esbarzers, garric, esparreguera, bruc, heura, estepa borrera, caps blancs...

El carener de la serra de Collserola amb el turó Blau a l'esquerra. Al fons, inconfusible, el massís de Montserrat.

En definitiva, una redescoberta que ja em fa voltar el cap pensant en com traçar algun itinerari interessant entre els barris que circumden aquest sector de Collserola.

Dia Mundial de la Poesia 2014

Avui és el Dia Mundial de la Poesia i ahir a mig món va començar la primavera (*) i ho vull celebrar compartint un dibuix, una cançó, i com no, un poema, que m'evoquen aquest temps de transició cap a la bonança.

El dibuix

Desig primaveral, d'Anna Mongay. Moltes gràcies Anna.

La cançó

Como esperando abril. Lletra i música de Silvio Rodríguez.

El poema

Si el món fos..., de Joana Raspall.

Si el món fos escrit en llapis,

podria esborrar la lletra

que vol ferir;

podria esborrar mentides

que no cal dir; 

n'esborraria l'enveja

que porta mals;

n'esborraria grandeses

de mèrit fals...

Però és escrit amb tinta

de mal color:

del dolor brut de la guerra

i del dolor.

Qui voldrà escriure un nou món

més just i net?

Potser que tu i jo provéssim,

ben valents, lletra per lletra,

des del nostre raconet...

(*) Fa uns anys era a la ciutat de Posadas (Argentina) un 21 de setembre, dia que començava la primavera austral, i recordo que els estudiants de batxillerat passejaven en grups per la ciutat recitant i regalant poemes a la gent.

Andar-i-ego visita el CACiS de Calders

Del 15 de març al 3 de maig es podrà visitar al Centre d'Art Contemporani i Sostenibilitat (CACiS) "El Forn de la Calç" de Calders (Bages) ,l'exposició Andar-i-ego. El trazador de caminos y direcciones, de Pep Mata. L'exposició, és una mostra del projecte fotogràfic que Pep Mata recull en els 122 tríptics del llibre del mateix títol publicat el juny de 2013.

Pep Mata ens ofereix amb l'exposició i el llibre la possibilitat de reconciliar-nos amb els ritmes de la natura a partir de contemplar els paisatges dels seus tríptics, però també de conèixer i aprendre quins són els elements que l'acompanyen per a realitzar cada fotografia. Aquests elements, a banda de tot l'equip de fotografia i material per a caminar per la muntanya, no són altres que el silenci i la solitud necessaris per disposar els sentits a la tècnica fotogràfica i obtenir així imatges de paisatges que ens desvetllaran tranquil·litat, angoixa, harmonia, por, pau, vertígen... En definitiva, que ens ajudaran a fer un exercici tan higiènic com és mirar el nostre interior.

El treball de Pep Mata, fotògraf, excursionista i caminador, és fruit d'una manera molt particular d'acostar-se a la muntanya, el walking art, a partir del llenguatge fotogràfic. Aprofiteu aquesta nova oportunitat d'admirar l'exposició i traçar els vostres propis camins.

L'exposició, que s'inaugurarà al CACiS el dissabte 15 de març a les 12 h, segueix així el seu periple després que a finals del passat novembre fos presentada a l'espai El Puntal-Laboratori de les Arts de la Fundació Lluís Coromina de Banyoles. En el següent enllaç en podeu llegir una crònica.

100 motius per córrer i 12 llibres

Aquesta setmana s'ha presentat el llibre 100 motius per córrer, del periodista i maratonià Arcadi Alibés. Aquest és el tercer títol de l'Arcadi dedicat al món del córrer, que com va quedar palès en l'acte de presentació del passat dimarts a la Casa del Llibre del passeig de Gràcia de Barcelona, és un apassionat de les curses populars, sigui quina sigui la distància, però amb una dèria especial per les maratons. 

Presentació de 100 motius per córrer, d'Arcadi Alibés, a la Casa del Llibre. D'esquerra a dreta: els periodistes Àlex Castells i Antoni Real, l'autor i Jordi Ferré, director de 9 Grup Editorial.

En qualsevol de les curses populars, mitges maratons o maratons que es fan arreu de Catalunya no és difícil reconèixer una de les veus més familiars dels informatius d'esports o de les retransmissions esportives de TV3. Si, és l'Arcadi Alibés que en plena cursa comparteix sensacions amb els seus companys i amics. No deixeu de saludar-lo, sempre us tornarà el compliment. Ell, com molts altres corredors veterans, són el pur reflex de l'atletisme popular, una activitat esportiva que va més enllà de penjar-se un dorsal i participar en una cursa. Alguns en dirien filosofia de vida, inseparable de qualsevol altre aspecte del dia a dia. Com qui puja muntanyes per després baixar-les, cadascú amb les seves circumstàncies i motivacions.

I de motivacions -100 motius en concret, tot i que segons el mateix autor en podrien ser més- en parla l'Arcadi en el seu darrer llibre. Un número rodó que fa l'ullet a la col·lecció "De 100 en 100" de l'editorial vallenca Cossetània. Aquest recull de motius plasmat de manera planera per l'Arcadi, farà de mirall -amb els filtres oportuns de les circumstàncies de cadascú- a qui estigui enganxat de fa anys a les curses i maratons o que simplement surt a córrer per parcs i carrers. Però també va dirigit a aquelles persones que necessiten referents, i orientacions, o que busquen arguments per calçar-se unes vambes, vestir-se amb samarreta i calça curta, i sortir de la zona de confort per fer front d'una vegada per totes a les excuses.

Que un mateix autor publiqui tres llibres en quatre anys diu molt de la seva passió i que la temàtica estigui centrada en l'atletisme popular mostra una vegada més que aquesta pràctica esportiva es troba en un gran moment al nostre país, tal i com podem comprovar amb el nombre de practicants i de proves de tota mena que han proliferat. Sense anar més lluny, el passat 2 de març, entre d'altres curses, es disputaven quatre mitges maratons a Catalunya: Banyoles, Cambrils, el Prat de Llobregat i Gavà, les dues darreres en dos municipis veïns del Baix Llobregat.

Paral·lelament a l'augment d'afeccionats ha crescut l'oferta de productes relacionats amb el món del córrer, des de calçat i tèxtil -a priori el més indispensable per dur a terme dita activitat- fins a múltiples complements tècnics destinats a cobrir qualsevol necessitat: roba tècnica, pulsòmetres, mitgetes, complexos vitamínics, barretes energètiques, apps, etc. Però també trobem webs, blogs personals i llibres dedicats a aquesta afició, i el que és més important, persones que, com l'Arcadi, volen compartir experiències i fan de la paraula el seu mitjà.

Durant molts anys, a banda d'alguna traducció d'origen anglosaxó sobre com preparar una marató, o els articles de la revista Marathon, un dels pocs llibres que podíem trobar era L’essència del córrer, de Ramon Oliu, impulsor de l'atletisme popular a Catalunya, publicat el 1979 i reeditat per la Fundació Caixa de Sabadell el 1999. Fou, sens dubte, la gran aportació per a aquells que en la dècada de 1980 vam sentir la crida dels 42,195 km.

Actualment la producció editorial referent a la pràctica de córrer s'ha incrementat ens els darrers anys: llibres tècnics, plans d'entrenament, itineraris per córrer per la muntanya, consells nutricionals i de salut, o sobre vivències personals. Alguns orienten als novells, d'altres contrasten les pròpies experiències.

Per tancar aquest apunt, a tall d'exemple deixo una dotzena de referències -la llista no pretén ser exhaustiva- publicades des del 2010, algunes encara amb la tinta fresca.

• Córrer per ser feliç (Ara Llibres, 2010), d'Arcadi Alibés

• De què parlo quan parlo de córrer (Edicions 62, 2011), d'Haruki Murakami

• Córrer o morir (Ara Llibres, 2011), de Kilian Jornet

• Les petjades dels herois (Ara Llibres, 2012), d'Arcadi Alibés

• Córrer per Sant Llorenç del Munt i l'Obac (Alpina, 2012), de Jordi Coral

• Menjar per córrer (Cossetània, 2013), de Mariona Gummà

• Córrer, menjar, viure (Angle Editorial, 2013), d'Scott Jurek

• Canvia de vida, posa't a córrer (Angle Editorial, 2013), d'Eva Ferrer Vidal-Barraquer

• Collserola. 20 itineraris per descobrir-la (Alpina, 2013), d'Eliseu T. Climent

• 100 motius per córrer (Cossetània, 2014), d'Arcadi Alibés

• Domingo Catalán. De 0 a 100 (Cossetània, 2014), d'Ignasi Gaya

• Comer y correr (Penguin, 2014), de Julio Basulto i Juanjo Cáceres