Les excursions del 2010

Cada any per aquestes dates m'agrada repassar les excursions que he fet durant l'any que acaba. I així ho faig des de que tenia 16 anys. Molts cims i moltes excursions, molts companys de camí i amistats retrobades camins enllà.

Aquest 2010 no ha estat molt prolífic per la muntanya, tot i que es confirma la tendència dels darrers anys: excusions fàcils, curtes i de logística senzilla. Malgrat això, he gaudit de la muntanya, sense grans pretensions és clar, i he donat valor a altres aspectes com ara la descoberta de nous cims i camins. És per això que en el sac de les excursions del 2010 hi trobo de tot:

• En família: estanys de la Pera, estany de Malniu, els estrets d'Arnes, el castell de Burriac o els espais naturals del delta del Llobregat. I què en són de caminaires aquestes noies de 3 i 5 anys.
• En solitari: puig d'Olorda i massís de Vernera.
• Amb nous companys...: Periganyol i Roques Benet.
• ...i amb companys de sempre: Montgrony, Sant Amanç, pic d'Alba i Cadinell.

Així doncs, una mica de tot, des dels turons prominents de les serres litorals, fins a un 3.000 del Pirineu i altres racons desconeguts per a mi. Un bon any, sens dubte.

La neu i la mainada

La neu no és l'element més característic de la costa catalana, però d'una manera o altre és molt present en la nostra cultura. Només cal que ens desplacem uns pocs quilòmetres cap a l'interior del país per tocar neu, veure nevar, sentir el fred hivernal i gaudir d'aquest element màgic.

Enguany ja hem trepitjat neu. Ha estat el passat pont de desembre al Berguedà. També recorrem amb facilitat a alguns dels contes que la meva amiga americana, una meva de tieta meva i iaia de les meves filles, ens ha assortit en els darrers anys. Són contes on els jocs de neu esdevenen una de les diversions més esperades per la canalla quan arriba l'hivern.

Snow i Snowy day són originals de 1962 i reeditats en els darrers anys, i el darrer, Frosty the snow man, és una reedició de 1963 del clàssic de conte de 1950 basat en la popular cançó de Nadal del mateix títol.

Vilafranca i Vilanova, dues clàssiques del calendari

Els dos darrers diumenges he iniciat el meu periple d'aquesta temporada per les mitges maratons. Primer la de l'Espirall, a Vilafranca del Penedès, i ahir la Ciutat de Vilanova, a la capital del Garraf. Les dues curses han anat força bé i m'he sentit de nou a gust amb aquesta distància.

A Vilafranca no hi corria des del 2004. La cursa està prou ben organitzada i l'ambient és força popular. La participació està estancada en el nombre de participants, al voltant dels 700, la qual cosa fa que sigui còmode per córrer, sense les aglomeracions a la que arriben altres curses. El recorregut gairebé idèntic al que jo recordava: breu tram pels carrers de la població i del quilòmetre 5 al 12,5 per carretera fins a Guardiola de Font-rubí. El meu registre un xic millor que a la darrera mitja, la de d'Empúries.

La mitja d'ahir, a Vilanova, també va anar força bé. El circuit d'enguany m'ha semblat diferent en algun tram respecte a la meva meva darrera participació, el 2008. Finalment també he millorat el meu temps de la temporada en uns segons.

En definitiva, a diferència de la temporada passada enguany em veig molt motivat per seguir entrenant i plantejar-me córrer la marató de Barcelona 2011. Les properes cites atlètiques, a banda de les sessions d'entrenament setmanals, seran la mitja de Sitges i la de Barcelona, les dues al mes de gener.

Temps de Nadal

- És temps -

Text: Isabel Barriel

És temps de foscor extensa,
de nits plenes de fredor,
dies minsos de sol tímid
i adéu a les hores ocres de tardor.

És temps de regals i nadales,
d'envoltar cantant la llar de foc,
de penjar estels als arbres
i d'estrenar llibres per ser un bon lector.

De viatjar per les aventures
que ha inventat un escriptor,
de viure a la pell del protagonista
jornades llargues de lectura i emoció.

És temps de foscor extensa,
de nits plenes de fredor,
dies minsos de sol tímid
i adéu a les hores ocres de tardor.

Trobareu més poemes sobre el Nadal en el blog poesiaulanadal.

Bon Nadal!

----------

Atletisme net

La setmana passada ens va sorprendre l'operació Llebrer contra una xarxa de distribució de substàncies dopants entre atletes. Malauradament, massa sovint apareixen aquesta mena de notícies i podríem dir que ens estem acostumant, i fins i tot ho vivim com una cosa habitual, fins al punt que esport i dopatge van de la mà.

Dopar-se o no dopar-se? Per a mi la cosa està clara. L'esport ha de ser net, honest, sense cap mena de dubtes sobre les pràctiques, on el treball, l'esforç i l'entrenament constant per guanyar aptituds i depurar les tècniques siguin les màximes a seguir.

Guanyar no hauria de suposar cap dubte. Però el dopatge existeix i les exigències d'èxit i d'espectacle sovint converteixen a molts esportistes en titelles, esclaus de les seves pròpies limitacions. I els valors de l'atletisme, per exemple? Sincerament a mi em fa pena.

Ens els darrers dies s'han dit moltes coses al voltant de l'operació Llebrer i em costa de creure que a aquestes alçades els estaments federatius estiguin al marge de tot. Però també em costa de creure la implicació d'atletes com la Marta Domínguez, que serà mare d'aquí uns mesos. Mentre la justícia fa el seu camí jo em quedo amb el record de les seves gambades, força i somriures a la final del 3.000 m obstacles dels campionats d'Europa celebrats el passat estiu a l'estadi Olímpic de Barcelona. Va ser un magnífic vespre d'estiu, vam gaudir de l'atletisme i tothom cridava el nom d'un referent esportiu. Fins quan?

Ptolomeu a la xarxa

Des de fa uns dies que es pot consultar a la Biblioteca Digital de l'Institut Cartogràfic de Catalunya la Geographia de Claudi Ptolomeu (100-170 dC) en una edició publicada el 1542 a Basilea per Sebastian Münster (1488-1552).

Un viatge a la geografia del passat a través d'un atles que fou la gran referència durant segles per a molts geògrafs i científics. M'és impossible d'imaginar el procés d'elaboració de tan magna obra, més encara quan avui amb un sol clic ens desplacem per tot el Món i tenim detalls impensables de l'altra punta del Planeta.

Aquí una mostra dels Pirineus. Si, les muntanyes, a banda dels límits continentals amb el mar i alguns rius, són els elements que millor identifiquen els grans trets de la superfície de la Terra. No en va eren les fronteres més palpables del territori, i en alguns casos ho segueixen sent.

Les trail running d'en Clariana

Algunes vegades he parlat en aquest bloc de l'amic Clariana, aquí i aquí. Ara feia temps que no en sabia res, pensava que havia deixat de córrer doncs fa molt que no coincidim ni a la carretera de les Aigües ni en cap cursa. De fet pensava que tornava a fer més muntanya i excursions, una afició que mai ha abandonat però que en els darrers temps havia deixat en segon terme.

He rebut un correu seu i resulta que, no només no ha deixat de córrer sinó que està molt motivat en entrenar per la marató de Barcelona del 2011. Em comenta que en els darrers mesos ha sortir a córrer sense deixar cap setmana en blanc, que fins fa poc no tenia cap objectiu, però ara veu factible tornar a plantejar-se la marató. Per últim, resulta que ha estat escollit per una casa de calçat esportiu per provar unes noves sabatilles per córrer per la muntanya i m'envia una foto. Increïble, estic desitjós que m'expliqui de què va tot això.

Jean Bouin 2010

Ahir vaig córrer la cursa open de la Jean Bouin. És la meva tercera participació en aquesta prova i vaig poder constatar una vegada més com aquestes curses de caire popular han guanyat participants en els darrers anys i per a molts esdevé un punt de trobada per córrer amb amics, coneguts i prendre els carrers de la gran ciutat durant un matí de diumenge. Si en la meva primera participació, l'any 2002, els arribats no superaven el miler, i el 2006 van ser uns 2.500, ahir van finalitzar aquesta cursa de 10 km gairebé 7.200 atletes.

Vaig fer 4 minuts més que a la cursa de la Sagrera del diumenge anterior, amb uns 350 corredors i corredores arribats, i és que les curses multitudinàries no ajuden a mantenir un ritme de cursa constant i no són propicies per fer bons temps donat que es produeixen aglomeracions en els girs o canvis de ritme sobtats. Però això no vol ser una excusa, al contrari. Hi ha curses populars i curses populoses. En aquestes segones un ja sap al que va i és millor no plantejar-se cap objectiu més enllà de gaudir de la cursa, d'un matí fresc però assolellat i recórrer trams comuns a altres curses que es fan a Barcelona.

Particularment vaig gaudir del recorregut, sense forçarel ritme en cap moment i amb molt bones sensacions. De fet, en alguns moments de la cursa, i fins tot previs, vaig reviure moments de les darreres maratons que he corregut a Barcelona. Els pavellons firals, la sortida i l'arribada i alguns trams del recorregut em van recordar altres curses, però sobretot la marató.

A més, vaig fer l'aproximació a la cursa i el retorn a casa corrent, la qual cosa va convertir una cursa matinal de 10 km, en una sessió d'entrenament de gairebé 19 km. Sensacions i quilòmetres semblen fixar-se en la data del 6 de març de 2011.

Hotel malenconia

- Hotel California -

Lletra i música: Eagles (1976)

Tot un clàssic dels anys setanta que, sense entrar en detalls, sempre m'ha evocat una tristesa lleugera, pel dubte i la incertesa de l'esdevenidor, per haver deixat passar una oportunitat o un temps que mai no tornarà, un punt de no retorn en l'existència de cadascú, una sensació que es repeteix en diverses etapes de la vida.

----------

Cavalls al delta del Llobregat

Fa uns dies, durant una sessió d'entrenament pels camins i vorals dels espais protegits del Llobregat, vaig fer cap al punt d'informació situat al costat del mirador de Cal Lluquer. Vaig aprofitar per veure aigua, fer estiraments i recuperar una mica l'alè abans de seguir trotant fins a la platja del Prat.

De sobte vaig sentir que les noies del punt d'informació parlaven de cavalls amb uns visitants i em vaig atansar a la conversa. La notícia és que des d'aquest novembre als espais de vora el riu Llobregat s'han introduït un grup de cavalls que ajudaran a regular les zones de pastures i dels canyissars. Sens dubte aquesta és una bona notícia, doncs podrem veure de prop uns animals que agraden a petits i grans i en un entorn semisalvatge.

Ja tinc ganes de repetir l'excursió-passejada que vam fer amb les meves filles el passat més d'octubre, ara amb un nou al·licient.

Córrer una marató: sentiment o desig?

La primera setmana de novembre fou la primera d'aquesta temporada amb més dies d'activitat atlètica, després d'uns mesos de setembre i octubre en què les sessions d'entrenament han estat escasses i de pur manteniment. En certa manera, ja és positiu sortir a córrer amb la mera motivació de l'exercici físic, sense cap altre objectiu atlètic a mig o llarg termini, com ara córrer una marató. Ara bé, de tant en tant la ment i el cos necessiten una motivació, un perquè, més enllà del fet saludable.

Que faci ara i aquí aquesta reflexió no és casual, doncs en arribar la tardor ja és normal que valori la possibilitat de córrer o no la marató de Barcelona, que s'escau a inicis del mes de març. Vull remarcar, però, que enguany he sentit aquesta motivació de manera espontània sorgint entre les suors i els esbufecs de les sessions d'entrenament de la setmana passada per la carretera de les Aigües i al delta del Llobregat, i a la cursa dominical de Sant Vicenç dels Horts. I això s'ha d'aprofitar, doncs sense buscar-ho he superat el llindar previ tan cabdal en la preparació psicològica d'una prova d'aquestes característiques. I és que malgrat realitzar exercici físic de manera continuada, no sempre estem preparats per afrontar una cursa com la marató, i tard o d'hora cal elaborar i madurar el pensament que ens predisposa a fer front a aquest repte.

Ara, doncs, ja tinc en ment un calendari més o menys assumible d'entrenaments i curses a fer durant les properes setmanes per tal de consolidar i comprovar l'autenticitat d'aquest sentiment, no fos cas que hagués mal interpretat el desig de córrer novament una marató.

Cursa de Sant Vicenç dels Horts 2010

Aquest primer diumenge de novembre he participat en la 2a Cursa Popular de Sant Vicenç dels Horts. Una cursa de 10 km desconeguda per a mi, amb un recorregut ple de pujades i baixades que pel meu gust fan que sigui més variat i distret, a més de dur, és clar.

El meu registre ha estat 2 segons per sobre del que vaig fer a finals de setembre a la Cursa del Prat. Però, què són 2 segons quan en els darrers metres de cursa t'esperen les dues filles per córrer al teu costat i creuar junts l'arc d'arribada. Penso que això m'ha satisfet més que si hagués rebaixat el meu registre personal dels últims 10 anys.

Feu un salt!

Ahir vaig fer un salt envoltat de centenars de nens i nenes a l'Estadi Olímpic de Montjuïc. Sembla ser que vam salvar el planeta dels plans d'un malvat especulador, dolent entre els dolents. Ai si fos tan fàcil...

Una cosa és certa: em vaig emocionar i em vaig contagiar d'optimisme, de bones vibracions i superbonrotllto. I és que fent coses amb les meves filles em fa sentir millor, amb elles, amb mi mateix i amb qui m'envolta.

Escolteu la cançó, mireu les imatges i sobretot salteu. No salvareu el planeta però de ben segur que el mal moment particular o aquell tràngol puntual es fa menys feixuc i us ajuda a veure les coses amb la mirada d'un infant.

I com diuen: si non e vero, e ben trovato.

Ànims.

Viure amb tendresa més enllà de l'amor i l'amistat

- Parlant-me de tu -

Lletra i música: Raimon

Tots els colors de la terra i de l'aigua
que són suaus en aquesta hora incerta,
i aquests ocells que van de branca en branca
i el sol ixent i la llum que em desperta
van parlant-me de tu,
van parlant-me de tu.

Si vols present, t'ompliré de carícies.
Si vols records, t'oferiré els més bells.
Si vols futur, t'ompliré d'esperances:
vull viure el temps ben acordat amb tu.

La mar de blau, per moments tan ombrosa,
la mar de verd, tan bella i perillosa,
la mar de gris, que es vol majestuosa,
la mar d'acer, tan entremaliosa
va dient-me el teu nom,
va dient-me el teu nom.

Si vols present, t'ompliré de carícies.
Si vols records, t'oferiré els més bells.
Si vols futur, t'ompliré d'esperances:
vull viure el temps ben acordat amb tu.

Tots els colors de la terra i de l'aigua
que són suaus en aquesta hora incerta,
i el sol ponent d'aquest dia que es cansa
i el vent llebeig que ha vingut a la tarda
van dient-me el teu nom
van parlant-me de tu.

----------

És quan corro que hi veig clar

De nou l'inici de temporada em torna a la rutina. I si bé no em sap greu reprendre els horaris ordenats de la feina, de les escoles i del dia a dia -fins i tot ho trobo necessari- enguany està sent un xic difícil seguir amb el ritme d'entrenaments que voldria.

Fins a finals d'agost vaig assolir els propòsits que m'havia plantejat després de la mitja d’Empúries, on vaig tenir molt bones sensacions. Després d'aquesta cursa vaig comptar les setmanes que restaven per finalitzar la temporada i quants quilòmetres i sessions hauria de fer per tal de superar els registres de la temporada anterior. Finalment vaig tancar la temporada 2009-2010 segons el previst.

Ara bé, el mes de setembre i el que portem d'octubre, tot i haver sortit almenys un cop a córrer a la setmana, no m'està satisfent. De nou cal una motivació per no deixar de córrer i seguir amb aquesta afició. És quan corro que hi veig clar, doncs és un bon complement per equilibrar el meu estat anímic, només una mica semblant al caminar per la muntanya, enmig d'un bosc o vora una cinglera.

Passejada vora el Llobregat

Aprofitant el pont d'octubre vam visitar els espais naturals del riu Llobregat. Aquest és un sector limitat pel canal dret del riu, el mar i el mateix riu Llobregat, just a la seva desembocadura. Petites basses litorals, recuperades d'altres activitats, canyissars que limiten els camins, una petita pineda i diversos miradors, conformen aquest espai a mig camí de la natura "salvatge" i els marges d'una intensa activitat antròpica. En qualsevol cas, aquest espai recuperat és punt de referència per bon nombre d'aus migratòries i també esdevé un bon punt d'esbarjo pels habitants del delta del Llobregat.

Vàrem dedicar més de dues hores a recórrer un dels itineraris. Pugem i baixem encuriosits a cadascun dels miradors de fusta que trobem pel camí i juguem a endevinar les serres i pobles que aguaitem; ens encantem amb les onades que penetren cap al riu just en l'aiguabarreig d'aigües, escoltem els sorolls de les aus que s'amaguen enllà de les canyes i comptem els ànecs que neden a les tranquil·les aigües de les basses.

Una bona passejada matinal amb la canalla que m'ajuda a descobrir aquesta illa de tranquil·litat enmig d'un territori intensament depredat per la gran conurbació. Hi tornarem, ben segur, per poder contemplar els estols d'ocells al capvespre i els vols d'aus que ens assenyalen el pas de les estacions camí d'aires temperats i càlids.

Acompanyament emocional

"El més savi a la vida és tancar les finestres i les portes de casa teva, encendre el llum de claror groguenca i quedar-te al teu interior, si pot ser amb un prestatge de llibres, amb un instrument musical i un calaix ple de belles partitures. O sigui: tancar les finestres i abaixar les persianes perquè l'habitació s'ompli de llum"

Fragment de Jardí d'hivern, de Monika Zgustova.

Sovint ens cal aquesta distància per estar amb nosaltres mateixos. Fer introspecció pot ser bo per discernir, escatir i prendre decisions. Però no és l'única opció. Sovint la força i l'empenta la trobem en els altres, que amb el gest i la paraula justa en el moment oportú ens recolzen i ajuden. Sentir-se escoltat, o simplement sentir una presència que t'acompanya, és molt important; malgrat sovint no ho percebem ni ho valorem prou.

Cursa del Prat 2010

El passat diumenge vaig córrer la cursa de la festa major del Prat de Llobregat. Aquesta és una cursa de 10 quilòmetres que com moltes d'altres que tenen lloc en poblacions dels voltants de Barcelona, ha anat creixent en nombre de participants en els darrers anys. Només a tall d'exemple, el 2004 hi van participar prop de 600 atletes i en aquesta darrera edició, que era la trentena, han finalitzat més de 1.100 corredors i corredores.

He participat en aquesta cursa en quatre ocasions i sempre m'ha resultat una bona cursa. El recorregut, que coincideix en alguns trams amb la cursa Delta-Prat que se celebra a la mateixa població a inicis de juny, és molt propici per fer bons registres. És en general planer, amb algun tram de terra i un final ràpid amb arribada a les pistes d'atletisme Moisés Llopart.

Enguany, després d'un estiu en què he mantingut un bon ritme d'entrenaments, la cursa m'ha anat força bé i a més he fet el millor registre en 10.000 m del darrer any i mig. No és que sigui un gran temps, però he estat tot aquest temps sense baixar dels 49 minuts, tot i quedar-m'hi ben a prop. Tot i que per a mi els temps assolits en una cursa sempre són relatius i no busco cap rècord ni objectiu, em satisfà i motiva trencar una barrera després de molt de temps.

Benvinguda tardor

Com si hagués estat en latituds meridionals, on l'hivern s'aferra al nostre estiu, aquest blog reneix quan arriba la tardor. I amb ella la pluja, que fa uns dies sembla refrescar i netejar l'ambient amb fuetades d'espetecs celestials.

Calia aquesta aturada, curta però vital; calia hivernar per gaudir l'estiu, banyar-se en llum i aire, i amb noves energies afrontar l'esdevenidor, més ordenat i necessàriament rutinari.

Enrere un estiu, llarg, sense calors excessives, amb el que hem sojornat a prop de muntanyes i rius, per gaudir de passejades, de l'aigua, dels horitzons i les persones.

Final d'etapa

Ahir va ser el darrer dia que vaig anar amb la meva filla petita a l'espai familiar de "La casa dels arbres".

Ja he parlat en altres ocasions (aquí, aquí, aquí i aquí) d'aquest servei adreçat a les famílies amb fills d'entre 0 i 3 anys. Durant 4 anys he assistit a aquest espai, primer amb la meva filla gran i després amb la petita.

Per a mi ha estat una molt bona experiència. Tot i tractar-se només d'un dia a la setmana, és un espai i temps de relació entre els infants, però també entre les famílies. Compartir neguits i preocupacions, conèixer altres realitats i circumstàncies familiars diferents a les meves, tot plegat m'ha ajudat a viure l'acompanyament en la creixença i l'educació de les meves filles d'una manera més relaxada, normal i activa.

Fent servir un símil, vaig arribar amb una motxila amb la carrega una mica descompensada i durant aquest temps l'he acabada d'omplir, he tret allò que no em calia i a més he distribuit pesos i formes per tal que fos més fàcil carregar-la.

L'espai familiar no fa les funcions d'una llar d'infants, ni les ha de fer. Tot i que hi ha l'assessorament de professionals, ells conduixen la dinàmica, però en la majoria dels casos són les mares, els pares o els avis, els que hi tenen més protagonisme: explicant els seus neguits i aportant possibles solucions; per la seva banda les professionals donen pistes i recomanacions de com gestionar cada moment, les etapes i moments clau en el creixement de cada nen...

Tot sovint sento a parlar que calen més places de llars d'infants. Ara per ara, em sap greu reconèixer-ho, però tal i com estan les coses, això és cert, i mentre la feina i la vida familiar estigui conciliada com ho està en aquests moments, seguirà havent necessitat de llars d'infants.

Sóc del parer que l'etapa dels 0 als 3 anys, fins i tot fins als 4 i 5, és una etapa clau per la vida dels infants. Són els seus màxims moments de descoberta i d'aprenentages bàsics, en aquests anys comencen a omplir les seves pròpies motxiles i comencen a guanyar certa autonomia en aquells aspectes més bàsics.

Qui sinò els pares o avis, l'entorn familiar en definitiva, pot donar l'acompanyament més important i necessari per l'infant? La família ha ser ser el màxim referent per aquestes etapes dels infants. En aquest sentit, la feina dels espais familiars complementa el paper de la família.

És cert que hi ha permisos de treball, reduccions de jornada, excedències... però no sempre s'aprofiten ni les condicions són les òptimes. Poder tenir cura dels fills a aquestes edats no només te un benefici per a la pròpia família, a més també és un guany social doncs estem parlant de l'educació dels futurs joves, pares i mares.

En definitiva, s'ha de madurar en aquesta cultura del que s'anomena conciliació de la vida familiar i laboral; penso fermament que per a que funcionin les mesures proposades des de l'administració i les empreses, que ara per ara no són gaires, cal també un canvi de mentalitat de les persones.

En qualsevol cas, valoro molt positivament la meva experiència a l'espai familiar de "La casa dels arbres". Em sento molt afortunat d'haver pogut compaginar la feina amb les activitats a l'espai familiar. He pogut adaptar l'horari laboral per tal de disposar un matí a la setmana durant els darrers quatre anys, entre setembre i juny.

Cançó i muntanya

Aquestes dues paraules em fan recordar les colònies i campaments d'estiu (Vilada, Cabrera, Cavallera, Oix, Rocacorba ...) i es poden resumir en aquesta coneguda cançó:

Pujarem dalt del cim

amb el cor alegre

baixarem a la vall

quan es faci fosc.

Vora el foc a la nit freda

cantarem una cançó.

La, la, la, la, la, visca el dia

la, la, la, la, la, bona nit.

... i ens arraulíem al voltant del foc de camp, fatigats de la jornada, però satisfets per haver descobert una mica més d'aquest meravellós món.

----------

Enllaços musicals

El Bésame mucho, a ritme d'acordió amb arranjaments enllaunats, el Guantanamerara, amb un duet de guitarra i trompeta gens compassats, la Cançó del lladre amb guitarra acústica o una bossa nova massa suau pel brogit i l'enrenou de primera hora del matí, a més de melodies orientals amb instruments exòtics i d'adaptacions dels principals top ten de la llista de la setmana (de fa anys, molts anys, és clar).

Són algunes de les melodies que m'acompanyen durant uns instants en l'enllaç de la L1 a la L3, o viceversa, melodies que posen música al frenètic devenir dels vianants. El joc sovint consisteix en reconèixer la cançó abans que el corrent d'aire produït per l'arribada del metro absorveixi d'una glopada les notes escampades per l'andana.

No estem per romanços, però un dia és un dia

- Romancillo de mayo -

Text: Miguel Hernández

Por fin trajo el verde mayo

correhuelas y albahacas

a la entrada de la aldea

y al umbral de las ventanas.

Al verlo venir se han puesto

cintas de amor las guitarras,

celos de amor las clavijas,

las cuerdas lazos de rabia,

y relinchan impacientes

por salir de serenata.

En los templados establos

donde el amor huele a paja,

a honrado estiércol y a leche,

hay un estruendo de vacas

que se enamoran a solas

y a solas rumian y braman.

La cabra cambia de pelo,

cambia la oveja de lana,

cambia de color el lobo

y de raíces la grama.

Son otras las intenciones

y son otras las palabras

en la frente y en la lengua

de la juventud temprana.

Van los asnos suspirando

reciamente por las asnas.

Con luna y aves, las noches

son vidrio de puro claras;

las tardes, de puro verdes,

de puro azul, esmeraldas;

plata pura, las auroras

parecen de puro blancas

y las mañanas son miel

de puro y puro doradas.

Campea mayo amoroso;

que el amor ronda majadas,

ronda establos y pastores,

ronda puertas, ronda camas,

ronda mozas en el baile

y en aire ronda faldas...

----------

Lluites per començar el dia i altres frases

És hora de llevar-se. Des del silenci i la fosca, a poc a poc els sorolls i la llum omplen cada racó del menjador i de les habitacions.

Ja estem llevats. La petita no vol vestir-se i te un punt d'inici d'enrabiada que per sort puc i sé aturar. Visca! Com un mitjó, li he donat la volta a la situació. És cosa de paciència, repetir pacientment les explicacions, sense suplicar, fins que ella diu aquell vaaale arrossegat desitjat i que és la clau per seguir.

En paral·lel a aquest trànsit la gran s'ha pres la llet i s'ha vestit per anar a l'escola, no pas sense distreure's, entretenir-se i enjugassar-se amb qualsevol polsim o impuls que atragui els seus sentits, ni deixar anar algunes d'aquelles sentències que fora de context ens fan somriure.

-Pare, és que el cervell no em fa cas.
-Papi, jo volia néixer abans que tu i la mamà, volia ser la primera.
-Pare, no se m'ha acabat la son.
-Pare, el pantaló no em deixa ficar-hi la cama.
-… entre d'altres.

Però per fi enfilem el corredor, cartera, jersei, tot a punt. Volta de clau per obrir la porta i de sobte…. PAPA CACA. Tornem a entrar. Hi ha urgències que no poden esperar i de nou la paciència i la comprensió s'apodera del meu ésser.

Un dia més, però, haurem arribat a l'escola a temps, i després de deixar la petita amb l'avi (com ens ho faríem sense els avis!), enfilo satisfet el camí cap a la feina, satisfet, alegre i sabedor de la fortuna que és, malgrat tot, acompanyar als fills en la seva educació.

Mitja d'Empúries, el retrobament

El passat diumenge vaig córrer la I Mitja Marató d'Empúries que, juntament amb una prova de 10 km, s'estrenava enguany al voltant de la Marató d'Empúries. Ha estat un encert aquest nou format de matinal atlètica a Empúries. Fins ara la marató s'havia combinat amb un terç de mataró, però la resposta dels atletes populars ha estat millor amb la proposta d'enguany.

Dit això, la cursa ha estat molt satisfactòria per a mi. Des de l'Escala vaig anar caminat fins a Empúries, on es munta la sortida i l'arribada. Com els altres anys en que he participat en aquesta cursa (un cop a la marató i dues vegades al terç), la passejada fou molt agradable amb l'encalmat golf de Roses com a horitzó encerclat pels relleus dels estreps més orientals dels Pirineus.

Només iniciar la cursa les sensacions van ser molt positives. El dia, núvol i plujós, era ideal per córrer. En tot moment vaig sentir-me molt relaxat, sense forçar i afinant el ritme a mesura que anaven passant quilòmetres.

El registre assolit m'ha satisfet doncs ha estat el millor de la temporada, però les sensacions viscudes durant la cursa i després m'han motivat a plantejar nous reptes atlètics, entrenaments i curses. I és que aquesta temporada he deixat un xic relegada la distància de 21,097 km. A les dues mitges fetes a la tardor (Castellbisbal i Ripoll) vaig acabar tocat, i al febrer a Barcelona vaig retirar-me al quilòmetre 10. La manca de motivació i el cansament, van fer decaure l'entusiasme que ara he recuperat.

Vaig tenir un somni...

La coreana Miss Oh ha assolit el repte de ser la primera alpinista en petjar els 14 cims de més de 8.000 metres del planeta.

Edurne Pasaban, que es troba al camp base xinès del Shisha Pangma s'ha quedat a les portes d'aquest honor. Pasaban va petjar el seu 13è vuit mil el dia 17 d'abril, precisament va ser l'Annapurna i en el seu camp base va coincidir per enèsima vegada amb l'alpinista coreana amb qui va compartir una tassa de te.

Ara alguns mitjans insinuen sospites sobre l'honradesa de la coreana. Però tan se val, els titulars ja han estat impresos i en tot cas caldria una més profunda reflexió per part dels mitjans, i també des de l'alpinisme, sobre aquesta mena de gestes.

L'alpinisme, una de les activitats més compromeses i pures que es poden fer a la muntanya, sempre ha estat vestit de rivalitats infructuoses i a voltes s'ha convertit en assumpte d'estat. Ara podem llegir titulars on apareixen mots com batalla, cursa, rivals, victòria... com si es tractés dels grans espectacles esportius que es transmeten per televisió i que apleguen milers d'aficionats a les graderies.

Qualsevol de les quatre alpinistes que estaven en aquesta mena de cursa pels vuit mils, no hem d'oblidar pas a l'austriaca Gerlinde Kartenbrunner ni a la italiana Nives Meroi, podia haver estat la primera en fer-ho. Cadascuna d'elles viu l'alpinisme de forma diferent, amb pretensions i estils diferents.

Jo havia arribat a somniar que les quatre alpinistes es posaven d'acord per fer el seu 14è vuit mil amb poques hores de diferència i entrar amb aquest gest per la porta gran dels grans mites de l'alpinisme, tot deixant de banda qualsevol protagonisme individual i donant rellevància a l'alpinisme femení mundial. Què innocent, oi?

Feliç Sant Jordi

En els darrers anys noto que aquesta diada, que des de sempre he viscut amb il·lusió i ha estat pseudofestiva, almenys a Barcelona, és motiu d'alegria per a molta gent. M'agrada que la gent es desitgi un bon Sant Jordi, surti a passejar i badi pels carrers.

És un dia d'aquells que em venen ganes de regalar roses a tort i dret, a totes les noies que vagin somrient pel carrer, i a les que no també, què carai.

A mi avui ja m'han regalat un llibre, que de ben segur m'agradarà, doncs qui ho ha fet em coneix prou bé. I ahir, la meva filla petita (3 anys) va dibuixar el seu primer Sant Jordi. Què més puc demanar?

Sant Amanç, balconada del Ripollès

Aquest és el lema que es llegeix a la primera plana del llibre de registre que hi ha a la caixa metàl·lica de la creu, també metàl·lica, del cim de la serra de Sant Amanç. Vaja, ben bé al cim no està aquesta creu, renovada el 1978 pel Club Excursionista de Ripoll, doncs es troba una mica més al sud del punt culminant de la serra. De fet des de la mateixa carena la panoràmica és minsa car es troba envoltada de bosc, mentre que la creu està ben ancorada sobre una roca que obre la panoràmica vers al sud.

El passat diumenge vam anar a caminar per aquesta serra del Ripollès, la de Sant Amanç, que enllaça amb el Taga i la serra Cavallera, pel coll de Jou. Mai hi havia estat en aquest paratge tranquil i revoltat amb boscos de roures, faigs i pins, que s'encaramen pel rocam buscant les millors condicions. Els prats hi esquitxen de verd les suaus colladetes i envolten antics masos enrunats i d'altres de ferms i habitats.

L'excursió la vam començar al collet de Sant Grau, on s'hi arriba des de Campdevànol. Voregem una pedrera per l'est seguint una pista que amb vàries llaçades guanya altitud fins a enllaçar amb el GR-3, que no deixarem fins al coll de Saltor. Bona part del camí que farem està també assenyalat com a itinerari de natura de Sant Julià de Saltor, amb panells informatius de les panoràmiques, la vegetació i la fauna de la zona.

El camí surt del bosc i passem per un tram de camí ben adobat obert en un petit grau on unes plaques commemoratives ens recorden el 25è i 50è aniversaris del Grup Excursionista Campdevànol. Arribem a uns prats on es troba el mas enrunat de Corones i seguim per la pista que envolta pel sud el serrat dels Llamps fins al coll de Saltor. Abandonem el GR-3 i ens enfilem cap a la serra per un corriol emboscat.

Arribant al capdamunt de la serra hi trobem encara restes de les darreres nevades i intentem guaitar el vessant sud del Taga però els arbres no ens permeten tal experiència. La tornada ens conduiex a Saltor, on fa temps la rectoria feia de refugi del Club Excursionista de Ripoll, i seguim baixant pel camí dels Graus fins al coll de Capdevila que ens menara cap al punt d'inici.

Una bona jornada de descoberta que he intentat explicar a la meva filla amb aquest dibuix.

Rutines liminals

Després d'uns dies de vacances torno a la rutina amb les energies una mica renovades i un xic més de motivació. Sovint la rutina ve impregnada de sensacions negatives i em pesa admetre que visc immers en un devenir que gira, volta i sembla no tenir aturador. No obstant això, també hi ha rutines que he de cuidar i potenciar, doncs en certa manera em serveixen per enllaçar amb les rutines centrals, com ara la feina, que hauria de considerar una mica més secundàries malgrat ocupin bona part del dia.

Un dels moments que visc més intensament durant el dia és al matí, des de que em llevo fins que obro la porta del despatx on treballo. Amb els mesos he aprés a gestionar aquests primers moments del devenir diari sense neguits ni nervis. En aquestes poc més de dues hores passen coses agradables i tot i que principalment són instrumentals (llevar-se, rentar-se, esmorzar, vestir-se...) sempre hi ha temps per la comunicació, el joc i la rialla.

Faci sol, nevi o plogui, comença un nou dia, i el breu passeig travessant la plaça fins a la porta de l'escola de la meva filla gran és un moment sense presses ni estrés. Després enfilo el camí cap al metro, però ja no tinc aquella sensació de triomf front la batalla acabada de lliurar per no fer tard a l'escola o a la feina, sinó més aviat penso que he passat una bona estona.

A continuació el retrobament amb cares conegudes i saludables camí del metro em fa agrair un cop més el rebumbori i vitalitat d'aquest barri. En els darrers mesos he educat el meu pas a ser cada cop menys apresurat; si trobo i saludo algú m'aturo, i si perdo un metro, espero el següent.

Després del trajecte en metro, sovint amb una breu lectura, sóc novament al carrer, ara el passeig fins a la feina és més anònim i volgudament més trànquil. Alenteixo el pas mentre trepitjo un mosaic d'ones que simulen el mar que deixo enrere. El meu caminar apressat de fa mesos esdevé cada vegada més un passeig per retardar expressament la volta de pany que em conduirà a una nova rutina massa densa i fosca, tot i que sovint esquitxada de somriures i gestos carregats de bones intencions.

Darrerament recordo sovint la metàfora del pot de vidre i el cafè. M'ajuda a conviure amb aquestes rutines que devoren bona part del temps, com ara la feina, i que he d'aprendre a valorar amb la importància justa.

Espais familiars a l'Hospitalet

Sovint he parlat en aquest bloc de l'espai familiar de La Casa dels Arbres. El passat dimecres 17 de març Televisió de l'Hospitalet va dedicar el programa L'H Educa a parlar d'aquesta servei adreçat a les famílies.

Val la pena veure el vídeo per conèixer aquest servei i valorar la tasca de les professionals que el condueixen i gestionen.

Malgrat la boira avancem

Aquesta va ser la tònica de la darrera excursió que he fet. Era mitjan gener i vam anar al Ripollès, a la serra de Montgrony per la banda de Campelles.

Seguim la pista amb fins que el gel i la neu ens obliguen a deixar el vehicle. Esmorzem, preparem la motxilla i iniciem l'excursió. La idea és pujar al cim de la Covil. El dia és gris però podria escampar. A mesura, però, que avança el matí els núvols baixen i la boira s'instal·la. El vent està calmat.

Passat el refugi forestal del Pla de Prats ens calcem les raquetes. La neu és abundant, avancem pel mig del bosc amb el mapa a la mà per no perdre el camí, que és ben cobert de neu, fins arribar al coll de Pan.

En aquest punt ens plantegem girar cua, però les ganes de seguir són immenses. La visibilitat no és òptima però intuim el fil de la carena que ha de conduir al cim.

Ens descalcem les raquetes per facilitar la progressió pel primer tram de carena on el pendent, la roca i alguns arbres així ho aconsellen. Després, la carena esdevé un llom esclarissat i tornem a calçar-nos les raquetes per progressar fins al cim de la Covil (2.001 m). Sens dubte aquest és un bon mirador, ens orientem cap als principals cims i serres que si no fos per la boira tindríem al nostre abast.

Fem broma al respecte. Però l'excursió ha de seguir de tornada al cotxe. El camí el fem sense cap problema, desfent les nostres mateixes traces deixades a la neu. Sense presses, atents a cada trepitjada, xerrant i gaudint d'un dia d'excursió malgrat la boira.

I és que sovint les ganes de sortir a la muntanya esdevenen una necessitat, i cal aprofitar el moment malgrat les condicions no siguin les més òptimes. En aquest cas, la boira no ens va deixar gaudir del paisatge, però si d'una caminada enmig d'un bosc nevat. A més, això referma més la nostra relació amb aquest medi, la muntanya, per a molts hostil, i el que és més important la confiança i estima vers els companys d'excursió. La primera sortida hivernal de la temporada també esdevé un test per tot aquell material que fem servir de tant en tant. La llàstima és que massa sovint, la primera hivernal de la temporada esdevé la única. Però això són figues d'un altre paner.

Refugis

Fa temps que la serra de Collserola és per a mi un espai on s'ajunten les meves dues grans aficions: el córrer i la muntanya. Per les seves pistes i corriols, boscos i turons, frueixen pensaments mentre corro o camino.

------------------------

Muntanyes d'aquí i d'arreu, muntanyes en sentit literal i ampli. Però també muntanyes de pensaments, reflexions, records i sentiments.

D'aquesta manera definia, fa gairebé tres anys, el propòsit d'aquest bloc.

Més enllà de l'afició per córrer, les excursions i la muntanya, amb el temps el bloc ha anat prenent altres aires i he escrit sobre aspectes del meu entorn més immediat. No en va el fet de dur a terme i mantenir les aficions te relació directa amb el procés d'adaptació que suposa la mateixa vida.

En essència, però, Collserola, com a refugi de les meves aficions, segueix sent vigent i malgrat no les pugui cuidar com voldria ja m'està bé que Collserola, el bloc, esdevingui precisament un refugi per a mi.

El Mont Fuji fet símbol

El Mont Fuji, del pintor japonès Ando Hiroshige (1797-1858).

Hiroshige, al igual que Hokusai entre d'altres, van exaltar aquest relleu en les seves obres.

Sens dubte una mostra de com un paisatge, en aquest cas una muntanya, esdevé símbol.

----------

Quan 10 quilòmetres són suficients...

... o una mitjà marató és massa llarga.

Aquest matí he participat a la Mitja Marató de Barcelona 2010 i quan portava uns 8 km he decidit que al km 10 acabaria la cursa per a mi. Així doncs, he gaudit d'una sessió d'entrenament més curta del previst; és preferible córrer bé 10 quilòmetres que patir per acabar una mitja marató.

Les raons per reorientar l'objectiu han estat: el gèlid matí, amb uns pocs flocs de neu inclosos, les dues setmanes precedents sense cap sessió d'entrenament, el refredat que no acaba de fer net i altres batalles més o menys quotidianes.

Tots aquests ingredients, degudament barrejats i processats entre el km 6 i el 8 de cursa, m'han fet optar per acabar la meva cursa abans d'hora.

A més, l'alternativa ha estat realment molt millor: matí de festa major pel Gòtic: cercavila de gegants, castellers, timbals i gralles per tot... Una bona manera de refer-se de la contrarietat i un bon exercici per recuperar l'ànim.

Starry, starry night

- Vincent -

Lletra i música: Don Maclean (1971)

Una melodia tranquil·la i suau que recorda una genial obra pictòrica.

Per molt anys!

----------

El temps passa i creixem

Iniciat el un nou any reprenc l'activitat normal després de les vacances. La tornada a la feina després de festes sempre costa, però sense adonar-me els horaris que ens imposem tornen a marcar el dia a dia. Un ràpid repàs amb els companys de feina dels dies de festa serveix per passar full definitivament i mirar endavant.

Les nenes també reprenen les seves activitats, la gran a l'escola i la petita a la Casa dels Arbres. Aquest Nadal he passat moments ben singulars amb elles i ha estat tot un luxe poder gaudir d'uns dies de vacances. Hem dibuixat, jugat, mandrejat, passejat, cantat i també vist dibuixos a la tele. Tot plegat a un ritme tranquil i pausat. Malauradament la mare no ha pogut gaudir-ne plenament doncs li ha tocat treballar.

Les properes vacances queden molt lluny i fins a Setmana Santa el calendari és més negre que un diari. Abans però hi ha altres celebracions i alicients que atenuaran la rutina laboral. Gener, febrer i març són sinònim d'aniversaris a la família; després el Carnestoltes esclatarà per donar pas a la Quaresma. Hi haurà moments per tot i segur que en gaudirem.

En un moment he pensat en aquest devenir i no he pogut estar-me de constatar que el proper setembre la meva filla petita, que és apunt de fer 3 anys, començarà el parvulari, o el que és el mateix que enguany és el seu darrer any a l'espai familiar de la Casa dels Arbres, i és clar també el meu.

Per a mi hauran estat quatre anys vinculat aquest servei que m'ha aportat molt: confiança, coneixences, eines, jocs, cançons... Per a les meves filles ha estat el seu referent abans de la llar d'infants o el parvulari, un espai de contacte amb altres infants i adults on han aprés el món més enllà dels pares i avis, els seus referents més propers.

Sens dubte recordaré molt aquest temps exclusiu que he passat amb les meves filles. Podria dir que ho trobaré a faltar, però em temo que no serà així doncs s'iniciaran noves fases en l'educació dels fills que probablement ens duran a altres dinàmiques i relacions. Tota una constatació que creixen i creixem, i que el temps passa.

Per això, d'ara fins a final de curs espero gaudir dels matins de dilluns que encara resten amb la meva filla petita i la resta d'infants i adults de l'espai familiar de la Casa dels Arbres.

Puig d'Olorda, per les entranyes d'una muntanya

El passat diumenge vaig anar d'excursió al puig d'Olorda, el principal mirador del sector occidental de la serra de Collserola. Aquest cim és una referència destacada en l'orografia que circunda la plana deltaica del Llobregat i és fa evident per les mossegades que veiem als seus vessants fruit de les pedreres que durant molts anys hi han extret material.

Des del seu cim la panoràmica és àmplia i dilatada. Sant Pere Màrtir, el Tibidabo, Puig Madrona i els pobles del Papiol, Molins de Rei o Sant Feliu; a l'altra banda del Llobregat el cimet de Sant Ramon, a tocar de Sant Boi, els contraforts més orientals del Garraf, amb la Morella i el puig de les Agudes, i també tota la munió d'urbanitzacions que esquitxen els rodals de Cervelló, Vallirana i Corbera, i que s'enfilen cap als cimals de l'Ordal.

Cap al nord, només puc distingir la base de la mola montserratina, que en dies clars deu mostrar tota la seva potent silueta d'agulles i roques, juntament amb altres muntanyes properes de la serralada Prelitoral. Tampoc puc veure el Pirineu que en dies de cel nítid, especialment a l'hivern, segur que s'aguaita.

L'itinerari que segueixo parteix de les restes de Castellciuró, fortificació d'origen visigòtic (s. VIII) i que avui dia conforma una àrea de lleure i punt d'accés al Parc de Collserola. Abans d'arribar a Santa Creu d'Olorda passo per vàries masies com ara Can Vilagut, Can Ribes i Can Portell, reconvertides a usos més moderns com la restauració o la hípica. Després, ja a l'àrea de lleure de Santa Creu d'Olorda, deixo el camí principal i prenc un sender costerut que per mig d'un bosc d'alzines surt a una pista que mena al puig d'Olorda (424 m). Al seu cim comparteixen protagonisme una torre de vigilància forestal i una monumental creu de ciment armat que tot i semblar del període tardofranquista, hi va ser erigida l'any 1991.

El descens cap a Castellciuró recorre l'antic camí de la pedrera de Can Farrés que revolta per les entranyes d'aquesta explotació ara ja abandona, que conforma un entorn caòtic i es troba en fase de recuperació. Abans d'arribar de nou a Castellciuró passo per Can Bofill i la font de la Tartana, una raconada tranquil·la en mig del bosc que ara està sent reconstruïda. Surto al camí principal i al poc de passar per Can Vilagut acabo l'excursió.

Una bona matinal, la primera de l'any, amb varietat de camins i a voltes solitària, tot i que en alguns punts he coincidit amb ciclistes de muntanya, corredors, genets a cavall i algun excursionista.