Els pessebres de la Mola

L'ascensió a la Mola de Sant Llorenç del Munt és una de les matinals més clàssiques que es poden fer a les muntanyes properes a l'àrea metropolitana de Barcelona. No és gens agosarat afirmar que potser aquest sigui el cim de Catalunya que més visitants rep al cap de l'any.

A diari hi pugen molts veïns de la zona aficionats a les curses i caminades per realitzar els seus entrenaments i passejades habituals, en un degoteig de persones que hi accedeixen en qualsevol moment del dia si la claror ho permet. Els caps de setmana i els dies festius és habitual trobar-hi excursionistes i passejadors de totes les edats, especialment durant les hores del matí.

Un dels camins d'accés més freqüentat és el Camí dels Monjos (PR-31) que es pot prendre des de Matadepera o des de la part alta de la urbanització El Pla de Sant Llorenç. Segons el punt de sortida escollit trigarem entre 1.30 i 2 hores per pujar-hi, i entre 45 minuts i 1 hora pel descens. El desnivell oscil·la entre els 450 i 500 m. El camí està molt ben senyalitzat amb rètols del Parc Natural i les marques blanques i grogues del PR.

És una excursió molt panoràmica: primer cap al Vallès i les serres que l'envolten, i sobre el mateix massís de la Mola; després, des del cim, la vista es dilata als quatre vents i si el dia és clar es pot veure des del Montsec fins a Collsacabra, i com no, els Pirineus que a l'hivern mostren el seu mantell blanc.

Tot i que hi ha trams força costeruts, és una ascensió fàcil i apta per fer amb canalla. En concret hi ha dos passos dreturers i ombrívols que s'obren pas entre la roca envoltats d'alzinar. Es tracta de la Canal dels Monjos i el pas que queda al nord de la Roca del Colom, just en el darrer tram abans del cim.

Durant les dates nadalenques aquests racons acullen diferents pessebres encaixats a les esquerdes de la roca, a banda i banda del camí, que se sumen als que podem trobar a l'interior de l'església del monestir. N'hi ha de tota mena: amb figures petites de plàstic, fang o fusta, envoltats de fulles, escorça i pedres, i fets de pastelina o goma eva entre els que hi ha a l'església. Una tradició aquesta de dur els pessebres a cims de les muntanyes que a la Mola destaca per la seva concentració de naixements.

Sens dubte, un al·licient afegit a una excursió fàcil i de sobres entretinguda, especialment si anem amb mainada. A continuació la dotzena de pessebres que hi hem trobat aquest Nadal.

Definitivament, Bon Nadal

Ja fa dies que l'ambient nadalenc ha entrat a casa. Primer va ser la trobada de cosinets i cosinetes per anar a buscar els tions entre la fullaraca del bosc i que des de llavors s'alimenten d'il·lusió i bons desitjos al rebedor de casa, superant amb escreix els cinc àpats diaris recomanables per a una alimentació saludable.

Després han vingut els festivals de l'escola que les -cada vegada menys- patufes de la casa ens han dedicat en innombrables performances al menjador, passadís o ascensor. I en justa conseqüència, si fa uns dies encara ens llevàvem amb els acords d'àries, òperes i simfonies vàries escoltant Catalunya Música, ara ja són les Nadales, unes més clàssiques -La pastora Caterina-, i altres més modernes -Camell d'Orient-, les tonades que ens alegren l'estona de l'esmorzar. El calendari d'advent, el pessebre i algunes decoracions casolanes han anat guarnint el paisatge domèstic.

Nadal ja és aquí. Compartirem taula i àpats amb les persones estimades i invocarem amb el record als que ens han deixat, amb una enyorança tossudament alegre. L'únic excés que voldrem per aquests dies serà, sens dubte, el de la joia i la il·lusió que s'haurà instal·lat en els nostres cors. La mainada, sens dubte, serà el millor bàlsam per gaudir d'un Nadal complet que durarà fins a reprendre els ritmes que ens marqui el nou any, o fins que nosaltres vulguem.

Així desitgem aquest Nadal i ho expressem cromàticament amb aquest pessebre xic de pastelina i una felicitació que regala il·lusió, fets una tarda qualsevol durant un taller domèstic de treballs manuals.

Vignemale i Gavarnie: excel·lència alpina

A la serralada pirinenca trobem gran diversitat de paisatges, tots ells superlatius, i si haguéssim d'escollir quin és el més impressionant, bonic o magnífic, l'elecció seria tot un compromís. D'altra banda, tampoc es tracta de fer cap rànquing, doncs a la valoració paisatgística, ja de per si subjectiva, hauríem d'afegir les sensacions, records i vivències que associem a un indret determinat. Fa poc més de 10 anys, a inicis de maig de 2003, vaig visitar per primer cop el massís del Vignemale i el circ de Gavarnie. Avui que és el Dia Internacional de les Muntanyes em sembla una bona ocasió per a recordar aquella descoberta.

Des de Pont d'Espagne, un dels diversos accessos al parc nacional dels Pirineus, i punt on s'ajunten les valls de Gaube i de Mercadau, vam iniciar l'aproximació al refugi de les Oulettes de Gaube. El camí segueix el sender HRP i remunta suaument la vall de Gaube, orientada i encarada cap a la cara N del Vignemale tot i que, en aquella ocasió, no es deixava veure del tot per la boira. Passat el llac de Gaube el camí era cobert de neu i vam arribar al refugi després de quasi 4 h, tot just per a sopar en el segon torn.

Al dia següent partíem del refugi (2.151 m) a primera hora per a iniciar l'ascensió al Pique Longue, punt culminant del massís del Vignemale. La neu estava en un estat excel·lent per progressar amb grampons, i el cel, encara fosc, ens indicava que el dia seria clar i assolellat. Després de gairebé 2 h de camí, vam arribar a l'Hourquette d'Ossoue (2.734 m). El sol ja tacava la impressionant cara N del Vignemale, i es començaven a veure les primeres cordades que atanyien algunes de les vies alpines d'aquesta paret, com ara el Colouir de Gaube o els seracs del Petit Vignemale. Després de vorejar de baixada l'aresta E d'aquest cim, passar a prop del refugi de Baysellance (2.651 m) i girar lleugerament cap a l'W ens situàvem a l'inici del glaciar d'Ossoue. A les 3 h 35 min de camí, arribàvem al coll on té la sortida el Colouir de Gaube, a la ratlla dels 3.000 m. Només faltaven 45 min d'ascensió per un dret pendent de neu per assolir el cim del Pique Longue (3.298 m). Un cop a dalt la panoràmica era excel·lent, amb vistes del massís de Balaitous, el Mont Perdut, els Astazou, el Taillón i la vall d'Ossoue. Però el més impressionant era la perspectiva a vista d'ocell sobre la vall de Gaube, tancada pel glaciar de les Oulettes als nostres peus on a més de la cara N del Pique Longue cauen verticals les parets de les puntes veïnes (Piton Carré, Punta Chausenque i Petit Vignemale). La tornada, pel mateix camí, s'ens va fer una mica llarga, sobre tot perquè l'estat de la neu amb el sol de tot al dia ja no era òptim. Vam arribar al refugi envoltats per una densa boira que pujava de la part baixa de la vall. En pocs minuts l'ambient es tornà fred i la paret N del Vignemale quedà amagada als nostres ulls.

Però amb aquesta ascensió no es van acabar les bones sensacions d'aquell llarg cap de setmana. Al matí següent vam tornar cap al cotxe desfent el camí de pujada. Va ser una excursió, sense preses, badant i fent fotos, per gaudir d'aquell entorn excel·lent en un magnífic dia de primavera. A la tarda vam anar cap a la propera vall de Gavarnie. Un cop instal·lats, vam arribar-nos als peus del circ de Gavarnie en una agradable passejada (1 h d'anada) per ample camí, entre prats i boscos. La muralla que configura el circ, amb una caiguda en vertical de 1.000 m i tallada amb diferents graons, és simplement impressionant. És difícil d'assimilar la immensitat de l'espai que encerclen aquestes parets que culminen a 3.000 m, per on regalímen nombroses cascades que a l'hivern esdevenen efímeres escalades en gel.

Al matí següent, abans d'iniciar la tornada cap a casa, ens vam dirigir cap a la vall d'Héas, a la capçalera de la qual es troba el circ de Troumouse, culminat pels pics Heid, Troumouse, Sierra Morena i la Munia, tots ells de més de 3.000 m. Tot i no poder arribar als peus d'aquest circ, doncs la carretera que remunta la vall era tallada per la neu just a la ratlla dels 2.000 m, vam gaudir d'unes panoràmiques igualment espectaculars.

Al cap dels mesos i dels anys, després d'haver vist les fotos preses en vàries ocasions i de recrear la grandesa d'aquests racons de Pirineu, només puc dir que tant el massís del Vignemale com el circ de Gavarnie, són dels indrets d'alta muntanya que més m'han encisat. Si encara no hi heu estat, no dubteu a reservar un cap de setmana una mica llarg per anar-hi.

Detalls amb valor, solidaritat transversal

Amb els carrers il·luminats i botigues, comerços i centres comercials de ple en la campanya nadalenca, són moltes les propostes i iniciatives que ens arriben per gaudir del Nadal. Sens dubte és un dels moments més àlgids pel consum de les famílies, fins al punt que sovint sembla que consumir sigui, malauradament, el màxim objectiu de les festes nadalenques.

Sovint, l'intercanvi de regals -Nadal és una mena de Potlatch- que fem per aquestes dates tenen certa dosi de compromís, on la sorpresa i originalitat donen pas al desencís per no saber què regalar. Una bona alternativa a aquesta apatia pot ser regalar productes gastronòmics. Des de melmelades, vins o licors, fins a formatges o dolços, segons els gustos. Cal procurar, però, que siguin productes amb algun valor afegit i que a més de les seves característiques organolèptiques, arribin al cor de la persona que els rep.

Per aquest motiu m'ha agradat la iniciativa "Detalls amb valor" que fou presentada a Barcelona a finals d'octubre. La campanya està impulsada per l'Associació Alba, de Tàrrega, i la Cooperativa L'Olivera, de Vallbona de les Monges, i promou els lots de Nadal elaborats en els seus Centres Especials de Treball. El primer d'aquests lots el va rebre el Circ Cric en l'inici d'aquesta cadena solidària tal i com mostra el següent vídeo:

Ambdues associacions tenen l'objectiu de millorar les condicions de vida i la dignitat de persones amb discapacitat intel·lectual, malaltia mental o risc d'exclusió social. A la vegada, els seus projectes també contribueixen a mantenir petites empreses de llarga tradició familiar molt arrelades al territori. 

L'oferta de productes és àmplia i variada: vins, olis, galetes, formatges, dolços, infusions, cerveses, patés, embotits... Els "Detalls amb valor" són una excel·lent manera de dur a les taules nadalenques productes de bona qualitat i obsequiar a les persones estimades amb plaers efímers que van més enllà del gaudi gastronòmic, doncs aporten porcions de territori i també denoten valor social.

És doncs, una solidaritat transversal, que abraça diferents àmbits, una opció més de les moltes i variades maneres de canalitzar la solidaritat en els temps que vivim. Una solidaritat que tenim a flor de pell, doncs cada vegada augmenten més les necessitats bàsiques de moltes persones, o dit d'altra manera, es perden drets i atencions fins fa un temps garantides per l'Administració. És moment, doncs, d'identificar-se amb el pròxim i prioritzar de quina manera ens volem fer solidaris.

La fotografia. L'art de la muntanya

Avui s'ha presentat a Banyoles, a l'espai El Puntal-Laboratori de les Arts de la Fundació Lluís Coromina, l'exposició Andar-i-ego. El trazador de caminos y direcciones, de Pep Mata.

Després d'una breu permormance de dansa, ha donat la benvinguda als assistents Lluís Coromina, president de la Fundació Lluís Coromina, i tot seguit han pres la paraula Joan Nogué, director de l'Observatori del Paisatge de Catalunya; Ricard Plana, director de la revista Bonart; Eulàlia Grau, cap del Departament d'Escultura de la Universitat de Barcelona, i el mateix autor, l'artista Pep Mata. Els parlaments els va tancar Santi Vila, conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya.

D'esquerra a dreta, el conseller Santi Vila, l'artista Pep Mata, Eulàlia Grau, Ricard Plana, Pep Nogué i Lluís Coromina, durant la inauguració d'Andar-i-ego a Banyoles.

L'exposició, que romandrà oberta fins al 25 de gener de 2014, juntament amb el llibre que fou presentat a inicis de novembre a Barcelona, són la culminació d'un projecte fotogràfic que ha portat Pep Mata a caminar per cims i carenes dels Pirineus.

El llibre, publicat el passat mes de juny i editat per la Universitat de Barcelona, Edicions Saragossa i la Revista Bonart, no és un llibre de fotografia convencional, de grans instantànies bucòliques ni paisatges de postal, com es podria pensar a priori tractant-se dels Pirineus. Per a mi va ser un plaer col·laborar amb l'autor amb un dels texts que introdueixen una de les quatre sèries. 

El treball de Pep Mata és fruit d'una manera molt particular de veure el paisatge, el walking art. Pep Mata és artista, la fotografia és el seu llenguatge i la muntanya el seu objecte. A aquest perfil cal afegir el fet excursionista que des de sempre l'ha portat a caminar per corriols i senderes.

Iniciem amb Pep Mata un viatge per l'horitzó concret del Pirineu oriental i central que ens durà per terrenys i llocs marginals fins als límits del territori. I és que Pep Mata es defineix com un autor de frontera acostumat a transitar per paisatges liminars. Tal i com passa amb les emocions que generen la contemplació de la bellesa i de l'harmonia d'allò sublim. I quin espai millor que la muntanya per copsar aquests sentiments?

El resultat són 122 tríptics agrupats en 4 sèries que mostren l'essència i la força dels elements: terra, aigua, aire i cel. Cada tríptic són una part de l'horitzó que ens invita una vegada i altra a mirar, escoltar, tastar i acaronar la muntanya, per acostar-nos així als ritmes primitius i ancestrals de la natura.

La primera impressió que tindrem en veure el conjunt de tríptics és estar en un terreny amic, afable i enormement acollidor. Si, ens acullen muntanyes i valls circumdades per cims, coberts de neu i acariciats pel torb a l'hivern o encatifats d'herba i terrabastalls de pedra a l'estiu. A l'inici voldrem endevinar on ha estat ubicat el trípode per prendre cada instantània, quin és cada cim i cada cada collada que hi veiem, per anomenar-lo i sentir-lo proper i conegut. En aquest propòsit ajuden moltíssim les dades de referència que aporta l'autor: lloc, indret, orientació, hora solar, temperatura, estació i any.

Després aquesta informació perdrà el seu pes i la seva funció referencial per esdevenir meres dades, doncs la imatge prendrà el seu protagonisme i ens interrogarà constantment. És doncs un petit parany per acostar-nos al seu terreny abans de sentir la por al desconegut. Les sèries i composicions interpel·len de tal manera l'espectador que anomenar cada lloc passa a ser un exercici del tot secundari.

Pep Mata és un artista caminador. Busca en el fet de caminar disminuir la tensió per disposar els sentits a la contemplació i copsar en l'entorn muntanyenc, sovint hostil, l'equilibri natural. Però l'exercici que l'ha portat a produir la seva obra no és senzill i requereix certa preparació i entrenament. No es tracta només de passejar pausadament muntanya amunt, enmig de boscos i rierols, seguint viaranys cap a altives talaies, o deixar-se acaronar pel vent gèlid, la tronada o la pluja. Cal saber compassar cada moviment, per observar i escoltar l'entorn. Això requereix tenir la musculatura sensorial ben entrenada per interpretar l'entorn amb tots els sentits. Cal deixar-se envoltar pels factors ambientals que afavoreixin la plenitud receptiva: el silenci, la volguda solitud...

L'excursionista, el caminador avesat a recórrer senderes i corriols amb l'objectiu d'assolir un cim o completar una travessa, no sempre troba l'equilibri i la calma contemplativa en el seu esdevenidor excursionista. Sovint, massa sovint, la dignitat ascensional del muntanyenc arriba amb l'assoliment del cim, just en el punt més proper al cel, i es confon amb un estat de pau i breu repòs després de l'esforç atlètic de l'ascensió i abans d'iniciar el retorn cap al fons de la vall.

En aquest cas, però, l'ascens no necessàriament és altitudinal, i arriba quan caminar condueix a l'altra cim, el de la plenitud contemplativa i que res té a veure amb el punt més elevat de la carena. El caminar pausat i tranquil predisposa el pensament a l'acció creativa. A voltes seran breus i senzilles notes sobre la llibreta de camp, d'altres un esbós, una aparença encara imperfecta de la composició final. En el cas que ens ocupa, sens dubte, és la càmera i la tècnica fotogràfica el principal element descodificador de l'entorn. I és així com en Pep Mata ha escoltat la muntanya durant moltes excursions contemplatives per oferir-nos l'alteritat dels paisatges muntanyencs.

Després vindrà la feina de manipular l'espai i el temps que ha copsat. Aquí, en Pep Mata repeteix el model de molts caminadors i excursionistes que recullen dades de les seves activitats i inunden butlletins, blocs i altres aparadors cada cop més tecnològics, amb les seves particulars quimeres muntanyenques, unes vegades per mer interès introspectiu i d'altres amb un afany vulgaritzador. Però les elaboracions de Pep Mata són transformacions que d'una banda malden per mantenir la fidelitat sonora que la seva càmera ha enregistrat i de l'altra deixa oberta l'obra a la sensibilitat dels oients i espectadors.

De sempre els muntanyencs han orientat els objectius i polsadors de les seves càmeres a la recerca de la millor llum i composició per donar protagonisme a qualsevol petit element que completi la perfecta escena muntanyenca: el llac, la flor, la carena, el núvol, el cim, el camí, la roca... L'estètica i el bucolisme del paisatge muntanyenc ha estat el principal tema, només trencat per alguns éssers vius i els seus observadors, des de fauna salvatge fins als animats excursionistes pioners que es retrataven en mig d'un escenari hostil encara poc o gens freqüentat.

És per això que la creació artística d'en Pep Mata no ens deixa indiferents d'entrada. La seva visió artística, potser un xic marginal, ens acosta al pensament i referma la idea que l'acció contemplativa només pot ser vera si hi ha silenci i solitud. I és així com s'engendren els seus tríptics i escenes, a força de caminar pausadament i tranquil·la, amb la remor només dels elements, fins a sentir la frisança de l'hostilitat d'un medi que ens infon por i valor, respecte i coneixement.

El principal valor de la seva obra és el temps. El temps per acostar-se a la muntanya amb el ritme pausat requerit; el temps dedicat a triar cada escena que ha retratat; el temps esmerçat en crear i ordenar cada composició. 

I què és el que més ens connecta amb la natura? Sens dubte caminar per la muntanya, pels horitzons i les altives carenes, per aquests reductes de natura marginal. La proposta de Pep Mata és una crida a alentir el pas, a refermar el sentiment de comunió amb l'entorn, sense presses, per deixar fruir el pensament, la intel·ligència i el seny. És per això que a la vegada aquesta excursió ens suggereix seguir un camí cap a nosaltres mateixos, un viatge introspectiu que ens desvetlla el procés intel·lectual. Caminar en autèntica sincronia amb la natura esdevé avui dia poc més que un luxe, immersos com estem en una tecnologia que paradoxalment ens fa més vulnerables i fràgils.

Gaudim, doncs, d'aquest caminar pausat que sincronitza els ritmes individuals amb els de la natura.

Ni tan alt ni tan difícil

A la tardor va arribar a les llibreries Ni tan alt ni tan difícil d'Araceli Segarra, publicat sota el segell Bridge, de La Galera. L'Araceli és coneguda per la majoria de mortals com la primera dona de l'Estat espanyol que assolí el cim de l'Everest. D'entrada el títol del llibre ens pot semblar frívol, però cal aclarir que no fa referència a l'Everest, ni a cap cim en concret, ni al desig que poguéssim tenir de petjar-lo, encara que ens ho pugui semblar.

Ni tan alt ni tan difícil fa referència al subjecte no a l'objectiu, a l'actitud com afrontem les dificultats que ens sobrevenen o els objectius que ens plantegem. I va per avançada que en l'assoliment d'un cim o objectiu el més important és l'aprenentatge que ens suposa el camí que fem. En part aquest és el missatge que ens vol fer arribar l'Araceli.

El llibre, que apareix després de 17 anys d'aquell Everest, repassa breument les experiències alpinístiques de l'Araceli Segarra, principalment a cims de l'Himàlaia -com el Shisha Pangma, Kangchenjunga, K2 o Ama Dablam- i que més li van aportar en el creixement com a esportista però també com a persona. Explica èxits i fracassos, decepcions i trasbals, dubtes i neguits, per tot seguit fer un apart i destacar l'aprenentatge que en va treure. És aquí on el lector ha de fer-se seva la lliçó, si li cal, i entendre que la vida és plena de muntanyes que seran més altes i més difícils segons sigui la nostra motivació i afany per a superar les dificultats.

El text es troba entre a cavall entre l'autobiografia alpinística -tot i que els aficionats a la muntanya trobaran a faltar més teca muntanyenca- i el manual d'autoajuda -tot i que no persegueix aquest propòsit-. Potser el propòsit primer del llibre respongui a la necessitat de la mateixa autora d'explicar una etapa de la seva vida i de posar ordre a tot allò que en paral·lel a la seva trajectòria alpinística l'ha ajudat a repensar-se.

Si en general els llibres d'autoajuda competeixen per aportar solucions molt genèriques i de manual, en aquest cas els exemples sobre l'experiència de l'autora, posen en valor les possibles solucions que en cada cas s'expliquen. I de passada coneixem una xic més la seva activitat muntanyenca i l'estil amb que l'Araceli Segarra ha afrontat la muntanya, molt abans d'assolir l'Everest, a altres cims de l'Himàlaia amb la frescor i empenta que dóna la joventut.

Gaudiu de la seva lectura i del profit que en pugueu treure, doncs la vida es plena de petites muntanyes que hem d'afrontar, per plaer o imposició, i no està de més comptar amb noves fites que ens orientin.

Els cims de la Pez

Hi ha cims que en anomenar-los o llegir-los sobre un mapa sovint no ens diuen gran cosa. Són cims secundaris que queden a l'ombra dels cims principals de les serres o sectors on es troben. Potser per aquesta raó la seva ascensió no resulta ni prioritària ni urgent. Però basta una casualitat o l'afany encara vigent de la descoberta personal per que la nostra mirada inquieta es fixi en la seva silueta o nom.

Així em va succeir a les darreries del passat estiu en que vaig assolir el pics del Puerto de la Pez (3.018 m) i de la Pez (3.024 m), dos cimals gairebé bessons situats al massís de Bachimala, a l'est del port de la Pez (2.460 m), pas natural que comunica la vall aragonesa de Gistaín, al Sobrarb, amb la francesa de la Pez.

L'ascensió no presenta dificultats remarcables, tret del desnivell, i es pot fer en una jornada des del refugi de Tabernés (1.700 m), o en dues jornades repartint el desnivell, bé acampant al pla de la Pez (2.150 m), el darrer replà que trobem abans de la forta pujada fins al port, bé fent bivac a més altitud.

Des dels pics de la Pez es descobreixen els vessants amagats de cims veïns, com ara el Culfreda, o dels cims de la carena que enllaça l'Abeillé i el Bachimala. També hi destaca una espectacular perspectiva a vista d'ocell sobre els estanys de la petita conca de Bachimala. I si el dia és prou clar podrem tenir una àmplia panoràmica cap al sud i l'oest sobre el Cotiella, Mont Perdut, Vignemale i Néuovielle.

Després d'una tempesta nocturna que convertí la tenda en el millor dels possibles refugis, el dia fou esplèndid. Poc més de 3 h (+875 m) des del pla de la Pez fins als dos cims, i prop de 4 h (-1.400 m) fins més avall de Tabernés, resumeixen poc més de 9 h d'activitat, amb aturades per descansar, recollir la tenda i contemplar l'entorn. Una nova descoberta, la de la capçalera del Zinqueta i barranc de la Pez, un petit racó inhòspit i solitari fins ara ignot per a mi.

Arribant al port de la Pez amb els primers raigs de sol.

Panoràmica sobre els Culfreda amb el Mont Perdut i Vignemale al fons.

Les boires i el mar de núvols cobreixen la part baixa de la vall de la Pez, al vessant francès.

Gràcies amiga muntanya

El cap de setmana és el moment de trencar amb la rutina -si n'hi ha-, amb els horaris de feina o d'estudi -si n'hi han-. El cap de setmana, a banda d'atendre les rutines domèstiques i familiars, també ens ha d'aportar temps pel descans. Descans físic, però també descans de l'ànima, espiritual. Per a mi aquest descans es tradueix en la majoria dels casos en sortir d'excursió a la muntanya o bé anar a córrer -més pel pla que costa amunt, això si-.

A vegades l'excursió, però, bé a través de la lectura, de les imatges de fotografies que fan encara més anhelat el temps de passejada, d'excursió corriol enllà, vers un cim, un bosc o una font on assedegar-se.

Poemes com "Descans" de Joana Raspall, publicat a Com el plomissol. Poemes i faules (La Galera, 2013), llibre reeditat amb motiu del centenari de l'escriptora, em fan pensar en la dimensió contemplativa que ens ofereix la natura i especialment els seus indrets més inhòspits com els cims de les muntanyes o els boscos a la tardor o l'hivern. És un plaer llegir aquests poemes de Joana Raspall acompanyat dels menuts de la casa i veure com també remou als adults.

Descans

Ha deixat compactes, "tele"

i jocs de l'ordinador;

avui és dia de festa

i se'n va d'excursió.

Fa temps que no veu muntanya,

que no olora romanins,

que no veu nius a les branques

ni s'ajeu a sota els pins...

Fa temps que enyora el silenci

de la terra, al seu entorn,

perquè els sorolls li fan nosa

i li pesen sota el front.

Té la vida massa plena

d'aparells, música i veus

i figures forasteres!

Quin plaer, sentir que els peus

llisquen sobre la pinassa

tan silenciosament,

i que cap remor feixuga

no li torba el pensament!

La feina de cada dia

amb goig demà la farà.

Gràcies amiga muntanya,

per deixar-lo reposar!

Joana Raspall, Com el plomissol. Poemes i faules (La Galera, 2013)

Més enllà dels Pirineus i els Alps

Quan des del sud dels Pirineus planifiquem passar uns dies de vacances a la França continental i aprofitar així per conèixer les seves muntanyes, els nostres ulls recorren el mapa i imaginen excursions pels camins i cims dels Pirineus -accessibles més habitualment- i molt especialment dels Alps.

Aquest estiu, però, i preveient passar en una primera etapa del viatge uns dies a París, vam decidir fer estada al massís Central, més o menys a mig camí entre casa nostra i la capital del Sena. Les muntanyes del massís Central, molt més modestes d'altitud, més antigues i erosionades que les serralades d'origen alpí abans esmentades, conformen uns paisatges d'orografia ben singular que bé mereixen algunes excursions.

I així vam fer durant els dies que vam passar aquest agost a la població de Saint-Nectaire. Totes les excursions van ser fàcils i senzilles, ideals per fer amb la canalla i poder gaudir amb calma i tranquil·litat dels nous paisatges i senders que s'obrien davant els nostres ulls. Aquí una mostra.

Volta al llac Pavin

Més que una excursió es tracte d'una passejada que recorre el perímetre del llac Pavin, encerclat pel cràter d'un antic volcà. El camí, amb un recorregut d'uns 1,8 km, circula per una cota força constant que no arriba als 1.200 metres d'altitud. A mesura que es va fent la volta es veu com canvia la vegetació d'humida a més humida, amb més o menys clarianes i canvis de les espècies predominants. Això sí, sempre amb les tranquil·les aigües del llac com a referència.

Vista del llac Pavin, envoltat de la densa vegetació que cobreix el cràter d'un antic volcà.

Excursió al Puy de l'Angle

Des de la població de Mont Doré dues carreteres comuniquen aquesta turística població amb el llac Chambon i els pobles de Murol i Saint-Nectaire. Les dues carreteres travessen colls de muntanya i entre ells s'estenen un seguit de puys de fàcil accés units pel GR-4. Al nord, el coll de la Croix Morand, i al sud el de la Croix de Saint-Robert (1.451 m), el més proper al Puy de l'Angle (1.738 m) i punt de partida de la nostra excursió. 

L'excursió ressegueix el GR-4 en tot moment, camí ben delimitat, primer per les tanques que separen els prats de pastures, i després per la prohibició de sortir del sender marcat i així contribuir a no erosionar més el terreny. El pendent es guanya per unes àmplies ziga-zagues. Tot i ser estiu i el dia ben solejat, el fresc vent ens va obligar a dur la màniga llarga en tot moment. Després del cim del Puy de l'Angle (40 minuts des de l'inici), vam resseguir la carena fins als puys de Barbier (1.702 m) i Monné (1.692 m) en uns 30 minuts més. De retorn, pel mateix camí, vam invertir al voltant d'una hora.

Una excursió panoràmica que ajuda a situar poblets, els llacs de Guéry i Chambon i altres cims propers i llunyans: cap al nord el Puy de Dome que tot i no superar els 1.500 m destaca en la carena de volcans que l'envolten per la seva singular silueta coronada per una antena; cap a l'est, i més proper, el Puy de Sancy, que amb 1.885 m és el punt culminant de tot el massís Central.

Panoràmica des del Puy de l'Angle cap a l'oest, amb el llac de Guéry al fons.

L'ampla coll de la Croix de Saint-Robert, amb el Roc de Cuzeau en primer terme i el Puy de Sancy al fons.

De camí cap al Puy Monné, a la dreta, s'endevina al fons de tot la silueta del Puy de Dome.

Excursió al Puy de Sancy

La darrera excursió que vam fer va ser al Puy de Sancy. Aquesta ascensió es pot fer des de diferents vessants, potser el més bonic sigui el de la vall de Chaudefour, que és reserva natural i per on no hi ha cap remuntador ni pistes d'esquí. Però el temps disponible i el desnivell inferior ens va fer decidir per ascendir-hi pel vessant de l'estació d'esquí de Super-Besse.

Així doncs, el camí el vam iniciar a l'estació superior del telecabina de la Perdrix, que arriba als 1.800 m. Des d'aquest punt es van pujant diversos cims per camins ben marcats i transitats. Després de prop de 3 h (sense comptar les parades) i uns 220 m de desnivell acumulats vam recórrer per aquest ordre els puys de la Perdrix (1.824 m),  Ferrand (1.854 m), Sancy (1.885 m) i Gros (1.793 m). Entre ells, el que acollia més turistes i excursionistes era el de Sancy, sobretot per ser el més alt i el d'accés més senzill gràcies al telefèric de Mont Doré, pel vessant nord, i l'esmentat telecabina de la Perdrix, pel vessant sud-est.

Des de cada puy la panoràmica augmentava i també els llacs, poblets i cims que podíem anomenar, reforçant així la recent descoberta d'aquestes muntanyes realitzada amb les dues excursions anteriors.

El Puy Gros i les roques de les Trois Filles, cim veí del Puy de Sancy.

Des del Puy de Sancy tenim una gran panoràmica als quatre vents. Cap al sud destaca el circ de la Fontaine Salée, envoltat d'agulles i testimonis volcànics que trenquen la suavitat dels vessants.

Pluja d'estiu

Olor a terra mullada, llamps i trons que omplen l'espai, sensació de lleugeresa a l'espera de la calma. Malgrat sovint ens esguerri els plans, la pluja d'estiu neteja per fora i per dins.

Una cançó de CCR em fa pensar en tempestes d'estiu i algunes tardes amb el nas enganxat a la finestra veient ploure fins al desitjat arc de Sant Martí.

Campionats del Món de Natació #BCN2013. La primera setmana en tres instants

De la primera setmana dels Campionats del Món de Natació que s'estan celebrant aquests dies a Barcelona voldria destacar tres imatges d'entre totes les que m'han arribat a través de les xarxes socials. Per tant, és una tria particular, arbitrària i atzarosa.

La primera és sobre un dels moments culminats de la cerimònia d'inauguració, que sens dubte va ser el 4 de 7 aquàtic a càrrec dels Castellers de Barcelona. De castells i pilars se n'han pujat en llocs molt diferents a les places de viles i pobles, per exemple en cims de muntanyes com ara el Puigmal, el Cavall Bernat de Montserrat, la Castellassa de Can Torras, a Sant Llorenç del Munt, o el mateix cim del Montblanc, la muntanya més alta dels Alps. Però el repte de carrega'l a l'aigua, amb dos pisos submergits, realment deu ser un cas ben únic. Enhorabona!

El 4 de 7 dels Castellers de Barcelona. Foto: David Airob (elpatidigital.wordpress.com)

La segona fotografia que he triat és de la protagonista indiscutible de la setmana: la nedadora de l'equip de natació sincronitzada Ona Carbonell. Es tracta d'una foto que Andrea Fuentes va compartir al Twitter. A banda de jugar amb el nom de l'esportista i de la ciutat amfitriona de manera tant oportuna, la imatge plasma estètica, concentració i bellesa, aspectes d'aquesta disciplina esportiva i que Ona Carbonell ha sabut plasmar en els seus exercicis aquàtics.

Ona Carbonell concentrada abans de la competició. Foto piulada per Andrea Fuentes

Per últim, la tercera imatge triada és una que va ser piulada per Waterpolo en català on hi apareix la claca de l'Associació Esportiva Santa Eulàlia (AESE), un club esportiu del meu barri, a l'Hospitalet de Llobregat. L'AESE és una entitat esportiva de barriada, que com moltes altres fa una tasca grandiosa de suport i promoció de l'esport de base amb diverses seccions (bàsquet, waterpolo, natació...) i les activitats obertes a tothom en el poliesportiu municipal que gestiona. Durant el curs, a les tardes, la instal·lació és un formiguer de persones que van i vénen, un punt de trobada de pares i mares que van a recollir la canalla a les nombroses activitats extraescolars en que aquests participen, o bé de les persones que hi acudeixen per a la pràctica esportiva ja sigui conduïda o bé lliure.

M'ha fet gràcia veure en el marc dels Campionats del Món la pancarta d'un club local, com n'hi ha molts en barris, pobles i ciutats. És una mostra de l'entusiasme amb que es treballa per promoure l'esport de base malgrat les dificultats de tota mena que sovint troben clubs i entitats esportives per tirar endavant i mantenir un teixit associatiu amb una important i necessària funció social.

Esportistes de l'AESE a les Picornell. Foto: Waterpolo en català

30a Mitja Marató de Sant Cugat. Possibilisme atlètic

Abans de Sant Joan es van obrir les inscripcions per participar a la Mitja Marató de Sant Cugat 2013. Amb trenta edicions que celebra enguany, aquesta és una de les mitges més veteranes de Catalunya.

No sabria dir per quina raó fa temps que no hi participo, però en tinc bons records de la cursa, tot i que només hi he participat en cinc ocasions. La primera va ser el 1988 i les altres entre l'any 2000 i l'any 2005.

L'any 2003, coincidint amb la vintena edició, la cursa es va moure en el calendari per passar a fer-se a inicis de tardor. Abans es feia entre finals de gener i inicis de febrer, sovint amb unes temperatures força baixes que sumaven al·licient al repte. De les meves participacions recordo un ambient de cursa agradable i bona organització. Quant el recorregut el recordo variat i no precisament pla, d'aquells de prendre's la cursa amb calma i anar fent.

Les dues darreres edicions que hi he participat -2003 i 2005- fer la mitja de Sant Cugat era per a mi el primer contacte amb la distància de 21.097 m, com un test on mesurar les sensacions i plantejar la temporada després d'un estiu amb curses i sessions d'entrenament més aviat curtes.

Ja he anotat la data del 29 de setembre del 2013 a la meva agenda atlètica. Només caldrà trobar el moment per inscriure's i entrenar, és clar. No acostumo a plantejar-me les curses amb tants mesos pel mig. De fet, en els darrers temps, córrer una cursa per a mi és una "possibilitat atlètica" que es consolida segons es determinin els altres factors del meu lleure. En aquesta ocasió, a més, em cal un extra de motivació que només pot donar-me la perspectiva del temps, com per exemple tot un estiu per endavant. I és que la 30a Mitja Marató de Sant Cugat seria córrer la meva primera mitja des del febrer de 2011.

El Puigmal, polifacètic i generós

El Puigmal des del camí que ascendeix des de la collada de Fontalba.

Dissabte passat vam ascendir el Puigmal des de Fontalba. L'ascensió des d'aquest punt és fàcil i directe. L'itinerari s'enfila per la carena que arrenca de la collada de Fontalba i en tot moment deixa veure la massa d'aquest robust cim, tot i que fins al darrer tram no veurem el veritable cim. Pel fàcil accés -una pista de poc més d'11 km puja de Queralbs a Fontalba- aquesta és la ruta més freqüentada que assoleix el sostre del Ripollès.

Vam començar a caminar gairebé a les deu del matí pensant que passaríem força calor. Però a mitja ascensió un vent més aviat fresc ens va acompanyar fins al cim. Vam passar d'anar en samarreta a posar-nos màniga llarga per acabar amb el paravent en el cim estant i amb guants en el primer tram del descens. Un fet no gens estrany al Puigmal doncs és un cim altiu, molt exposat als quatre vents i que supera els 2.900 m, factors que en l'alta muntanya no s'han de menystenir.

La baixada la vam fer per la coma de l'Embut fins a Núria. En el primer tram, fins una mica més avall del pluviòmetre, la neu encara era abundant per ser mitjans de juny. I és que aquesta temporada la primavera ha estat freda i humida i encara resta molta neu per fondre. L'espectacle és desbordant doncs els rierols baixen ufanosos a les portes d'iniciar-se un estiu.

Un cop a Núria vam dinar i descansar enmig de l'ambient de la cursa d'ultraresistència de l'Emmona que tenia l'arribada de la modalitat marató a l'esplanada del santuari. Després vam retornar cap a Fontalba per l'entretingut camí que voreja la base oriental del Puigmal: Núria, Torreneules, Balandrau, Cerverís, Taga, la Vall de Ribes... és l'ampli panorama que ens acompanyà. El trajecte era un xic més concorregut que de costum doncs els participants de l'Emmona ens anàvem avançant camí de Fontalba amb la mirada posada a Sant Joan de les Abadeses on finalitzava el recorregut d'un centenar i escaig de quilòmetres.

L'ascensió de dissabte al Puigmal m'ha fet pensat en el sentit dels mots "fer muntanya", una expressió que tot sovint molts excursionistes i muntanyencs fem servir i que no sé per quina raó sembla defugir d'etiquetes com ara excursionista, alpinista, muntanyenc... Fer muntanya és descobrir les muntanyes i les valls, tornar al cap del temps a un cim i ascendir-lo com si fos el primer cop, i en acabar pensar en la propera excursió. Fer muntanya és reconèixer els vessants que fa temps ja havies petjat, ubicar amb la mirada altres cims que has pujat o que cerques l'ocasió per fer-ho. Fer muntanya transcendeix l'exercici físic que suposa pujar cims i fer travesses, és una manera de plantejar-se l'esdevenidor, qualsevol petit repte que ens doni la vida.

En 30 anys de fer muntanya he estat al Puigmal vuit vegades i quan dissabte descendia del Puigmal intentava repassar mentalment aquestes vuit jornades muntanyenques. Després, en arribar a casa vaig descobrir entre les meves notes d'excursions que mai havia repetit el mateix itinerari. Això em va fer sentir ric i agraït a aquest Puigmal enorme, polifacètic i generós que es deixa fer pels seus camins i vessants.

L'ascensió des de Fontalba recorre en to moment la suau carena sud del Puigmal.

Cornises de neu a la collada d'Er, al vessant nord del Puigmal. 

Capçalera de la coma de l'Embut, amb el pic del Segre a la dreta.

Torrent de la coma de l'Embut.